dissabte, 7 de juny del 2008

Jubilació anticipada per al sastre


Una gàbia plena de camaleons. Dins del calaix de la tauleta de nit. A l'últim calaix per ser exactes. Quan te'n vas a dormir els deixes enfilar-se per les parets. Van sortint lentament, com gotes de sang diluïda amb plom. Es pinten amb la lluna que s'esfilagarsa pel finestral i s'encanten entre ells com embriacs ridículs. L'heura dels llunàtics. Dansa de marbre i mirades rotatòries. Els passatgers es maregen tot i que estan acostumats a les altures. Però ni el més ràpid els podria aturar. Van acompassats, fressa prolongada dels escaladors temeraris que simulen caure. I tu mires el teu constel·latari de camaleons buscant una estrella. Forat negre. Teràpia de cecs, collagge d’ombres sobre ombres. Alfombra voladora pels convidats inesperats. Mentre no vinguin et tapes els peus i amagues les llagues de les llargues caceres. Salabrets de mirall pels camaleons. I tu des de l’altra banda et despulles amb cautela. Esculls curosament la tela i cuses el futur amb la impassibilitat d’un buròcrata. Pell de camaleó. A vegades, quan estàs furiós, forades algunes butxaques. Rius una estona, i mira que saps que tot el que caigui per allà et caurà després a sobre com una clatellada. Però t’és ben igual. És pitjor quan et perden els botons, te’ls barregen, i te’ls descorden sense corda i ja no els saben cordar, i és passegen amb falles abismals que els hi esquerden les mirades. Costures de ceràmica. I passa això, quan perden els botons. Que la teva màquina d’escriure ja no funciona –ja em direu, sense botons- i això és el mal suprem dels mals perquè ja no pots catalogar les teves robes, ni tampoc escriure cartes als proveïdors de les eines –com per exemple follet saltinbanqui que desclava les agulles dels batecs afilats -. Sense màquina d’escriure, no fas res. No hi ha tinta. Tota se l’endú la nit, segrest de seductora, versos muts sobre la foscor.

Els camaleons s’han cansat d’imitar-se mútuament. Però no tenen cap més color que el de les seves robes, i tots vesteixen igual. La trampa del mirall.

A baix la ciutat s’apaga, aparadors buits i maniquís acomiadats per exhibicionistes abans de poder fer vaga general, vises sense caixer, trac-trac, es trenca el cicle, punxen la bombolla, qui sóc, qui som, manifestacions dins dels paquets de paper de wàter –que per cert estan d’oferta-, símbols emboscats, trac-trac, sona la botzina, desgavell de consciències, mengen macarrons amb el DNI com a cullera, ningú coneix a ningú, fan avions de paper amb els bitllets d’avió i els tiren al mar, trac-trac, torre de control, error greu a la pista d’aterratge, arriben camaleons, milers de camaleons, tot es torna negre, merda, tottt...

Mira que ets espavilat. Ho havies tramat tot. Obres el calaix de matinada i surten impetuosament. Camaleons –o almenys això eren-. Milers. Amuntegats. Cecs, fixant la vista en algun grau infinit. Lamda zero. Dioptries blindades. Àvids de colors, atrapats en el seu bucle. Ho embruten tot. Ara és l’entorn qui es mimetitza en ells. La gent desapareix. Despullada no és res. O són tots el mateix. El paradigma de la perfecció, l’intent de plagiar una essència i millorar-la. Tot plegat, ha esclatat.

