dissabte, 16 de maig del 2009

Suant

La mosca entra indeturable, d'aquestes robustes, molt soroll i poca cosa més. Deia que entra, per una d'aquestes escletxes de porta corredera que dóna al balcó. De vidre. Obertura exquisidament calculada perquè entri un ditet d'aire. I la desgraciada va, i entra pel fotut ditet d'aire. Tu t'acabes incorporant, obres tant com pots la porta. I aquí es produeix el fenomen. Perquè quin fenomen de mosca. S'abalança un i altre cop contra el vidre, pica, rebota, aleteja cap a direccions perdudes, torna enrere i torna a xocar. Com si pogués travessar el vidre, l'espavilada. I si abans ha entrat pel ditet d'aire ara no és capaç de sortir per l'autopista del cel.

Finalment acabes agafant un coixí i passa el que passa. Perquè diguin que els coixins no maten. En aquest cas era un coixí amb la típica bava de migdiada, encara que no crec que sigui per la bava (que passa el que passa) . Mentre fas això te'n recordes de Kafka però no tens cap remordiment. Mira, o aprens a saber quan pots mirar però no passar o ja saps com va la cosa. Tot i que la primera regla és no entrar als balcons dels altres. Aquesta no te la prohibeixo, a vegades des d'allà es veuen coses. I això també t'ho dic, els vidres han d'estar sempre nets. I les cases haurien de ser totes baixes.

I potser no som tan diferents.

A vegades tenim ales.

Algun cop hem entrat en algun lloc de petita -minúscula- distància insalvable. Hi entres. No saps com.

I després no en pots sortir, tot i que veus la sortida.

Almenys nosaltres vivim més de tres dies (se suposa)