dimecres, 29 d’abril de 2009

Dalton i els semàfors

Els semàfors es troben en llocs estratègics. La teva vida ha de ser una estratègia. Ara passes. Ara. T'esperes. Acabem tenint alguna cosa tèrbola a la mirada. D'esperar. No perquè després hagi de passar res en concret. Esperar. Veure'ls passar. Arran. Els motors i tota la pesca. Al final l'arriére de la course. Són els mig despistats que mai se sap si comencen o acaben. O no ho saben ni ells. Et converteixes en una mena d'espectador d'una velocitat inaccessible. Hi ha un recorregut diari que algú traça i tu només pots contemplar. I ben quietet, siusplau. Fins i tot t'obliguen a ser impacient. Per què? Tu només vols passar. Si ho intentes abans d'hora, si et mous. Una passa endavant. I t'atropellen. T'atropella el propi circuit. Un remolí, una repulsió, et destrossa. El semàfor és una llei. Com moltes altres. No l'han fet per tu. Són les condicions de la cursa. Els participants s'inscriuen amb antelació. Els altres només miren. Et porten moltes voltes d'avantatge. I la ciutat tancada amb el seu semàfor d'emblema. El primer que van provar es va carregar un policia. De semàfor. Va explotar. Bum. Suposo que el van desmuntar i el deuen tenir en alguna exposició commemorativa. La història és cruel, quina novetat. El públic. Sempre hi ha alguna excusa per oblidar els que surten volant. Bum. En aquest cas era un semàfor i la llum vermella no s'encenia. Un bon embús. Es trenquen els esquemes si la cosa s'atura, perquè aleshores tenen temps per pensar i s'adonen que. Alguna cosa no quadra. Bum. Hi ha un viure discontinu. Controlat per semàfors. Alguns decideixen donar voltes a la pròpia illa, controlen el temps però no l'espai. Els hi diuen bojos o reprimits, fa gràcia i tot. Necessitem ordre, constància. Necessitem parar abans de passar. Encara que no s'acostumen a pensar gaires coses als semàfors. Un dia, esperant, un nen em va dir "si bufes es posa verd". Així fluixet, rostre circumspecte. Deuria ser un secret. Segurament, si l'hagués deixat, també m'hauria dit que volia fabricar motors per als cotxes de joguina. Però t'acabes resignant. Els colors són sempre els mateixos. Els segons els pots cronometrar. És una repetició, una geometria fàcil. Tot continua passant mentre passa. Tot continua esperant mentre esperes. Dalton s'equivocava amb els reactius perquè els confonia pel color. Però mantenia les teories, i no s'equivocava. Confonia el verd i el vermell. Em refereixo a que no s'equivocava. En el que veia. Així ho va descobrir. Que estava malalt. Si a la seva època haguessin existit els semàfors potser no hauria sobreviscut. Les hipòtesis són fàcils. Si passes quan no toca, t'atropellen. I no et pots confondre.

Ara bé, sempre és més fàcil agafar el cotxe.

Perquè tens clàxon, més que res.

dijous, 23 d’abril de 2009

After-Sun

Lesombrestambéutilitzencremasolar
pernocremarseperquètenenlapellfina
icomnosaltressensellumnoexisteixen
Homresesperasicaminatrepitjantlesseves
ombres

dijous, 16 d’abril de 2009

Mocador

"....
y hasta el piloto pierde el compás"
La Bella Lola

Hi ha una mà
que m'oneja desemparada;
sóc el mocador
encara impecable, voleiant
en un capvespre quiet
que es desamarra amb glops
de cranc.

Hi ha un comiat,
[un cos que es deixa]
una recança, una llàgrima
que no surt, el meu vaivè
ennuegat és l'últim adèu
per aquest vaixell de guerra
sense soldats.

