dijous, 17 de desembre de 2009

Demostracions trivials

Les corbes tancades
són un pronòstic
d'accident

si el futur és recte

dimecres, 18 de novembre de 2009

Enèssim

dilluns, 16 de novembre de 2009

Miratge

divendres, 13 de novembre de 2009

Assaig general

Els avis queden cada diumenge
al mateix banc
de l’estació.
La tarda ben recolzada
sobre el bastó ja gastat. Quan
un s’acostuma
a no esperar. El ritual
consisteix en comptar trens
i passatgers
com si els vagons
fossin totes les hores
que marxen de cop.

Les tardes són tranquil•les
d’un sol lleuger,
passen estels d’orenetes
que ben bé
podrien estar fent l’últim assaig general
del gran vol de comiat.

Viure abans
és un ultimàtum.

Les campanades retallen el cel
i quan vespreja els vells
desapareixen
a pas
ferm.

Entre setmana no s’acosten a la via.
i fan veure que el temps encara existeix

diumenge, 8 de novembre de 2009

M'idealitzaré

Jo de gran

vull ser

[-hi]

després

ja en parlarem

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Avui podria ser abril

Avui podria ser abril
durant una estona
d'entreactes,
que és quan no mirem a l'escenari
i parlem de coses fàcils
com - aquest sol d'on ha sortit
o crec que avui m'has ensenyat a somriure,
quan ve de gust estar sol
durant una estona
que podria ser
abril
i a fora s'escampa
com una aroma d'esperança
i t'atreveixes a descórrer la cortina
de qui podries ser avui durant el que seràs demà
que tot just ahir et van ensenyar els somnis
que et pertoquen,
passa sovint que s'acabi l'estiu
i que et perdin el passatge
però després arriba avui
que podria ser abril
durant una estona de pacte
amb el temps
fins que et trobes dins del cotxe
accelerant, i tots els copilots s'adormen
i t'adones aleshores que no deixes d'estar sol,
així amb confiança, la carretera és cosa teva
i el que queda de viatge també

ara bé, si te la fots
la carretera es talla
i a la merda aquest abril
que avui podria ser perquè
es queda abandonat en la runa, i
abans que comenci el segon acte
l'escenari s'ensorra.

dijous, 10 de setembre de 2009

Més llenya


(la gota on m'he vingut a rentar el cor)


Jordi Llavina


No he aconseguit tancar la finestra
i com de costum has acabat entrant
per sota la porta, per l'escletxa
saps que et dic que tant
se val
quan has esquitxat les parets
de blanc no-res t'ignoro
i em regalimes tant
no cal
les arrugues del llit
són dins meu
com tu i ja
no hi ets

-m'escombro l'ànima amb una destral-

demà dormo al bosc

dissabte, 5 de setembre de 2009

Ara ja et pots girar

Camino ràpid a l'esquena de la gent
i quan m'hi apropo es giren
dissimuladament
són i no són ells
els qui desconfien
perquè quan els avanço
sembla que qui és gira és la vida
perquè sospita d'aquesta pressa fràgil

que en el fons és caure lentament

dimarts, 28 de juliol de 2009

Incursió

1. Hi ha migdiada zero. La festa s'acaba amb el cant escanyat del gall. Plantem les tendes per dormir a fora, sota la figuera. El dia és com una síndria amb molts pinyols. Inevitablement te n'empasses uns quants i et creixen síndries a l'estómac pel pròxim estiu. Només agafem la bicicleta per baixar. A la piscina l'aigua mai arriba a cobrir. També és agradable anar al lavabo quan hi ha tempesta.

2. No tireu els nens a l'aigua. La marca estrellada a la samarreta de la suor seca i salada. Hauríem de fer un túnel així de llarg perquè ens fes ombra quan caminem. Les cuques de llum emmagatzemen el dia dins la nit fonda. Dormir al bosc amb una son flonja. Els crancs ens esperen fora l'aigua del riu.

3. El maleter de l'autocar és petit i no hi cap tot. A la ciutat carregues l'equipatge i et regalen una pera i te la menges aturat al semàfor. Fent auto-stop a la nostàlgia.

dimarts, 30 de juny de 2009

Sempre jove

L'adéu
més dolç te'l donem trepitjant la gespa
regada recentment
per tota la vida fresca
que ens has donat
te'l donem a passet lent
mirada descalça
llàgrima lleu

L'adéu
més dolç te'l donem
avançant
en aquest camp que has deixat ara
tan jove i esplèndid
te'l donem encaixant el peu
sobre les teves petjades
flonges
que ens has ensenyat camins fantàstics
virgueries del cor
corregudes d'esperança
has estat davanter somiador
de jugades espontàniament genials
i espectador incansable
en aportar un polsim de màgia
que ens fes creure en nosaltres
i en les nostres il·lusions

L'adéu més dolç te'l donem vivint
com a tu t'agradava viure
ensumant intensament
l'aroma que escampa la gespa fresca
quan la trepitgem


a veure si marques un gol

dimarts, 23 de juny de 2009

Xafogor

Dormia amb el cap sota el coixí, perquè s'imaginava que durant la nit el món es capgirava. Es trobava amb les amigues i feia competicions per veure qui treia la pela més llarga i més fina i més rinxolada de la poma. Verda. La vencedora s'encarregava de reunir totes les pomes pelades i fer-ne suc, posar-lo a la nevera i treure'l un matí calorós per oferir-lo a les iaies que tot i no tenir ni un cèntim es posaven el millor vestit i sortien a passejar el carret de la compra. Les altres untaven les peles de resina perfumada i les penjaven als passadissos del metro i de tant en tant algú s'aturava i estirava el mòbil flexible, i en veure que tornava a la posició original l'individu en qüestió ostentava un somriure innocent i es descordava un botó de la camisa o s'afluixava el cinturó. Tenia un abric amb moltes butxaques i només n’utilitzava una, se'l posava i abans de sortir de casa llençava les claus a la piscina, corria molt, arribava quan fosquejava, mirava a totes les butxaques –tot i que sabia a quina hi havia el que buscava- i de l'última en treia un tub de busseig, es desfeia de tota la roba, es veia nua, suada i resplendent, es llençava fent la bomba a la piscina, es capbussava i recollia les claus. S’esperava a que sortís la lluna i obria la porta. De nit somiava que estava en una biblioteca a la qual s’accedia des d’una bota de vi abandonada d’una bodega d’un vaixell abandonat en un port abandonat d’una ciutat abandonada que curiosament s’havia quedat sense mar. A dins la biblioteca la gent estudiava en silenci les migracions dels oceans. De sobte arribaven uns forasters amb banyadors tropicals i ulleres de sol i xancletes, fins i tot arribava un vell amb un para-sol i un nen amb flotador, hi havia un noi que els guiava, visita turística, s’aturaven allà al mig i estenien tovalloles i treien la nevereta i es posaven crema i el marit panxut encenia la ràdio i encetava una cervesa i la iaia treia el ventall i el nen que jo vull les patates, i quin merder. Els de la biblioteca s’aixequen tots a una, indignadíssims, quina mala educació per favor, els envolten i els comencen a lapidar amb llibres i els rematen amb enciclopèdies i després un treu el cap ja a les últimes i diu “poseu bandera groga, hi ha meduses”. La bibliotecària entra a la base de dades, clica sobre el títol “Sociologia de platges” i hi escriu al costat “exemplar perdut i/o malmès”. I tothom torna a estudiar com si no hagués passat res.

Restitución

Antes que cantar
borrón y cuenta nueva
pásalo a limpio

diumenge, 21 de juny de 2009

Motlles



L’Amadeu Bofill s’havia dedicat tota la vida a la impremta, feia motlles de paraules. Ara estava jubilat, no hi tocava massa i s’entretenia retallant lletres del diari i trobant paraules a l’atzar. “El motlle és una forma en essència, un buit revelador, però sense la matèria que l’ompli i n’acompleixi la finalitat és inútil”, assegurava. Un dia em va parlar de l’Elda. Feia temps, quan eren joves, la noia va acudir a ell, preocupada. Li va dir que últimament, quasi cada nit, malsomiava que tenia històries precioses i genials i fantàstiques per escriure però que li era impossible trobar paper, llapis o el que fos, enlloc hi havia superfícies, color o relleu per escriure, i era espantós, perquè mentre es desesperava en donar forma a les idees, a construir per a les paraules un indret on romandre, aquestes es cansaven o es despistaven amb altres històries o es perdien perquè eren massa curioses o s’enamoraven entre elles i s’escapaven i es casaven a Las Vegas sense baixar del cotxe i tenien fills, i llavors allò era un batibull de paraules i parauletes que entraven i sortien, ja no s’entenia res, ja no existia història per escriure. Era espantós, li repetia.

Però si tu no escrius, Elda”, puntualitzava ell. “En els somnis sí, en els somnis sí ”. Ell preguntava si hi havia alguna manera de conèixer alguna d’aquestes famoses històries. “No n’he aconseguit recordar cap” assegurava consirosa. Bé, l’única manera possible que se m’acut és que expliquis la història a algú abans d’oblidar-la, va dir ell. Escriure es pot escriure de moltes maneres, saps.

I es veu que la noia va començar a explicar històries a tort i a dret, s’asseia a una cadira i la gent feia cua, per a cadascú una història, els diaris dels seus somnis n’anaven plens i també publicaven algun conte, la gent els comprava com a xurros, i l’Amadeu em va assegurar que la impremta treia fum, que tirava tant que va estar una setmana llarga fent motlles de paraules sense parar. D’on et penses sinó que he tret els estalvis per a la jubilació?

En aquest punt callava, em posava un got buit a sota als nassos i em deia “Les històries són motlles, la gent les omple”.

dissabte, 20 de juny de 2009

Impropis

Tots coneixem aquest lloc on pots portar despreocupadament la bragueta oberta, anar despentinat, caminar descalç, escopir a la font de la plaça, preguntar l’hora amb el rellotge posat, pensar en veu alta, caducar els somriures formals o no tenir res a fer i empaitar a algú que corre perquè fa tard.

És un lloc al final d’un carreró gris, a l’última casa, a l’últim pis. El porter du una targeta a la solapa on hi posa amb lletres majúscules REALITAT. La seva feina és preguntar-te amb fingida amabilitat que a qui visites, tu li dius que t’hi han convidat, i després ensenyant les dents grogues et tusta l’esquena i em sap greu, però no em consta, a l’àtic no hi viu ningú, i per si no havia quedat clar, que a més tenim reservat el dret d’admissió.

Per això som tots una mica furtius, una mica lladres, un pessic amagats, per entrar-hi és obligat arrossegar-se i no fer gens de soroll, i un cop allà quin rebombori i quina festa, Déu meu però si aquest sóc jo. Per sort no hi ha veïns et diu algú, el porter és vell, molt vell, i trigarà una bona estona en pujar totes les escales. Tenim tota la nit i un instant més. Un instant. Per prendre aquí o per emportar? Per emportar, per emportar. Així millor te l’embolico. No, no, deixa’l així, tal i com està, me’l prendré quan torni, abans d’anar a dormir. Vull que encara estigui fresc i bategant.

divendres, 19 de juny de 2009

Identitat



" Si uno se cansa

del mismo lugar,
¿Como de ser uno
No se ha de cansar? "
Fernando Pessoa


Als partits de futbol
del pati de l'escola
ningú volia fer de porter.

