dijous, 30 de desembre de 2010

Visqui i Coca-cola Light

El meu veí diu que vol ser president de l'escala per posar un arbre de Nadal polímer plegable i comentar amb els veïns -poc entusiasmats- que li va sortir tirat de preu perquè un amic seu té un nebot que treballa al polígon industrial de (...). Vol ser vell per anar sol a veure el Barça i menjar-se un plat combinat especial i amb la boca plena i la barba regalimant ou ferrat fer-se la celebritat remarcant com de dolent és un jugador (com si ningú ho sapigués). Vol ser vigilant de seguretat de les biblioteques públiques per assassinar impunement a cop d'Enciclopèdia Larousse- Caga Tió els i les adolescents hormonats que fan veure que estudien i tot i estar a la mateixa taula s'envien missatgets-corazoncitos amb la seva flamant blackberry i no callen i fan rialletes estúpides i petonets sonors (ejem, ejem). Vol ser repartidor del Què per emocionar-se amb excés i cridar a tots els matiners esvalotats que regala La Contra de La Vanguardia plastificada si aconsegueixen precintar amb paper albal la boca de metro i escriure amb unes majúscules imponents cal·ligrafia de mare atrafegada "La ciutat és dins d'un tupper". Vol ser editor de prospectes per muntar joguines i imaginar-se com les passaran de putes els pares per sortir-se'n, amb els nens donant pel sac arrapats a ells. Vol ser escriptor genial incomprès depressiu per reconvertir-se en la versió millorada de Jorge Bucay  i dir collonades amb nuvolets roses la vida és un conte i guanyar molta pasta i pensar què estúpids que són, què estúpids. Vol ser polític per legalitzar les corrides de toros al Camp Nou. Vol ser nudista empedernit i ben dotat i ben pelut per sortir els dies de pluja i aconseguir que definitivament sí que s'apartin els retraçats que van amb paraigües per sota els balcons quan tu no en portes. Vol ser un sud-africà imponent armat amb una bubuzuela per rebentar-li el timpà a un d'aquests impresentables hip-hoperos que posen el reggeton i la cúmbia rància del seu mòbil a l'abast de tothom. Vol ser un obès extraordinari per córrer la cursa d'El Corte Inglés i arribar dels últims i que la munió, presa d'un sobtat impuls de compassió i solidaritat, l'animi i l'aplaudeixi fervorosament i de mentres ell pensi - desgraciats. El meu veí diu que vol ser un hippie que ven collarets de petxines sintètiques per muntar-se una tenda macro d'última generació "The North Face" a cala Macarelleta, recobrir-la de teles florides colors gastats a mode de Haima, posar-hi molts coixins de l'Ikea a dins i connectar-se amb el seu Netbook mitjançant zona Wifi per actualitzar el seu estat del Facebook amb una frase com  El temps posa cadascú al seu lloc i que tothom digui "M'agrada" i comentaris tipus "Oh, és que ets genial". El meu veí diu que potser vol ser argentí la meitat de l'any per celebrar el cap d'any allà perquè es veu que ara les noies prenen el sol als parcs en bikini i les fonts ragen a borbollons. Ah, me n'oblidava, també vol ser com Brad Pitt i ser deixeble de Dalai Lama per encapçalar una proesa que es titularia "Un año sin ordenador" i actualitzar el seu blogspot cada dia (ejem, ejem) per fer un diari de la seva - paraules textuals - emocionant experiència. El meu veí diu que si té temps de ser totes aquestes coses ja m'enviarà una altra carta. Per sota la porta, és clar.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Sang Ketchup

Quants salvadors
i quants salvats
mútuament
deixalles
abriguen
tapen
vapor
buit
del
jo

dimarts, 21 de desembre de 2010

Fites

No diguis

             bla

fins que el tinguis al

            bla

i ben

            bla
            bla

dimecres, 8 de desembre de 2010

Camp a través

Ens desviem
camp a través
a corregudes.
Entre herbes altes
no calen horitzons. Com si
sapiguéssim que ens esperen
a un indret desconegut,
i sense saber com arribar-hi
perduts, assolats, en un de sobte incessant
sentíssim l’excitació desbocada
que sí
que mentre ens desviem
camp a través
a corregudes
de ben segur
d’aquí no massa
hi arribarem.

dimarts, 23 de novembre de 2010

M'assec a l'esllavissada

Que el jo sigui l'aire que respirem
no el que bufem perquè el respirin els altres.

Que tot sigui estar sol
i poder de sobte acompanyar-se.

Desprendre's, desprendre's,
renovar-nos al ritme del nostre temps
sense estridències
seguir els impulsos
com asserenats salvatges
tenir només por
tenir només
de l'imminent
por
només.

