dimecres, 26 de maig de 2010

Ja hi som tots

Llavors
va dir
aleshores

(a les hores
puntes
millor que facis tard)

- Parleu-me de botzines
perquè als nens tant se'ls hi en fot
aprendre a conduir

diumenge, 23 de maig de 2010

Efervescent

Anirem cap a la boia
i encara que sapiguem nedar
ens hi arraparem amb desfici

el fons no es veurà gens
i potser jugaràs a treure't el banyador

des d'aquí mirar a la platja
també pot ser un horitzó, les nostres tovalloles
buides entre la multitud
o els castells de sorra que feies
i l'endemà mai hi eren

a sota l'aigua em preguntes
perquè floten, els ofegats

i surten bombolles

dissabte, 1 de maig de 2010

Ding-Dong etc

Precisament, una obvietat. El predicador s'amaga al lavabo, el vell truc de deixar córrer l'aigua de l'aixeta. Però no hi ha cap pretext, és un silenci. A fora és més fàcil dissimular, passejar-se per la casa amb xancletes, aquell mig mig d'arrossegar els peus com una ambulància quan. Tothom està bé, no us preocupeu. O morirem d'enveja per no esbandir-nos la sang. Podem fer veure que hi ha -ah- possibilitats, sí, deixar la llum oberta del replà tot el dia i atrinxerar-se contra el sol, però les factures són una inclemència i arriben a destemps. Perquè ens entenguem, és victimisme i judici constant. Tu i tu i una sola veu que és la teva i et desemmascara com si tu mateix fossis la multitud que s'esglaia davant del. Després ja no me'n recordo, però per compensar-ho podem anar a l'enterrament d'algun personatge famós que mai haurem conegut i constatar brutalment l'absurditat dels. Precisament, una obvietat. Ja no es tracta de pronunciar cent cops la paraula mentida, mentida, mentida y vuelta, justament el predicador no dramatitza però d'alguna manera hi ha una simplicitat fabulosa que arrasa i assassina, en genèric no ens podem creure que tu, jo i l'altre som una mateixa cosa, la complicitat s'endú un secret i el dia següent pengem un cartell dalt del campanar "Ding-Dong, etc" ; seiem tots a taula com a bons germans i mengem perquè la resta no és tan important. Cadascú degluteix per dins, quina absurditat tan remota i. Contundent. I si resulta que fa sol i et relaxes però més aviat et sents bé perquè no tens cap prioritat pensaràs en (...) vull dir, no tens res a fer i no està passant res, tot és tranquil, i alhora ets el motiu, acceptes honestament la presumptuositat de ser el protagonista de la gran obra (gran obra?) i utilitzar deliberadament el guió per esfumar-te, allà a baix el teatre, el públic esperant(-te), tothom mig boig, i mentre tot se'n va a la merda tu amagat aquí dalt, al terrat, precisament a dalt, tallant-te les ungles o fent qualsevol altra grolleria (i en silenci, òbviament) i sobretot mentre tot se'n va a la merda. És una certesa se'ns dubte, una celeritat, una trapelleria que esquinça amb una carícia perquè justament ha trobat la cavitat buida. Per això, vull dir, per això no tens cap prioritat i pensaràs que no estaria malament suïcidar-se, i això és la vanitat més absoluta, sí, sí, perquè a més no dramatitza i en general no deixa de ser una covardia vulgar, però pel predicador és necessari, s'ha d'entendre, forma part de l'aprenentatge, dels límits com una memòria, del joc, del lavabo, de l'aigua que corre i cau i se'n va a la claveguera. Realment el que és transcendental és el soroll de fons. Com només dir un cop la paraula felicitat i assumir-la amb tot el que comporta.