Penjo en el res, algun destí
de seques falanges m'aferra;
és tot el que tinc
fins que em deixa anar
caic amb la parsimònia
de les estrelles, igual que cau la nit
amb mi,
la fosca em mulla, les gavines tornen
i l'aigua s'arremolina rere el rastre del vaixell,
jo sorprenentment floto, sol jo
dins d'aquest abisme negre,
m'alliso les vores

poc a poc

vaig tenyint de blanc

l'oceà.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Sempre tornem

Sempre tornem
jo no em sé acomiadar de les coses
s'acaben en punta
cònica, afilades del revés
i tard o d'hora cauen,
som conscients del planeig descendent
- allò perdut planeja i es planeja-
de les fulles quan no fa vent, dels globus a les festes
d'aniversari i aquells xuts
a càmara lenta, ens tornem més hàbils
i impacients, tot s'acaba amb un últim contacte
que no deixa rastre,
amb un pacte que sembla improvisat
de tant implacable, el con sempre es tomba
i rodola inventant radis de futur
el punt de caiguda segueix essent el centre
giratori; en algun moment s'atura
algú el recull i el posa dret
com un trofeu antic, en aixecar-lo
a la rajola queda, contornejada per la pols,
una fletxa que t'assenyala,
la inèrcia del pendent
imperceptible t'acaba arrossegant
al balancí còncau, li dónes un toc i recupera el ritme
i passa repetidament per l'eix d'oscil·lació
on, algun cop has pensat
que els avis moren
prenent la fresca
al portal
abans de morir

el tren passa per aquella estació perduda
d'on vas marxar sense adonar-te'n
tan feliç, però no para; et dius
sempre tornem
però no per viure
sinó per recordar.

dimarts, 14 d’abril de 2009

El que s'aprofita

Un gos menut
jeia immòvil al voral de la carretera.
Duia un cartell penjat al coll;
M'han abandonat. Estava escrit amb mala lletra
el seu destí, els cotxes passaven ràpid
de llarg. Segurament ja era vell,
més que jo aleshores
segurament
però em feia un pena intrusa
d'allà estant a les acaballes del poble.
Era un tricicle indefens
expulsat del trànsit immundament
fugaç.

M'hi vaig acostar i em llepava
la mà,

sempre havia volgut un gos
però els grans no el van voler.
Les coses abandonades no es toquen,
suposo. Jo el volia,
segurament
per donar-li la verdura i el peix
d'amagat per sota la taula.
No per deixar-li les restes. Menjaria de la meva mà
el que no em vingués de gust. Era un gos
abandonat. Ell em salvava; però al capdavall
mai
n'he tingut de gos. Els nens fan veritats
no les diuen. Pas. Potser per això
m'agradava dinar a casa l'àvia
perquè entre plat i plat
em deixava jugar amb les molles, picar-ne alguna
amb la punta del dit, i menjar-me-la.
I més, encara més,
després de desparar la taula,
teníem el costum de recollir les estovalles
replegar-les cap a aquella finestra gran
i espolsar-les al carrer. Era una penyora
per no tenir gos. Queien les molles avall
cruïlles afamades, el migdia
descendia esperonant els coloms. Cada dia igual,
els ocells ens esperaven. I a mi m'encantava
l'espetec de la tela, les engrunes volant
i ja no queda res. Després es feia fosc,
la mare em duia a casa
i sortien les rates a escurar les deixalles dels coloms.

Fa temps ja que dino sol al pis; la terrassa
no dóna al carrer
però hi entra llum. Ahir havent dinat
feia núvol i fresca estripada
em vaig abrigar amb les estovalles brutes
i m'adormia a la taula
comptant engrunes
i calfreds, després vaig aclucar els records
i em va despertar un eriçó.

Se'm va acostar i em llepava
la mà

dilluns, 13 d’abril de 2009

Els anys que cauen, les paraules en remull

La petita
un dia entra al lavabo de l'avi
s'enfila al tamboret
i ho veu

com un peix bentònic
dins del cubell de fregar;
la dentadura

I ara com li explica a la nena
que és client de
Ratolí Pérez S.A?