Així
trobar-te-la
la vida
per casualitat
ser també algú
només
només algú
i ja està.

dijous, 18 de novembre de 2010

Continuarà

« i viuré el temps d'una porta
que s'obre i es torna a tancar »
Samuel Becket
 ___________________________

Deixem instants
completant-se, tothora
hi som, removent terra
sota nostre; germinant
un bosc.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Paràlisi

Refugiar-nos massa
no trobar ni la sortida
del cobrellit.

Oh,
tenir a prop l'interruptor
làmpada
per si xerrica el cor
sobre la inacabable pista de gel
foscor que ens envolta

Sabeu, quan era jove
jo vaig pujar aquella muntanya
d'allà dalt
en una sola
nit

Només els hi explico
als desconeguts,
amb els altres
ho hauria de reconèixer:

els anys esmicolen
i no he après a bufar pols

Mentre m'entaforo les misèries
com grumolls sota la pell

els llops graten la porta
curosament, semblen la por

però duen confitura

dissabte, 6 de novembre de 2010

Millor un eclipsi

« Quan un peix de les grans profunditats que s'ha tornat foll neda ansiosament cap als peixos de la seva pròpia família, a sis-cents metres del fons, els desperta, els escomet l'un darrere l'altre.    
      « No sents que raja aigua, tu? »
      « I aquí no se sent res?»
      « No sents alguna cosa que fa "txe", no, més suau: "txi,txi"?
Escolta bé, no et moguis, ho tornarem a sentir.»
Oh, Por, mestre atroç!
El llop té por del violí. L'elefant té por dels ratolins, dels porcs, dels petards, i el conillet d'índies tremola tot dormint. »

Henri Michaux
"La nit es mou"

dimarts, 2 de novembre de 2010

Sermonette

És més o menys a l'albada. Mitjans de març,
aproximadament. El cor s'entesta
a fer de contrabaix. Fa aquest fred agradable,
agut de sordina, que recula i pentina. Jo passejo la mirada
sobre els terrats, esperant que surti una dona
amb batí i sabatilles, potser,
i em saludi. Tothom escolta, les primeres llums.
Els plaers matinaran
sobre les tecles d'un xilòfon, d'un en un,
- centellejants, irreprotxables. Al vespre
aletegen al meu voltant. Corxeres frenètiques
que pessigollegen. Quan més visc,
no sé de què.

Tenim una bona base amb els acords
de l'edat, l'escolten
els que improvisen.

Quan somiem
hi ha un solo dins nostre
que no s'atura.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Post-estridència

Banyar-se sota un helicòpter. Quan es posi a ploure tu estaràs fent un cafè al bar i jo t'ho hauré de recollir tot. Serà una tromba tempteig. Diré -ah, eres tu -. Sortirà un sol aràcnid, molt blanc. La gespa estarà mullada i tu no voldràs seure. No ho veus? Hi ha moltes gotes, encara senceres. T'allisaràs la faldilla i em miraràs com dient gràcies, però ja ha passat. Quan el silenci sigui insuportable vindrà un nen i farà la bomba. T'esquitxarà a tu, només. I a mi, no sé perquè, em vindrà al cap que hi havia algú que només es rentava amb sabó de pastilla. Rescataran el nen, evidentment.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Cabanes

Arribem cada dia
sans i estalvis. A recer
dels altres. Estic viu
és diu en la intimitat;
no cal
salvar-se. Arreu la immobilitat
de les grues intimida; estem
en obres però ara tenim
un descans. Signarem
memòria al xamfrà
i sonarà com "Ara torno,
d'aquí res" canvia el semàfor,
vivim de lloguer
i tant se val si has fet la cuina nova,
[no és teva
no és teva]
així ens empaita, la urgència
de les formes,
com col·leccions.

- Aferrar-nos-hi? No ens pertanyen
els sediments. Només l'aigua
i la bromera que hi sura
de triturar el temps
en nosaltres.

Construir futures ruïnes
ens extenua. Si seguim fora
no perdurem.

A dins hi entrem d'esquitllada;
encara fem
cabanes, i dormim
al ras.

dimecres, 16 de juny de 2010

Acupuntura

Empenys la cadira
del nen paralític
que t'indica rotund
cada viratge. Ell assenyala
tots i cadascun dels sots
transeünts, i quan vol caminar
despenja el peu inert i descalç
i marca una petjada. Sap
que el cos és només
un sac de xifres
que el temps ens fa sumar. Arribes al port;
la platja com una gran esquena
d'algú massa cansat. Li agrada quedar-se
just al límit de caure. Tu pateixes
i t'imagines remot
els pescadors fent xarxes
cada nus
una sola
gola
trampa.
Quan és hora de marxar
protesta, m'explica com de costum
allò de si tingués una barca
sabria el lloc exacte del mar,
de matinada salparia
una llarga carícia
sense aixecar la mà
i allà encendria
una ridícula llanterna.

vindria un sol peix

i no el pescaria.

