divendres, 30 de maig de 2008

Infraestructures del dia a dia


A ningú li entra al cap que el metro sempre va en una direcció, Plaça Espanya posem-li, un dia

zas!

deixi de fer aquest trajecte,

posem-li que tothom va feliçment a la seva andana (metro direcció zona universitària, posem-li) i es troba que no, que aquella andana ja no existeix (almenys en la seva utilitat), que hauran d'agafar el metro que en principi acostuma a anar en l'altra direcció (i dius "en principi" tot i que ningú recorda haver sentit que invertissin els carrils del metro). Total, que et diuen que per anar a cert lloc has d'agafar un metro que sempre hauries jurat que anava en direcció contrària.

I no t'entra al cap.

Et sona tan estúpid. Aleshores els cartells, els panells, els locutors que et van cantant la parada, les llumetes que et marquen la porta de sortida...què, tot deixarà de ser com abans? Tot anirà ben bé al revés...i ara què, resulta que arribes un dia de bon matí, i et trobes tot de gent preguntant-se el mateix "COM?"

És així, no t'entra al cap. Perquè a la vida hi ha mil detalls que desencadenen uns batibulls impressionants, com aquest, la gent no pot acceptar aquest intercanvi de papers, els camins són traïdors, i sí, sempre hauries jurat que dreta és cap aquí i esquerra cap allà, (tan simple oi?), que la felicitat era això i el patiment això altre, que els amics eren aquests i els desconeguts els del fons...ja ho sé, sona a repetició...però no vaig ben bé per aquí. Distingir. Em refereixo a les percepcions, al que sents i tens com a veritat, com certesa, com a element fix i desmarcat. Al que és tan quotidià que ja entra en un altre nivell, el dels decorats descolorits. I sembla que ja no has de tocar-ho, ho dones per fet que és així. Fins que passa-tot-molt-ràpid i no ets a temps d’entendre. Si més no, et sents que ets tu el que està on no hauria d’estar.

A ningú li entra al cap que el metro (sí, un mateix metro, uns mateixos vagons) faci el trajecte cap a un destí -posem-li fins Zona Universitària- des de l'andana on aparentment solia sortir en l'altra direcció, i després refaci aquest tram un altre cop des d'on ha sortit. Sí, com un forat en el temps. Com una realitat que no païm fàcilment. I és així, després canvi d'agulles i tornem a estar al cantó "normal" de la via. Quines coses! Canvi d'agulles i tornem a ser els mateixos. I sí, vist així, científicament, no és tan difícil, un via es pot utilitzar per anar en les dues direccions, però a tu no, a tu no t'entra, a ningú li entra al cap, perquè hi havia aquella part de tu que donava per suposat que això no passaria. I passa, ja veus si passa. I té fins i tot aquell punt còmic, d'irrealitat, d'absurditat, veure com el metro es buida de gent expulsada a mig camí, i s'omple d'uns altres que es rasquen el cap i fan ulls d’esmaperduts mentre es pregunten "on ha anat a parar el meu camí, la meva direcció". D’acord, et deien sempre que tu “cap endavant”, tira i no miris enrere...però no vas sobre rails, tren desbocat

I quan has pensat tot això t’acabes descollonant, perquè mirat des del costat infantil és com si un nen hagués tocatejat una mica –només una mica- alguns botons de la rentadora i anéssim tan feliços amb uns calçotets de color rosa o uns mitjons verd tropical. I que té de dolent fer una mica el pallasso algun dia?

La vida.
és més que un simple camí
però això ni a nosaltres ni a la nostra rutina
li entra al cap
de fet
a ningú li entra al cap

I encara hi ha gent que s’espera a l’andana bona, a l’andana on acostuma a fer escala el metro que va en direcció zona universitària, posem-li. I s’esperen allà convençuts que ells tenen la raó, que el temps ho confirmarà. Que el metro passarà, creuen. I no. Amb una mica de sort en passaria un i aniria cap a Plaça Espanya. Amb una mica de sort anirien just a l’extrem contrari d’on volien anar. Però ni això. No passarà. No es mouran, el temps els engolirà. I ves a saber fins quan són capaços d’esperar, pel seu orgull amb llacet de rutina, perquè no volen arriscar-se a obrir els ulls i trobar-se en un lloc que no coneixen.

No passarà el metro. I ells més val que comencin a fer les maletes per no anar a enlloc, que sinó encara els enganxaran desprevinguts.

Bon viatge, per als que sabem que tot risc a equivocar-nos té un bitllet per somiar

dimecres, 28 de maig de 2008

Citizens


Vius de matinada
retrobant les brutícies urbanes
després de la inundació,
empastifant-te d'orgasmes intersetmanals
pel·lícules insolubles,
despertadors impacients

com sol passar

el xiulet repetitiu
del camió de les escombraries
revela el pols de la nit quan es maquilla

l'asfalt inventa revolts impossibles
els semàfors es piquen l'ullet
i els passos zebra es perden per la sabana
dels intermitents,
el punt just, la frontera entre
tu, jo
i el vagabund que es renta les dents
amb l'arc d'un violinista búlgar

sona tan bé
-dit així-
aquesta nit, lladre
de manta i coixí,
misogin de poca talla
que et creus poeta inquilí
per dur mirada ronca
i navalla

No és tan simple
ferir en la foscor
sense presentar-se,
sedueix-la,
explica-li aquella història
dels mariners italians
i les papallones negres,
aclapara-la d’enganys
i falses proeses,

quan et vegi
fes-te el nus de la corbata
laberíntic, com les grutes dels nans
que cuiden les clavegueres,
els tèrmits
que desenrotllen les cordes vocals
del muts moderns,
les paraules convulsives
i les mitologies d'hidrocarbur
cremat

ofereix-li el teu coll palpitant,
que s'aclapari de l'elegància dels ignorats,
quan et vegi
[nusat a la gola un camí impossible
capaç d'escanyar el crepuscle]

fes-li un ram amb els clavells
del jardí de la veïna,
embriaga-la
amb un glop
d'aroma de nina

i podràs beure't les seves passions
vampir dels oceans,
viatja a tota vela
quan no faci vent
i els seus cabells onegin
suaus, aràbics i flotants,
agafa-t’hi fort
que no trigaràs a provocar una tempesta
malaltissa


Si vols, porta-la a passejar
per sobre les antenes dels terrats,
caminant per passarel·les de cables
i voltatges d’insomni,
si vols,
ensenya-li els malabarismes
que fan els detectius del temps
sobre els fanals de les cruïlles

apaga-ho tot i xiuxiueja-li
veritats foses
de plom

si vols, entafora-ho tot en una caixa,
tot l’art de coagular els somnis
fins a l’infart,
si vols precinta-la amb una rialla amarga
i llença-la al mar
amb els teus maleïts sicaris italians

però fes-me cas,
a ella
no li diguis mai
que l’estimes

si ho fas
desapareixeràs

i mai hauràs existit.

diumenge, 25 de maig de 2008

La bossa del pa


No ho acostumava a fer això d'anar a comprar el pa.

Però la vida va així, un dia vas a comprar el pa i et sents diferent. Un dia vas a comprar el pa i agafes el paraigües aquell que fa tant de senyor, el del pare, i et sents diferent. Diferent, sí. Et sents com si tinguessis els teus flamants sis anys, algun estiu de caramel, baixant pel carrer de pedra d'algun poble pescador...et sents amb aquella barreja d'orgull i seguretat quan es té una sola veritat sense desitjar-ne més, quan saps que et dirigeixes cap un destí i l'estimes amb totes les seves condicions, amb les sorpreses i els desenganys. I no té explicació.

I no li busquis tres peus al gat, Sira, no té més. Podria ser perquè avui duies la bossa del pa, que sempre t'havia recordat a una mena de xarxa, i et feia sentir marinera, tot sola i aventurera. Podria ser per les monedes que dringaven a la butxaca, per com t'agradava avançar-te a la dependenta i cantar-li el canvi abans que ella tries quina barra et donava. Perquè t'agradava fantasiejar i planejar-ho tot, t'agradava pensar que en el fons eres tu qui triaves la baguette encandilant-la amb els teus ulls de sucre. I mil coses més. I en el fons ho saps, que no té explicació.

