Et brillaven els ulls
quietíssims
talment pedra gastada
pel rajolí silenciós
de les edats,
mirar-te és relliscar
i no agafar-me
inclús estriar-me l'ànima
amb còdols vells i polits
i tenir almenys una excusa
per quedar-me sota l'arbre
quietíssim, com tu
fent-nos antics
com un sol bosc
recòndit; cada matí
ens recuinarem
la sang
més líquida i saborosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada