dimarts, 30 de desembre del 2008

Neu a Gaza


Un blanc

Un blanc en el temps
un res entre el fang

Construeixen les seves ciutats
delicades, d'amor ferm
i secret, d'incògnit nocturn
que esmorteeix el tret.

Carrerons de joguina, la roba
tacada
al tendal
[...]
el cel esquàlid
i els avis al portal
empenyent amb esguard desèrtic
el dolor pendent avall

però mai desemboca, el reixat
de la cobdícia s'interposa
entre ells i el mar,
la platja enterra les barques,
lentament
com nàufrags ofegats
i els pescadors cacen gavines
amb fletxes de petxines
[amb blanc enverinat]

Lluita de les ruïnes
- En què els hem convertit?
en l'últim sospir que sagna
de tant silenci engolit,
en l'odi entre tant odi
quan viure és somni i desig

Els seus nens juguen
a fora, ningú els hi ha ensenyat
que el preu de perdre
mai
pot ser tan alt

Si poguessin
farien ninots de neu
i guerres fictícies
i innocents,
llençarien escuma blanca
i no rocs roents de ràbia
dels enderrocs dels seus teulats

si poguessin...perquè
l'única neu que coneixen
és la de les bombes
custodiades en la foscor,
la dels crits
i les explosions
i les nits
d'ofec i horror,

després la neu es desfà
i només queda l'empremta
d'un blanc tacat

un blanc en el temps
un res xop de sang

dijous, 18 de desembre del 2008

The soul of Joule

Primer principi -no reconegut- de la termodinàmica

"Tota dutxa hauria d'acabar amb aigua freda"

dissabte, 13 de desembre del 2008

Fumadors passius


El cinco de agosto, a las ocho, la calígine cubría la ciudad. Liviana, en absoluto estorbaba la respiración, y se presentaba bajo apariencia singularmente opaca. Parecía, por otra parte, vigorosamente teñida de azul.

Fue cayendo en capas paralelas. Al principio cabrilleaba a veinticinco centímetros del suelo, por lo que lo caminantes no podían verse los pies. Una mujer que vivía en el número 22 de la calle Saint Braquemart, dejó caer la llave en el momento de entrar en su casa, y no la podía encontrar. Seis personas, entre las que se contaba un bebé, acudieron en su ayuda. Entretanto, a la segunda capa le dio por caer, y se pudo encontrar la llave, pero no al bebé que, impaciente por escapar del biberón y conocer los placeres del matrimonio y el asentamiento de cabeza, prefirió largarse al amparo del meteoro. Mil trescientas sesenta y dos llaves y catorce perros se extraviaron, de tal manera, durante la primera mañana. Cansados de vigilar en vano sus flotadores, los pescadores se volvieron majaras y se fueron a cazar.

Boris Vian
L’Amour est Aveugle (1949)

dilluns, 8 de desembre del 2008

Risc

Les originals sempre són més guapes

dilluns, 1 de desembre del 2008

Vigilant

Esculpeixes els impostos de la nit
sobre la pedra del temple,
i quan la cortina vola
fas la ronda
pels pulcres soterranis
de passat ample
i carreró estret

escombrant les teves passes, ningú
et sent, ningú et veu,
memoritzes les campanades
dins un batec de lladre
i inventes fugues i persecucions

Desapercebut, t'aixoplugues sota el crim;
aquesta és la teva feina, el teu preu
per transgredir la llibertat,
espies, deliberes, jutges,
-després barreges-
la mesura justa d'amor, la necessària d'odi,
el teu espectacle sord,
la teva arritmia de mim.

El vigilant
digereix l'aurora i fita el matí clar,
i mentre es despleguen els decorats,
lentament i amb pas de zebra
se'n va

dilluns, 24 de novembre del 2008

Bombetes

L'obsessionaven les bombetes.

Sobretot com es fonien. Sí, d'acord, és cert que es sobressaltava quan veia sorgir aquella connexió incandescent, o que de tant en tant, quan tenia el dia de la conya provocava algun curtcircuit per molestar els veïns del 3r que només miraven tele-escombraria, també que a vegades comparava la sedositat de la seva calva amb la del vidre recent polit i fins i tot que molt esporàdicament practicava sonates domèstiques amb improvisades orquestes bombètiques. Però sobretot el fascinava veure com es fonien.

I el perquè es fonia. O per on d'aquell raig incandescent. Espetec sord de fotons. Com si tota la llum que li quedava desaparegués en aquell instant. Sfluc! En altres ocasions, però, també succeïa que la claror de la bombeta s'anava deixondint lentament, com un avís que el destí és inamovible. Al principi l'atreia aquell suau minvar, com les ombres s'esmunyien paret amunt mentre es perfilava una tendre esfera flotant d'ataronjat càlid. Però allò no era espectacle, no hi podia haver sorpresa i des de feia temps l'individu aprofitava per fer una escapadeta al menjador i picar alguna galeta.

La casa tenia el típic aspecte interior de ressaca de Nadal, d'avet pansit que encara té les llumetes posades. Moltes bombetes, moltíssimes, unes tantes foses, unes altres per estrenar, però al cap i a la fi totes igual d'inútils quan es fonien els ploms. L'home, malgrat la seva dèria malaltissa per la llum artificial sabia que un sempre acaba depenent de les espelmes. Aparentment hi són per decorar. Aparantment es deia. Com moltes altres coses; sembla que només decorin fins que t'adones que les necessites. Fins que t'adones que no tot ho pots crear tu racionalment. I tot això a les fosques. Li venia aquella cançó al cap "una mosca volava per la llum-llum-llum...", se li repetia com una nòria embogida, i el pobre que no trobava les espelmes i pensava que ell era com la fotuda mosca, sempre volant estúpidament al voltant de la llum, sempre fent ziga-zagues per trobar l'angle, veure com i per on es fonia la bombeta dels collons i agafa l'espelma i encén una altra bombeta -que aquí som soferts- i enfoca, enfoca...merda! Vull dir "Oh, que bé!" -merda!- S'ha tornat a fondre!

En el fons li agradava perquè era ell qui encenia i, a la seva manera, fonia la bombeta. Sempre, sempre, s'acaben fonent. Com tot a la vida.

Torna a enroscar.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Perspectiva inquietant des de platea


Tots som màscares. Una persona, una màscara. I no ho dic només jo, ho diu el llatí.

[El que hi ha darrere només ho pots saber tu]

diumenge, 2 de novembre del 2008

Com estem

Figurem-nos com estem, que els que tenen una seguretat absoluta sobre el que fan i el que són, els que no tenen por de patir cap atac de l'entorn perquè es situen dins seu, els que poden desplegar una força desbocada i una genialitat seductora perquè s'aferren únicament allò i ho expressen desvergonyidament, a la seva manera, els que són autèntics i flueixen amb una espontanietat delicada i sincera, figura't com estem que aquests ídols idealitzats que agraden i espanten a parts iguals ara quan els busques al diccionari modern són afables bojos o excèntrics superbs.

I són gent com aquesta que gradua la tempertaura i l'acidesa de les societats, encara que no els hi volguem fer cas ells marquen el ritme. Be-bop. I nosaltres paguem per l'entrada, sempre paguem per veure'ls. I tot té un preu. A ell el recordaran. Encara que no hagi firmat cap document important. A tu t'arxivaran. Som quatre gats que ens coneixem i cadascun de nosaltres es passa nits senceres badant sota la lluna per trobar un estribillo que valgui la pena. I anar-lo recitant quan la nit sigui més negra que els teu ulls. O anar esquivant les ombres del novembre. Després de la revolució. Les primeres gebrades. Segur que ve més de gust estar atrapat entre quatre parets que no perdre's pels carrers freds. Foraster. Deixa de parlar de bojos i torna-li a omplir el got. Està tot aquí dins. No em parlis d'ordre. Parle'm del novembre. No intueixis. No busquis un perquè. Fes un bon glop d'aquest detergent nacrat i deixa de mirar a la cambrera. El got. Mira el got. I ja ho saps, a ell no li agrada que beguis directament de l'ampolla. Ets un paio dur? Ahà, tecnologia emocional crustàcia. Si vols ser dur comença per espessir-te la sang. Que si et foten un tret surti ceràmica i la puguin revendre. Paio dur. La diferència entre ell i tu és que ell no estudia com vol ser, no idea una trama per fer-se respectar, perquè se l'escoltin amb transcendència, perquè confiïn que allò que diu sempre juga un paper, ell no, amic meu, tampoc podríem dir que és un tiu dur, no ho ha necessitat mai, sempre i quan trobi algú que li serveixi un got.

