diumenge, 31 d’octubre del 2010

Post-estridència

Banyar-se sota un helicòpter. Quan es posi a ploure tu estaràs fent un cafè al bar i jo t'ho hauré de recollir tot. Serà una tromba tempteig. Diré -ah, eres tu -. Sortirà un sol aràcnid, molt blanc. La gespa estarà mullada i tu no voldràs seure. No ho veus? Hi ha moltes gotes, encara senceres. T'allisaràs la faldilla i em miraràs com dient gràcies, però ja ha passat. Quan el silenci sigui insuportable vindrà un nen i farà la bomba. T'esquitxarà a tu, només. I a mi, no sé perquè, em vindrà al cap que hi havia algú que només es rentava amb sabó de pastilla. Rescataran el nen, evidentment.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Cabanes

Arribem cada dia
sans i estalvis. A recer
dels altres. Estic viu
és diu en la intimitat;
no cal
salvar-se. Arreu la immobilitat
de les grues intimida; estem
en obres però ara tenim
un descans. Signarem
memòria al xamfrà
i sonarà com "Ara torno,
d'aquí res" canvia el semàfor,
vivim de lloguer
i tant se val si has fet la cuina nova,
[no és teva
no és teva]
així ens empaita, la urgència
de les formes,
com col·leccions.

- Aferrar-nos-hi? No ens pertanyen
els sediments. Només l'aigua
i la bromera que hi sura
de triturar el temps
en nosaltres.

Construir futures ruïnes
ens extenua. Si seguim fora
no perdurem.

A dins hi entrem d'esquitllada;
encara fem
cabanes, i dormim
al ras.