I et veus a tu com si no fossis tu, Sira. Et veus pedalejant entre bicicletes que gotegen, entre bassals acrílics, entre barba-home-que-passeja-el-gos-i-fuma-amb-pipa-sota-el-paraigües. Curiós, penses. Tant és si era una bicicleta o un tricicle, semblava bategar amb els teus somnis. I tornes a sentir com l'estranyesa que se t'escapa el detall més important. Com si el teu entorn es disfressés, com si hi hagués una certa lògica que no ets capaç de desxifrar, com si el
barba-home-passeja-gos-i-fuma-amb-pipa-sota-el-paraigües
formés part de la teva vida més que el teu propi cos. I encara et sents més diferent. El decorat, penses. Com si tu fossis tot el que t'envolta menys tu mateixa, com si tot el que passa fos previsible menys el que et sembla més real i lògic. - Quin disbarat!- t'exclames mentre llances una última llambregada al peculiar personatge, mentre notes que pots seccionar el temps allà mateix, criminal, sense deixar empremtes, pots seccionar el matí, i el pa, i el els sis anys i el que vulguis, contemplant com puja el fum de la pipa. I et sents diferent perquè has aconseguit esquitllar-te en alguna altra ciutat, en qualsevol altre dia, amb qualsevol altre nom

Sira

I no és pot explicar, ni la gota que et mulla el mitjó ni el pèl llibertí que s'escapa de la cua i esquiva juganer el xàfec.

I ja em diràs tu, que en fem de tota aquesta cantarella sense sentit. Tu seguiràs dient-te Sira, seguiràs sense acostumar a anar a comprar el pa, seguiràs fent la teva vida de sempre

però

per molt que oblidis

ara ets sents com abrigada,
com si tot plegat fos un xiuxiueig
que t'omple de curiositat, d'admiració
pel que t'envolta.

I els dos sabem que quan entris per aquesta porta, quan entris per aquesta porta i deixis el paraigües recolzat al rebedor, i rebufis indignada "ja hi podries haver anat tu a comprar el pa, pare!", quan entris per aquesta porta i et treguis les sabates i et desfacis la cua, quan ho facis...

per molt que ho vulguis, Sira

ja no seràs la mateixa

(i que consti que el pa a tu, ni fu ni fa)

dissabte, 24 de maig de 2008

Sofre


Corre a la frontera,
les passes joves
criden
per delatar el cementiri
de la nació sense rastre

Corre a la frontera
que tens el camí minat
de por
i d’ànimes carregant làpides de foc
BUM!
corre a la frontera
que les muntanyes escupen pólvora
viperina
que aquests ulls de sofre
ho volaran tot
[d’aquí poc]
corre a la frontera,
corre, quan esclati
hi vull ser
em sents, a la frontera
hem d’arribar [trepitjant
les tombes de l’orgull]
quan esclati
vull veure com ploren
i morir amb ells



13 d'Octubre de 2007

divendres, 23 de maig de 2008

Persianes


Abaixa la persiana
rosegant l'últim raig de llum
com el crostó d’un exiliat

Plou

L'estrèpit rogallós
quan desdibuixes la finestra
del matí
esberla alguna cosa

ho puc sentir...

Solitari
endeví
de les mirades
deshonestes

- Tu n'ets un:

quan t’amagues sota el xàfec,
de tu endins,
i arraulit en la foscor
cremes la realitat del celobert
amb un llumí

morbosament

clandestí

darrere els ulls
lapides els fracassos
de la ciutat

t'entregues al massatge
de les ombres,
goteres
que dilueixen el crim
en un bassal que mai esquitxa.

lacrimal del destí

La teva intimitat
felina
es llepa les rutines
fins a fer-les embogir,
et rebel·les del teu cos
i amb els hams de l'espigó
fas arracades
per als sords,

com bades!

titella

sonat
dels nous contes de bressol,

mira, ja comença el vol
de la gavina

t'ha estat espiant
des de la xemeneia
dels que dansen sense-vida

des de la talaia
gralla amb la veu submarina,
implacable, puja el fum,
i ara s'abalança sobre tu
com un estol

passa un núvol

Plou

un altre núvol...