Perquè això de beure sol és una cosa molt trista, i a vegades és millor compartir taula i batalla amb un imbècil que després et critica a l'esquena que no cedir a veredictes de fira. Però quan torna, tingue-ho clar, quan torna sempre ho fa sol, li agrada passejar de nit i que se li gelin les faccions, competir amb les ombres dels gats i trepitjar per on trepitjava fa anys. L'eco de les seves passes s'ha ensordit. Ara ni els decorats acompanyen. I a casa encendrà el tocadiscs, i mentre sona Thelenious Monk farà l'última copa. Sol. Sembla estrany, però ell, ell que té la pell d'espart, de tronc vell, d'home dur que mai ha volgut ser-ho, de boig suïcida, d'alegre compulsiu, ell a vegades també té ganes d'estar trist.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

El detall que sempre manca

« Només perquè heu fet alguna cosa que s'assembla més a una dona que a una casa, penseu que heu arribat al màxim i, orgullosos de no haver d'escriure al costat de les vostres figures currus venustus o pulcher homo, com els primers pintors, us imagineu que sou artistes meravellosos. Ha! Ha! Encara no ho sou, estimats companys; us caldrà usar molts llapis i cobrir moltes teles abans d'arribar-hi! Sens dubte un dona sustenta el cap d'aquesta manera, s'agafa així la faldilla; els seus ulls llangueixen i es fonen amb aquest aire de dolçor resignada, l'ombra bategant de les seves pestanyes flota així sobre les seves galtes! És això i no és això. Què hi falta? Un no res, però aquest no res ho és tot. Teniu l'aparença de la vida, però no expresseu la seva plenitud desbordant, aquell no sé què que potser és l'ànima i que flota ennovuladament sobre l'aparença; en fi, aquella flor de vida que Ticià i Rafael han copsat. Partint del punt extrem on heu arribat, es podria fer potser una pintura excel·lent, però us canseu massa aviat. L'home vulgar admira, i el veritable entès somriu.»

L'obra mestra desconeguda
, Honoré de Balzac


[Sempre hi ha aquell no sé què, aquell no res, aquell tot minúscul, erràtic, esmunyedís. Perquè jo no sóc només un home que camina. I tu no ets només algú que llegeix. Però tampoc emmalaltirem per aquest subtil deix de perfecció. Podem ressaltar les imperfeccions, que és el que ens fa ser; que tinguin to, contrast, profunditat, moviment, màgia, essència, podem admetre que una cosa és el que possiblement som -ara- i una altra el que som i no sabem. Possiblement m'equivoco. Però l'única certesa que tinc és que una cosa perfecta sempre ha de tenir aquell punt, aquell detall, que no t'encaixa. No t'encaixa, ni a tu ni al món, perquè la perfecció mai encaixarà aquí i ara. Passarà magníficament desapercebuda, com una olor inconnexa, com una intuïció que allò era alguna cosa més que una genialitat; forana al que tu pots entendre aquí i ara.]

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Matriu Hipopòtam



L'estudiant s'avorria. S'avorria infinitament, i no era fàcil -això d'avorrir-se- quan dins seu creixia un violent sentiment d'obligació per il·lusionar-se amb la matèria i tot el que suposava estar dins d'aquella aula; racionalment es deia que la clau de tot era trobar-li el què. Tot i així, a l'hora de la veritat, li era impossible no avorrir-se. I clar, l'única solució que veia per motivar-se era donar-li el seu rerefons fantàstic -cosa molt poc recomanable per a les matemàtiques, ja que fàcilment acabes en un estat transitori de somnolència impertorbable on les matrius i les bases de la pissarra passen a tenir certa personalitat, i involuntàriament comences a...filosofar...sí, els elements es converteixen en personatges que s'interrelacionen, que actuen, que tenen motivacions i sentiments. Just el que li faltava a l'acadèmic despistat. Aquest cas va ser batejat molt encertadament per un colega com "el fenomen de la matriu hipopòtam".

I diuen que la piscina es tan "gran" com ell, però són bona gent i cada 6 mesos li donen la volta perquè no s'avorreixi...a la matriu hipopòtam clar.

Després d'haver fusilat el teu rellotge unes 22 vegades -encara falten 20 minuts?!- quan ja no trobes distracció ni en pensar en el teu propi avorriment i el perquè d'aquesta situació tan tediosa, descobreixes un homònim teu, què dic un homònim, un mestre en l'art de l'avorriment, o en aquest cas, del no-avorriment. El paiu el tenies vist, bastant crescudet en relació la mitjana d'edat de la promoció, cara de despistat -despistadíssim- barba, roba esportiva -sembla que se la posi expressament per no desentonar amb els post-adolescents universitaris- motxila sense obrir a sobre el pupitre -i que està a punt de caure més d'una vegada a causa d'algun moviment imprecís- paquet de tabac de liar a la mà, paper, mans que lien, mans que segueixen liant, paper que cau al terra, cos girat 112º -ni més ni menys- cap a la finestra, mirant la Diagonal, com si els cotxes amaguessin la solució de la projecció ortogonal d'un vector v=(1,4,5) sobre un subespai F blablabla, com si el cel, i el matí, i el tràfic i el tràfec fos més, molt més interessant que aquells coneixements antiquíssims d'àlgebra que els sumeris ja dominaven fa 5000 anys...5 mil·lenis, buh! això queda massa lluny, jo també ho penso, segur que tenen més respostes els alegres paletes magrebins que es passegen feliçment per la vorera de l'avinguda a l'estil Charlotte carregant el carret de l'obra i rampoines vàries -te'ls imagines com una barreja de pel·lícula d'aquestes mudes en blanc i negre (accelerades i còmiques) i uns nans de la Blancaneu en plan modern -Aibó, Aibó- amunt i avall. Segur que tenen més respostes. I te'ls mires. Però potser no mira això el barbes, potser mira i punt, més enllà. I bé, el paiu s'ha adonat que tu l'imitaves, que havies descobert la seva tàctica evasiva de saviesa alternativa i s'ha mig molestat. Es pensa que no te n'adones, però ara, tot mantenint l'angle d'abans, et mira a tu. I tu en tota l'estona quasi ni t'has mogut. Així que dos que es fan els despistats no fan res. Res.

Simplement ja no t'estàs avorrint tant. I et preguntes quan podràs igualar el mestre i la seva mena de gràcia peculiar per fer-ho tot tan...còmic. Cal dir que ell mentrestant ha convertit el cartró del paper de liar en diverses formes amorfes, ha fet una sessió especial de ritmes afrocaribenys improvisats i la seva inquieta cama esquerra -que sembla contenir un motor del turbomix- ha generat una vibració dels seients de freqüència 5 Hz. I segur que s'ha avorrit menys que tu.

I tu tens la resposta. Potser si li expliques el rotllo aquell de la matriu hipopòtam aconsegueixes que s'avorreixi. El pobre. Potser només enten les coses que passen a l'altre banda de la finestra. I tu potser no saps que un tercer personatge, el del costat, et mira i pensa "que poc s'avorreix aquest, ja m'agradaria a mi saber com s'ho fa per submergir-se tan profundament en el seu món". I sempre aquesta maleïda cadena que només exceptua al clàssic empollón piloteron que fingeix gran interés quan és qui menys coneix el maleït significat d'aquesta paraula.

Toca canviar l'aigua de la piscina. Xof!

dijous, 23 d’octubre del 2008

El solo


Aprecia el silenci,
potser per això té la mania d'imaginar-se què passaria si a les tantes de la nit tragués el seu clarinet i toqués una mica de

Dixie

swingant els roncs de la nit

amb un tal solo,

fins que ja no és solo, que resulta que els veïns decideixen afegir-se al merder, un fuma cigarros de tres en tres i els hi llença encesos - també de tres en tres-, una dona més convencional opta pel got d'aigua -però fins ara no s'havia inventat el tir ascendent que no descendís, i clar tot allò que puja més aviat (...) xof!- n'hi ha un altre que s'ho pren amb calma i enregistra els fets en el seu dossier de fenòmens paranormals amb excitació addictiva, un altre es pensa que la seva dona li ha canviat el despertador amb el "Living la vida loca" per una faràndula rumanesa i decideix que a partir d'ara farà com el seu pare i es despertarà escoltant la ràdio, un nen superdotat que viu al 3r arriba a la conclusió que el que toca és el Peter Pan que s'ha fet gran i no ho ha paït bé, la iaia Amèlia, que viu al pis de davant, s'acaba de posar el vestit de quan era jove, ha agafat la foto del seu difunt marit i ara balla a les fosques mullant l'alfombra de nostàlgia, el president de l'escala, que és matiner i dorm amb la màquina d'afaitar sota el coixí -coses d'aquestes que no s'entenen, serà que té complexe de licàntrop- ha sortit a la finestra del costat amenaçant-lo amb esquilar-li les parpelles, la histèrica del pis de sota li ha tirat el gat que resulta tenir fòbia als solos si no els fa ell, i com no, el persegueix per l'habitació com si fos un contrabaixsita amb trets psicòpates que no s'ha tallat les ungles en sa vida...

i bé, deia que ja no és solo, és jazz, més que jazz, i per molt malament que ho fes, per molt mediocre que fos el seu solo, faria més de públic que d'una altra cosa.

Tot i així, aprecia el silenci

i avui toca a dormir, segurament com demà - o demà passat o l'altre- quan torni a pensar en el silenci, i en el novembre i si mai s'estudiarà harmonia moderna urbana -no estrictament música convencional- i si realment avui s'atrevirà a fer-ho o com sempre no ho farà, i si realment això ho ha pensat només avui i s’imagina que fa temps que ho pensa i simplement és un forat en el temps, o si realment perquè ho pensi ja existeix, o si el gat d'ulls verds que es passeja pel teulat li agradaria cantar-li fluixet, molt fluixet, com es veu el món des d'allà dalt

Com de costum, acaba girant-se cap a l'habitació, mira el seu reflex a la finestra, calaixos oberts, desordre, un clarinet gatejant, coixins, més coixins...
no hi pensis, es fa un llit de partitures i...que soni la nit.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

El predilecte

Hipòcrita. Subtilment hipòcrita. Estafa genial i maquiavèlica. La primavera dels hipòcrites, el batec de les mentides. El que més,

Ell

I diuen que un dia s'ho va arribar a creure això
que era el més gran,
l'artificier de la veritat, l'únic,
imagineu-vos-ho, atrapat sobre la seva pròpia mentida
de veure's com l'apoteosi de l'engany

i res, no en va quedar res més que les mentides...

Quan es fa fosc els idiotes es pensen que el recorden, però bé, són idiotes, i no saben que a ells també els va enganyar.

I així estem. Però tampoc us ho creieu tot això que dic, és mentida. La veritat la guardo pels idiotes que no l'entenen.

I en el cas que no hagués dit mai cap mentida seria encara pitjor que els idiotes. Perquè una cosa és saber mentir i l'altre saber deixar-se enganyar, a consciència. Si així fos voldria dir que ja no creus ni en la mentida. Fem-nos-ho mirar, perquè parlem -com figura que faig jo ara, si no us enganyo- més de les mentides que de les veritats.

Innocent!

diumenge, 12 d’octubre del 2008

El socio

Decidí vender mi alma al diablo. El alma es lo más valioso que tiene el hombre, de modo que esperaba hacer un negocio colosal.
El diablo que se presentó a la cita me decepcionó. Las pezuñas de plástico, la cola arrancada y atada con una cuerda, el pellejo descolorido y como roído por las polillas, los cuernos pequeñitos, poco desarrollados. ¿Cuánto podía dar un desgraciado así por mi inapreciable alma?
-¿Seguro que es usted el diablo?- pregunté.
- Sí, ¿por que lo duda?
- Me esperaba al Príncipe de las Tinieblas y usted es, no sé, algo así como una chapuza.
- A tal alma tal diablo -contestó-. Vayamos al negocio.

Slawomir Mrozek, Juego de azar


[Mai res és com t'ho imaginaves. Però si ens haguéssim d'esperar a l'andana sense preguntar-nos per on vindrà el tren, al final la vida ens semblaria tan avorrida que, tant per tant, ens quedaríem dins la nostra petita cel·la de realitat. I el perdríem, un darrere l'altre, perdríem l'estació dels somnis per sempre]

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Doma de dogmes


En aquest món
- que pretén fer creure
ser de salvatges-
els que s'escapen de la depuradora
del no-res
no són els que criden, invoquen, o
lluiten amb mirada rebel
"abans mort que agenollar-me",
són els que fingeixen
deixar-se domar
premeditadament, projecte d'engany
a pas lent,
fent creure al cowboy modern
que la doma la fa ell,
i quan el tenen cec i satisfet
desperten...

[estocada fina]

Però també hi ha domadors amb classe,
els que diuen creure en la llibertat
i només creuen en la seva,
t'atrauen i et porten a un somni inventat
i els segueixes
fins que t'adones que el teu paper allà
és encerar el seus decorats
amb el teu amor,
perquè brilli
com la llum més artificial del desert

Perquè no ens tornem una mica més salvatges?

divendres, 10 d’octubre del 2008

Supervivència

Us preguntareu què fa un individu llegint un llibre de literatura -d'un Cercas poc convencional en aquest cas- dins d'una biblioteca de futurs enginyers on, pel cap baix, el 99% dels llibres parlen sobre Càlcul, Integrals, termodinàmica, Enllaç, Mecànica, Fluids, Experimentació, Òptica, Materials...

Suposo que és instint de supervivència. Quasi bé et sents com un espia, com un clandestí contemporani que em recorda molt a la famosa pel·lícula Farenheit 451, on els llibres estan prohibits i uns quants fugats de la resistència els memoritzen perquè no desapareguin.

Aquí es tracta d'ordre. I per la majoria - que es passegen amb mirada vectorial pels passadissos- les paraules fóra de to trenquen la bombolla d'equilibri numèric de l'ambient. Paraules de to subjectiu bemol, sense induccions, límits, demostracions, sense respostes correctes.

Penses que trenques la seqüència del tema general, el teu lloc és allà. Sense una cadira real però amb una funció més concreta que la resta. No et toca estar a una biblioteca de filologia, ni en una mostra llegida de poesia a l'Ateneu Barcelonès...no, no, el teu lloc és allà.

Decideixes moure fitxa, deixes el llibre de "Relatos Reales", treus un full i comences a escriure.

Fa calor. Mires la persiana que abans has intentat abaixar sense èxit -l'única que està mig apujada en tota la sala- i et sents contrariat. Sembla un escenari fet a mida per un bromista incorpori. De càmeres no en falten a la biblioteca, ho has recordat després de la picabaralla amb la persiana quan, per abaixar-la, has intentat mossegar el fil que feia el nus . L'únic que has aconseguit és atreure mirades d'astorament. El raig de sol que entra no t'arriba per poc, però et notes les galtes enceses i una barreja de son i cafeïna que et pessigolleja per les parpelles. Peses i et fons alhora. El ventilador només fa un soroll tediós. I tu, assegut, t'atrinxeres en el teu petit bassal. Com si haguessis tirat el cafè damunt d'algú expressament Ara hi navegues, resseguint el contorn amb la cullereta que vas robar d'un restaurant francès.

Prens les teves precaucions i treus una carpeta gastada de blau lilós on hi posa Àlgebra. D'allà agafes uns apunts fotocopiats que quasi ja són relíquies i els deixes caure davant teu amb desídia, fent un Plaf! sonor i contundent. Comencen per la pàgina 13, Espais Vectorials. A tu allò et sembla massa real per despertar-te interès, així que amb la quartada llesta reprens la tasca de contaminador literari. Esternudes i mires al teu voltant inspeccionant la situació.

Ara deus semblar encara més intrús que abans. Fa massa estona que escrius sense aixecar el cap del full, posar la mirada a l'infinit i badallar amb cara de "tornem-ho a intentar".
Massa per no semblar sospitós. En qualsevol moment et trobaran i assecaran aquest bassal xafogós. "Crec que m'hauria de posar a estudiar" penses. De fet, t'ho deus a tu mateix a canvi de la campana que t'acabes de regalar, per molt inútil que fos el professor o la classe.

- Algun dia ho haig d'intentar això d'unir números amb paraules. De moment m'acontento amb tocar els ous dissimuladament a tot aquest ordre numèric.

Segueixes tenint mocs. Has perdut els mocadors. Mentre inspires sorollosament penses que és una llàstima perquè segur que pel cap baix un 99% dels assidus a la biblioteca mai han intentat ser la piga de la monotonia acadèmica de les enginyeries, l'esquerda d'aquest balcó des d'on pretenen simplificar el món amb enunciats i objectivitat, veient-lo passar. I te'n recordes de Plasson i del seu capvespre oceànic -deliciosament- imperfecte, de Joan Margarit i la seva arquitectura poètica, del gueto d'apunts algebraics que es floreixen davant dels teus nassos, de que acabes de malgastar una hora i que has d'acabar això, que tens gana i és hora de dinar. I per cert, recordes que tot a començat per un refotut llibre que casualment forma part de l'1% minoritari de llibres llegibles d'aquesta biblioteca.

I penses com seria una pel·lícula a l'estil Farenheit 451 però a l'inrevés, amb números. Posem-li Virus 2010, catàstrofe informàtica. A ningú li interessaria, està clar, sense números no tindríem ni tecnologia, ni progrés, ni res.
Ha estat una idea estúpida, ho reconeixes, però et fa gràcia seguir estirant la idea. Imagineu-vos-ho. Prohibeixen els números. Les pèrdues econòmiques serien immenses. Incomptables -i mai millor dit- perquè sense números no les podríem comptar. Rius de la teva pròpia gracieta. L'estòmac et ronca i penses que, ben mira't, et sap greu que les coses vagin així, perquè seria molt més divertit que el bàndol poderós fos l'altre, i així poder anar a la Pompeu posant cara d'intel·lectual i escriure complexes deduccions matemàtiques als cantells de les estanteries.

Però què hi farem, avui en dia les paraules tenen poc poder. Dels diners a la ciència i de la ciència a les armes, i de les armes al poder, i de la ciència als diners, i dels diners al poder...i al final un no sap si va a les biblioteques per estudiar o per tota la resta.

Jo crec que més per la resta.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Jo, poeta?

Sempre hi ha hagut
farsants
que deien ser poetes

Va home! De debò existeix un diploma
que permeti parlar a uns més
i a altres gens?
o a un quants talents amb més pompa
per passar les nits en blanc,
abaixant les parpelles sota les lents
polsegoses, entre camisa descordada,
llum tènue, llibres oberts i aiguardent?

Ells, escriuen per als diccionaris,
com si rescatessin paraules nàufragues
en un mar immens,
les porten a la platja i allà
com ostatges del silenci s'ofeguen
sense l'alè d'algú que les pronunciï

escriuen jeroglífics i es vesteixen amb històries precuinades,
de rimes edulcorades que parlen més
que el propi vers


Fes-ho, endavant,
converteix-te en el cantautor errant
dels carrers literaris,
afina't una mica el perfil
i fes que mires a algun lloc
[voluptuosa pupil·la de vinil]

Tu, el seductor dels bars i de les nits
felines, de pits i faldilles
diamantines, de guitarra vella
i esquerdada,
- Juguem a ser poetes entre nines
i ara, seiem a la butaca dels resignats
i escrivim alguna bajanada.
Glop de cervesa, glop de vi,
glop de tu,
agafes la llibreta com si fos una fada,
però de petit només volies contes
de futbolistes, i ara encara
ets capaç de fer una bona calada,
agafar amb desgana el cigarret
i inventar-t'ho tot d'esma,
d'una cullerada

Vols ser el gran entès,
memoritzes diàlegs de pel·lícules
-de tres en tres-
per impressionar, a vegades fotografies els carrers
com si sabessis enfocar, i sempre
amb aquesta música de fons
i el teu llapis rosegat al revers
del full.

I poses cara
d'estar-te submergint
en una altra realitat
que ells no poden entendre

[però els que van al teatre saben que ets mal actor]

La moda dels poetes,
dels que no paren de dir
poesia
i s'embafen d'adjectius impropis
amb aquella alegria,

dels que es fan passar per víctimes,
sempre ploren, sempre
desgraciats, incompresos,
rebels i atracats,
benvinguts al carnaval
de les Venècies líriques
i dels versos inundats
de tantes mentides

Deixa de firmar com a poeta,
d'homenatges i plagis,
de paraula distreta,
són ells qui et trien i et posen nom,
tu sol,
no ets res,
jo sol
res, RES, res,
i si a això li diuen poesia,
jo sóc part d'ella,
tu ets part d'ella,
i punt,

si és que fas poesia, és clar,
no per fer-te notar
sinó perquè et ve de gust
explicar històries
i viatjar

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Vapor

Si ajuntéssim tots els impostors
amagats
faríem una realitat perfecta

[quasi tan com la d'una dutxa calenta]

i escriure mots perduts al mirall,
i deixar que el vapor se'ls emporti,
i desfer-se sota la tovallola
gotejant
idees
de vapor

divendres, 3 d’octubre del 2008

Retrovisor

La fúria del retrovisor
s'arrenglera
a la cua de les corbes,
fintes parabòliques
que vas deixant enrere
a cop de (...)

-volant...
qui ho diria, sembla fum
la carretera
quan et xucla ondulant

i la ràdio espetega
barallant-se amb el motor:
-una esfera pot ser recta
si la mires des d'aprop,
des del punt
precís,
només cal
un retrovisor telescòpic
i un somni malaltís
d'aturar-se i fotografiar els límits
amb els dits

Ho has sentit i fas que soni,
fas que soni el pedal
arrancant a pessigolles
la fatiga de l'asfalt