Era la quietud
el que ens aterria.

La quietud
i la velocitat dels xuts.

També perquè solies perdre
encara que guanyéssim el partit,
no estaves pròpiament al camp
tenies una xarxa a l'esquena
i una àrea
d'on no se t'acudeixi sortir.

L'elecció sovint era evident
ningú ho dubtava
i renunciar-hi seria molt pitjor
de nens veiem les coses
tal com són,
i encara que els anys
t'empenyin a voler córrer
regatejar obstacles
i no pensar
adona't que et toca cobrir la teva porteria
i un perímetre d'espais reduïts
i tot i que el camp és tan gran
i quina mandra
i xuten poc
i com no vols que de mi em cansi
si ja em canso d'aquest lloc
t'ha tocat de per vida
i posat-hi com vulguis
tu ets això
i estar esperant davant la teranyina
és el teu compromís amb tu mateix
i la teva posició.

dimecres, 17 de juny de 2009

Nudos


NU


Un niño vagabundeaba por la playa. Yo era de ésos que cuando empieza a oscurecer se queda ahí en la orilla, mitad guardando un pedazo de mar colgando de los párpados, mitad haciendo de farolillo por si acaso llega algún despistado. El niño se me acerca. Yo, bueno, sin querer me acerco más hacia la noche. Me dice que a quién espero. A mí mismo supongo le digo. Eso lo había preguntado el mar también. El niño es de los que cogen caracolas para devolverlas al mar, bueno, para salpicar el mar. Dice que le divierte y que supone –supongo – no serás uno de los abundantes inútiles que le dicen a uno “pon la oreja dentro la caracola que se oye el mar”, bueno, ya basta, aquí hemos llegado para decir que el mar cabe dentro de una caracola. El mar es el mar y ahí está. Le digo que no, evidentemente que no, pues claro que no, sino no estaría en la orilla. El niño me dice que para esperarse a uno mismo pues uno se tira al mar y vuelve nadando de espaldas a la playa cuando se cansa. Bueno, digo, ya estoy cansado yo, prefiero lo de los párpados y el farolillo. Y bien, qué haces tú aquí pequeño intruso. Estoy esperando una ola. He venido a amarrar la luna. Qué niño tan rico. Me contó un marinero, dice. Esas historias. Me creí solo una. Que la luna no tiene un puerto fijo, anda suelta para aquí para allá, se deja querer, se deja mirar, pero que hay noches peligrosas, de tan ligera como brilla se escapa, como un globo, y con ella se escapa el sueño y la gente pues duerme pero ya da igual un poco todo así que no duerme de verdad porque también da igual vivir y la oscuridad es el miedo y hasta tu farolillo se desvanece si ella se va. Así que parece que la luna viene sujeta por una cuerda que serían los sueños, cuerda que se adentra hasta el profundo océano, anclada en el silencio. Lo preocupante fue que el marinero vio, o eso contaba, como colgaba esa cuerda de la luna, cuerda rota ya entonces, cabello de nada. Y supuestamente porqué esperas una ola, pregunté. Porqué la ola - es una sola ola - lleva el cabo perdido de la cuerda. Yo la anclaré. Definitivamente era ése un caso rarísimo, eso pensé yo, no se puede, no se puede anclar la luna, aunque ya lo estuviera antes y se haya soltado. Muy bien hijo –eso fue lo que en realidad le contesté, compasivo quizás porque yo también soy un poco rarísimo - tu sigue con tu cabo que yo seguiré esperando. Pero el chaval no se movió. Hay una cosa señor. Me dijo que faltaba un detalle, importantísimo. El nudo. El nudo era lo que sujetaba a la luna.

DOS

Me miró muy serio muy persuasivo y sacó un libro de no sé dónde. No se leer libros, señor, otras cosas sí, pero libros no. Bueno, yo aquí ya me consideré cómplice de lo que fuese se proponía aquél personajito. El libro es real, lo juro, nosotros quizás no. Más bien dicho, seguramente no. Nunca he estado seguro de existir y después de aquello menos. El libro se llamaba “Los nudos...sin enredos”. Nudos marineros por supuesto. Me gustó el título. Empecé a leer en voz alta. (...). Estos cabos constan de un trenzado sobre un alma también trenzada. Con ello se aumenta la resistencia y se logra un trabajo uniforme. El alma da la resistencia y el forro, además da suavidad para hacerlo más agradable al tacto. El niño me quitó el libro de las manos. Ya tengo suficiente balbuceó. Al día siguiente me dijo que se iba. Adónde vas pescadillo, que eres tan poca cosa. Aquí no hay nada que hacer por el momento. Me voy lejos, a buscar un alma trenzada. Dentro de los nudos hay almas, sino no se aguanta nada. Y que es un alma trenzada dime. Yo no sé, ya se verá. Seguramente será alguna que se ha escapado de su cuerpo, supongo un alma vivaz, noctámbula, enamorada, húmeda y submarina. Para atar la cuerda se necesita un cabo resistente y suave, agradable al tacto. ¿Acaso pensaste que la luna se deja atar por cualquiera?

dimarts, 16 de juny de 2009

Auguris el·líptics

Imposa't com a condició
renunciar d'una vegada per totes
al sempre i al mai
en plural
el temps és una ració interminable
que es pot servir en plates, postres, bols i demés
i anem repetint
estar tips
només ho estarem quan realment
deixem de tenir gana,
la sobretaula
és l'absolut recurrent
aquesta premissa que no hi ha coses
innombrables,
que les ànimes ara o després
tenen una direcció definida
precisa, exacta,
la rutina ens fa descartar
un bon grapat de possibilitats
i és la por
i és l'excusa
per atorgar al temps
el mal de panxa
i l'insípid sabor
de repetir
sense saber perquè

dilluns, 15 de juny de 2009

Pàgines

Tu t’encarregaràs de passar les pàgines a la pianista. Queda totalment prohibit bufar-li a l’orella, mirar-li l’escot de reüll i per suposat tocar alguna tecla. El pedal tampoc. Només passar pàgina, ets l’especialista. Hi has de ser i no hi has de ser, ja m’entens. El públic només la pot veure a ella, només l’ha de veure a ella. Així que no cridis l’atenció. Que no et suïn massa les mans, no facis ganyotes, no expressis. Tu ets a dalt l’escenari, ningú s’ha d’adonar que disfrutes fent això, tu no ets amb ells, no ets part d’ells. Tu t’asseus al seu costat. Ella confia en tu però no ho sap. Tu confies en les seves mans setinades i li guies la mirada. Quan acabi la peça t’hauràs de fer fonedís. L’ovació tampoc és gens per tu. No fa per tu. A tu t’agraden les altres coses petites, el so acompassat amb la seva música quan passes pàgina a la partitura, etc. Ella et donarà les gràcies. No oblidis però que tu només passes pàgines. El llibre l’obre i el tanca ella. Després tots aniran a celebrar l’èxit del concert, et convidaran a venir amb ells com si convidessin a la cuinera cubana soltera abandonada a un restaurant a la zona alta de la ciutat, unes copes de més, el racó del bar on vindrà ella ara sense piano, amb més swing que clàssic als llavis d’acord, et dirà que ets tant genial, i pensaràs s’està acomiadant, que és allò que sempre diuen abans que aplaudeixin els idiotes que seuen a les butaques, en realitat tu ets un estrany peculiar silenciós personatge que l’únic que fa és passar pàgines, és normal, és que ets tant genial, i tu és clar, merda, clar tu la voldries per tu, tu confies en les seves mans, el perfum de la seva pell, la seva mirada que et segueix els dits quan passes pàgina, merda, que és l’únic que fas, tu la voldries cada matí per passar-li les pàgines del diari, cada carta que li enviïs per viatjar tu dins la carta i passar-li pàgina, però merda, llegeix ella, toca ella, ella s’acomiada, ets tan genial però, saps que et durarà una nit, ho saps quan està començant, ara, i després d’un mes o dos tornaran a convidar-te a celebrar, ella s’haurà deixat tastar una mica, suficient perquè et tremolin les mans quan li passis pàgina, ves a saber que hi trobo a la següent, ves a saber que la perdo, que ja ho sabies, amb unes copes de més, al mateix racó del bar, un últim glop abans de mirar-la, li brillen els ulls, es nota que canvia d’estil, que se li fan petits els pentagrames, i en fi, torna a dir allò, ets genial, ara només genial, bé, ja sabem que toca fer no?, ella es queda en silenci, tu ets l’especialista, vinga va, no ho allarguem, glissando, ara mires a l’escenari del bar, ombrívol i buit, et gires cap a ella, veu ronca, “toca-me’n una per mi, va”, pàgina passada, ara estem a l’última, ella et mira compassiva, “em sap greu, d’aquí un temps mai se sap...”, (...), s’aixeca, arriba a l’escenari de joguina i toca una música de fira, d’immunitat somiadora, bé, tu ja t’has aixecat i camines i a la teva esquena una empenta desoladora, sents cada cop més lluny la melodia i el llibre es tanca just quan surts del bar i es tanca la porta. Al carrer un borratxo et reconeix. No saps de què. Et crida, t’hi acostes, et mira i mussita “Ara no ho podràs evitar, no podràs evitar abandonar això de passar pàgines, et dedicaràs indefinidament a quedar-te-les per separat, estripar-ne alguna de tant en tant, ordenar-les, classificar-les, amagar-les per casa, desordenar-les, rellegir-les, enyorar-les sobretot i enquadernar-les. Solitari futur enquadernador, ara et toca posar-ho tot a lloc. Quan ho puguis tenir al prestatge, mirar-ne només el títol i resistir l’ànsia d’obrir-lo –i fullejar- podràs enfrontar-te a aquella pàgina límpidament blanca des de sempre teva.

dissabte, 13 de juny de 2009

Cursa


Congregació de gent al passeig. Un circuit en forma diapasó s’endevina entre la multitud. A l’àpex de l’artilugi un podi cúbic on hi ha escrit el número zero. A dalt del podi un adorable vellet de cames primes i abundant pelleringa, amb pantalons curts, mitjons alts, cinta al cap i sabatilles esportives molt ben cordades . Sense dorsal. A l’esquena hi du enganxat un mirall. Tota la roba negra, i del mig del serrell al melic hi du pintada una línia blanca vertical. El vellet fa un salt, mig aleteig i quan arriba de nou al podi sona una nota. Deixa que ho impregni tot. El públic emmudeix. Crepita el silenci de les formigues. El vellet considera que l’aire ja està afinat, es grata la barbeta i extreu una batuta. Mira al cel, s’ajup, s’ajup tant que des de la tarima quasi toca el terra, i mentre fa un segon salt cap endavant llença la batuta. Molt amunt. Aleshores es posa a córrer molt lentament, molt cansat, no s’aixeca ni un bri de pols, el ritme és exacte, tothom fa un “oooooh”, tothom mira, els nens l’assenyalen i voldrien córrer darrere seu i viure sempre així –empaitant un vellet com qui fa volar un estel - però els pares els tenen ben agafats de la maneta-, les iaies lamenten ser ja tan iaies –no per l’edat sinó perquè el temps s’acaba i potser d’aquí un instant ja no són a temps de recordar una cosa tan intensa- i qui més qui menys s’aguanta un esternut o deixa de parpellejar o té la sensació que allò és interminable, però tampoc s’angoixa perquè no s’hi està malament allà.

El vellet recorre tot el circuit, contornejat només pel buit que deixa la gent. Cap so a part de les seves passes. El mirall recorre tot el circuit. A l’inrevés. El vell és tot el que queda enrere. Viure també és desfer la vida avançant calmosament per tornar-la a començar just ara mateix, d’aquí res. Arriba a la recta final. Aplaudiments, primer tímids, després fogosos. Als últims, als més lents, sempre se’ls aplaudeix. Per què serà? Als que passen davant la gent els mira, fan apostes, especulen sobre qui arribarà abans. Però no aplaudeixen. No es mereixen aquest reconeixement, potser. Potser en realitat ningú voldria ser com ells. Tant ràpids. Tant temps per descansar. El vellet s’aproxima, desaccelerant. Extenuat. Els aplaudiments sonen cada cop més fort i cada cop més lents.

La batuta encara és al cel. El vellet arriba on tothom esperava que arribés. No és un punt distingible entre la resta, simplement l’és. S’atura. S’estira perpendicular al camí. El vellet i una ratlla blanca pintada sobre seu. Cau la batuta. La pren, l’aixeca i diu:

- Jo sóc la frontera, jo sóc el final. Jo sóc la cursa, jo sóc el cabal.

La munió deixa d’aplaudir. Una fulgurant onada de nostàlgia travessa el passeig. Aleshores el vellet, tot ell estirat, aixeca la batuta i comença a dirigir l’orquestra. A l’altre extrem del traçat comença la cursa. Aquesta és la veritable cursa. Els més ràpids, joves, atractius. Més que guanyar volen arribar. Ells són la vida. Ell és la cursa, ja ho ha dit.

El públic deixa de mirar a dins del circuit. Tothom va marxant, tothom es dispersa, a poc a poc els assistents desapareixen i es tanquen a casa i abaixen les persianes i sopen en silenci i se’n van a dormir d’hora. I quan els atletes arriben quasi al final ja no existeix cap circuit. Només un home isolat, una home meta. Només un passeig buit, un podi i un vell estirat amb un mirall a l’esquena.

Jo sóc la cursa. Vosaltres la vida. I ningú mai gosarà trepitjar-me per arribar.
Així, tots i cadascun dels atletes, el del dorsal dotze, el del 5, el del 3, tots i cadascun s’acosten al podi, l’obren per dalt com si fos una capsa i hi van entrant.

Més tard ja és de nit, el vellet camina de puntetes fins al podi, barret de mag on tornen les mentides, i aplaudeix entusiasmat. El podi s’enlaira com un globus de fira i el vellet es mira la nit, la mira tota, i xiuxiueja: “Ho hem tornat a aconseguir. Fins demà al matí el temps no hi és. Volta pel cel. Volta per tu. Tu tota”. Dit això el cronòmetre s’atura. El vellet sospira alleujat. En aquest ara que és un sempre podrà descansar. Just entre el petit i recòndit buit entre la meta de la cursa i el començament d’una altra. Que és la mateixa. Entre on acabes i comences. Fins que claregi deixarà de ser una cursa dels altres. Podrà sortir del traçat i ho serà tot sense límits, fins que claregi.

dissabte, 6 de juny de 2009

Ditades

Avui omplirem els vidres de ditades
escriurem noms inventats a la paret
ens asseurem als prestatges
per ordre alfabètic
ens llegirem les mirades
per ordre alfabètic també
escoltarem tres cops seguits una cançó
convencerem a l'acordionista de Sants
que ens la toqui un últim cop
farem percussió
amb el belcro de les xancletes
auscultarem les voreres
per endevinar quan ve
quan vingui
l'estiu
i marxarem corrent
que ve, que ja ve
apagarem tots els llums
com si fos
una festa sorpresa
n'hi haurà un a la porta
vigilant per l'espiera
que estarà entelada
de sospirs encabritats
quanta gent hi cap
en aquest petit racó
farem silenci
i junts abans que entri
fitarem la finestra
i allà les ditades
sota el prisma de la lluna
ja no seran transparents

dimecres, 3 de juny de 2009

Croqueta

El que a tu t'agradava era adormir-te l'últim i despertar-te el primer, dir mandrosos de merda lleveu-vos, tenir gana i menjar cireres recolzat a la finestra, perdre un mitjó pel celobert i abaixar la persiana i no tenir res a fer i voltar pel poble. El que a tu t'agradava, després de caminar una bona estona, era aturar-te en un pont, al pont, prendre el sol, menjar un croissant i dir bon dia a tot aquell qui passa, ets una mena de paisatge tu també oi?, saludar als avis és la teva manera de remullar el temps, si fa bo, si farà bo, que potser plourà, un passeig ple de bancs i quasi tot d'ombra i el riu que et calma, que ve a ser com una cafeïna dins les teves venes, i l'únic banc del passeig quasi tot d'ombra on hi toca el sol, i posar-te a llegir, i intercal·lar-ho amb posar-se a fer veure que llegeixes escoltant el pas tranquil dels avis que passegen, que et passegen segons com, l'ombra t'atrapa i corre fresca, fa fresca aquí i els avis la prenen, i els llavis aprenen a assaborir el silenci, i marxes a buscar sol, i silenci sobretot, i t'agrada perquè al final no saps com arribes on ahir la nit, on la lluna plena i ell convocant estrelles, l'herba molla on ahir la nit, pujant pel camí que fa olor més d'avui que d'ahir diria, i és un prat que fa baixada perquè la vista rellisca arreu de les muntanyes que t'envolten, i arribes i el sol alt, i el que t'agradava de veritat en aquest moment era descalçar-te corrent, corrent mentres et treies la samarreta, i a dalt de tot llançar-te fent la croqueta. I tot i que estaves a baix de tot, t'aixecaves i el món sí que girava al teu voltant una mica, i era més aviat com girar tu per fora el món, ja no només t'agradava, t'encanta encara.

dimarts, 2 de juny de 2009

Corazones y "Caprichitos" y oscilaciones


Relojes

Un fama tenía un reloj de pared y todas las semanas le daba cuerda CON GRAN CUIDADO. Pasó un cronopio y al verlo se puso a reír, fue a su casa e inventó el reloj-alcachofa o alcaucil, que de una y otra manera puede y debe decirse.
El reloj alcaucil de este cronopio es un alcaucil de la gran especie, sujeto por el tallo a un agujero de la pared. Las innumerables hojas del alcaucil marcan la hora presente y además todas las horas, de modo que el cronopio no hace más que sacarle una hoja y ya sabe una hora. Como las va sacando de izquierda a derecha, siempre la hoja da la hora justa, y cada día el cronopio empieza a sacar una nueva vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse, y en la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento, entonces se la come con aceite, vinagre y sal, y pone otro reloj en el agujero.

Julio Cortázar
Historias de cronopios y de famas




[Bamboleo,
porque mi vida yo la prefiero
vivir así]



I vet aquí

El Gat i el Gos, el Gos i el Gat, eren fugitius, fugitius i últimament tenien pocs encàrrecs. Treballaven de nit, vivien abans dels somnis. Un miol i un lladruc abans. Abans d’obrir la finestra, ben bé un pam abans. Podríem dir exactament en el moment de córrer la cortina, i sempre es preferible tenir cortina. S’havia de ser discret, aparèixer sempre en el moment just quan tothom t’esperava en el moment just i desaparèixer també. En el moment just el Gat i el Gos eren una sola cosa, només quan tocava ser una sola cosa. Ningú més la sabia fer aquesta feina i últimament tenien pocs encàrrecs. El Gat i el Gos ja no eren ciutadans, ja no eren d’enlloc més aviat, al Barri Felí sostenien que era immundament ridícul que el Gat necessités la col•laboració del Gos per guanyar-se la vida, i al Barri Caní consideraven que la relació que mantenia el Gos amb el Gat era una vil traïció a l’espècie. Situat ja el problema cal dir que tant el Gat com el Gos eren coneguts i reconeguts, eren famosos podríem dir, però se’ls buscava i, en aquest cas, qualsevol excusa era bona per a ser declarat fugitiu, i després de fugitiu, declarat com a digne de persecució. Allà les coses anaven així. A ningú li interessava un escàndol com aquell.

La seva feina consistia en acabar els contes. Bé, no tots els contes. Els contes d’abans d’anar a dormir, de llit que es fa immens, els contes, en fi, de sempre, de sempre que som i hem estat nens. Era una feina ràpida, aparició protocol•lària, una petita presència, una mena de senyal que les coses continuen essent com han estat i seran, en el fons tan senzill com el nostre Gat i el nostre Gos allà, palplantats, acostumats ja a viure fora del temps i d’aquestes coses que no entenem ni quan som nens. Acomiadar les coses , la feina bruta en part, i en part no tant, principalment per allò d’abans dels somnis, i també perquè era una certesa dins del conte. I vet aquí un Gos, i vet aquí un Gat i aquest conte s’ha acabat. I així, així s’acabava. Ells desapareixien amb la feina feta. Desapareixien. Com una sola cosa, perquè acabar s’acaba en l’u. Quan els anomenava –rebatejava- ja no hi eren. Vull dir, és estrany, però la seva vida consistia en això. Vet aquí. Un Gos. Un Gat. Com batecs. La feina al final t’acaba canviant. Però després ens fem grans i ve tot allò de “això sona infantil”, “ja tenim una edat” i els contes desapareixen i el Gat i el Gos deixen de ser ciutadans i no tenen tants encàrrecs i resulta que són fugitius.

Temps després, tampoc massa més tard, va estendre’s un rumor fatídic entre els petits humans, petits personatges que escolten –escolten sobretot- abans d’anar dormir. Tots els contes acaben igual. Com? Tots. I això no vol dir, de sobte, que s’ensorra una professió que en el fons així deixa les coses. Inacabades? Els nens desesperats, els pares llegint, i el rumor corre però ningú ho entén. Què vol dir que tots els contes acaben igual? Els nens s’adormen tard, es neguitegen, tenen por, desperten els pares, els pares van cansats, i el dia següent llegeixen i s'equivoquen i s’adormen. I és aleshores que el Gat i el Gos últimament tenen menys encàrrecs. El nen intenta recordar el conte, per explicar-se’l per dins. No el recorda. Ho torna a intentar. Res. El pare ronca. El nen s’emprenya i deixa de ser dòcil i fràgil i somiador i innocent, amb un gest ràpid tanca el llum de la tauleta de nit mentre amb una veueta indignada es recita per ell mateix “I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat”. I s’adorm. I just abans de somiar ho entén. Aquesta frase tan juganera, aquest "Vet aquí" sembla que no formi part de la història, de les històries, però n’és inherent. Allò que comença ha d’acabar. I el principi rima amb el final, el rodolí lleuger, la volta agradable. Els contes, al cap i a la fi –i a la fi especialment- tots acaben igual. Al cap del temps ens fem grans i tot deixa d’acabar igual, simplement ho acabem. Deixant per més tard.

dimecres, 27 de maig de 2009

Partits imprevisibles


Borde del campo, tras la portería de la derecha. Estaban quietos allí, mirando. El professor Taltomar con su colilla apagada en los labios. Gould con su gorro de lana en la cabeza, y las manos en los bolsillos.

Minutos y minutos.

Después Gould, mientras seguía mirando atentamente el juego, dijo:
- Horrorosa tormenta sobre el terreno de juego. Vigésimo minuto de la segunda parte. Centro desde la izquierda, el delantero del equipo visitante, en evidente fuera de juego, la para con el pecho, el árbitro pita, pero el silbato, lleno de agua, no funciona, el delantero chuta con todo el empeine, el árbitro pita de nuevo, pero el silbato sigue fallando, el balón va al fondo de la red, el árbitro intenta pitar con los dedos pero se los llena de babas y ya está, el delantero sale como un poseso hacia el banderín de córner, se saca la camiseta, se apoya al banderín, esboza el paso de alguna danza brasileña y acaba incinerado por un rayo que ha caído de lleno en el susodicho banderín...

El profesor Taltomar se tomó su tiempo para sacarse el cigarrillo de los labios y sacudir una ceniza imaginaria.
El caso era, objetivamente, complicado.
Al final escupió al suelo una hebra de tabaco y murmuró en voz baja:
- Gol anulado por posición indebida. Delantero amonestado por sacarse la camiseta. Transportadas fuera del campo sus cenizas, el banquillo puede efectuar el canvio necesario. Tras la sustitución del silbato arbitral y la instalación de un nuevo banderín de córner, se reemprende el juego con una falta que se lanza desde el punto exacto del fuera de juego señalado. Ninguna sanción para el equipo local. Sólo faltaría que fuera responsable de que el delantero contrario tuviera una mala suerte de la hostia.

"City"
Alessandro Baricco



Andiamo a Roma!!!

dimarts, 26 de maig de 2009

Petrificacions i subsistències


- Oiga, Horwitz –le dije-. ¿Pasa usted alguna vez por el lago Central Park?¿El que está en Central Park South?
-¿El qué?
- El lago, ya sabe. Ese lago pequeño que hay ahí. Donde están los patos. Ya sabe.
- Sí.¿Que pasa con ese lago?
-¿Sabe?¿Esos patos que hay siempre nadando por ahí? En la primavera y eso. ¿Sabe por casualidad adónde van en invierno?
- Adónde va, ¿quién?
- Los patos. ¿los sabe por casualidad? Quiero decir, ¿viene alguien a llevárselos a alguna parte en un camión, o se van ellos por su cuenta, al sur o algo así?
El tal Horwitz se volvió en redondo para mirarme. Era uno de esos tíos que no tienen ninguna paciencia. Pero no era mala persona.
- ¿Cómo demonios quieres que lo sepa? –dijo-.¿Cómo demonios quieres que sepa una estupidez así?
- Bueno, no se enfade por eso –dije. Estaba enfadado o algo así.
-¿Quién se enfada? Nadie se enfada.
Dejé de hablar con él ya que se tomaba las cosas tan a pecho. Pero fue él quien empezó otra vez la conversación. Se volvió otra vez en redondo y dijo:
- Los peces no van a ningún sitio. Se quedan donde están. Ahí, en el maldito lago.
- Lo de los peces es diferente. Los peces son diferentes. Yo hablo de los patos –dije.
- ¿Como que es diferente? No es nada diferente –dijo Horwitz. Siempre que decía algo sonaba como si estuviera enfadado por algo -. Es peor para los peces, el invierno y todo eso, que para los patos. A ver si pensamos un poco, rediós.
Durante un minuto no dije nada. Luego dije:
-Bueno. ¿qué hacen los peces cuando todo el lago es un bloque de hielo y la gente patina encima y todo eso?
Horwitz se volvió otra vez:
-¿Cómo que qué demonios hacen? –me gritó-. Se quedan donde están, rediós.
- No pueden hacer como si no hubiera hielo. No pueden hacer como si nada
-¿Quién hace como si nada? Nadie hace como si nada –dijo Horwitz. Estaba tan excitado que me dio miedo que fuera a estrellar el taxi contra una farola o algo así-.Viven dentro del puñetero hielo. Es la naturaleza de ellos, Santo Dios. Se quedan helados en la postura que sea para todo el invierno.


"El guardián entre el centeno" J.D.Sallinger

Zoom


Hi ha un mirador
des d'on veus el teu rastre
sense binocles

dilluns, 25 de maig de 2009

La tapa


Quatre parets,
i en canvi mai parlen
del gruix dels sostres

Desorientació


S'obre la porta,
hi ha dies que entro a casa
com si en sortís

dissabte, 23 de maig de 2009

Relleu irreversible



S'arruguen pàgines
més sovint quan esborres
que quan escrius

dimecres, 20 de maig de 2009

L'etiqueta per fora

Les piconadores
obren els carrers

m'espanta, el que hi pugui haver
sota la ciutat

no em refereixo a clavegueres
refugis antiaeris
antics empedrats

en algun lloc
d'aquest gran teatre
hi ha el dipòsit dels decorats

Entro a un museu
i la gent m'observa

de debó us atreviu
a perforar els nervis
que mouen tot l'escenari?

M'apujo les parpelles
amb una politja que grinyola
i ben despert
recullo la galleda del pou

a dins,
un ofegat m'esquitxa,
deixo que hi beguin els camells

és per clemència
sota els deserts no hi ha res,
a les ciutats sempre hi fem obres
i els veïns de baix
parlen molt fluixet

ara és fosc
i surt una dona que passeja
el gos
que ensuma l'esquerda fresca,
fa tres passos de claquè
i davant seu un fanal fos
la no-il·lumina
però si t'hi fixes
se la veu més
que de costum

tot seguit es gira
i els paletes, a casa seva
s'ennueguen:

porta l'etiqueta per fora

dimarts, 19 de maig de 2009

90 graus


Són blocs exactes
que podrien ben bé
fer esculls i espigons
per frenar-te les tempestes
o per seure-hi, també,
quan fa mar picada,

com a mínim
estàs quasi segur
que allò que et van ensenyar
d'àrea per alçària
és imprecís
si els angles no són del tot afilats

jo crec que àrea en necessitem poca
realment
el que voldríem sempre és sobresortir
una mica
superfície amunt
aquell milímitre de confiança
"ei que estic aquí"
com la punta de l'iceberg
la mà de l'anxaneta
un barret amb plomes
el tub del submarinista
les antenes
les pastanagues
les xemeneies
i aquestes coses

per agafar una mica d'aire net

al capdavall
és massa difícil fer càlculs
només sé aproximar
que puja més l'aigua per les llunes
que per un bloc salvavides
una petxina tornada a l'aigua
una pedreta que bota
o les àncores
de doble tall

desembarques a una platja d'arròs
i resulta
que fa bon dia

dilluns, 18 de maig de 2009

Que tentación echar una botella al mar


Se'n va
com una carícia a la platja
que et queda tatuada a l'esquena
que hi hagut dies
que et treies la samarreta
i la plegaves a la sorra
i notaves l'anar i tornar
d'aquella mà,
un croquis d'escala real
l'horitzó tan banal,
i les paraules tan tendres
i tu
tu
i jo
jo
tan essencial

I se t'endú
alguna cosa més
que versos finíssims
i alguna felicitat rinxolada
que no es deixa raspallar


BOTELLA AL MAR


Pongo estos seis versos
con el secreto designio que algun día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles

Mario Benedetti

dissabte, 16 de maig de 2009

Suant

La mosca entra indeturable, d'aquestes robustes, molt soroll i poca cosa més. Deia que entra, per una d'aquestes escletxes de porta corredera que dóna al balcó. De vidre. Obertura exquisidament calculada perquè entri un ditet d'aire. I la desgraciada va, i entra pel fotut ditet d'aire. Tu t'acabes incorporant, obres tant com pots la porta. I aquí es produeix el fenomen. Perquè quin fenomen de mosca. S'abalança un i altre cop contra el vidre, pica, rebota, aleteja cap a direccions perdudes, torna enrere i torna a xocar. Com si pogués travessar el vidre, l'espavilada. I si abans ha entrat pel ditet d'aire ara no és capaç de sortir per l'autopista del cel.

Finalment acabes agafant un coixí i passa el que passa. Perquè diguin que els coixins no maten. En aquest cas era un coixí amb la típica bava de migdiada, encara que no crec que sigui per la bava (que passa el que passa) . Mentre fas això te'n recordes de Kafka però no tens cap remordiment. Mira, o aprens a saber quan pots mirar però no passar o ja saps com va la cosa. Tot i que la primera regla és no entrar als balcons dels altres. Aquesta no te la prohibeixo, a vegades des d'allà es veuen coses. I això també t'ho dic, els vidres han d'estar sempre nets. I les cases haurien de ser totes baixes.

I potser no som tan diferents.

A vegades tenim ales.

Algun cop hem entrat en algun lloc de petita -minúscula- distància insalvable. Hi entres. No saps com.

I després no en pots sortir, tot i que veus la sortida.

Almenys nosaltres vivim més de tres dies (se suposa)

divendres, 15 de maig de 2009

Malaurades temptacions


Les tortugues domèstiques, com és tradició en l’espècie, també aprenen el seu pas. De tortuga. Evidentment. No és feina fàcil. Però [amb el temps] tothom pot aprendre a no mirar més amunt de la seva pròpia closca. Perquè és de domini públic que una tortuga tampoc ensopega així com així. Ara bé, de tant en tant s’atabalen, s’angoixen, hiperventilen, agiten les potetes panxa amunt i fartes de tanta lentitud

es tiren pel balcó

I tot, la caiguda, tanta velocitat de cop, el cop sempre d'esquena, el cop, el cop, resulta un

trenca-closques

i ella, tu o jo, pobres desgraciats, rebotem

ja sense closca

què dic

sense closques, mil bocins, centenars, milers, escampats, dispersos, disparats, metralla de la mentida

i sempre, malauradament, per cinètica pura, hi ha una segona caiguda

i aquesta, sense closca,

és la que fa mal.

