Cua de sargantana

La mar
avui plou mansa
i dissimula la furiosa espera
amb esgarips calcificats
[d’oceàniques fugides]

És una bèstia afamada
de malenconia sucosa,
i del suc escuma
i de la fam prosa,
un pou diamantí
de les mil golfes i les mil claus,
dels vespres d’atzur i les brises verdes,
un paraigua elàstic
que serra esquerdes
i traus,
que regalima dunes i sargantanes
sense cua,
rius contracorrent
i deltes astrals,
i els empeny en el pendent,
ciant amb braços de conte
i de pescador ingràvid, canya
de somiador i truites fulgurants,
amatent només
a l’ombra d’un cronoscopi de pelfa
i al sinuós camí de tornada...

Rostre de cua
de sargantana

La mar
s’asseca del xàfec
amb tovalloles de por
[i apareix]
és l’ampolla de les mil
[promeses]
- no eren ni claus, ni golfes-
ni tan sols el bagul
d’atzavara,
és una centella noctàmbula
a mig vol,
ascendent, giravolta
i s’amaga
sota l’ala d’un mussol,
i es canvia l’ull de vidre
[cronoscopi]
atzabeja,
i encara que la mar s’obre
com una ferida grana
i xiscla per engolir la perla,
allà resta, sempre més
estrellada contra el temps
[i estrella]
dels moments,
les paraules que remenaven
als talons, com
pessigolles celestes de desig,
han quedat soldades
a la cua inerta
d’aquella sargantana.

Pau Moré, 24 d'Abril de 2007