Tocaria

Ara em tocaria dir-te

No te'n vagis...

així, amb els punts suspensius

i tot

però em sembla

que això ja m'ho van dir a mi

UN COP

i els miralls de nit no enganyen

i crec

que jo fa temps que no hi sóc

Estil de vida

De fet només ens dediquem a explicar-nos secrets posant-hi pseudònim de quotidianitat. És un traspàs. Aprenem detalls que ens encanten d’altres persones i els intentem trobar en nosaltres. No és una còpia, és una mena de lent que ens permet enfocar cap a dins. Un també descobreix coses per atzar, motius que l’omplen i el fan ser ell mateix. Però es dedica gairebé exclusivament a escoltar i explicar secrets. I després t’adones que estàs encomanat de tanta gent, i sobretot que t’agrada encomanar-te.

Que t’agrada aquesta lleugeresa amb la que algú et mostra una idea tan preciada.

I tu li poses nom a allò, li poses un nom que abans no havia existit i que es desprèn de l’essència d’aquella persona. I sempre ho recordaràs així. Perquè ella no ho sap mai del tot, potser perquè va ser per casualitat, però saber encendre l’espurna és la part més costosa de l’incendi. Després ja va sol, vas sol, ho tens a dins i ja és cosa teva. I t’ho expliques com vols. I ho expliques com vols.

I passa el temps i t’adones que tu també ets una mica piròman, micropiròman més aviat, perquè t’agrada encendre espurnes però encara t’agrada més veure com els somnis es bifurquen i agafen diferents camins. I és una mateixa cosa. Però ve d’una llarga cadena, cadascú li ha posat de la seva part.

Perquè quan entenen la teva manera de viure i n’agafen una petita part per fer-se-la seva, estàs més viu que mai. Ells també han de viure una mica per tu, no?

Aixeta avariada

Obres l'aixeta

aigua calenta,
bullida,
ja no queda gel a la ciutat que tragines
pels laberintícs carrerons del port,
sembla que tu et desglacis amb ella,
a poc a poc,
ets ja part de la suor dels criminals
que raja per la dutxa, com ciment
dels dics que empresonen les onades

dret,
la banyera et sembla un mar roent
i el blanc de les parets es fon,
i penses que mai ha existit
aquest blanc de catàleg

el peix es fa malbé, tot,
i la carn, i els pensaments,
cau com un núvol calent,
d'olor rància,
que entra sense clau
per les escletxes del vàter

Veus com se t'endú el reg soterrat
que ningú freqüenta, la gent
utilitza els bitllets per ventilar-se les culpes
i s'acumula ferralla de dutxa a l'embassament
dels fracassos,

però ara que cada cop t'acostes més a no ser res
dins del remolí del desaigüe
et sembla tot tan divertit
tan
que deixes de tenir calor

- i tu que volies fer neveres
amb la punta d'un llumí,
idees de bomber
que ningú apaga...-

Només queda aquest vapor insoportable


Això sí, esperem que algú tanqui l'aixeta algun dia