Infraestructures del dia a dia

A ningú li entra al cap que el metro sempre va en una direcció, Plaça Espanya posem-li, un dia

zas!

deixi de fer aquest trajecte,

posem-li que tothom va feliçment a la seva andana (metro direcció zona universitària, posem-li) i es troba que no, que aquella andana ja no existeix (almenys en la seva utilitat), que hauran d'agafar el metro que en principi acostuma a anar en l'altra direcció (i dius "en principi" tot i que ningú recorda haver sentit que invertissin els carrils del metro). Total, que et diuen que per anar a cert lloc has d'agafar un metro que sempre hauries jurat que anava en direcció contrària.

I no t'entra al cap.

Et sona tan estúpid. Aleshores els cartells, els panells, els locutors que et van cantant la parada, les llumetes que et marquen la porta de sortida...què, tot deixarà de ser com abans? Tot anirà ben bé al revés...i ara què, resulta que arribes un dia de bon matí, i et trobes tot de gent preguntant-se el mateix "COM?"

És així, no t'entra al cap. Perquè a la vida hi ha mil detalls que desencadenen uns batibulls impressionants, com aquest, la gent no pot acceptar aquest intercanvi de papers, els camins són traïdors, i sí, sempre hauries jurat que dreta és cap aquí i esquerra cap allà, (tan simple oi?), que la felicitat era això i el patiment això altre, que els amics eren aquests i els desconeguts els del fons...ja ho sé, sona a repetició...però no vaig ben bé per aquí. Distingir. Em refereixo a les percepcions, al que sents i tens com a veritat, com certesa, com a element fix i desmarcat. Al que és tan quotidià que ja entra en un altre nivell, el dels decorats descolorits. I sembla que ja no has de tocar-ho, ho dones per fet que és així. Fins que passa-tot-molt-ràpid i no ets a temps d’entendre. Si més no, et sents que ets tu el que està on no hauria d’estar.

A ningú li entra al cap que el metro (sí, un mateix metro, uns mateixos vagons) faci el trajecte cap a un destí -posem-li fins Zona Universitària- des de l'andana on aparentment solia sortir en l'altra direcció, i després refaci aquest tram un altre cop des d'on ha sortit. Sí, com un forat en el temps. Com una realitat que no païm fàcilment. I és així, després canvi d'agulles i tornem a estar al cantó "normal" de la via. Quines coses! Canvi d'agulles i tornem a ser els mateixos. I sí, vist així, científicament, no és tan difícil, un via es pot utilitzar per anar en les dues direccions, però a tu no, a tu no t'entra, a ningú li entra al cap, perquè hi havia aquella part de tu que donava per suposat que això no passaria. I passa, ja veus si passa. I té fins i tot aquell punt còmic, d'irrealitat, d'absurditat, veure com el metro es buida de gent expulsada a mig camí, i s'omple d'uns altres que es rasquen el cap i fan ulls d’esmaperduts mentre es pregunten "on ha anat a parar el meu camí, la meva direcció". D’acord, et deien sempre que tu “cap endavant”, tira i no miris enrere...però no vas sobre rails, tren desbocat

I quan has pensat tot això t’acabes descollonant, perquè mirat des del costat infantil és com si un nen hagués tocatejat una mica –només una mica- alguns botons de la rentadora i anéssim tan feliços amb uns calçotets de color rosa o uns mitjons verd tropical. I que té de dolent fer una mica el pallasso algun dia?

La vida.
és més que un simple camí
però això ni a nosaltres ni a la nostra rutina
li entra al cap
de fet
a ningú li entra al cap

I encara hi ha gent que s’espera a l’andana bona, a l’andana on acostuma a fer escala el metro que va en direcció zona universitària, posem-li. I s’esperen allà convençuts que ells tenen la raó, que el temps ho confirmarà. Que el metro passarà, creuen. I no. Amb una mica de sort en passaria un i aniria cap a Plaça Espanya. Amb una mica de sort anirien just a l’extrem contrari d’on volien anar. Però ni això. No passarà. No es mouran, el temps els engolirà. I ves a saber fins quan són capaços d’esperar, pel seu orgull amb llacet de rutina, perquè no volen arriscar-se a obrir els ulls i trobar-se en un lloc que no coneixen.

No passarà el metro. I ells més val que comencin a fer les maletes per no anar a enlloc, que sinó encara els enganxaran desprevinguts.

Bon viatge, per als que sabem que tot risc a equivocar-nos té un bitllet per somiar