L'estudiant s'avorria. S'avorria infinitament, i no era fàcil -això d'avorrir-se- quan dins seu creixia un violent sentiment d'obligació per il·lusionar-se amb la matèria i tot el que suposava estar dins d'aquella aula; racionalment es deia que la clau de tot era trobar-li el què. Tot i així, a l'hora de la veritat, li era impossible no avorrir-se. I clar, l'única solució que veia per motivar-se era donar-li el seu rerefons fantàstic -cosa molt poc recomanable per a les matemàtiques, ja que fàcilment acabes en un estat transitori de somnolència impertorbable on les matrius i les bases de la pissarra passen a tenir certa personalitat, i involuntàriament comences a...filosofar...sí, els elements es converteixen en personatges que s'interrelacionen, que actuen, que tenen motivacions i sentiments. Just el que li faltava a l'acadèmic despistat. Aquest cas va ser batejat molt encertadament per un colega com "el fenomen de la matriu hipopòtam".
I diuen que la piscina es tan "gran" com ell, però són bona gent i cada 6 mesos li donen la volta perquè no s'avorreixi...a la matriu hipopòtam clar.
Després d'haver fusilat el teu rellotge unes 22 vegades -encara falten 20 minuts?!- quan ja no trobes distracció ni en pensar en el teu propi avorriment i el perquè d'aquesta situació tan tediosa, descobreixes un homònim teu, què dic un homònim, un mestre en l'art de l'avorriment, o en aquest cas, del no-avorriment. El paiu el tenies vist, bastant crescudet en relació la mitjana d'edat de la promoció, cara de despistat -despistadíssim- barba, roba esportiva -sembla que se la posi expressament per no desentonar amb els post-adolescents universitaris- motxila sense obrir a sobre el pupitre -i que està a punt de caure més d'una vegada a causa d'algun moviment imprecís- paquet de tabac de liar a la mà, paper, mans que lien, mans que segueixen liant, paper que cau al terra, cos girat 112º -ni més ni menys- cap a la finestra, mirant la Diagonal, com si els cotxes amaguessin la solució de la projecció ortogonal d'un vector v=(1,4,5) sobre un subespai F blablabla, com si el cel, i el matí, i el tràfic i el tràfec fos més, molt més interessant que aquells coneixements antiquíssims d'àlgebra que els sumeris ja dominaven fa 5000 anys...5 mil·lenis, buh! això queda massa lluny, jo també ho penso, segur que tenen més respostes els alegres paletes magrebins que es passegen feliçment per la vorera de l'avinguda a l'estil Charlotte carregant el carret de l'obra i rampoines vàries -te'ls imagines com una barreja de pel·lícula d'aquestes mudes en blanc i negre (accelerades i còmiques) i uns nans de la Blancaneu en plan modern -Aibó, Aibó- amunt i avall. Segur que tenen més respostes. I te'ls mires. Però potser no mira això el barbes, potser mira i punt, més enllà. I bé, el paiu s'ha adonat que tu l'imitaves, que havies descobert la seva tàctica evasiva de saviesa alternativa i s'ha mig molestat. Es pensa que no te n'adones, però ara, tot mantenint l'angle d'abans, et mira a tu. I tu en tota l'estona quasi ni t'has mogut. Així que dos que es fan els despistats no fan res. Res.
Simplement ja no t'estàs avorrint tant. I et preguntes quan podràs igualar el mestre i la seva mena de gràcia peculiar per fer-ho tot tan...còmic. Cal dir que ell mentrestant ha convertit el cartró del paper de liar en diverses formes amorfes, ha fet una sessió especial de ritmes afrocaribenys improvisats i la seva inquieta cama esquerra -que sembla contenir un motor del turbomix- ha generat una vibració dels seients de freqüència 5 Hz. I segur que s'ha avorrit menys que tu.