Sucaria els peus bruts
a l'aigua negra
i quasi segur
que el fons submarí
pesaria menys.

dimecres, 9 de juny de 2010

M'he empatxat

No us quedeu sols
al carrer; sortiu
a casa.

Cal arribar tard
a un mateix. Les excuses
no deixaran de ser banals.
Tot sigui per guanyar una mica
de no-temps.Fes cas
de les recomanacions, tu que encara
jugues a fora i duus
el melic brut.

- El sopar és a taula.

de camí
trobo anacondes
païnt
      brutalment
            inofensives.
 
Dins la panxa
els hi posaria pedres.

Ni un anís.

Ara ja ho sé:
no hem passat gana.

dimarts, 8 de juny de 2010

Gresol

Aquests tres versos
seran especialment
el que no diuen.

dilluns, 7 de juny de 2010

Venim de les pedres


Et brillaven els ulls
quietíssims
talment pedra gastada
pel rajolí silenciós
de les edats,
mirar-te és relliscar
i no agafar-me
inclús estriar-me l'ànima
amb còdols vells i polits
i tenir almenys una excusa
per quedar-me sota l'arbre
quietíssim, com tu
fent-nos antics
com un sol bosc
recòndit; cada matí

      ens recuinarem
          la sang
            més líquida i saborosa.

dissabte, 5 de juny de 2010

Estalactita

Si surts vestit
tant d'estiu

tria una casa abandonada

arregla la teulada
amb la pell que et sobri

endevina quan plourà,
col·loca els cubells
com esperant encertar
per on transpirarà la nit

quan s'acaba el xàfec
les goteres són la melodia
que hi ha pluges més llargues
(més aviat mil·límitres de riu)

memoritza't al cel ras,
plàstic, impermeable,

quan marxis
pensa quants xàfecs
triga a omplir-se un cubell,

hi haurà algú

esperant-te a fora
a punt de pronunciar-te

aixopluc


a l'inrevés


si t'arribessis a amagar
sentiràs l'olor carnosa
d'un eco escapçat
- Per què cova i cove sonen tan iguals?

dimarts, 1 de juny de 2010

Floreixen les entranyes

Sala buida
tot idèntic i vermell,
resina de maduixes
i un dolç asfixiant
a vessar

(vomitaria sang)

Demà no serà un altre dia

Anar a dormir
sense pretendre enterraments
ruïnes d'avions
o miracles
i somiar com una prioritat
les delícies exòtiques
dels teus arxipèlags minúsculs.

El futur podria ser una excusa
massa evident, com ho és injustament
el teu cos; tothora ets exclusivament
una engruna de veritat
i t'esvaeixes per tornar
pletòric.

Ho saps, que viure simplement
és a vegades
respirar-te el dins teu
fum d'encanteri
que embruixa a batzegades
i a ressaques descomunals

A fora
hi ets tu
pertot
tu dins dels altres
i la resta:

enterrar algun cabell sota la sorra humida
o escriure "inexorable" a la porta d'un lavabo.

Fregar el buit amb una ploma
i potser aconseguir algun so

com no ser del tot inèdits

"Ara" d'aquí poc
serà un misteri

dimecres, 26 de maig de 2010

Ja hi som tots

Llavors
va dir
aleshores

(a les hores
puntes
millor que facis tard)

- Parleu-me de botzines
perquè als nens tant se'ls hi en fot
aprendre a conduir

diumenge, 23 de maig de 2010

Efervescent

Anirem cap a la boia
i encara que sapiguem nedar
ens hi arraparem amb desfici

el fons no es veurà gens
i potser jugaràs a treure't el banyador

des d'aquí mirar a la platja
també pot ser un horitzó, les nostres tovalloles
buides entre la multitud
o els castells de sorra que feies
i l'endemà mai hi eren

a sota l'aigua em preguntes
perquè floten, els ofegats

i surten bombolles

dissabte, 1 de maig de 2010

Ding-Dong etc

Precisament, una obvietat. El predicador s'amaga al lavabo, el vell truc de deixar córrer l'aigua de l'aixeta. Però no hi ha cap pretext, és un silenci. A fora és més fàcil dissimular, passejar-se per la casa amb xancletes, aquell mig mig d'arrossegar els peus com una ambulància quan. Tothom està bé, no us preocupeu. O morirem d'enveja per no esbandir-nos la sang. Podem fer veure que hi ha -ah- possibilitats, sí, deixar la llum oberta del replà tot el dia i atrinxerar-se contra el sol, però les factures són una inclemència i arriben a destemps. Perquè ens entenguem, és victimisme i judici constant. Tu i tu i una sola veu que és la teva i et desemmascara com si tu mateix fossis la multitud que s'esglaia davant del. Després ja no me'n recordo, però per compensar-ho podem anar a l'enterrament d'algun personatge famós que mai haurem conegut i constatar brutalment l'absurditat dels. Precisament, una obvietat. Ja no es tracta de pronunciar cent cops la paraula mentida, mentida, mentida y vuelta, justament el predicador no dramatitza però d'alguna manera hi ha una simplicitat fabulosa que arrasa i assassina, en genèric no ens podem creure que tu, jo i l'altre som una mateixa cosa, la complicitat s'endú un secret i el dia següent pengem un cartell dalt del campanar "Ding-Dong, etc" ; seiem tots a taula com a bons germans i mengem perquè la resta no és tan important. Cadascú degluteix per dins, quina absurditat tan remota i. Contundent. I si resulta que fa sol i et relaxes però més aviat et sents bé perquè no tens cap prioritat pensaràs en (...) vull dir, no tens res a fer i no està passant res, tot és tranquil, i alhora ets el motiu, acceptes honestament la presumptuositat de ser el protagonista de la gran obra (gran obra?) i utilitzar deliberadament el guió per esfumar-te, allà a baix el teatre, el públic esperant(-te), tothom mig boig, i mentre tot se'n va a la merda tu amagat aquí dalt, al terrat, precisament a dalt, tallant-te les ungles o fent qualsevol altra grolleria (i en silenci, òbviament) i sobretot mentre tot se'n va a la merda. És una certesa se'ns dubte, una celeritat, una trapelleria que esquinça amb una carícia perquè justament ha trobat la cavitat buida. Per això, vull dir, per això no tens cap prioritat i pensaràs que no estaria malament suïcidar-se, i això és la vanitat més absoluta, sí, sí, perquè a més no dramatitza i en general no deixa de ser una covardia vulgar, però pel predicador és necessari, s'ha d'entendre, forma part de l'aprenentatge, dels límits com una memòria, del joc, del lavabo, de l'aigua que corre i cau i se'n va a la claveguera. Realment el que és transcendental és el soroll de fons. Com només dir un cop la paraula felicitat i assumir-la amb tot el que comporta.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Je ne fume pas

Fumem. Fumem tots.
Fumegem-nos, fumiguem-nos
deixem-nos d'hòsties
siguem atractius
calibrem el temps com una succió
exhalem-nos l'ànima
i mirem com puja
fumem amb vent
sota la pluja
pensem en fum
fumem al vàter
tant se'ns en fum
respirar cràters
tot és banal, és xemeneia
és animal
fumem l'incendi
sota un fanal
amor fumem-nos
després i abans
si tu tens foc
i jo et cobreixo, l'alè et fa fum
perfum de boira,
guardem cendrers
bruts de memòria,
gràcies fumem
i ho fem tot sols
tan sol dos dits
mira quins llavis
una postal
de sobretaula, cafè
o de nit, fumem
fumem-nos, fuma't el cos
de dins a fora,
senyals de fum
quan sigui l'hora
fumem neguits
fumem victòries
fumem el temps
fumem històries

però no deixa de ser
repetitiu
oh, oh, oh,
fumem tan íntims
ínfims de fum

fumem fumem
no ho deixarem
i no hi ha excuses
i tot és fum
tot menys la por
a la certesa
de l'elecció

"Mai més"
me'l fumo

però si és avui
i és per demà

je ne fume pas

dimarts, 23 de febrer de 2010

Quasi rastre

Traces
detalls
sobre les
traces
de talls

que no es veuen.

sagnar una mica
sense saber d'on
també és imprescindible
per atrevir-se amb les vides

que no es veuen.

divendres, 29 de gener de 2010

L'oasi

És a dir, no cal fer res; més encara, cal no fer res.

Laozi , "Daodejing"

divendres, 8 de gener de 2010

Programar el despertador

«Sylvia se acercó a la ventana; una blancura ártica cubría la ciudad, pero había dejado de nevar, el cielo nocturno tenía una claridad de hielo. Vio la primera estrella de la noche que emergía del río.
- La primera estrella -dijo, cruzando los dedos.
- ¿Qué deseo pides cuando ves la primera estrella?
- Pido ver otra estrella -dijo-, casi siempre pido eso.
- ¿Y esta noche?
Se sentó en el suelo, apoyó su cabeza en las rodillas de Oreilly.
- Esta noche quisiera recuperar mis sueños.
- Todos deseamos eso, ¿no? -dijo Oreilly, acariciándole el pelo-. ¿Y qué harías entonces? Quiero decir, ¿qué harías si los recuperaras?»

Profesor Miseria - Un árbol de noche
Truman Capote

dissabte, 2 de gener de 2010

Fracció irreductible

Puc despullar-me
de tot el que sé plegar
dins la foscor.

Càustica

Fan tard i corren,
i miren el rellotge
callant auxilis.