dimarts, 12 de maig de 2009

Atrapo cada gota


Vaig pronunciar
algun vers apassionat
dins una petxina diminuta
només em recordo
estirat, l’aigua encara em regalima
pel clatell quan trobo sorra antiga
a les butxaques del banyador,
era una platja poc profunda
d’anar caminant
i imaginar-se
que mai cobreix,
i sembla que caminar dins l'aigua
és infinit,
hi havia un pal
sense bandera
i a sota un vell
i una ràdio
i sonaven boleros
i a l’anacrusa es va girar un vent ferotge
quan el sol marxava
com una percussió feixuga,
vaig recollir a correcuita
deixant petjades fondes
perquè s’hi arraconés l’ombra

el mar esquitxava
dins seu s’hi barallaven
dos instants enemics

on s’acabava la sorra
hi havia una dutxa
i una ampolla
i jo

hi tiro la petxina
clinc, clan, clonc
el meu vers rebota com un eco ensinistrat,
pitjo el botó
i el vent desvia el raig
a batzegades acrobàtiques,
- les segueixo elàstic -
i ja ballarí boig
atrapo cada gota

atrapo cada gota

atrapo cada gota

fins que l’ampolla és mig plena
i la petxina es dissol

i la llenço a la platja
i penso cap al mar:

que la vingui a buscar
si la vol

Que tothom foti el que li roti

Avui m'he enrecordat d'una professora que no entenia el que escrivia. Es posava molt nerviosa. Jo també. I suposo que al final ho exagerava per burxar-la. Aleshores creia que era perquè no havia provat l'alcohol en sa vida i recitava versos de Bécquer amb cara de gamarussa. Ara ja no tinc cap teoria. Tinc la certesa que tothom té por, però alguns s'aferren a la poesia com un antídot que requereix castedat espiritual per fer efecte. A mi m'emprenyen els qui escriuen i no diuen res, els que fan versos de McBurguer de McDonalds de Natillas Danone de Crispetes tamaño grande que menja el malparit del darrere al cine mastegant com un hipopòtam. Qüestió d'estòmac. Sí, sóc de personalitat forta i no tinc digestió fàcil. Hi ha molts pseudoartistes industrials que venen empaquetats amb un 2x1 de rebaixes i són tan previsibles que només s'atrauen entre ells quan estan a l'aparador. Hi ha molt deliri romàntic. I va, ja paro. Tot i així, no hi ha remei. Tranquilament alguns pensen això de mi, llei de vida. Els iguals s'atrauen, fan i desfan amb idees properes i entre un grup i l'altre es miren guenyos. Per això ,

jo declaro aquí i ara que

tothom foti el que li roti

cursilades, pastelons, aclaparats que baden, fanfarrons satisfets que insatisfan, feu el que us roti, tampoc us llegiré perquè em poseu nerviós, com aquella professora, potser perquè no dieu res o potser perquè no us entenc, si algú us llegeix i li agrada endavant

va a gustos


Encara no es banya

L'altre dia va pescar crancs. Suposo que li fa ràbia que caminin enrere. Allò de "pessiga'm que em sembla que somio". S'han de tenir bones pinces. També hi havia una moto patint sota un home de panxa prominent que passejava el gos. Amb la moto. El paisatge, una caseta a la platja amb un tobogan molt llarg. Tant que quan surts és de nit i caus al mar i l'aigua està calenta d'escalfar-se durant tot el dia. Ell torna a la sorra nedant esquena i escopint aigua com una balena. Mirant l'horitzó. El plega amb la mirada, es menja un entrepà de sardines i fa una vaixell de paper amb l'envoltori. Un vaixell amb la seva jazzband, les seves dones boniques, les seves llums penjants i la seva àncora. Les onades i les tempestes i les sirenes i els "home-a-l'aigua" venen inclosos en el passatge. Avui ha corregut arran de mar com si les onades l'empaitessin. No tenia ganes de mullar-se els peus. Però després ha anat deixant petjades sobre l'arena mullada perquè les esborrés la nit. I s'ha refrescat i s'ha adormit a sota a una font, i estava tan cansat que demà ja no se'n recordarà de res però li agradarà això de dur posats els pantalons curts.


dijous, 7 de maig de 2009

L'última peça


Hi ha xuts que no són xuts. De debò. És tota l'ànima que s'enrola cap a una paràbola boja, és un somni empenyent, empenyent amb una suavitat deliciosa. És una veritat que no admet resposta. Al moment precís. El destí és capritxós. I contundent. Sembla definitiu. Però la poesia té finals inesperats. Res abans està escrit. I pot passar qualsevol cosa. Quina magnífica mètafora de la vida. Ens toca conduïr i acariciar la pilota per dur-la a un final. Duem l'esfera fóra. Costa tant. Insistim, intentem, se'ns escapa, i de sobte

silenci

la pilota guia, és una intuïció, hi ha algun trosset nostre allà dins, hi ha molts trossets de molts de nosaltres allà dins, marejats, extasiats, intemporals, màgics

pica contra la xarxa

i rebenta, que dic rebenta, explota, és un xàfec, espectacular, volen copes, ampolles, cadires, abraçades, se't trenca la mirada, la veu, se't trenca tot, no pot ser real, les mirades són més que mirades, els crits, els bots, es trenca el temps, la xarxa de la porteria atrapa a tot déu en l'instant del xut

electricitat, un peu, una pilota i poesia, siusplau, quina obra, tan breu, quin solo, quina grandesa, quina immensitat, qui ha disparat aquesta fletxa, dolça metzina,

i arriba aquella nostàlgia d'algun calaix secret on es guarden tots els instants màgics, arriba i en serio, t'embriaga, és tan senzill, tan senzill, et sents nen, el nen que es gravava els Barça-Hèrcules del 96 per mirar-los en diferit, el nen que somiava com tu somies ara, pell de gallina, alguns no ho entenen, o de fet, cadascú ho entén com vol, però ho sàpiga o no el qui tens al costat celebrant la galeta de l'Andresín, aquesta bogeria, aquesta rauxa, aquesta emoció desfermada no és només pel futbol, és pel que hi ha darrere, darrere de les esperances, darrere d'encomanar-se a qui sap què i

gol

és uns inspiració per viure

el golejador corrent desfermat pel camp, té l'ombra d'or, en aquell moment, la té

ningú es creu encara el que s'ha inventat, ni idea com s'ho ha fet el paio aquest pàl·lid i amb cara de nen per endinyar aquesta canonada preciosa al cel, però és gran, i tant si ho és, és grandíssim el chaval

i no necessites res més

andiamo a Roma!

dimecres, 6 de maig de 2009

Allargant

Quan es fa tard
però no tenim cap pressa
ni idea
de quan tornarem
o com hem arribat aquí
tanta estona
i així de sobte nets
ens agrada recollir les molles de pa
una a una
i anar-nos trobant
fent pilonets d'impureses
que sospites que algú col·lecciona
perquè els camions de les escombraries ja han passat
la ciutat queda indefensa
els taxistes s'aturen als semàfors
deserts
i els ulls s'acostumen a la foscor
que seguim aquí
ens sabem veure d'alguna altra manera
jo prefereixo pujar a casa per les escales
per no fer soroll
tapar-me així com una rosada
i seguir despert
que ningú em senti
perquè sincerament
m'agrada no tenir cap pressa
quan es fa tard

dimecres, 29 d’abril de 2009

Dalton i els semàfors

Els semàfors es troben en llocs estratègics. La teva vida ha de ser una estratègia. Ara passes. Ara. T'esperes. Acabem tenint alguna cosa tèrbola a la mirada. D'esperar. No perquè després hagi de passar res en concret. Esperar. Veure'ls passar. Arran. Els motors i tota la pesca. Al final l'arriére de la course. Són els mig despistats que mai se sap si comencen o acaben. O no ho saben ni ells. Et converteixes en una mena d'espectador d'una velocitat inaccessible. Hi ha un recorregut diari que algú traça i tu només pots contemplar. I ben quietet, siusplau. Fins i tot t'obliguen a ser impacient. Per què? Tu només vols passar. Si ho intentes abans d'hora, si et mous. Una passa endavant. I t'atropellen. T'atropella el propi circuit. Un remolí, una repulsió, et destrossa. El semàfor és una llei. Com moltes altres. No l'han fet per tu. Són les condicions de la cursa. Els participants s'inscriuen amb antelació. Els altres només miren. Et porten moltes voltes d'avantatge. I la ciutat tancada amb el seu semàfor d'emblema. El primer que van provar es va carregar un policia. De semàfor. Va explotar. Bum. Suposo que el van desmuntar i el deuen tenir en alguna exposició commemorativa. La història és cruel, quina novetat. El públic. Sempre hi ha alguna excusa per oblidar els que surten volant. Bum. En aquest cas era un semàfor i la llum vermella no s'encenia. Un bon embús. Es trenquen els esquemes si la cosa s'atura, perquè aleshores tenen temps per pensar i s'adonen que. Alguna cosa no quadra. Bum. Hi ha un viure discontinu. Controlat per semàfors. Alguns decideixen donar voltes a la pròpia illa, controlen el temps però no l'espai. Els hi diuen bojos o reprimits, fa gràcia i tot. Necessitem ordre, constància. Necessitem parar abans de passar. Encara que no s'acostumen a pensar gaires coses als semàfors. Un dia, esperant, un nen em va dir "si bufes es posa verd". Així fluixet, rostre circumspecte. Deuria ser un secret. Segurament, si l'hagués deixat, també m'hauria dit que volia fabricar motors per als cotxes de joguina. Però t'acabes resignant. Els colors són sempre els mateixos. Els segons els pots cronometrar. És una repetició, una geometria fàcil. Tot continua passant mentre passa. Tot continua esperant mentre esperes. Dalton s'equivocava amb els reactius perquè els confonia pel color. Però mantenia les teories, i no s'equivocava. Confonia el verd i el vermell. Em refereixo a que no s'equivocava. En el que veia. Així ho va descobrir. Que estava malalt. Si a la seva època haguessin existit els semàfors potser no hauria sobreviscut. Les hipòtesis són fàcils. Si passes quan no toca, t'atropellen. I no et pots confondre.

Ara bé, sempre és més fàcil agafar el cotxe.

Perquè tens clàxon, més que res.

dijous, 23 d’abril de 2009

After-Sun

Lesombrestambéutilitzencremasolar
pernocremarseperquètenenlapellfina
icomnosaltressensellumnoexisteixen
Homresesperasicaminatrepitjantlesseves
ombres

dijous, 16 d’abril de 2009

Mocador

"....
y hasta el piloto pierde el compás"
La Bella Lola

Hi ha una mà
que m'oneja desemparada;
sóc el mocador
encara impecable, voleiant
en un capvespre quiet
que es desamarra amb glops
de cranc.

Hi ha un comiat,
[un cos que es deixa]
una recança, una llàgrima
que no surt, el meu vaivè
ennuegat és l'últim adèu
per aquest vaixell de guerra
sense soldats.

Penjo en el res, algun destí
de seques falanges m'aferra;
és tot el que tinc
fins que em deixa anar
caic amb la parsimònia
de les estrelles, igual que cau la nit
amb mi,
la fosca em mulla, les gavines tornen
i l'aigua s'arremolina rere el rastre del vaixell,
jo sorprenentment floto, sol jo
dins d'aquest abisme negre,
m'alliso les vores

poc a poc

vaig tenyint de blanc

l'oceà.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Sempre tornem

Sempre tornem
jo no em sé acomiadar de les coses
s'acaben en punta
cònica, afilades del revés
i tard o d'hora cauen,
som conscients del planeig descendent
- allò perdut planeja i es planeja-
de les fulles quan no fa vent, dels globus a les festes
d'aniversari i aquells xuts
a càmara lenta, ens tornem més hàbils
i impacients, tot s'acaba amb un últim contacte
que no deixa rastre,
amb un pacte que sembla improvisat
de tant implacable, el con sempre es tomba
i rodola inventant radis de futur
el punt de caiguda segueix essent el centre
giratori; en algun moment s'atura
algú el recull i el posa dret
com un trofeu antic, en aixecar-lo
a la rajola queda, contornejada per la pols,
una fletxa que t'assenyala,
la inèrcia del pendent
imperceptible t'acaba arrossegant
al balancí còncau, li dónes un toc i recupera el ritme
i passa repetidament per l'eix d'oscil·lació
on, algun cop has pensat
que els avis moren
prenent la fresca
al portal
abans de morir

el tren passa per aquella estació perduda
d'on vas marxar sense adonar-te'n
tan feliç, però no para; et dius
sempre tornem
però no per viure
sinó per recordar.

dimarts, 14 d’abril de 2009

El que s'aprofita

Un gos menut
jeia immòvil al voral de la carretera.
Duia un cartell penjat al coll;
M'han abandonat. Estava escrit amb mala lletra
el seu destí, els cotxes passaven ràpid
de llarg. Segurament ja era vell,
més que jo aleshores
segurament
però em feia un pena intrusa
d'allà estant a les acaballes del poble.
Era un tricicle indefens
expulsat del trànsit immundament
fugaç.

M'hi vaig acostar i em llepava
la mà,

sempre havia volgut un gos
però els grans no el van voler.
Les coses abandonades no es toquen,
suposo. Jo el volia,
segurament
per donar-li la verdura i el peix
d'amagat per sota la taula.
No per deixar-li les restes. Menjaria de la meva mà
el que no em vingués de gust. Era un gos
abandonat. Ell em salvava; però al capdavall
mai
n'he tingut de gos. Els nens fan veritats
no les diuen. Pas. Potser per això
m'agradava dinar a casa l'àvia
perquè entre plat i plat
em deixava jugar amb les molles, picar-ne alguna
amb la punta del dit, i menjar-me-la.
I més, encara més,
després de desparar la taula,
teníem el costum de recollir les estovalles
replegar-les cap a aquella finestra gran
i espolsar-les al carrer. Era una penyora
per no tenir gos. Queien les molles avall
cruïlles afamades, el migdia
descendia esperonant els coloms. Cada dia igual,
els ocells ens esperaven. I a mi m'encantava
l'espetec de la tela, les engrunes volant
i ja no queda res. Després es feia fosc,
la mare em duia a casa
i sortien les rates a escurar les deixalles dels coloms.

Fa temps ja que dino sol al pis; la terrassa
no dóna al carrer
però hi entra llum. Ahir havent dinat
feia núvol i fresca estripada
em vaig abrigar amb les estovalles brutes
i m'adormia a la taula
comptant engrunes
i calfreds, després vaig aclucar els records
i em va despertar un eriçó.

Se'm va acostar i em llepava
la mà

dilluns, 13 d’abril de 2009

Els anys que cauen, les paraules en remull

La petita
un dia entra al lavabo de l'avi
s'enfila al tamboret
i ho veu

com un peix bentònic
dins del cubell de fregar;
la dentadura

I ara com li explica a la nena
que és client de
Ratolí Pérez S.A?

dilluns, 30 de març de 2009

Interludi vertical


Penjat en una paret rocosa, demanes una treva a la gravetat
i aferrant-hi amb un sol braç
ets ja una prolongació d'allò,
no pots tenir por perquè si caus,
t'ho dic en serio,
si caus tu, cau aquesta muntanya

I això no passarà, oi?

diumenge, 29 de març de 2009

Atac

Els nens jugaven al replà. La mare rentava el cullerot amb aigua calenta. Sense guants. S'hi havien quedat enganxats alguns fideus de la paella que havien fet al terrat. El nens jugaven al replà, corrien, ensopegaven, sobretot cridaven. L'avi feia la migdiada amb les ulleres d'augment posades i la boca molt oberta. Amb tot aquell rebombori, dormia. S'atura el sarau. Arriba l'eco dels nens, que ara discuteixen més seriosos. Són bessons. Tenen coses curioses els bessons, això ho deia l'avi, tenen petites veritats extraordinàries, una intuïció subterrània, immòbil. Se senten passes tranquil·les, amb sabatilles. La mare les reconeix. No són com les del seu marit, que arrossega els peus. O l'ànima. A la Bruna, la dona de fer feines, no li agrada la gent que arrossega els peus. Diu que sempre tenen por de caure. Que a més escampen la pols i gasten la sola de la sabata. O foraden els mitjons. Els nens, però, s'acosten amb petjades suaus, efímeres, com saltironets ralentitzats. Obren la porta de la cuina. Es queden allà palplantats, respirant per un capil·lar. La mare acaba d'esvandir la paella i calmosament, es gira.

- Mare, quan el dolent atrapa al bo, què diu "Mans enlaire!" o "A terra!"?

Els fills se la miren impacients. És un gran dilema. La mare se'ls mira, endolceix la cara i diu:

- Quan el dolent atrapa el bo, si és dolent de veritat no li diu res. El mira als ulls. Si el bo és bo de veritat segurament tremola, però li aguanta la mirada. Després ja no se'n sap res més d'allò, res més.

- Res més?

- Res més. No heu de tenir por de les pistoles. De les mirades, sí. Les mirades són la primera peça de l'engranatge d'un tret.

Els nens fan que sí amb el cap, deixen les pistoles de joguina al sofà i se'n tornen al replà. Asseguts un davant l'altre. Llargament es miren, com una sola cosa que gira i perfila dos imatges iguals.

No van entendre com dels ulls en podia sortir un escandalós i aflautat "pinyaun pinyaun!". Al final, cansats de mirar-se sense obtenir el resultat desitjat van arribar a la conclusió que no existien ni bons ni dolents. Existien mirades. Que sortien de dins. Més tard se'n van oblidar, com es van oblidar també de les pistoles, de les olors i del monstres de sota el llit.

Temps després quan veien algun atracament en alguna pel·lícula tòpica i americana, sentien el "Mans enlaire" i reien silenciosament. Ni bons ni dolents. Només mirades.

dimecres, 25 de març de 2009

Canyella

S'ha posat les xancletes i ha fet equilibrisme sobre el cantell de la vorera. Ha relliscat i per dissimular ha relliscat a consciència tres cops més. Fins que s'ha embrutat el genoll de porqueria urbana, d'aquestes petjades de petjades de gos de petjades que no fan, en absolut, olor de pedra. Ha anat a una font, s'ha netejat i ha esquitxat un vigilant de parquímetre que li ha demanat el telèfon. Per trucar a la seva mare, que no podria anar a dinar. Ella l'ha convençut perquè li guardi una croqueta en un tupper, que pots anar tranquil, m'ocupo jo de les multes. S'ha assegut com una india al mig de la zona blava i s'ha posat a xiular "cachito, cachito, cachito mio..." fins que ha passat un tipus que tocava l'harmònica i duia les mànigues arremangades i s'ha oblidat de la melodia. S'ha aixecat, ha caminat unes 45 passes, ha posat un platet de plàstic de LIDLE i ha començat a explicar contes absurds al costat d'una botiga de sabates. Mentres parlava li ha lligat els cordons a un noi de cara estreta que mirava embadalit els pits generosos de la dependenta de la botiga de sabates. El noi ha caigut i s'ha posat molt vermell i ha marxat decidit a fer-se monjo budista. Ella seguia narrant, quan anava pel principi -perquè a ella li agrada començar pel final- ha passat un vell que deia que feia 15 anys que no sortia de casa, on has estat li ha dit ella, m'han congelat i sóc una de les tantes víctimes de l'escalfament global, ah li ha dit ella, i l'home li ha llençat una pesseta antiga i ella ha deixat el conte acabat però sense començar, ha col·locat la moneda al terra com qui col·loca l'última peça d'un puzzle molt llarg i s'ha esperat en un racó per veure qui l'agafava. Esperant esperant ha pensat que tot i que no era fumadora li venia de gust fumar perquè almenys el cigarro la tindria distreta, ha demanat un cigarro a un adolescent que fumava ostentosament, tens un cigarro?, sí, no gràcies no fumo.

Després s'ha fet de nit, ha tret la seva llanterna que funciona amb cervesa txeca i s'ha posat a passejar al voltant de la moneda. Apareix un nen de no sap on. Què busques? Una moneda.

El nen la troba.

Té.

No, no és aquesta. Va, compra't un gelat com els d'abans i deixa'm en pau,

I el nen troba l'última botigueta del carrer, on hi ha l'última guardiola de fang de la ciutat, hi llença la moneda i agafa l'últim gelat que queda, i se sent vell, molt vell, llepa els dies cap enrere i

- Tu nen tarambana, si li poses canyella no et passarà això.

I el nen es gira, fa un gest d'alegre resignació, com si l'haguessin enxampat, i desapareix. I ella es menja la galeta amb mossegades petites, i com que tot està molt fosc pensa que ningú sent el cruixir vuluptuós del seu cos, esmicolat i plàcid, després es passa detingudament els dits per netejar-se les genives, se'n va a dormir amb les xancletes posades i es xiuxiueja: cucurutxu, sempre de cucurutxu.

dimecres, 18 de març de 2009

Growing Grisos


Avui han anat a treballar
emprenyats

Sort que la seva feina
està mal remunerada,

[només faltaria]

tot el que resta:
els remordiments
abans d'anar a dormir
els "hola papa com ha anat
el dia", la suor enganxifosa
sota el casc, la mala llet
i la ràbia, el so esmorteït
dels cops premeditats,
els crits, els desperfectes dins l'ànima
d'aquest atac cec i obtús
contra la pròpia dignitat,
el fals orgull, les ordres
i corredisses
recopilades
dels vells temps

tot el que resta

que s'ho cobrin ells.



Els fabricants de porres
alerten
que el seu ús
necessita prèvia recepta
d'hipocresia
que regala gratuitament
el govern

http://blip.tv/file/1891138

dilluns, 16 de març de 2009

La rue Madeleine


Les bombones de butà
i la porcellana
fan plans per anar-se'n
que els hi han parlat
de la nit d'Istanbul
-que amb francés sona millor-
i ja no s'acontenten
amb menjar magdalenes turques
els diumenges al matí

Promoció primavera

Per als qui no els hi agradi la primavera
es regalen entrades gratis als congeladors industrials de la Sirena
amb consumició gratis
de caldo pirinenc
i confidència expecional
de la fórmula química de la neu artificial

Per als altres, precaució,
no supereu l'altura de vol
de 30 metres,
ho dic perquè avui a la terrassa
hi havia una mosca morta
per insolació

i ja se sap, vida curta
vol ras,
s'avisa del control de radars
[però podeu despistar-los
si agafeu el camí llarg]

diumenge, 15 de març de 2009

La tasseta de lleixiu

fru-fru (pl. fru-frus) m. Soroll produït per un fregadís lleuger, especialment d'un teixit de seda.

dissabte, 14 de març de 2009

Xandall

Quan em va dir allò
vestia molt elegant
fins tot per anar al lavabo
s'arregla
però de vegades, no saps perquè te'l trobes
amb xandall verd clar descolorit
amb ratlles adidas
mig descosides
i taques de suor adolescent

- La vida és com uns esprint
sense adonar-te de res.

Després va sentenciar
que només es posa el xandall
per a les grans ocasions

Mudança

El solter
treu tots els mobles
fora de casa, i s'espera a la porta
embussant el carrer,
aguanta la mirada
als qui l'assimilen com un trasto
que va a la brossa
- amb quatre tocs de pintura
encara es pot aprofitar-
i espera,
els cotxes passen,
veu com s'apaga el dia,
se sent vell que pren la fresca
sobre la cadira
corcada, i espera
protegint el que li queda
per socórrer l'endemà,

i és una llàstima
perquè avui
el camió de les mudances
no vindrà

dijous, 12 de març de 2009

Petites dosis

La ciutat muda,
els turistes als hotels
omplint aquells petits tubs de sabó
de visions romàntiques;
la geometria dels carrers,
les gàbies al balcó,
els racons infinits,
l'acordionista del metro,
tot es condensa
en petites dosis
per emportar,

la recepció deserta,
els llençols desinfectats
les tauletes de nit
sense el teu últim calaix
la finestra esmunyedissa
la cortina,
les maletes a l'entrada
i el grinyol del matalàs

només els mapes semblen indiferents
ningú sap del tot com plegar-los,
no és, per exemple, com la samarreta
souvenir que et vas comprar ahir, o fa molt
bastant, sempre, podríem dir,
te la vas posar dins la botiga,
la vas rentar un cop i
la vas plegar un altre
i està en un pilonet esquàlid
de roba d'estiu abandonada,
i tot i així,
la vas plegar un altre

Jo m'imaginava
que tot estava ben organitzat
que en tots els hotels
els afables alemanys, moldaus o
taiwanesos es dirien
bona nit
amb una mena d'unívoc silenci
carregant els carregadors
de les càmeres urbanòfagues
-sobre l'alfombra-
que demà sortirien a passejar
i els hi faria gràcia
un decorat per fingir durant tres dies
l'ideal de vida
des del zero
que per cert van descobrir
els babilonis,
va home, jo confiava que viatjar
era una cosa seria,
a més els babilonis
es quedaven a casa
en aquell jardí
de somnis emmurallats,
la invenció
allò era
el "tornar a començar
des de
zero"

però avui
tornant cap a casa
tronant cap al tard
he pensat quina lluna
quina lluna, quin dard
de metzina dolça
que t'encanta l'esguard,
relliscava, se't desfeia
dins com crema d'ivori
i rodolava
tova sobre els terrats,

i allà baix hi era ell,
l'home que s'havia fugat
per sempre més
de l'hotel rectangular
el meu japonès
gueriller, sol
enquadrant-la
la lluna
amb una reflex
que jo hauria dit
disparava més ràpid
que la velocitat de la llum
i per mi aquella escena
era la prolongació intemporal
del dit
pitjant
la nit
la premeditació
del click
abans d'intentar atrapar
la petita dosi de llum
en un carret reutilitzat
on de fet hi guardava arracades
perdudes
que de tant en tant es trobava

Aleshores m'he adonat
que fingia
una altra vida
que potser el que intentava
amb un angle desesperat
era fer-se fotografiar
per la lluna,
d'enfocar l'objectiu
a la distància de somni
justa
i escriure una carta
sense remitent
perquè des d'on sigui
li enviïn la foto

Però a part d'això,
a efectes pràctics,
és un turista
que per tarambana
dormirà al carrer

[a l'hotel han tancat portes]

dimarts, 10 de març de 2009

Annecy


Ser on sóc cos; no res
o a l'inrevés

ser on sóc cos: no res


Manel Ollé


Les gavines
descansen sobre la passarel·la
dels indecisos,
el llac tan fred
el fred fos,
el blau plàcid
el vent coix,
aus marines
eixutes dins la vall
de cims atzarosos,
van marxar fa temps
dels desgavell dels ports
i ara tenen les ales pàl·lides,
el vol d'anorac
el posat de postal,
topen amb parets de gel arreu
del llac
i quan s'acostumen a enyorar les onades,
o l'abisme del més enllà,
s'agrupen juntes sobre els màstils i
descansen sobre la passarel·la
dels indecisos

-algun dia hem de tornar

Vernís

La frustració
del que hauria pogut ser
dóna aquell vernís impermeable
als records
quan els contemples sota el diluvi,
impertèrrits,
inconjugables,
d'escorça impenetrable
de tacte escorredís.

Els vapors, els rubors,
les marees brillants,
els imants, les llunes baixes,
les explosions, les sorpreses
i els instants,
tota màgia volàtil
sedimenta
al fons del got
- te'l beus fred,
com xarrupant
un xarop agre
que no hi ha qui remeni

Deixes el got, algú potser l'aprofita
i l'utilitza de cendrer,
penses en una gran onada
que trenca,
arribes nàufrag, d'esquena al mar
penses que potser algú l'aprofita
i l'utilitza de cendrer
per la seva estimada,
però prefereixes el primer
perquè l'horitzó està en ambar

I tanques els ulls molt fort,
t'amagues dins teu
perquè la nit no et trobi,
et tapes, et plegues entre les arrugues
del silenci,
treus la lupa
amb la que fa temps cremaves formigues
i comences a foradar
amb un sol de sacarina
els secrets minúsculs d'aquest record teu
que ja no deixa que l'acompanyis
al moll, al maleter, a l'aeroport, on sigui,
quan se'n va a rodar món.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Mala consciència

Primer vaig sentir el motor. Ella sortia d'un pàrquing. Jo caminava, ella quasi m'atropellava, jo la mirava, ella portava casc i jo el cabell despentinat, ella, després, frenava, i jo pensava que estava morta, no sé com se'm va acudir, no només que estava morta, sinó que jo la mataria. O que ja l'havia matat i per això. Quasi m'atropellava. Era guapa. I sortia del pàrquing. Com els tubercles. Caure com un sac de patates. De petit em feia gràcia. Ara ja no. Poques coses. Els vigilants dels pàrquings mai m'han agradat. Són enterramorts i fan veure que llegeixen el diari. Ella accelera i arriba fins al semàfor. Ella parada, ralentí. Jo xino-xano. Pas despistat. Jo que sé que em passa. M'imagino que la mato. Involuntari. Com el singlot. Ara quan passo pels passos zebra. Sabeu quan sortiu de casa i penseu si heu deixat el gas obert. Bum! penseu. Quan passo pels passos zebra penso si mai he matat algú. Però ella portava casc i jo el cabell despentinat. I fa mitja hora que volto pels carrers intentant aparcar. Mai se sap que pot sortir d'un pàrquing. Millor no acostar-s'hi. L'altre dia vaig conèixer un adorable vell que pintava les ratlles blanques del pas zebra. Li vaig posar una pastilla de calgon a la beguda. Bevia whisky el cabró, era vell i bevia whisky sol. Segur que tenia el fetge grouiller.I pintava ratlles blanques perquè les trepitgessin els vianants i pensessin si havien matat algú. Perduts enmig d'aquell alternar blanc-negre. A la deriva. De bojos. Tot i així ara no sé ben bé si ho vaig fer. No sóc un home de detalls. Potser li vaig fer empassar una patata sencera.

La meva àvia em va dir que em pentinés. M'he comprat una pinta i tot s'ha arreglat. Ara només creuo en vermell. I pel mig. Si pot ser. Quan passa un camió. No n'hi ha masses a la ciutat. però a vegades. Aconsegueixen aparcar. Ella porta boina i va amb bicicleta i amaga sota la butxaca de l'abric de color blau turquesa un spray anti violació. La setmana que ve em canviaré la clenxa de direcció.

A veure si m'atropellen d'una puta vegada.

divendres, 20 de febrer de 2009

L'indicat

L'inspector dicta a l'aprenent tanoca:

- El nostre home du sempre un ou a la butxaca per llençar-lo al típic cotxe que visualitza el peató com una puta llauna de cocacola
- ...puta llauna de coca-cola
- ...a la que pots xutar. Això remarca-ho, és molt important. Xutar. No és el mateix que patejar, cocejar, hi ha una voluntat d'enviar l'esmentat objecte -humà- al fons d'una porteria -en aquest cas d'un edifici- i depenent de l'humor de la portera l'objecte pot acabar "escombrat", que segons com t'ho miris, és pitjor que patejar, almenys si el concepte queda definit per "l'escombrar" d'aquell central finlandès amb trets de trol que jugava a l'etern rival i amb el qui el nostre home somiava -o malsomiava- de petit. Estàs apuntant?
- Sí. Escolta, perdona l'intromissió, però què passaria si el conductor fos un àrbitre?
- Els àrbitres tenen xofer.
- Ah.
- Ah. Continuem. El nostre home no escoltaria mai música gravada, té unes nul·les dots musicals però defensa "el dret de desaparició de la música" després de ser tocada. Paral·lelament detesta els melancòlics que escolten una música i s'emocionen i llagrimegen i brillen i s'humitegen de viatge i traeixen les lleis temporals i tornen i s'espanten i pensen "merda de vida" i merda de pel·lícules de les putes màquines del temps, i que al final resten circumspectes i llunyans i s'autoconvencen que és un dolor bonic aquest de recordar i decideixen que aquella cançó no ha de tornar a sonar més. Els detesta. Són febles. No controlen els sentiments.Un dia apareix un catalitzador cardíac i l'equilibri es trenca. Un dia apareix un home i et llença un ou i te'n recordes d'una truita de carbassó que et va fer una tal a una cala d'Eivissa quan tenies...Febles. Aquest és el nostre home. Un perill. És més fort que nosaltres. Si no ho sabés, jugaria amb avantatge. Però ell ho sap. Nosaltres també.

-Inspector. De què se l'acusa?
-Acusar? No se l'acusa. No. Simplement és el nostre home.
- Ah.
- Ah. Continuem?
- Continuem

(sona un vals)

- ...
- ...
- VOLS APAGAR AQUEST CONY DE RÀDIO!

Falsa experiència

El dia a dia
és ple de repetidors
que per conveni arriben dos minuts tard
i s'asseuen a l'última fila
sense prendre apunts
com si d'antel·lació
[arrogància
d'ignorant]
ja sabessin la lliçó

dimarts, 17 de febrer de 2009

Hores extres

S'alimentava dels seus dits
per palpar-se les entranyes

després li creixien tendres,
de pianista albí,
espeleologia endins, carícies
de cobard,

allò que les falanges tremoloses
busquen
s'escapa dins seu
com una succió enutjosa,
més endins
més forat

èsser profund
que sempre cau
i intenta, en va,
mirar al rellotge
per justificar el retard,
-miri senyor director
estic a dieta
d'eternitat

no crec que em vingui
d'algunes hores extres

dimecres, 11 de febrer de 2009

Ningú ho va notar

L'anònim vivia dins d'una gran ciutat, en un edifici de 5 plantes amb sorolls mecànics alternats, parets mal acabades, rajola freda, cafetera amb un ampli historial d'explosions matinals, finestra i olor a fregits -que ve a ser el mateix-, testos mig morts, factures a sobre la taula, merdes de colom a la barana del balcó, lavabo mal ventilat, bareto de barri a quatre passes del portal, desgraciats que no dormen mai, desgraciats que dormen sempre,

era anònim però era normal, un paio normal, dels de tota la vida, per tant em prendré el luxe d'anomenar-lo Ònim -i queda entès perquè no he pres l'altra meitat-.

L'Ònim ningú sabia exactament qui era, ni què feia, ni d'on havia sortit. Però això no treu que fos normal. No presentava cap anomalia fora de no tenir nom -Ònim per als amics, és a dir, vosaltres- ja que tenir nom avui en dia resulta fins i tot massa normal, tot i que un reduït percentatge de gent s'entesti en batejar tot allò palpable: parts del seu cos -no especificaré-, el raspall de dents, el paquet de tabac, el cotxe, el maleter del cotxe, el cadàver del maleter del cotxe (...) merda això ja estava batejat. La gràcia del nostre Ònim és que sabia enginyar-se-les per aconseguir en una fracció de temps molt reduïda que la gent arribés a la conclusió que aquell individu que tenien davant era el (merda no em surt, ho tinc a la punta de la llengua) i que l'havien conegut (osti, allà, mmmm, no..uhmm) de manera que gaudia de certa impunitat d'anònim fet que li produia una sensació que podria equivaler a la felicitat.
Però a part de tota aquesta xerrameca que l'autor, si més no, ha cregut convenient perquè li venia de gust, falta una dada molt important. L'Ònim era precoç. No, no va de líquids. Un geni, podríem dir, una ment precoç. Possiblement a causa d'una hipertròfia neuronal s'havia convertit en allò. Ell tenia la teoria que era l'única ànima lliure de veritat sobre ella mateixa perquè algú li havia permès no tenir nom, en altres paraules, li havia deixat com a herència batejar-se a ell mateix. Un gran deure. I una gran responsabilitat. Un cop un s'acostuma a viure sense nom les coses canvien molt. Imagineu-vos una infància sense el nom a la bata, o els mil dibuixos amb plastidecor on l'únic que s'entenia era la firma matussera amb aquell aire de "El pistolero Billy ha pasado por aquí", o els crits de la mare cridant-te -pel nom- amb molta -molta- mala lluna. L'autor creu que si s'ho imaginés no estaria aquí escrivint sobre un anònim per tant prefereix canviar de tema. Canvia de tema siusplau, d'acord, va, d'acord. Com deia l'Ònim era un privilegiat. Acumulava una gran quantitat de coneixements tot i que això no li interessava especialment. La facultat que més havia potenciat era la creativitat. Tot ho creava dins seu. Tot. Deia que, clar, no tenia nom, no podia firmar, i avui en dia els anònims o són falsos avisos de bomba o cartes d'amor que acaben en paper mullat, així que preferia deixar-ho tot intacte dins del seu univers. Era una persona silenciosa, gens pedant, no necessàriament poc sociable, tot i que a partir de cert moment es va començar a distanciar de la gent i del poc entorn amb el qual mantenia contacte. S'avorria. Preveia els moviments de la gent, el que anaven a dir, percebia coses de les que ni el propi interlocutor era conscient, tenia respostes per a tot, tot li semblava cada cop més banal, més buit, ensumava la hipocresia i la ignorància per a tot arreu, amb les dones com a molt feia un clau ràpid i fugia d'amagatotis per no haver de fingir falsa tendresa, amb els homes es desesperava quan els sentia parlar de futbol -no en tenen ni idea-, ni idea, pensava. Em va dir que afegís un comentari, i tot i que crec que aquestes altures no serveix de res, li faré cas "algun dia us explicaré l'estratègia del pop de peixera" em va dir -us va dir- futbolísticament parlant "però això serà quan aprengueu a mirar els partits sense fumar i/o endrapar res i/o contestar a la dona amb monosíl•labs i/o insultar l’àrbitre i la mare que el va parir de costat mentre piiiip sant josep---piiiip piiip". Bé, com veieu no sempre es pot reproduir la realitat de manera fidedigna.

L'Ònim buscava bojament gustos. Se li acabaven. Cada cop eren més efímers. Havia perdut la il•lusió fins per a trobar un nom. Cada cop menys. Menys sabor, menys temps, més dubtes, menys temps, s'allunyava de tot, home de barba, mirada enfonsada, el llit sense fer, i així cada dia. Cansat. Ja no li quedava esperança en noves fites. Ho veia tot tan inútil, estimava tan poc tot el que l’envoltava, tan poc. I sense nous gustos no podia. No podia. Tot el que vivia era ja un eco d’un record llunyà. I amb prou feines tenia vint anys. Un dia va desaparèixer. Ningú ho va notar.

El van trobar al cap d’uns dies.

6 bales al cos.

Els diaris deien que no hi havia culpables.

Ni tampoc sang.

La van trobar al cap d’uns dies. La carta. A casa seva, sense destinatari. Ningú sap com va arribar. Ningú ho va notar.

“No et diré si algun dia em podràs perdonar per no haver-te posat nom. Almenys pots rebre aquesta carta, no et queixis. No he tingut més remei. No em quedaven gustos. No em quedava temps. Ha estat ràpid. Fred. Metàl•lic. Ben bé quasi com la ciutat. Massís, petit, precís, letal.

Tot i així no t’ho recomano. Les bales no tenen massa bon gust”.

Plom a l’estómac. Llengua de pólvora. Infecció lenta. Podríem dir que no ho va notar. Va néixer disparat. Quin remei. 6 bales al cos. La carta segueix allà, a la taula del menjador. Ningú ho va notar.

dissabte, 31 de gener de 2009

Nous costaners

No havia vist mai el mar

o tantes altres coses, no havia vist. se li'n fotia, sincerament, perquè

ell feia xarxes

xarxes, vull dir, no havia vist mai el mar. se li'n fotia i

feia xarxes, ell

nus, nus, nus, un dia un vell cràpula li va dir -hauries de saber desfer-los, és més important que fer-los-

ell feia xarxes, no pescava, no havia vist el mar. se li'n fotia el mar. el soroll de la xarxa quan la llencen a l'aigua. xaf. no el coneixia. aquella intuició, el destí en forma de nusos. xaf. se li'n fotia. ell

feia xarxes

De fet van venir un dia, [no plovia] i -és la teva mare- van dir, podríeu pensar

la mare està malalta, ara farà l'últim nus i intentarà enganyar el destí amb els plecs de la

feia xarxes ell,

és la teva mare, li van dir -vols que t'acompanyem- NO. vols. NO. [homes modats, caminar fangós, porten el correu dins d'una closca de tortuga] segur. NO. Deixeu-me amb la Sally. Fa temps que va passar tot plegat. entenem que vulguis tenir intimitat. temps, molt. daltabaix, aquelles curves, costa escarpada, volant espasmòdic -gira-sisplau-gira-, virolles boges. era. la gola del mar. com si se l'empassés. ni rastre.

Ni rastre. Foteu el camp imbècils. He dit amb la Sally. Només.

El mar. (...). Per primer cop, el veu. però

feia xarxes ell,

La noia fina, llavis de lli

- I doncs.

(Mirada sense mirar-se)

- I doncs. (...). Quina merda de lloc per morir, no?

El mar. per primer cop. el veu. i doncs

- Quina merda de lloc per morir, quin indret tan esplèndidament insípid, refotudament...

- Se'n parla molt. del mar. Tothom en parla molt. (...) Potser...

- Qui en parla? en parlen. sí. diuen que fan. poesia. en parlen. d'acord. quin fàstic. ells marxarien sols. digues. els que en parlen. marxarien sols mar endins. o. quin fàstic déu meu. de debó ho farien?. no. baixarien espadat avall. pendent mortífer. baixarien. per socórrer la poca vida de la meva mare. expira. mai ho farien. en parlen d'això? no. no en parlen.

parlen del que no han viscut. i [aquest mar. no havia vist mai el mar. se li'n fotia. aquest mar] això, davant meu, això és el que no he viscut, jo

ell, feia xarxes

- És bonic.

- (...)

- És bonic que diguis -quina merda de lloc per morir- i. saps. just aquí el cotxe. deien aquells homes que més cap allà, que va ser més. jo sé que va ser aquí. just aquí va sortir disparat. el salt del dofí que es queda sense. aigua.

- Dona'm la mà. Sally. estàs tan. quan parles així

(s'esfumen, el barranc i ells. drets accidentant el que. no han viscut. no necessiten. parlar-ne )

es fa de nit. Passa un creuer de luxe, de lluny, de lluny, de llum. brillant. passa com un cocodril vestit de seda. i

- Sally. has pescat mai ?

- No.

a vegades fem història. sempre. en el fons sempre. fem història. i

ell feia xarxes,

feia xarxes, ell

anem a pescar. barranc avall. aquella cala.

anem a pescar. quina merda de lloc per morir

- ...fantàstic per viure-hi.

dimecres, 28 de gener de 2009

Compàs de rentadora

"O si més no d'estiu,
que és la manera com els mortals mesureu
l'eternitat viscuda"

Amadeu Vidal i Bonafont


Des del meu llit de paret
sentia com la rentadora
feia rodar la roba
bruta, suada,
sentia com giravoltava
la vida
en aquell paradís blanc, de cuina
a les fosques, de matinada
i aixecar-se i fer un glop d'aigua
per aclarir-se els somnis
i empassar alguna píldora
miraculosa.

Un gemec de balena,
un destí de sabó
i la paella oliosa a la pica
i goteja,
l'aixeta entreoberta
o la rentadora,
aquell so de rem, de galera
enfonsada, de rinoceront ofegat
i banya flotant, una cadència lenta,
un pulmó arcaic desbrossant les cavitats d'un saxo,
el taverner que escombra ampolles trencades i algun glop
perdut entre el que recorda i el que no

Des del meu llit de paret
sentia com la rentadora
feia rodar la nit, com rodava tot jo
dins del rellotge aquàtic
dels que cultiven caviar
a l'aigua dolça,

pensava que, després, tot era net,
la nit es vestia amb la roba mullada
i deien "el vent asseca", corriem sense el temps
s'evaporava el pas,
es descalçava l'acera,
els veïns ens ruixaven amb galledes
d'aigua freda
d'on sempre beu aquell gat
que arronsa les orelles,
relliscàvem sense caure mai,

i tot rotava

aquella veritat, fusell carregat a l'andana
per traspassar el xiulet del tren de vapor
abans que ningú el senti,
les bieles rodaven, el fum nocturn
i un revisor amb la roba impol·luta
que no et demana el bitllet
-gràcies per la rentadora

El cercle viciós, la tela rebregada
i un eco de fatiga, l'última carta
d'un que viu a la casa-dalt-de-l'arbre
i es queda sense paper,
els vells que passegen
o els coloms atropellats,
que haig de dir,
figura que tot s'arregla
quan sento aquest ronc que empeny
els pes d'un oceà

Sentia

Ara trobo a faltar les nits
i dormo de dia,
des que va venir la nova companya
rentadora silenciosa i compacta
d'angles òptims, atleta mesurat,
a mi se m'acaba la cursa
i el girar impetuós es camufla
robòtic, l'ordre dels estius
del matrimoni -premeditadament- infeliç
em recorda que demà m'hauré de posar
aquests maleïts mitjons
tenyits
silenciosament
de rosa