dimecres, 27 de maig del 2009

Partits imprevisibles


Borde del campo, tras la portería de la derecha. Estaban quietos allí, mirando. El professor Taltomar con su colilla apagada en los labios. Gould con su gorro de lana en la cabeza, y las manos en los bolsillos.

Minutos y minutos.

Después Gould, mientras seguía mirando atentamente el juego, dijo:
- Horrorosa tormenta sobre el terreno de juego. Vigésimo minuto de la segunda parte. Centro desde la izquierda, el delantero del equipo visitante, en evidente fuera de juego, la para con el pecho, el árbitro pita, pero el silbato, lleno de agua, no funciona, el delantero chuta con todo el empeine, el árbitro pita de nuevo, pero el silbato sigue fallando, el balón va al fondo de la red, el árbitro intenta pitar con los dedos pero se los llena de babas y ya está, el delantero sale como un poseso hacia el banderín de córner, se saca la camiseta, se apoya al banderín, esboza el paso de alguna danza brasileña y acaba incinerado por un rayo que ha caído de lleno en el susodicho banderín...

El profesor Taltomar se tomó su tiempo para sacarse el cigarrillo de los labios y sacudir una ceniza imaginaria.
El caso era, objetivamente, complicado.
Al final escupió al suelo una hebra de tabaco y murmuró en voz baja:
- Gol anulado por posición indebida. Delantero amonestado por sacarse la camiseta. Transportadas fuera del campo sus cenizas, el banquillo puede efectuar el canvio necesario. Tras la sustitución del silbato arbitral y la instalación de un nuevo banderín de córner, se reemprende el juego con una falta que se lanza desde el punto exacto del fuera de juego señalado. Ninguna sanción para el equipo local. Sólo faltaría que fuera responsable de que el delantero contrario tuviera una mala suerte de la hostia.

"City"
Alessandro Baricco



Andiamo a Roma!!!

dimarts, 26 de maig del 2009

Petrificacions i subsistències


- Oiga, Horwitz –le dije-. ¿Pasa usted alguna vez por el lago Central Park?¿El que está en Central Park South?
-¿El qué?
- El lago, ya sabe. Ese lago pequeño que hay ahí. Donde están los patos. Ya sabe.
- Sí.¿Que pasa con ese lago?
-¿Sabe?¿Esos patos que hay siempre nadando por ahí? En la primavera y eso. ¿Sabe por casualidad adónde van en invierno?
- Adónde va, ¿quién?
- Los patos. ¿los sabe por casualidad? Quiero decir, ¿viene alguien a llevárselos a alguna parte en un camión, o se van ellos por su cuenta, al sur o algo así?
El tal Horwitz se volvió en redondo para mirarme. Era uno de esos tíos que no tienen ninguna paciencia. Pero no era mala persona.
- ¿Cómo demonios quieres que lo sepa? –dijo-.¿Cómo demonios quieres que sepa una estupidez así?
- Bueno, no se enfade por eso –dije. Estaba enfadado o algo así.
-¿Quién se enfada? Nadie se enfada.
Dejé de hablar con él ya que se tomaba las cosas tan a pecho. Pero fue él quien empezó otra vez la conversación. Se volvió otra vez en redondo y dijo:
- Los peces no van a ningún sitio. Se quedan donde están. Ahí, en el maldito lago.
- Lo de los peces es diferente. Los peces son diferentes. Yo hablo de los patos –dije.
- ¿Como que es diferente? No es nada diferente –dijo Horwitz. Siempre que decía algo sonaba como si estuviera enfadado por algo -. Es peor para los peces, el invierno y todo eso, que para los patos. A ver si pensamos un poco, rediós.
Durante un minuto no dije nada. Luego dije:
-Bueno. ¿qué hacen los peces cuando todo el lago es un bloque de hielo y la gente patina encima y todo eso?
Horwitz se volvió otra vez:
-¿Cómo que qué demonios hacen? –me gritó-. Se quedan donde están, rediós.
- No pueden hacer como si no hubiera hielo. No pueden hacer como si nada
-¿Quién hace como si nada? Nadie hace como si nada –dijo Horwitz. Estaba tan excitado que me dio miedo que fuera a estrellar el taxi contra una farola o algo así-.Viven dentro del puñetero hielo. Es la naturaleza de ellos, Santo Dios. Se quedan helados en la postura que sea para todo el invierno.


"El guardián entre el centeno" J.D.Sallinger

Zoom


Hi ha un mirador
des d'on veus el teu rastre
sense binocles

dilluns, 25 de maig del 2009

La tapa


Quatre parets,
i en canvi mai parlen
del gruix dels sostres

Desorientació


S'obre la porta,
hi ha dies que entro a casa
com si en sortís

dissabte, 23 de maig del 2009

Relleu irreversible



S'arruguen pàgines
més sovint quan esborres
que quan escrius

dimecres, 20 de maig del 2009

L'etiqueta per fora

Les piconadores
obren els carrers

m'espanta, el que hi pugui haver
sota la ciutat

no em refereixo a clavegueres
refugis antiaeris
antics empedrats

en algun lloc
d'aquest gran teatre
hi ha el dipòsit dels decorats

Entro a un museu
i la gent m'observa

de debó us atreviu
a perforar els nervis
que mouen tot l'escenari?

M'apujo les parpelles
amb una politja que grinyola
i ben despert
recullo la galleda del pou

a dins,
un ofegat m'esquitxa,
deixo que hi beguin els camells

és per clemència
sota els deserts no hi ha res,
a les ciutats sempre hi fem obres
i els veïns de baix
parlen molt fluixet

ara és fosc
i surt una dona que passeja
el gos
que ensuma l'esquerda fresca,
fa tres passos de claquè
i davant seu un fanal fos
la no-il·lumina
però si t'hi fixes
se la veu més
que de costum

tot seguit es gira
i els paletes, a casa seva
s'ennueguen:

porta l'etiqueta per fora

dimarts, 19 de maig del 2009

90 graus


Són blocs exactes
que podrien ben bé
fer esculls i espigons
per frenar-te les tempestes
o per seure-hi, també,
quan fa mar picada,

com a mínim
estàs quasi segur
que allò que et van ensenyar
d'àrea per alçària
és imprecís
si els angles no són del tot afilats

jo crec que àrea en necessitem poca
realment
el que voldríem sempre és sobresortir
una mica
superfície amunt
aquell milímitre de confiança
"ei que estic aquí"
com la punta de l'iceberg
la mà de l'anxaneta
un barret amb plomes
el tub del submarinista
les antenes
les pastanagues
les xemeneies
i aquestes coses

per agafar una mica d'aire net

al capdavall
és massa difícil fer càlculs
només sé aproximar
que puja més l'aigua per les llunes
que per un bloc salvavides
una petxina tornada a l'aigua
una pedreta que bota
o les àncores
de doble tall

desembarques a una platja d'arròs
i resulta
que fa bon dia

dilluns, 18 de maig del 2009

Que tentación echar una botella al mar


Se'n va
com una carícia a la platja
que et queda tatuada a l'esquena
que hi hagut dies
que et treies la samarreta
i la plegaves a la sorra
i notaves l'anar i tornar
d'aquella mà,
un croquis d'escala real
l'horitzó tan banal,
i les paraules tan tendres
i tu
tu
i jo
jo
tan essencial

I se t'endú
alguna cosa més
que versos finíssims
i alguna felicitat rinxolada
que no es deixa raspallar


BOTELLA AL MAR


Pongo estos seis versos
con el secreto designio que algun día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles

Mario Benedetti

dissabte, 16 de maig del 2009

Suant

La mosca entra indeturable, d'aquestes robustes, molt soroll i poca cosa més. Deia que entra, per una d'aquestes escletxes de porta corredera que dóna al balcó. De vidre. Obertura exquisidament calculada perquè entri un ditet d'aire. I la desgraciada va, i entra pel fotut ditet d'aire. Tu t'acabes incorporant, obres tant com pots la porta. I aquí es produeix el fenomen. Perquè quin fenomen de mosca. S'abalança un i altre cop contra el vidre, pica, rebota, aleteja cap a direccions perdudes, torna enrere i torna a xocar. Com si pogués travessar el vidre, l'espavilada. I si abans ha entrat pel ditet d'aire ara no és capaç de sortir per l'autopista del cel.

Finalment acabes agafant un coixí i passa el que passa. Perquè diguin que els coixins no maten. En aquest cas era un coixí amb la típica bava de migdiada, encara que no crec que sigui per la bava (que passa el que passa) . Mentre fas això te'n recordes de Kafka però no tens cap remordiment. Mira, o aprens a saber quan pots mirar però no passar o ja saps com va la cosa. Tot i que la primera regla és no entrar als balcons dels altres. Aquesta no te la prohibeixo, a vegades des d'allà es veuen coses. I això també t'ho dic, els vidres han d'estar sempre nets. I les cases haurien de ser totes baixes.

I potser no som tan diferents.

A vegades tenim ales.

Algun cop hem entrat en algun lloc de petita -minúscula- distància insalvable. Hi entres. No saps com.

I després no en pots sortir, tot i que veus la sortida.

Almenys nosaltres vivim més de tres dies (se suposa)

divendres, 15 de maig del 2009

Malaurades temptacions


Les tortugues domèstiques, com és tradició en l’espècie, també aprenen el seu pas. De tortuga. Evidentment. No és feina fàcil. Però [amb el temps] tothom pot aprendre a no mirar més amunt de la seva pròpia closca. Perquè és de domini públic que una tortuga tampoc ensopega així com així. Ara bé, de tant en tant s’atabalen, s’angoixen, hiperventilen, agiten les potetes panxa amunt i fartes de tanta lentitud

es tiren pel balcó

I tot, la caiguda, tanta velocitat de cop, el cop sempre d'esquena, el cop, el cop, resulta un

trenca-closques

i ella, tu o jo, pobres desgraciats, rebotem

ja sense closca

què dic

sense closques, mil bocins, centenars, milers, escampats, dispersos, disparats, metralla de la mentida

i sempre, malauradament, per cinètica pura, hi ha una segona caiguda

i aquesta, sense closca,

és la que fa mal.

dimarts, 12 de maig del 2009

Atrapo cada gota


Vaig pronunciar
algun vers apassionat
dins una petxina diminuta
només em recordo
estirat, l’aigua encara em regalima
pel clatell quan trobo sorra antiga
a les butxaques del banyador,
era una platja poc profunda
d’anar caminant
i imaginar-se
que mai cobreix,
i sembla que caminar dins l'aigua
és infinit,
hi havia un pal
sense bandera
i a sota un vell
i una ràdio
i sonaven boleros
i a l’anacrusa es va girar un vent ferotge
quan el sol marxava
com una percussió feixuga,
vaig recollir a correcuita
deixant petjades fondes
perquè s’hi arraconés l’ombra

el mar esquitxava
dins seu s’hi barallaven
dos instants enemics

on s’acabava la sorra
hi havia una dutxa
i una ampolla
i jo

hi tiro la petxina
clinc, clan, clonc
el meu vers rebota com un eco ensinistrat,
pitjo el botó
i el vent desvia el raig
a batzegades acrobàtiques,
- les segueixo elàstic -
i ja ballarí boig
atrapo cada gota

atrapo cada gota

atrapo cada gota

fins que l’ampolla és mig plena
i la petxina es dissol

i la llenço a la platja
i penso cap al mar:

que la vingui a buscar
si la vol

Que tothom foti el que li roti

Avui m'he enrecordat d'una professora que no entenia el que escrivia. Es posava molt nerviosa. Jo també. I suposo que al final ho exagerava per burxar-la. Aleshores creia que era perquè no havia provat l'alcohol en sa vida i recitava versos de Bécquer amb cara de gamarussa. Ara ja no tinc cap teoria. Tinc la certesa que tothom té por, però alguns s'aferren a la poesia com un antídot que requereix castedat espiritual per fer efecte. A mi m'emprenyen els qui escriuen i no diuen res, els que fan versos de McBurguer de McDonalds de Natillas Danone de Crispetes tamaño grande que menja el malparit del darrere al cine mastegant com un hipopòtam. Qüestió d'estòmac. Sí, sóc de personalitat forta i no tinc digestió fàcil. Hi ha molts pseudoartistes industrials que venen empaquetats amb un 2x1 de rebaixes i són tan previsibles que només s'atrauen entre ells quan estan a l'aparador. Hi ha molt deliri romàntic. I va, ja paro. Tot i així, no hi ha remei. Tranquilament alguns pensen això de mi, llei de vida. Els iguals s'atrauen, fan i desfan amb idees properes i entre un grup i l'altre es miren guenyos. Per això ,

jo declaro aquí i ara que

tothom foti el que li roti

cursilades, pastelons, aclaparats que baden, fanfarrons satisfets que insatisfan, feu el que us roti, tampoc us llegiré perquè em poseu nerviós, com aquella professora, potser perquè no dieu res o potser perquè no us entenc, si algú us llegeix i li agrada endavant

va a gustos


Encara no es banya

L'altre dia va pescar crancs. Suposo que li fa ràbia que caminin enrere. Allò de "pessiga'm que em sembla que somio". S'han de tenir bones pinces. També hi havia una moto patint sota un home de panxa prominent que passejava el gos. Amb la moto. El paisatge, una caseta a la platja amb un tobogan molt llarg. Tant que quan surts és de nit i caus al mar i l'aigua està calenta d'escalfar-se durant tot el dia. Ell torna a la sorra nedant esquena i escopint aigua com una balena. Mirant l'horitzó. El plega amb la mirada, es menja un entrepà de sardines i fa una vaixell de paper amb l'envoltori. Un vaixell amb la seva jazzband, les seves dones boniques, les seves llums penjants i la seva àncora. Les onades i les tempestes i les sirenes i els "home-a-l'aigua" venen inclosos en el passatge. Avui ha corregut arran de mar com si les onades l'empaitessin. No tenia ganes de mullar-se els peus. Però després ha anat deixant petjades sobre l'arena mullada perquè les esborrés la nit. I s'ha refrescat i s'ha adormit a sota a una font, i estava tan cansat que demà ja no se'n recordarà de res però li agradarà això de dur posats els pantalons curts.


dijous, 7 de maig del 2009

L'última peça


Hi ha xuts que no són xuts. De debò. És tota l'ànima que s'enrola cap a una paràbola boja, és un somni empenyent, empenyent amb una suavitat deliciosa. És una veritat que no admet resposta. Al moment precís. El destí és capritxós. I contundent. Sembla definitiu. Però la poesia té finals inesperats. Res abans està escrit. I pot passar qualsevol cosa. Quina magnífica mètafora de la vida. Ens toca conduïr i acariciar la pilota per dur-la a un final. Duem l'esfera fóra. Costa tant. Insistim, intentem, se'ns escapa, i de sobte

silenci

la pilota guia, és una intuïció, hi ha algun trosset nostre allà dins, hi ha molts trossets de molts de nosaltres allà dins, marejats, extasiats, intemporals, màgics

pica contra la xarxa

i rebenta, que dic rebenta, explota, és un xàfec, espectacular, volen copes, ampolles, cadires, abraçades, se't trenca la mirada, la veu, se't trenca tot, no pot ser real, les mirades són més que mirades, els crits, els bots, es trenca el temps, la xarxa de la porteria atrapa a tot déu en l'instant del xut

electricitat, un peu, una pilota i poesia, siusplau, quina obra, tan breu, quin solo, quina grandesa, quina immensitat, qui ha disparat aquesta fletxa, dolça metzina,

i arriba aquella nostàlgia d'algun calaix secret on es guarden tots els instants màgics, arriba i en serio, t'embriaga, és tan senzill, tan senzill, et sents nen, el nen que es gravava els Barça-Hèrcules del 96 per mirar-los en diferit, el nen que somiava com tu somies ara, pell de gallina, alguns no ho entenen, o de fet, cadascú ho entén com vol, però ho sàpiga o no el qui tens al costat celebrant la galeta de l'Andresín, aquesta bogeria, aquesta rauxa, aquesta emoció desfermada no és només pel futbol, és pel que hi ha darrere, darrere de les esperances, darrere d'encomanar-se a qui sap què i

gol

és uns inspiració per viure

el golejador corrent desfermat pel camp, té l'ombra d'or, en aquell moment, la té

ningú es creu encara el que s'ha inventat, ni idea com s'ho ha fet el paio aquest pàl·lid i amb cara de nen per endinyar aquesta canonada preciosa al cel, però és gran, i tant si ho és, és grandíssim el chaval

i no necessites res més

andiamo a Roma!

dimecres, 6 de maig del 2009

Allargant

Quan es fa tard
però no tenim cap pressa
ni idea
de quan tornarem
o com hem arribat aquí
tanta estona
i així de sobte nets
ens agrada recollir les molles de pa
una a una
i anar-nos trobant
fent pilonets d'impureses
que sospites que algú col·lecciona
perquè els camions de les escombraries ja han passat
la ciutat queda indefensa
els taxistes s'aturen als semàfors
deserts
i els ulls s'acostumen a la foscor
que seguim aquí
ens sabem veure d'alguna altra manera
jo prefereixo pujar a casa per les escales
per no fer soroll
tapar-me així com una rosada
i seguir despert
que ningú em senti
perquè sincerament
m'agrada no tenir cap pressa
quan es fa tard