dijous, 31 de març de 2011

Riera

Els somnis
s'emporten els cotxes aparcats
i deixen molt fang
i tothom es pregunta
- d'on ve tanta aigua
cap a un mateix destí?
Quan faci bo
hi creixeran males herbes
com si res. Hi tornaran
a aparcar cotxes també,
mentre van a comprar el pa.
Com si a intervals curts
poguéssim controlar
els terratrèmols.

dimarts, 29 de març de 2011

I metres cúbics

Hola. hola. Sóc l'enginyer de la raó. Totes aquestes canonades que corren per aquí dins, grans tancs on tot es remena, turbines, ejectors, bombes de calor. Ho faig a gran escala, d'acord? Metres cúbics, una animalada. Vull dir, un cos com el teu és tan petit i dins com metres cúbics i diàmetres com pous.  Controlar la pressió i que no es faci escuma ni grumolls ni colors estranys. Al final hi ha un tanc i en surten racions petites, que serien les paraules. Quantitats bastant exactes. Ja sé que no us ho creieu això de les ampolletes, però sinó el negoci no funciona. Tant de bo pogués. Perquè a part del que és purament substància inflada i greixosa i per omplir, hi ha el toc essencial. Sí, el toc de gràcia. És la meva garantia. Per això quan envio els ingredients als d'etiquetatge només escric, així a la lleugera, parfum. Sona bé no? Doncs el nom concret ja fa temps que l'he oblidat. Je je je. La teva pell  i metres cúbics. Ho haurem de diluïr. Parfum.

diumenge, 27 de març de 2011

Husky

Despertar-se amb l'ànima com un cadell de husky quasi tot blanc. Despertar-se i que comenci a ploure. Com entre un dia i l'altre. Molta gent que dorm, s'arrapa al coixí quan sent la pluja i la roba estesa que es mulla i els hi és bastant igual i sort que és diumenge perquè sinó amb el canvi d'hora segur que arribarien tard amb una cara de felicitat que tomba.

dijous, 24 de març de 2011

Si ho sents

Y carraspea

"La vida va a zancadas sobre nosotros
como Gulliver, y ríe fuerte, y llora"

A. Zagajewski

dimarts, 22 de març de 2011

Boing, boing, endorfina, boing

Abans encara es podia suportar
però és que ara, a sobre,
fa bon temps

i

puc acreditar
que fent glissando
he trigat només un blau,
sense comptar els semàfors.

Ja està.

I ara?

Després tindràs set

i ara
és quan tocaria
assumir l'embat

acotxar-nos ja fets
miques, malsurar on
ni toca el sol, o potser

ves a saber

però dubtem
i ens fem els ofegats:
encara que asseguràvem
poder convertir-ho en platja
en el moment crucial
som quasi gens, nens malcriats
petem els dits,
un mar tranquil
ssssssssssss
abandonar l'olor dels somnis
pel contacte de l'embat
dels cossos que
s'ajunten

bidons, flascons;
és a l'últim xarrup
on de veritat
es tasta,
la vida.

diumenge, 20 de març de 2011

Jet privat

Això és una ciutat.
Això altre
arbres, herba,
bancs, racons,
estar com haver fet
un viatge improvisat
i tenir l'excusa
d'aturar-se
i sentir el
detall;
l'aigua brolla
com nadons esquitxant
agradablement
als dormilegues
pensadors.
A dalt els ocells
discuteixen a qui li toca
anar a remenar el cel. Havia plogut i
el fang
s'asseca. Sento els jardiners
que tallen gespa per l'estiu
i jo faré veure que és Juliol i m'he escapat
a Lisboa per exemple,
i quan no passi ningú
em menjaré una mandarina.

dijous, 17 de març de 2011

Allisador

L'allisador d'alfombres cavil·lava. Tot sovint quedava un mal regust de. No. Això (em) et dic. És gent molt bàsica, molt bàsica, tan bàsica que no saps què li agradarà. Tan bàsica que li farà gràcia el que dius però només. Per riure, bàsicament. Que es deu pensar que ho fas expressament, per agradar-li. Senzilla, pocs dibuixos. Tan bàsica que es creu així de complicada però la resta coincideix en que no, que va, per res. Sí, perquè després d'estar anys -lleugerament mal- enrotllades feien sanefes i ombres clarobscurs, les alfombres. Quan ho veia li agafava com una desesperació de vèrtex a vèrtex, feia la croqueta, hi convidava beduïns esvelts i silenciosos a sopar. I quan preparaven el té, amb el gluc-gluc del canvi d'aigua li deien - tu tranquil, és gent molt bàsica, imprevisible, pots estar imaginant converses transcendents o secrets estimulants, evocar-t'hi, dramatitzar-ho i girar-ho a l'absurd, tu tranquil, sents, seguiran al mateix lloc, exactament on figurava que tot va petar, on tu vas petar, allà mateix, i et miraran amb cara de ah ja ets aquí, just ara em preguntava on t'havies ficat - però clar, l'allisador no ho entenia, era un gluc-gluc, i bevia abstret i seguia cavil·lant. Es preguntava perquè la gent bàsica, tan bàsica, a vegades semblava vorejar l'abisme, delicadesa alarmant, uns nens que juguen des de sempre confonent-se amb els límits, innocentment, sense accidentar-se.  Perquè deuen ser els meus límits, pensava l'allisador. Només els meus límits. Se li feia un nus aquí i volia salvar-los, salvar-la, la gent bàsica. Salvar-la, de què? Semblen tan naturals, tan bàsics, menys coses al cap. Remeis casolans, tot molt maldestre i eficient. Va venir una dona i li va assegurar que feia servir l'alfombra exclusivament per amagar-hi brutícies a sota. Però que volia la que tingués més colors, colors, dona'm la que vulguis però formes i colors, que així els nens s'entretenen. Gent bàsica, gent de seda, es deia l'allisador, què sembla delicada però què va, després sempre estan radiants i aclaparadors. L'alfombra seguia arrugada, ell esllomant-se i la gent li deia ho fas molt bé i ell al principi s'emocionava i murmurava coses com alfombres voladores i els volia salvar i viure amb ells perquè reien de veritat i feien bona olor i quan tornaven a dir ho fas molt bé  se li escapava un "ostia va, neu a la merda".

diumenge, 13 de març de 2011

16 Km

Córrer. Córrer. Córrer.

Lliscar per la ciutat
en un diumenge radiant
avis esmaperduts
mascotes, nens, cotxets
turistes fent fotos
estúpides, dinant paella
als restaurants, desconeguts
compartint banc
i córrer, córrer, el mar
eteri, i córrer més
com estar a fora
veure-ho tot però tampoc
ser-hi
el paisatge passatger
el cos s'acopla amb la ment
el temps, la distància
és despreciable
hi ha un surrealisme
evident, la raó no sap fer pronòstics
recórrer mitja ciutat
només sents que
és el principi
un eslàlom espontani
saltar bassals
esmunyir-te entre la gent
córrer
córrer
córrer

deixar de ser
per ser alguna cosa més simple
un tiu corrent
cap gran propósit
lliscar per la ciutat
en realitat amb gens de pressa,
sentir-se a un mateix
poc més:

els actes instintius aporten
insospitats estats de lucidesa

dilluns, 7 de març de 2011

Si pogués posar un sensor

De fet està més enllà. El seu jo està més enllà. Baixa a la porteria i comprova que tot estigui correcte; el seu jo, el comptador del gas i de la llum. De fet és al mateix edifici però està més enllà. Res, una saleta. Reducte esquifit, el seu jo. Està al sofà mirant la tele tranquil·lament, rascant-se un genoll, entaforant molles sota l'alfombra amb el peu: però el seu jo. De fet està més enllà. Acumulant dades. Protegit, mig amagat. Els veïns potser entren a la saleta i toquetegen coses sense que se'n pugui adonar. Els prevé d'entrar-hi. No li agrada perquè ho podrien descobrir, fer-ho malbé sense voler. Baixa corrents. Aquí no hi heu de fer res, són comptadors, simples comptadors, saleta claustrofòbica, sorolls mecànics, res, tecnicismes (material delicat, que no el porta a sobre; el seu jo).

Finalment, quan tothom se'n va a dormir. Baixa la guàrdia. Dorm.  Però demà. Demà. - Si pogués posar un sensor. O una ciutat. Si pogués fer una ciutat. Innòcua. Pel seu jo. I baixar-hi amb cotxe i no haver de saludar ningú ni sospitar si hi ha colilles darrere l'ascensor. I algú em va explicar que havia comprat un caixeta de pell molt bonica per guardar-lo, el seu jo. Que a partir d'ara, segur que tot va molt bé, amb això, a partir d'ara, segur, segur.