divendres, 21 d’octubre del 2011

Fins allà



L'agilitat feréstega, la suspensió en l'aire, el salt concatenat. És el cotxe que descarrila, entra a un bosc magnífic d'arbres espaiats i a cops de volant evita l'accident fins que en surt il·lès. Però més subtil, més melòdic. Ell vol unes cames fortes, uns turmells com peülles, arribar-hi tot sol; aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. A les ciutats l’admiren, romàntics aclaparats. Tot i ser poca cosa desprèn atreviment, fortalesa, instint. Té un estar tranquil però alhora un deix salvatge. Per molts es perfila com l’ideal materialitzat del somni rural modern, el nen prodigi que des que va néixer ha viscut a les muntanyes i acumula proeses corrent dies de sol a sol, entre cims, precipicis i tempestes. Aquí freqüentem l’omnipresència del caos urbà; ningú de nosaltres ho reconeix però som éssers semàfor, inèrcia passada de voltes; vivim en una guerra quotidiana que esdevé cursa malaltissa, joc de murris, ai t’he trepitja’t, fote’t. Ell viu alliberat, ja només de parlar-ne es fusiona amb la natura. Simplicitat absoluta, maduresa de l’honestedat. Els qui l’admiren, a mode expiatori, en parlen com exemple d’humilitat. No, no crec que sigui això. Sap el que fa i perquè ho fa, i no necessita reconeixement, ni sortir per davant dels altres, ni parlar del seu palmarès. El seu ego el deixa entre muntanyes, quan és una ínfima taca que es mou desafiant el pendent.

En realitat no hi ha cap cursa. Tan sols són coordenades, relleus on orientar-se. Les victòries sobre la meta són només conseqüències d’altres triomfs, certeses del que hem aconseguit mentre ho fèiem. Reafirmar-nos en les nostres decisions com una constant vital, sense treva. Córrer com ell ho fa, dia rere dia, hores i hores, desnivell rere desnivell, sol. Sé que podria aturar-me aquí a descansar, fer mitja volta, i ningú se n’adonaria. Podria dir que he arribat on sigui. Excusar-me perquè em fa mal el genoll. Però no, aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. Vull saber què es sent a cada embranzida del meu cos, què es veu des d’allà, confirmar que el que visc és autèntic. L’animal està sol, s’emociona sol, s’arrisca sol, pateix sol, contínuament es desperta en la incertesa. I és en aquesta essència on es troba en harmonia amb l’entorn. El desig de pujar fins dalt, buscar noves vies entre les roques, explorar carenes entre matolls, perdre’s i que es faci de nit, descobrir un cel escandalós, l’olor d’una clariana, endinsar-se en la foscor mística d’un bosc i intuir les pròpies petjades. L’home necessita sentir-se fràgil, notar que li queden poques forces, tenir la por excitant de l’animal, del depredador, del seu propi silenci, dels seus passos, d’allò desconegut i del no-res. L’emergent és el fluid tèrbol on fem tots aquests viratges, on la percepció canvia d’un instant a un altre com el paisatge que ens espera en girar; és aquí on tot passa, on hem de projectar i sentir novament el nostre objectiu i destí emocional, exactament des d’on som.

No compten els quilòmetres, ni el desnivell; el que és crucial és vèncer el duel veritable amb un mateix. Desprendre’s dels límits racionals; demà seran molt lluny, molt lluny, deixant-se abraonar per la muntanya.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Raciona(l)ment

finestres enceses
durant tota la nit
un silenci
de llençols
quan els fanals s'apaguen

renovem el cos
entre fronteres
de somnis

que no són tant
com ens pensàvem