dimecres, 20 d’agost de 2008

Mass Morbo Media

Em fa fàstic. Tot això em fa fàstic. 10 canals. Informació a tot drap. Víctimes. Morts. Catàstrofe. Tots volen tenir l'última novetat. I no paren. Imatges grotesques d'alguns supervivents greus. Càmeres perseguint els familiars dels morts. Rídicul. És ridícul. Se suposa que els responsables d'aquest bombardeig mediàtic han estudiat una carrera per fer el que fan. No sé pas quina versió de la comunicació tenen. Així. Segueixen fidelment el tòpic soterrat de "mira el patiment dels que estan pitjor que tu i et sentiràs millor". Prediquen aquesta única veritat. Sí senyor. Informació sense fronteres. Si poguessin retratar a un moribund quan expira ho farien. I d'això que en treiem? De què serveix?

La realitat és que la gent ho mira, la gent compra el producte, s'embruixa davant el dolor extern, i arriba a desitjar més i més i més...fins on?

De veritat, no cal, no volem detalls, no els necessitem

I em fa fàstic que no sapiguen explicar-ho sense recórrer a aquesta morbositat primària que ens fa ser tan humans

sí, tan plàcidament humans

Reflex


El turista de les dreceres
- allà on viatja-
s'endú tots els souvenirs que pot,
els carrega pesadament
com la penyora carnal
d'un penitent
i de tant en tant s'atura

Té accidents

Llança una mirada àrtica
als seus peus
i congela el que l'envolta,
seria un accident al revès,
energia zero, ruta estàtica
duta a l'abandó,
ja fa temps que ningú escombra
el polsim del rebedor

ara té por d'ell mateix,
perquè totes les seves veritats col·lisionen
en la quietud,
ho ha vist tot i no ha vist res,
per tot arreu
buscava un antídot que no existeix
i s'està desesperant, algun dia
es diu,
però sap que tard o d'hora passarà,
són els designis d'un reflex involuntari,
si et capbusses al riu
per molt que vulguis aguantar
sempre acabes sortint,

a respirar

Deixa la maleta i que ens empenyi el mar

diumenge, 17 d’agost de 2008

Trossos


El soroll
d'alguna cosa
quan es trenca
mai és el mateix

Un crit, un gemec,
un sola veritat,
el secret que deixa de ser-ho
quan el destí es torna cec,
i ja no val la pena
somiar

més aviat
han saquejat les seves esperances
com pirates del temps

i sents com es trenca,
com aquell ordre deixa de ser real,
l'has intentat perforar amb micres de paraules
com si fos una estàtua sorrenca
que poguessis diluïr
-onada a onada-
i no,
només es pot trencar d'una manera,
quasi penses que ha existit per trencar-se

i un so

el cant de sirena
que anticipa el canó

(3,2,...)

Vas disparat,
mai ningú pensa en la bala
- com esquinça l'horitzó
per les costures ocultes del teu cos- i ara
no hi ha res a fer

així que no t'aturis,
una mossegada àcida
a vegades et pot enverinar,
i ara que ja no pertanys a cap guerra
ho pots confessar

mentre això es trenca
i tu formes part del soroll:

només l'engany
et pot robar tots els somnis
tots
en un instant
perquè la traïció forma part del somni,
implosiona i et fa un buit
indòmit, un no-res vertiginós
-després d'un any
s'abalança encara més perillós-
i aprens a resignar-te a que

el soroll
d'alguna cosa
quan es trenca
mai és el mateix,
i això vol dir,
que dues partícules
es separen, i no tornaran ajuntar-se,
ni tan sols es trobaran per casualitat
o s'esberlaran plegades,
la matèria és capritxosa
i a vegades
es trenca
escac i mat,
no repeteixis la jugada mai més

hauries jurat
que el temps era jutge
que les marees durien
els trossos nàufrags del passat,
notes perdudes,
petxines de somnis
i de mags

hauries jurat
que aquella reacció que tan temies
es caducaria

- coses de la química -

Ara col·lecciones pluges,
i aromes,
pell nua sota la pluja,
herba sota la pluja,
ulls, carícies, crits,
sota la pluja,
gotes que es trenquen,
contínuament,
milers,
milions,
aprens a escoltar com
s'esberlen,
cadascuna i totes,
un sola gran obra
i...
aleshores,
en aquestes ínfimes porcions de desordre
trobes el teu ordre,
teu,

perquè ahir la lluna quan s'eclipsava,
quan la vas veure absent i callada,
entre la gent,
et vas prometre que encara que et cridés
l'ignoraries

perquè el temps
no existeix

dijous, 7 d’agost de 2008

Etiquetes


Avui va d’aquella que vas al cinema i algú et diu: és bo això, ha guanyat un Òscar. O vas a un restaurant i et diu "són bons aquests que sonen, van guanyar un Emmy", i després quan apareix el cambrer i et porta el vi agafa la copa, la sacseja suaument, amb un estil simiesc - ho ha après als reportatges de viticultura del dominical, no és culpa seva- i després comenta “mira, denominació d'origen, és un vi bo aquest”. i Així no acabaríem mai. Qüestió d'etiquetes.

Fins a quin punt

trien ells per nosaltres

ells

els experts, entesos, savis, recomanadors
i tota la resta

sí, potser sí que existeix el bon gust,
la bellesa,
però mai per tots, és clar

i a més,
qui t'assegura que tot aquesta convencionalitat, aquestes converses sobre afirmacions enllaunades en conserva, sobre manuals de com viure o com "saber apreciar el bo i el millor"...

perdó

em sona massa hipòcrita per creure'm
que el profeta de la moda
es renta amb el sabó
dels déus contemporanis

-hollywood i companyia-

és massa llest per desvirgar el plaer ocult
del que realment desitja,
seria com lligar-se la soga
davant la multitud
i saltar

I ara poseu-vos en la seva pell, de l’erudit dic. En aquest cas, un expert gastronòmic. Festival blablabla de cuina mediterrània. Té dos menjars davant: un de marca coneguda i “reconeguda” i un de familiar, local, de baixa volada. Tasteu un, tasteu l’altre. Elegireu honestament? Segur? Oh, evidentment, un jutge gastronòmic serà fidel als gustos, no ens pot ni passar pel cap un engany. Tururut. Molt bé, possiblement no elegiu el que creieu millor. No. Tothom sabia que triaríeu el de la marca. És una lluita desigualada.

I direu –No! Jo si fos el jutge hauria triat el feble, l’indefens, i segurament el que amaga un gust més profund i natural - d’acord, d’acord, molt bonic, revolucionaris, justiciers i poetes amb esmòquing, però primer de tot aneu oblidant-vos de la vostra credibilitat com a entès perquè tot això possiblement està podrit abans d’arribar a al cuina. M’enteneu. Aquestes lluites mai arriben a començar perquè només hi ha un bàndol. És així. Les cartes estan damunt la taula abans que les hagin repartit. I es forma aquesta cristal·lització d’esclaus de consciència, aquesta xarxa on cadascú pot intentar estripar i escapar...però alhora tots formen l’aranya. Amb la seva por, la seva classe, les seves mentides i sobretot, el seu prestigi.

Maleït prestigi,

no existiria sense els imbècils

i jo no ho afirmo

ho afirma ell

o el solitari que el va crear

- necessitava acompanyar la seva soledat

d’imbècils –

i després,

algú l’havia d’escoltar sense entendre’l

o penjar-li una medalla de plom

Bah!

Ara bé, existeix una manera. Tornem al moment de la tria. Segurament no haureu pensat en el que comporta, si és que et fan cas per culpa del colega que dus enganxat al cul, senyor prestigi, si et fan cas i decideixes girar la truita i triar el menjar desconegut, catapultar-lo més aviat, potser l’estàs perjudicant. Tu, que l’has tastat, que no has necessitat ni un segon per determinar que era molt més saborós que l’altre, tu, sabries que aquell plat segurament ja no existirà com existia. Li endinyaran additius, optimitzaran receptes i ingredients –a gran escala suposo- faran publicitat, li donaran premis, colors, logos, imatges, olors...tot inventat després, tot fals i enganyós. Éco, la moda. I tu ja no podràs tenir aquell plaer del gust clandestí, de l’anònim que s’escapa, que apareix amb pas desmanegat, fa cara d’innocent i s’envolta de tot el que representa aquell plat, de les estovalles beige, la cara suada de la cuinera, les finestres altes, el cambrer que no sap pronunciar les “rrrr”, i tot, tot és “el gust” d’allò.

I és el que al final, per molt contaminats i manipulats que estiguem, encara que pensem que el nostre gust, els estàndards socials, venen establerts per les instruccions de l’expert d’abans, encara que pugui ser que quan decidim no decidim del tot....

si us consola, podeu imaginar-vos que el responsable de tota aquesta merda de piràmide de gustos no ha decidit per vosaltres,

ha decidit per ell.

Perquè no és cap novetat, abans de tot, som egoistes.

Serà que aquest crim no té mòbil.

Així que la resta, és cosa vostra

Allioli!