I tu tens la resposta. Potser si li expliques el rotllo aquell de la matriu hipopòtam aconsegueixes que s'avorreixi. El pobre. Potser només enten les coses que passen a l'altre banda de la finestra. I tu potser no saps que un tercer personatge, el del costat, et mira i pensa "que poc s'avorreix aquest, ja m'agradaria a mi saber com s'ho fa per submergir-se tan profundament en el seu món". I sempre aquesta maleïda cadena que només exceptua al clàssic empollón piloteron que fingeix gran interés quan és qui menys coneix el maleït significat d'aquesta paraula.
Toca canviar l'aigua de la piscina. Xof!
I diuen que la piscina es tan "gran" com ell, però són bona gent i cada 6 mesos li donen la volta perquè no s'avorreixi...a la matriu hipopòtam clar.
Després d'haver fusilat el teu rellotge unes 22 vegades -encara falten 20 minuts?!- quan ja no trobes distracció ni en pensar en el teu propi avorriment i el perquè d'aquesta situació tan tediosa, descobreixes un homònim teu, què dic un homònim, un mestre en l'art de l'avorriment, o en aquest cas, del no-avorriment. El paiu el tenies vist, bastant crescudet en relació la mitjana d'edat de la promoció, cara de despistat -despistadíssim- barba, roba esportiva -sembla que se la posi expressament per no desentonar amb els post-adolescents universitaris- motxila sense obrir a sobre el pupitre -i que està a punt de caure més d'una vegada a causa d'algun moviment imprecís- paquet de tabac de liar a la mà, paper, mans que lien, mans que segueixen liant, paper que cau al terra, cos girat 112º -ni més ni menys- cap a la finestra, mirant la Diagonal, com si els cotxes amaguessin la solució de la projecció ortogonal d'un vector v=(1,4,5) sobre un subespai F blablabla, com si el cel, i el matí, i el tràfic i el tràfec fos més, molt més interessant que aquells coneixements antiquíssims d'àlgebra que els sumeris ja dominaven fa 5000 anys...5 mil·lenis, buh! això queda massa lluny, jo també ho penso, segur que tenen més respostes els alegres paletes magrebins que es passegen feliçment per la vorera de l'avinguda a l'estil Charlotte carregant el carret de l'obra i rampoines vàries -te'ls imagines com una barreja de pel·lícula d'aquestes mudes en blanc i negre (accelerades i còmiques) i uns nans de la Blancaneu en plan modern -Aibó, Aibó- amunt i avall. Segur que tenen més respostes. I te'ls mires. Però potser no mira això el barbes, potser mira i punt, més enllà. I bé, el paiu s'ha adonat que tu l'imitaves, que havies descobert la seva tàctica evasiva de saviesa alternativa i s'ha mig molestat. Es pensa que no te n'adones, però ara, tot mantenint l'angle d'abans, et mira a tu. I tu en tota l'estona quasi ni t'has mogut. Així que dos que es fan els despistats no fan res. Res.
Simplement ja no t'estàs avorrint tant. I et preguntes quan podràs igualar el mestre i la seva mena de gràcia peculiar per fer-ho tot tan...còmic. Cal dir que ell mentrestant ha convertit el cartró del paper de liar en diverses formes amorfes, ha fet una sessió especial de ritmes afrocaribenys improvisats i la seva inquieta cama esquerra -que sembla contenir un motor del turbomix- ha generat una vibració dels seients de freqüència 5 Hz. I segur que s'ha avorrit menys que tu.
I tu tens la resposta. Potser si li expliques el rotllo aquell de la matriu hipopòtam aconsegueixes que s'avorreixi. El pobre. Potser només enten les coses que passen a l'altre banda de la finestra. I tu potser no saps que un tercer personatge, el del costat, et mira i pensa "que poc s'avorreix aquest, ja m'agradaria a mi saber com s'ho fa per submergir-se tan profundament en el seu món". I sempre aquesta maleïda cadena que només exceptua al clàssic empollón piloteron que fingeix gran interés quan és qui menys coneix el maleït significat d'aquesta paraula.
Toca canviar l'aigua de la piscina. Xof!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada