De fet només ens dediquem a explicar-nos secrets posant-hi pseudònim de quotidianitat. És un traspàs. Aprenem detalls que ens encanten d’altres persones i els intentem trobar en nosaltres. No és una còpia, és una mena de lent que ens permet enfocar cap a dins. Un també descobreix coses per atzar, motius que l’omplen i el fan ser ell mateix. Però es dedica gairebé exclusivament a escoltar i explicar secrets. I després t’adones que estàs encomanat de tanta gent, i sobretot que t’agrada encomanar-te.
Que t’agrada aquesta lleugeresa amb la que algú et mostra una idea tan preciada.
I tu li poses nom a allò, li poses un nom que abans no havia existit i que es desprèn de l’essència d’aquella persona. I sempre ho recordaràs així. Perquè ella no ho sap mai del tot, potser perquè va ser per casualitat, però saber encendre l’espurna és la part més costosa de l’incendi. Després ja va sol, vas sol, ho tens a dins i ja és cosa teva. I t’ho expliques com vols. I ho expliques com vols.
I passa el temps i t’adones que tu també ets una mica piròman, micropiròman més aviat, perquè t’agrada encendre espurnes però encara t’agrada més veure com els somnis es bifurquen i agafen diferents camins. I és una mateixa cosa. Però ve d’una llarga cadena, cadascú li ha posat de la seva part.
Perquè quan entenen la teva manera de viure i n’agafen una petita part per fer-se-la seva, estàs més viu que mai. Ells també han de viure una mica per tu, no?
1 comentari:
A veces parece demasiado pesado, a veces parece demasiada incertidumbre, no sabes si es real o si es un ensayo, no sabes si llegarás a la cumbre.
No sabes si la espera te estrechará entre sus brazos de madera... pero cuando a lo lejos oyes los pasos, te juro que te asosiegan... y mi estilo de vida no se me hace cuesta arriba.
De verte, quito lo peor, y de conocerte me paso la vida estrañando.
Marinona :)
Publica un comentari a l'entrada