Va,

abaixa la persiana...

dijous, 22 de maig de 2008

Cua de sargantana

La mar
avui plou mansa
i dissimula la furiosa espera
amb esgarips calcificats
[d’oceàniques fugides]

És una bèstia afamada
de malenconia sucosa,
i del suc escuma
i de la fam prosa,
un pou diamantí
de les mil golfes i les mil claus,
dels vespres d’atzur i les brises verdes,
un paraigua elàstic
que serra esquerdes
i traus,
que regalima dunes i sargantanes
sense cua,
rius contracorrent
i deltes astrals,
i els empeny en el pendent,
ciant amb braços de conte
i de pescador ingràvid, canya
de somiador i truites fulgurants,
amatent només
a l’ombra d’un cronoscopi de pelfa
i al sinuós camí de tornada...

Rostre de cua
de sargantana

La mar
s’asseca del xàfec
amb tovalloles de por
[i apareix]
és l’ampolla de les mil
[promeses]
- no eren ni claus, ni golfes-
ni tan sols el bagul
d’atzavara,
és una centella noctàmbula
a mig vol,
ascendent, giravolta
i s’amaga
sota l’ala d’un mussol,
i es canvia l’ull de vidre
[cronoscopi]
atzabeja,
i encara que la mar s’obre
com una ferida grana
i xiscla per engolir la perla,
allà resta, sempre més
estrellada contra el temps
[i estrella]
dels moments,
les paraules que remenaven
als talons, com
pessigolles celestes de desig,
han quedat soldades
a la cua inerta
d’aquella sargantana.


Pau Moré, 24 d'Abril de 2007

dimecres, 21 de maig de 2008

El proscrit

Els genis
no espien
abans de girar el pom,
per això
- i tothom es pregunta
COM?! -
viuen uns instants més enllà
esbotzant cada segon
amb un secret,
amb la punta
d’un deliri
sense nom

- potser és la lluna
que em confon
però...-

no sé pas
si existim els dos alhora
-el geni i jo-
els veus però no hi són
aquí,
nòmades de la veritat que
porten un rellotge encara més abismal
que el de la vellesa,
rastregen una olor
de misteri
i caos
i por
que nosaltres
ni tan sols podem inspirar
- nosaltres no sabem res
i extasiats, els seguim -
només per equivocació,
a vegades,
intuïm
la transcendència d’aquesta altra dimensió
sense portes

obertes, tancades,
el silenci de la cursa
d’un proscrit,
com una regla de la cadena,
que s’acaba i comença
a l’infinit.



( Perquè ningú els recorda mai per tot el que van patir,
perquè ningú mai els entendrà ni sabrà qui eren,
estranys,
quedaran com incògnites
sota la l’aparença d’arlequí
dels ignorants. )

Per a tu, Charlie...


Amorous

[Me he acordado de un ensayo antes de una grabación, en Cincinnati, y esto era mucho antes de venir a París, en el cuarenta y nueve o el cincuenta. Johnny estaba en gran forma en esos días, y yo había ido al ensayo nada más que para escucharlo a él y también a Miles Davis. Todos tenían ganas de tocar, estaban contentos, andaban bien vestidos (de eso me acuerdo quizá por el contraste, de lo mal vestido y lo sucio que anda ahora Johnny), tocaban con gusto, sin ninguna impaciencia, y el técnico de sonido hacía señales de contento detrás de su ventanilla, como un babuino satisfecho. Y justamente en ese momento, cuando Johnny estaba como perdido en su alegría, de golpe dejó de tocar y soltándole un puñetazo a no sé quién dijo: «Esto lo estoy tocando mañana», y los muchachos se quedaron cortados, apenas dos o tres siguieron unos compases, como un tren que tarda en frenar, y Johnny se golpeaba la frente y repetía: «Esto ya lo toqué mañana, es horrible, Miles, esto ya lo toqué mañana»]

...viviendo en su cuarto de hora de minuto y medio...

Julio Cortázar."El Perseguidor"