Palpes la curvatura uniforme
del seu ull, iris medusa
i tentàcles de sastre
despullat,
digue-li, que a tu et maregen els eixos
i que no t'hi saps aguantar,
i ara podrien parar-te, etil·litzat
com estàs de gasolina,
(no et pots aturar, no
és que no vulguis,
no et pots aturar)

es pensen que et persegueixen,
però tu no fuges de res, és l'imant
i la crinera
de la bèstia feta fera
la que et fa tirar endavant

que quan hi arribis,
- a la cua de les corbes -
t'haurà passat tot, podràs seure en un voral,
fer una pipada melosa
i insultar els conductors pertorbats
que atropellen els segons
com si fossin una nosa


i riure,

perquè el teu comptaquilomètres
s'ha descomptat, de tanta bogeria
que brandaves pels racons
ha renunciat a fer-te creure
que pots mesurar la vida

aleshores, miraràs lluny, ben lluny,
dins del retrovisor,
i amb tota la velocitat acomulada
li fotràs un cop de puny,
i la teva sang vidriosa
ennuegarà tot el sabor
de poca cosa
dels viatges organitzats

dimecres, 1 d’octubre del 2008

11:47. Rambles


Fixeu-vos com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. Fixeu-vos com es mouen les peces del taulell quan s'estan jugant innumerables partides simultànies. Una munió que marca un ritme indesxifrable, res a envejar amb el temps, com si fos l'alumne brillant -i cal remarcar-ho, rebel- que sempre ha fet campanes i que no es presenta als exàmens perquè els troba ridículs. Sí, el ritme de la ciutat, del bullici, de les cantonades que es deformen per deixar passar les escletxes, dels peus que convergeixen, dels peus que es repel·len, dels passos de puntetes, dels que prefereixen refregar-se amb les llambordes, dels que no saben estar drets -dels que no saben recolzar-se sense caure-, dels que van amunt i avall sense decidir-se, dels que vagaregen repetint cicles, dels que persegueixen i els que fugen, dels que rastregen i els que busquen, dels que no troben, no troben, mai troben, RES. Però tu t'hi fixes, com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. I, serem sincers, només t'hi fixes quan no tens res a fer, quan estàs esperant, menjant-te el sol de cara, i imaginant-te que les rambles rellisquen molt, molt, molt a poc a poc de tanta gent que hi passa, i que algun dia tot això, tot plegat, arribarà al mar, i segueixes esperant, i realment hi ha gent curiosa en aquest món, però potser no són ells del tot, és el mar, deu ser el mar, que rellisca, i ondules el cap com si et balancegés un nosequè de mariner, com una acordió o més ben dit, com si fossis polissó de tot allò, de tot, perquè al capdavall t'hi has fixat per avorriment, per matar el temps, i al final, mira tu, tot té sentit, que el ritme de la ciutat és tan llest que s'escapa del temps només quan et sobra en petites dosis, i sí, l'alumne rebel s'espera a la porta de la classe i quan cau el sol es fuma el seu primer cigarro (matant el temps, és clar)

I el fum puja i tot té el ritme de sempre

dimarts, 30 de setembre del 2008

Tocaria

Ara em tocaria dir-te

No te'n vagis...

així, amb els punts suspensius

i tot

però em sembla

que això ja m'ho van dir a mi

UN COP

i els miralls de nit no enganyen

i crec

que jo fa temps que no hi sóc

dijous, 25 de setembre del 2008

Estil de vida


De fet només ens dediquem a explicar-nos secrets posant-hi pseudònim de quotidianitat. És un traspàs. Aprenem detalls que ens encanten d’altres persones i els intentem trobar en nosaltres. No és una còpia, és una mena de lent que ens permet enfocar cap a dins. Un també descobreix coses per atzar, motius que l’omplen i el fan ser ell mateix. Però es dedica gairebé exclusivament a escoltar i explicar secrets. I després t’adones que estàs encomanat de tanta gent, i sobretot que t’agrada encomanar-te.

Que t’agrada aquesta lleugeresa amb la que algú et mostra una idea tan preciada.

I tu li poses nom a allò, li poses un nom que abans no havia existit i que es desprèn de l’essència d’aquella persona. I sempre ho recordaràs així. Perquè ella no ho sap mai del tot, potser perquè va ser per casualitat, però saber encendre l’espurna és la part més costosa de l’incendi. Després ja va sol, vas sol, ho tens a dins i ja és cosa teva. I t’ho expliques com vols. I ho expliques com vols.


I passa el temps i t’adones que tu també ets una mica piròman, micropiròman més aviat, perquè t’agrada encendre espurnes però encara t’agrada més veure com els somnis es bifurquen i agafen diferents camins. I és una mateixa cosa. Però ve d’una llarga cadena, cadascú li ha posat de la seva part.


Perquè quan entenen la teva manera de viure i n’agafen una petita part per fer-se-la seva, estàs més viu que mai. Ells també han de viure una mica per tu, no?

diumenge, 7 de setembre del 2008

Aixeta avariada


Obres l'aixeta

aigua calenta,
bullida,
ja no queda gel a la ciutat que tragines
pels laberintícs carrerons del port,
sembla que tu et desglacis amb ella,
a poc a poc,
ets ja part de la suor dels criminals
que raja per la dutxa, com ciment
dels dics que empresonen les onades

dret,
la banyera et sembla un mar roent
i el blanc de les parets es fon,
i penses que mai ha existit
aquest blanc de catàleg

el peix es fa malbé, tot,
i la carn, i els pensaments,
cau com un núvol calent,
d'olor rància,
que entra sense clau
per les escletxes del vàter

Veus com se t'endú el reg soterrat
que ningú freqüenta, la gent
utilitza els bitllets per ventilar-se les culpes
i s'acumula ferralla de dutxa a l'embassament
dels fracassos,

però ara que cada cop t'acostes més a no ser res
dins del remolí del desaigüe
et sembla tot tan divertit
tan
que deixes de tenir calor

- i tu que volies fer neveres
amb la punta d'un llumí,
idees de bomber
que ningú apaga...-

Només queda aquest vapor insoportable


Això sí, esperem que algú tanqui l'aixeta algun dia

dimecres, 20 d’agost del 2008

Mass Morbo Media

Em fa fàstic. Tot això em fa fàstic. 10 canals. Informació a tot drap. Víctimes. Morts. Catàstrofe. Tots volen tenir l'última novetat. I no paren. Imatges grotesques d'alguns supervivents greus. Càmeres perseguint els familiars dels morts. Rídicul. És ridícul. Se suposa que els responsables d'aquest bombardeig mediàtic han estudiat una carrera per fer el que fan. No sé pas quina versió de la comunicació tenen. Així. Segueixen fidelment el tòpic soterrat de "mira el patiment dels que estan pitjor que tu i et sentiràs millor". Prediquen aquesta única veritat. Sí senyor. Informació sense fronteres. Si poguessin retratar a un moribund quan expira ho farien. I d'això que en treiem? De què serveix?

La realitat és que la gent ho mira, la gent compra el producte, s'embruixa davant el dolor extern, i arriba a desitjar més i més i més...fins on?

De veritat, no cal, no volem detalls, no els necessitem

I em fa fàstic que no sapiguen explicar-ho sense recórrer a aquesta morbositat primària que ens fa ser tan humans

sí, tan plàcidament humans

Reflex


El turista de les dreceres
- allà on viatja-
s'endú tots els souvenirs que pot,
els carrega pesadament
com la penyora carnal
d'un penitent
i de tant en tant s'atura

Té accidents

Llança una mirada àrtica
als seus peus
i congela el que l'envolta,
seria un accident al revès,
energia zero, ruta estàtica
duta a l'abandó,
ja fa temps que ningú escombra
el polsim del rebedor

ara té por d'ell mateix,
perquè totes les seves veritats col·lisionen
en la quietud,
ho ha vist tot i no ha vist res,
per tot arreu
buscava un antídot que no existeix
i s'està desesperant, algun dia
es diu,
però sap que tard o d'hora passarà,
són els designis d'un reflex involuntari,
si et capbusses al riu
per molt que vulguis aguantar
sempre acabes sortint,

a respirar

Deixa la maleta i que ens empenyi el mar

diumenge, 17 d’agost del 2008

Trossos


El soroll
d'alguna cosa
quan es trenca
mai és el mateix

Un crit, un gemec,
un sola veritat,
el secret que deixa de ser-ho
quan el destí es torna cec,
i ja no val la pena
somiar

més aviat
han saquejat les seves esperances
com pirates del temps

i sents com es trenca,
com aquell ordre deixa de ser real,
l'has intentat perforar amb micres de paraules
com si fos una estàtua sorrenca
que poguessis diluïr
-onada a onada-
i no,
només es pot trencar d'una manera,
quasi penses que ha existit per trencar-se

i un so

el cant de sirena
que anticipa el canó

(3,2,...)

Vas disparat,
mai ningú pensa en la bala
- com esquinça l'horitzó
per les costures ocultes del teu cos- i ara
no hi ha res a fer

així que no t'aturis,
una mossegada àcida
a vegades et pot enverinar,
i ara que ja no pertanys a cap guerra
ho pots confessar

mentre això es trenca
i tu formes part del soroll:

només l'engany
et pot robar tots els somnis
tots
en un instant
perquè la traïció forma part del somni,
implosiona i et fa un buit
indòmit, un no-res vertiginós
-després d'un any
s'abalança encara més perillós-
i aprens a resignar-te a que

el soroll
d'alguna cosa
quan es trenca
mai és el mateix,
i això vol dir,
que dues partícules
es separen, i no tornaran ajuntar-se,
ni tan sols es trobaran per casualitat
o s'esberlaran plegades,
la matèria és capritxosa
i a vegades
es trenca
escac i mat,
no repeteixis la jugada mai més

hauries jurat
que el temps era jutge
que les marees durien
els trossos nàufrags del passat,
notes perdudes,
petxines de somnis
i de mags

hauries jurat
que aquella reacció que tan temies
es caducaria

- coses de la química -

Ara col·lecciones pluges,
i aromes,
pell nua sota la pluja,
herba sota la pluja,
ulls, carícies, crits,
sota la pluja,
gotes que es trenquen,
contínuament,
milers,
milions,
aprens a escoltar com
s'esberlen,
cadascuna i totes,
un sola gran obra
i...
aleshores,
en aquestes ínfimes porcions de desordre
trobes el teu ordre,
teu,

perquè ahir la lluna quan s'eclipsava,
quan la vas veure absent i callada,
entre la gent,
et vas prometre que encara que et cridés
l'ignoraries

perquè el temps
no existeix

dijous, 7 d’agost del 2008

Etiquetes


Avui va d’aquella que vas al cinema i algú et diu: és bo això, ha guanyat un Òscar. O vas a un restaurant i et diu "són bons aquests que sonen, van guanyar un Emmy", i després quan apareix el cambrer i et porta el vi agafa la copa, la sacseja suaument, amb un estil simiesc - ho ha après als reportatges de viticultura del dominical, no és culpa seva- i després comenta “mira, denominació d'origen, és un vi bo aquest”. i Així no acabaríem mai. Qüestió d'etiquetes.

Fins a quin punt

trien ells per nosaltres

ells

els experts, entesos, savis, recomanadors
i tota la resta

sí, potser sí que existeix el bon gust,
la bellesa,
però mai per tots, és clar

i a més,
qui t'assegura que tot aquesta convencionalitat, aquestes converses sobre afirmacions enllaunades en conserva, sobre manuals de com viure o com "saber apreciar el bo i el millor"...

perdó

em sona massa hipòcrita per creure'm
que el profeta de la moda
es renta amb el sabó
dels déus contemporanis

-hollywood i companyia-

és massa llest per desvirgar el plaer ocult
del que realment desitja,
seria com lligar-se la soga
davant la multitud
i saltar

I ara poseu-vos en la seva pell, de l’erudit dic. En aquest cas, un expert gastronòmic. Festival blablabla de cuina mediterrània. Té dos menjars davant: un de marca coneguda i “reconeguda” i un de familiar, local, de baixa volada. Tasteu un, tasteu l’altre. Elegireu honestament? Segur? Oh, evidentment, un jutge gastronòmic serà fidel als gustos, no ens pot ni passar pel cap un engany. Tururut. Molt bé, possiblement no elegiu el que creieu millor. No. Tothom sabia que triaríeu el de la marca. És una lluita desigualada.

I direu –No! Jo si fos el jutge hauria triat el feble, l’indefens, i segurament el que amaga un gust més profund i natural - d’acord, d’acord, molt bonic, revolucionaris, justiciers i poetes amb esmòquing, però primer de tot aneu oblidant-vos de la vostra credibilitat com a entès perquè tot això possiblement està podrit abans d’arribar a al cuina. M’enteneu. Aquestes lluites mai arriben a començar perquè només hi ha un bàndol. És així. Les cartes estan damunt la taula abans que les hagin repartit. I es forma aquesta cristal·lització d’esclaus de consciència, aquesta xarxa on cadascú pot intentar estripar i escapar...però alhora tots formen l’aranya. Amb la seva por, la seva classe, les seves mentides i sobretot, el seu prestigi.

Maleït prestigi,

no existiria sense els imbècils

i jo no ho afirmo

ho afirma ell

o el solitari que el va crear

- necessitava acompanyar la seva soledat

d’imbècils –

i després,

algú l’havia d’escoltar sense entendre’l

o penjar-li una medalla de plom

Bah!

Ara bé, existeix una manera. Tornem al moment de la tria. Segurament no haureu pensat en el que comporta, si és que et fan cas per culpa del colega que dus enganxat al cul, senyor prestigi, si et fan cas i decideixes girar la truita i triar el menjar desconegut, catapultar-lo més aviat, potser l’estàs perjudicant. Tu, que l’has tastat, que no has necessitat ni un segon per determinar que era molt més saborós que l’altre, tu, sabries que aquell plat segurament ja no existirà com existia. Li endinyaran additius, optimitzaran receptes i ingredients –a gran escala suposo- faran publicitat, li donaran premis, colors, logos, imatges, olors...tot inventat després, tot fals i enganyós. Éco, la moda. I tu ja no podràs tenir aquell plaer del gust clandestí, de l’anònim que s’escapa, que apareix amb pas desmanegat, fa cara d’innocent i s’envolta de tot el que representa aquell plat, de les estovalles beige, la cara suada de la cuinera, les finestres altes, el cambrer que no sap pronunciar les “rrrr”, i tot, tot és “el gust” d’allò.

I és el que al final, per molt contaminats i manipulats que estiguem, encara que pensem que el nostre gust, els estàndards socials, venen establerts per les instruccions de l’expert d’abans, encara que pugui ser que quan decidim no decidim del tot....

si us consola, podeu imaginar-vos que el responsable de tota aquesta merda de piràmide de gustos no ha decidit per vosaltres,

ha decidit per ell.

Perquè no és cap novetat, abans de tot, som egoistes.

Serà que aquest crim no té mòbil.

Així que la resta, és cosa vostra

Allioli!

dissabte, 7 de juny del 2008

Jubilació anticipada per al sastre


Una gàbia plena de camaleons. Dins del calaix de la tauleta de nit. A l'últim calaix per ser exactes. Quan te'n vas a dormir els deixes enfilar-se per les parets. Van sortint lentament, com gotes de sang diluïda amb plom. Es pinten amb la lluna que s'esfilagarsa pel finestral i s'encanten entre ells com embriacs ridículs. L'heura dels llunàtics. Dansa de marbre i mirades rotatòries. Els passatgers es maregen tot i que estan acostumats a les altures. Però ni el més ràpid els podria aturar. Van acompassats, fressa prolongada dels escaladors temeraris que simulen caure. I tu mires el teu constel·latari de camaleons buscant una estrella. Forat negre. Teràpia de cecs, collagge d’ombres sobre ombres. Alfombra voladora pels convidats inesperats. Mentre no vinguin et tapes els peus i amagues les llagues de les llargues caceres. Salabrets de mirall pels camaleons. I tu des de l’altra banda et despulles amb cautela. Esculls curosament la tela i cuses el futur amb la impassibilitat d’un buròcrata. Pell de camaleó. A vegades, quan estàs furiós, forades algunes butxaques. Rius una estona, i mira que saps que tot el que caigui per allà et caurà després a sobre com una clatellada. Però t’és ben igual. És pitjor quan et perden els botons, te’ls barregen, i te’ls descorden sense corda i ja no els saben cordar, i és passegen amb falles abismals que els hi esquerden les mirades. Costures de ceràmica. I passa això, quan perden els botons. Que la teva màquina d’escriure ja no funciona –ja em direu, sense botons- i això és el mal suprem dels mals perquè ja no pots catalogar les teves robes, ni tampoc escriure cartes als proveïdors de les eines –com per exemple follet saltinbanqui que desclava les agulles dels batecs afilats -. Sense màquina d’escriure, no fas res. No hi ha tinta. Tota se l’endú la nit, segrest de seductora, versos muts sobre la foscor.

Els camaleons s’han cansat d’imitar-se mútuament. Però no tenen cap més color que el de les seves robes, i tots vesteixen igual. La trampa del mirall.

A baix la ciutat s’apaga, aparadors buits i maniquís acomiadats per exhibicionistes abans de poder fer vaga general, vises sense caixer, trac-trac, es trenca el cicle, punxen la bombolla, qui sóc, qui som, manifestacions dins dels paquets de paper de wàter –que per cert estan d’oferta-, símbols emboscats, trac-trac, sona la botzina, desgavell de consciències, mengen macarrons amb el DNI com a cullera, ningú coneix a ningú, fan avions de paper amb els bitllets d’avió i els tiren al mar, trac-trac, torre de control, error greu a la pista d’aterratge, arriben camaleons, milers de camaleons, tot es torna negre, merda, tottt...

Mira que ets espavilat. Ho havies tramat tot. Obres el calaix de matinada i surten impetuosament. Camaleons –o almenys això eren-. Milers. Amuntegats. Cecs, fixant la vista en algun grau infinit. Lamda zero. Dioptries blindades. Àvids de colors, atrapats en el seu bucle. Ho embruten tot. Ara és l’entorn qui es mimetitza en ells. La gent desapareix. Despullada no és res. O són tots el mateix. El paradigma de la perfecció, l’intent de plagiar una essència i millorar-la. Tot plegat, ha esclatat.

I tu, ara sí, et jubiles. Ara sí que veus l’estrella. La màquina d’escriure sona al ritme del tren. Raïls dels universos. Saps que ets tu mateix. Per sobre de tot això,

astronauta del didal foradat

divendres, 6 de juny del 2008

Play

Sempre que plou puja al terrat, amb calçotets de ratlles, s'estira a la seva tumbona -ulleres de sol i paraigüa beix- i llegeix les factures del gas. Després treu una esponja i la mulla, i l'escorre, i la mulla, i l'escorre...Intenta diversos cops encendre's un cigarro mullat, i què, es fuma la lluna com qui no vol, treu una alenada que competeix amb l'altra nit, i al final se'n van les dues juntes qui-sap-on i el deixen sol, dóna voltes, dóna voltes, es distreu comptant les cases amb llum i els pèls de gat de les teulades, inclina el cap i es tapa un ull -les visions dobles no les enfoca-, una altra gota, mig ple o mig buit, apaga la gravadora i recull.

I pensareu que està boig.

Jo també ho penso. Simplement, fa el mateix que jo, que tu, o que l'altre, però canvia les variables. I fins i tot diria que ho simplifica.

Play

dimecres, 4 de juny del 2008

Crancs


Se t'ha trencat la joguina
i dius
em vull perdre
lluny
allà on pugui començar de nou
amb la meva hipocresia

això últim no ho dius tu
t'ho xerren els ulls

T'han fallat els càlculs
i ja no te'n recordes de sumar
després de tant temps
l’únic que saps pensar és
em vull perdre
allà on no calgui aixecar-se
recolzant-se del fracàs

Diguem on vols anar
si vols desaparèixer amb un espasme
del temps
i viatjar dins les bodegues
d'un vaixell fantasma,
-l'humitat implacable
t'ofega lentament-
asma volcànica
d'erupció submarina,
insistent,
allà sota
no s'hi veu cap horitzó,
lava i algues
i l'emprempta d'un lament
que es solidifica

confons el ballarí coix
dins la sala abandonada i buida
amb la dansa embriagada
d'una serpentina


El qui tu et penses que marxa
no fuig,
persegueix l'atzar,
es desfà de la resina
i de la xarxa dels records,
i quan vol, s'atura
sota l'ombra d'una alzina
a veure'ls passar

tots
dient
em vull perdre

desfilant
com un seguici d'esclaus
de l'oblit,
els que no han volgut
tornar a mirar endavant
són ells,
cecs i porucs
diuen que volen perdre's
i van tots al mateix lloc
i mentre em repeteixes resignat que te'n vas
tota la gentada arriba
a l'indret dels perduts,
la trampa dels idiotitzats
que es queden masses hores sota el sol
mirant els crancs,
tots arriben
a aquesta amarga broma
de perdre's
entre perduts

Fes-me cas, si vols viatjar
assegura’t que les cames no et tremolin
i tingues clar
que vagis on vagis, amb mapa o sense
la brúixola més fidel és el teu cor,
no cal perdre't
si és que sempre confies
en les sorpreses del destí.







dilluns, 2 de juny del 2008

Nòmades


El vaig conèixer en qualsevol ciutat mediterrània, un migdia de Març, dijous.

Bé, una ciutat caòtica, esquizofrènica, misteriosa, bruta i...al·lucinògena. Com qualsevol altre. I tot i que no recordo ni el dia ni el mes, dic que era Març per poder dir també que corria per l'aire una mena de xafogor d'amor incipient, de rauxa continguda, tota l'excitació abans del tret de sortida, alguna cosa dins que neix, suau, com el brollar melòs de les fonts, de carrers buits i estrets xiuixiujant-se secrets de balcó en balcó, de passejar descalç pels jardins dels somnis, de recordar petons adolescents amb un glop de vi...I dijous, perquè fa molt de Març. Pensareu que són coses meves, però quan existeix el precedent, els noms es tornen prodigiosos. És com el típic comentari de "Osti, és que tu tens cara de Marc eh, ets clavadíssim a un Marc". I d'aquí tot conflueix cap al nom "i la veu, la mirada, els gestos, és que en serio, ho tens tot de Marc". Conclusió, com diu Baricco, en aquesta vida només fem que posar noms. Ves a saber que passa a l'altre barri quan posem un nom. Sempre he pensat que guarda una estreta relació amb els anònims.

D'això, estàvem en que el vaig conèixer un dijous del mes de Març. Duia la seva boina calada, una bossa ronyosa plena d'estrips i una mirada inundada de cromatismes, d'emocions, de melodies. I em deixo el detall més important, els seu acordió. Era com una part del seu cos, tu miraves la manxa obrint i tancant i veies el seu món, respirant, allà dins, filtrant-lo amb una elegància innata, amb un deix de geni que espantava. Dits llargs i delicats, pell avellanosa, ritme endiablat. El vaig conèixer allà, tocant, contemplant-lo embadalit, el vaig conèxier quan mig embruixat vaig treure la meva harmònica blues, una Hohner Extrem Bending del 82, i vaig atrapar les roderes de la seva caravana tronada, la seva caravana mil·lenària, artesanal, reblerta de contes estrambòtics i llunyans, vaig aconseguir pujar-hi perquè només jo la podia veure, aquella caravana que trontollava amb tanta insistència que semblava estar a punt d'explotar, com un coet casolà fora d'època. I els bous i les mules, mai hauria dit que correguessin tant.

Radulescu, es deia. Li deien Radu. Di Rumaníía em va dir, amb aquell somriure tan graciós que només saben fer els gitanos. Potser havia passat un minut, una hora, una tarda. No ho sé quan temps vam estar tocant, allà, i no-allà, en el nostre món paral·lel, viatjant amb la casa a l'esquena i amb la filosofia dels cargols entre les notes. En Radu, el noiet que parlava amb llenguatge Gipsy, que vivia al seu aire, sense res, i amb més que ningú. Quan el veies caminar el veies irreal, com algú que no forma part d'aquesta obra, com si ell ja hagués viscut molt més que ningú i no tingués cap tipus de pressa. O el veies de bon matí, davant del metro, com una illa enmig d'un oceà a la deriva, el veies entre la gentada atrafegada, entre maletes i rellotges amb potes, entre nàufrags que xapotegen i només fan soroll. I sí, dic que el veies, perquè primer de tot el senties, i amb això n'hi havia prou.

Era ell. Sol, tot i que juraria que quan el miraves semblava l'home menys sol en un radi de setanta-set quilòmetres. Dret, en aquell replà, feia art amb la seva pròpia vida, vivia d'això. I la gent, després de palpar la seva ombra de reüll, el defugia. El defugia perquè era l'únic capaç fer un conte honest de la seva història. Per alguns en Radu seria un desgraciat. Ell vivia a un altre compàs, feia un vals, feia un tango accelerat, girava, movia el cul, i feia brillar la seva dent d'or. I somreia quan li posaven monedes, somreia quan li feien ganyotes, somreia quan venien els urbanus i li donaven la llauna, i somreia quan em veia. Em deia ill jazz, dale alla harmonica, i em guiava pels seus dominis, em descobria olors exòtiques, inventàvem un bassal de reflexos sincers enmig de tota aquella gran mentida, ens escapàvem, o més ben dit, m'escapava a la terra màgica d'en Radu i els Gitans. Jazz i Gipsy. Ho fèiem allà al mig, com dos enamorats desvergonyits magrejant-se, allà vam crear la nostra música, original i fugaç, sense fronteres, seguint els xerrics constants de la nostra caravana tronada.

En Radu va venir pel mar. Era el seu paradigma. Tenia una veritable obsessió amb el mar. I això li venia de petit. Quan em va agafar confiança era impossible fer-lo callar. Vessava d'idees i de contes. M’explicava sempre la mateixa història. La del “Kustiaku”, un vellet que vivia al seu poble. Era un home encantador, lleig i desdentat, però encantador. Elegantíssim, esprimatxat i sec, es passejava sempre amb el seu barret negre cantussejant melodies bellíssimes. Els del poble deien que de jove havia estat un cantant molt famós a Europa. Ja ho feien sempre això, de parlar d’Europa com del paradís. A ell, li sonava tan llunyà que no li impressionava. Però en canvi sí que s’impressionava quan es quedava escoltant l’ancià:

- Petit Radu. T'explicaré un secret, però no ho diguis a ningú. Sí vols que et digui la veritat, jo no m’he fet de l’art de cantar. Jo he après a escoltar. Així, quan canto, només imito a la meva manera tot el que sento. Si pares l’orella i tens paciència, sobretot paciència, Radu, sentiràs el que no tothom sent. La música està en tot, petit. Les notes, tenen vida, dins de tu sobretot, depenen de tu, del teu compàs, del teu pentagrama. Troba la teva harmonia i podràs ser la música que sona al teu voltant.

Un dia, en Radu es va quedar absort mirant com baixava el riu. Va tenir una sensació estranya, com si dins del seu cap sonés una música simple i juganera. Dum-dam. Era el riu. Dum-dabum. Baixava. Dabidi-bum-dam-dabidi. Cap al mar. Pa-di-bi-di-dum. Somiava. Ba-Dum. Cap al mar. I ho va veure. Solcant amb pesantor aquell riu fangós. Va veure-la brillar. La Tuba.

Tal com la va aconseguir pescar, la va dur a en Kustiaku. El vell va agafar l’instrument, atrotinat i destenyit, i amb un art esmerçadíssim va col·locar-se la campana de la tuba a l’orella. Quiet, hipnotitzat, silenci. Era un silenci dolç, un acord de silenci, no es pot explicar així com així. Després va fer un ample somriure misteriós, va sacsejar el cap emanant ventades d’aquella colònia belga tan forta, i va mig pronunciar “verdi...”. Va parlar de la Toscana, de tubes italianes, de l’opera di Milano, de terres que s’entreplegaven com llençols de seda. Va parlar d’un jove viatger, músic intrèpid, que va provar sort a Nàpols, Torino, Venècia....Radu l’observava extasiat. Va seguir parlant amb la seva veu trencada, rasposa, rural, entretancant lleugerament les comissures dels llavis i aclucant els ulls amb tendresa:

- Feia temps que no sentia un passatge tan deliciós, petit. Aquesta tuba és com un cargol de mar, porta dins secrets, somnis, notes, et cantarà tot allò que vulguis escoltar. Como ill mare. Hi has de navegar. Moltes mans l’han llençat al mar, l'han llençat després d'omplir-lo de somnis, l'han enviat al destinatari del temps. T’hi has d’embarcar, deixar que les onades ballin dins teu.

A partir d’aquí, en Radu, quan m’explicava la història, feia un posat greu i malenconiós, i els ulls li brillaven.

- Aquella nit, vaig dormir abraçat a la meva tuba, ben bé amb l’orella dins –i reia amb un deix de nostàlgia- tot i que quan en Kustiaku em parlava d’escoltar no es referia a un so convencional. Al que entenem per música aquí...no. Era...la meva vida. Lliscant per aquell tobogan recargolat, era dins meu. Vaig sentir com el fred del metall cremava, com les parets dures es desfeien sobre el meu cos i em vestien. I vaig arribar-hi, allà. Escuma, gavines, naufragis, oceà, sal, oceànic...Obre la porta. Tempesta. Camina descalç per la fusta. Grinyola. Tu. La Tuba. Tu. La nit immòbil, de marbre. Esquitxos d’estrelles. No bufis, no la toquis, sinó ho espatllaràs tot. El timó va sol. Gira. Sol. Torna on va començar tot. No bufis, ho invertiries tot. I desapareix. Llença-la, llença la tuba al riu. Desemboca. Deixa-la arribar al mar. Cap a Itàlia, qui sap. Deixa-la navegar.

I es va fer de dia, i l’últim raig diamantí de lluna es va emportar el nen que tan sol unes poques hores abans havia viscut dins meu. Quan vaig anar a veure en Kustiaku em va dir que ja ho sabia, que ho havia sabut des del primer moment que em va conèixer, que no em preocupés, que havia fet bé. Havia après a escoltar. I com qui dóna un fusell a un jove espantat i l’envia a la guerra a lluitar per uns ideals, ell va aixecar un matalàs pollós i va treure un acordió preciós. “És teu”, va dir. Ara ja pots marxar, ara ja no et puc ensenyar res més, petit. I vaig pensar que me n’anava a lluitar, de debò. Vaig pensar que res valia més en una vida, res era més gran, que perseguir un somni. I tot hi cabia dins una manxa, dins una manxa cosida amb fil de pescar, dins la manxa del meu acordió. Ja no m’importava el futur, volia ser el present. Volia viure enmig del caos. Volia el mar. I vagi venir aquí, a perdre’m i a trobar-me, a escoltar a la gent, a estimar el món. Vaig venir al gran laberint de les ciutats, al gran niu de les sorpreses i els detalls essencials. Dels fars apagats i dels nedadors anònims. Com tu, amb la teva harmònica, com el que fem. Jo vull encendre tot això. No tinc cap altre intenció. Jo vull que la gent m’escolti de veritat, que em deixin escoltar-los.

I tal com havia aparegut, va desaparèixer. Volàtil, erràtic. Ciao. S’aixeca un estol de coloms. Les barques surten a pescar. Un bot salvavides flotant. L’horitzó entre les tecles d’aquell acordió estrambòtic. I meravellós. Sobretot meravellós. Encara avui quan passo per on s’estava en Radu hi penso. Timbre de bicicleta. M’aturo, trec l’harmònica de la butxaca, i toco un gipsy ben parit per qui el vulgui escoltar.


Em sents?