I tu, ara sí, et jubiles. Ara sí que veus l’estrella. La màquina d’escriure sona al ritme del tren. Raïls dels universos. Saps que ets tu mateix. Per sobre de tot això,

astronauta del didal foradat

divendres, 6 de juny del 2008

Play

Sempre que plou puja al terrat, amb calçotets de ratlles, s'estira a la seva tumbona -ulleres de sol i paraigüa beix- i llegeix les factures del gas. Després treu una esponja i la mulla, i l'escorre, i la mulla, i l'escorre...Intenta diversos cops encendre's un cigarro mullat, i què, es fuma la lluna com qui no vol, treu una alenada que competeix amb l'altra nit, i al final se'n van les dues juntes qui-sap-on i el deixen sol, dóna voltes, dóna voltes, es distreu comptant les cases amb llum i els pèls de gat de les teulades, inclina el cap i es tapa un ull -les visions dobles no les enfoca-, una altra gota, mig ple o mig buit, apaga la gravadora i recull.

I pensareu que està boig.

Jo també ho penso. Simplement, fa el mateix que jo, que tu, o que l'altre, però canvia les variables. I fins i tot diria que ho simplifica.

Play

dimecres, 4 de juny del 2008

Crancs


Se t'ha trencat la joguina
i dius
em vull perdre
lluny
allà on pugui començar de nou
amb la meva hipocresia

això últim no ho dius tu
t'ho xerren els ulls

T'han fallat els càlculs
i ja no te'n recordes de sumar
després de tant temps
l’únic que saps pensar és
em vull perdre
allà on no calgui aixecar-se
recolzant-se del fracàs

Diguem on vols anar
si vols desaparèixer amb un espasme
del temps
i viatjar dins les bodegues
d'un vaixell fantasma,
-l'humitat implacable
t'ofega lentament-
asma volcànica
d'erupció submarina,
insistent,
allà sota
no s'hi veu cap horitzó,
lava i algues
i l'emprempta d'un lament
que es solidifica

confons el ballarí coix
dins la sala abandonada i buida
amb la dansa embriagada
d'una serpentina


El qui tu et penses que marxa
no fuig,
persegueix l'atzar,
es desfà de la resina
i de la xarxa dels records,
i quan vol, s'atura
sota l'ombra d'una alzina
a veure'ls passar

tots
dient
em vull perdre

desfilant
com un seguici d'esclaus
de l'oblit,
els que no han volgut
tornar a mirar endavant
són ells,
cecs i porucs
diuen que volen perdre's
i van tots al mateix lloc
i mentre em repeteixes resignat que te'n vas
tota la gentada arriba
a l'indret dels perduts,
la trampa dels idiotitzats
que es queden masses hores sota el sol
mirant els crancs,
tots arriben
a aquesta amarga broma
de perdre's
entre perduts

Fes-me cas, si vols viatjar
assegura’t que les cames no et tremolin
i tingues clar
que vagis on vagis, amb mapa o sense
la brúixola més fidel és el teu cor,
no cal perdre't
si és que sempre confies
en les sorpreses del destí.







dilluns, 2 de juny del 2008

Nòmades


El vaig conèixer en qualsevol ciutat mediterrània, un migdia de Març, dijous.

Bé, una ciutat caòtica, esquizofrènica, misteriosa, bruta i...al·lucinògena. Com qualsevol altre. I tot i que no recordo ni el dia ni el mes, dic que era Març per poder dir també que corria per l'aire una mena de xafogor d'amor incipient, de rauxa continguda, tota l'excitació abans del tret de sortida, alguna cosa dins que neix, suau, com el brollar melòs de les fonts, de carrers buits i estrets xiuixiujant-se secrets de balcó en balcó, de passejar descalç pels jardins dels somnis, de recordar petons adolescents amb un glop de vi...I dijous, perquè fa molt de Març. Pensareu que són coses meves, però quan existeix el precedent, els noms es tornen prodigiosos. És com el típic comentari de "Osti, és que tu tens cara de Marc eh, ets clavadíssim a un Marc". I d'aquí tot conflueix cap al nom "i la veu, la mirada, els gestos, és que en serio, ho tens tot de Marc". Conclusió, com diu Baricco, en aquesta vida només fem que posar noms. Ves a saber que passa a l'altre barri quan posem un nom. Sempre he pensat que guarda una estreta relació amb els anònims.

D'això, estàvem en que el vaig conèixer un dijous del mes de Març. Duia la seva boina calada, una bossa ronyosa plena d'estrips i una mirada inundada de cromatismes, d'emocions, de melodies. I em deixo el detall més important, els seu acordió. Era com una part del seu cos, tu miraves la manxa obrint i tancant i veies el seu món, respirant, allà dins, filtrant-lo amb una elegància innata, amb un deix de geni que espantava. Dits llargs i delicats, pell avellanosa, ritme endiablat. El vaig conèixer allà, tocant, contemplant-lo embadalit, el vaig conèxier quan mig embruixat vaig treure la meva harmònica blues, una Hohner Extrem Bending del 82, i vaig atrapar les roderes de la seva caravana tronada, la seva caravana mil·lenària, artesanal, reblerta de contes estrambòtics i llunyans, vaig aconseguir pujar-hi perquè només jo la podia veure, aquella caravana que trontollava amb tanta insistència que semblava estar a punt d'explotar, com un coet casolà fora d'època. I els bous i les mules, mai hauria dit que correguessin tant.

Radulescu, es deia. Li deien Radu. Di Rumaníía em va dir, amb aquell somriure tan graciós que només saben fer els gitanos. Potser havia passat un minut, una hora, una tarda. No ho sé quan temps vam estar tocant, allà, i no-allà, en el nostre món paral·lel, viatjant amb la casa a l'esquena i amb la filosofia dels cargols entre les notes. En Radu, el noiet que parlava amb llenguatge Gipsy, que vivia al seu aire, sense res, i amb més que ningú. Quan el veies caminar el veies irreal, com algú que no forma part d'aquesta obra, com si ell ja hagués viscut molt més que ningú i no tingués cap tipus de pressa. O el veies de bon matí, davant del metro, com una illa enmig d'un oceà a la deriva, el veies entre la gentada atrafegada, entre maletes i rellotges amb potes, entre nàufrags que xapotegen i només fan soroll. I sí, dic que el veies, perquè primer de tot el senties, i amb això n'hi havia prou.

Era ell. Sol, tot i que juraria que quan el miraves semblava l'home menys sol en un radi de setanta-set quilòmetres. Dret, en aquell replà, feia art amb la seva pròpia vida, vivia d'això. I la gent, després de palpar la seva ombra de reüll, el defugia. El defugia perquè era l'únic capaç fer un conte honest de la seva història. Per alguns en Radu seria un desgraciat. Ell vivia a un altre compàs, feia un vals, feia un tango accelerat, girava, movia el cul, i feia brillar la seva dent d'or. I somreia quan li posaven monedes, somreia quan li feien ganyotes, somreia quan venien els urbanus i li donaven la llauna, i somreia quan em veia. Em deia ill jazz, dale alla harmonica, i em guiava pels seus dominis, em descobria olors exòtiques, inventàvem un bassal de reflexos sincers enmig de tota aquella gran mentida, ens escapàvem, o més ben dit, m'escapava a la terra màgica d'en Radu i els Gitans. Jazz i Gipsy. Ho fèiem allà al mig, com dos enamorats desvergonyits magrejant-se, allà vam crear la nostra música, original i fugaç, sense fronteres, seguint els xerrics constants de la nostra caravana tronada.

En Radu va venir pel mar. Era el seu paradigma. Tenia una veritable obsessió amb el mar. I això li venia de petit. Quan em va agafar confiança era impossible fer-lo callar. Vessava d'idees i de contes. M’explicava sempre la mateixa història. La del “Kustiaku”, un vellet que vivia al seu poble. Era un home encantador, lleig i desdentat, però encantador. Elegantíssim, esprimatxat i sec, es passejava sempre amb el seu barret negre cantussejant melodies bellíssimes. Els del poble deien que de jove havia estat un cantant molt famós a Europa. Ja ho feien sempre això, de parlar d’Europa com del paradís. A ell, li sonava tan llunyà que no li impressionava. Però en canvi sí que s’impressionava quan es quedava escoltant l’ancià:

- Petit Radu. T'explicaré un secret, però no ho diguis a ningú. Sí vols que et digui la veritat, jo no m’he fet de l’art de cantar. Jo he après a escoltar. Així, quan canto, només imito a la meva manera tot el que sento. Si pares l’orella i tens paciència, sobretot paciència, Radu, sentiràs el que no tothom sent. La música està en tot, petit. Les notes, tenen vida, dins de tu sobretot, depenen de tu, del teu compàs, del teu pentagrama. Troba la teva harmonia i podràs ser la música que sona al teu voltant.

Un dia, en Radu es va quedar absort mirant com baixava el riu. Va tenir una sensació estranya, com si dins del seu cap sonés una música simple i juganera. Dum-dam. Era el riu. Dum-dabum. Baixava. Dabidi-bum-dam-dabidi. Cap al mar. Pa-di-bi-di-dum. Somiava. Ba-Dum. Cap al mar. I ho va veure. Solcant amb pesantor aquell riu fangós. Va veure-la brillar. La Tuba.

Tal com la va aconseguir pescar, la va dur a en Kustiaku. El vell va agafar l’instrument, atrotinat i destenyit, i amb un art esmerçadíssim va col·locar-se la campana de la tuba a l’orella. Quiet, hipnotitzat, silenci. Era un silenci dolç, un acord de silenci, no es pot explicar així com així. Després va fer un ample somriure misteriós, va sacsejar el cap emanant ventades d’aquella colònia belga tan forta, i va mig pronunciar “verdi...”. Va parlar de la Toscana, de tubes italianes, de l’opera di Milano, de terres que s’entreplegaven com llençols de seda. Va parlar d’un jove viatger, músic intrèpid, que va provar sort a Nàpols, Torino, Venècia....Radu l’observava extasiat. Va seguir parlant amb la seva veu trencada, rasposa, rural, entretancant lleugerament les comissures dels llavis i aclucant els ulls amb tendresa:

- Feia temps que no sentia un passatge tan deliciós, petit. Aquesta tuba és com un cargol de mar, porta dins secrets, somnis, notes, et cantarà tot allò que vulguis escoltar. Como ill mare. Hi has de navegar. Moltes mans l’han llençat al mar, l'han llençat després d'omplir-lo de somnis, l'han enviat al destinatari del temps. T’hi has d’embarcar, deixar que les onades ballin dins teu.

A partir d’aquí, en Radu, quan m’explicava la història, feia un posat greu i malenconiós, i els ulls li brillaven.

- Aquella nit, vaig dormir abraçat a la meva tuba, ben bé amb l’orella dins –i reia amb un deix de nostàlgia- tot i que quan en Kustiaku em parlava d’escoltar no es referia a un so convencional. Al que entenem per música aquí...no. Era...la meva vida. Lliscant per aquell tobogan recargolat, era dins meu. Vaig sentir com el fred del metall cremava, com les parets dures es desfeien sobre el meu cos i em vestien. I vaig arribar-hi, allà. Escuma, gavines, naufragis, oceà, sal, oceànic...Obre la porta. Tempesta. Camina descalç per la fusta. Grinyola. Tu. La Tuba. Tu. La nit immòbil, de marbre. Esquitxos d’estrelles. No bufis, no la toquis, sinó ho espatllaràs tot. El timó va sol. Gira. Sol. Torna on va començar tot. No bufis, ho invertiries tot. I desapareix. Llença-la, llença la tuba al riu. Desemboca. Deixa-la arribar al mar. Cap a Itàlia, qui sap. Deixa-la navegar.

I es va fer de dia, i l’últim raig diamantí de lluna es va emportar el nen que tan sol unes poques hores abans havia viscut dins meu. Quan vaig anar a veure en Kustiaku em va dir que ja ho sabia, que ho havia sabut des del primer moment que em va conèixer, que no em preocupés, que havia fet bé. Havia après a escoltar. I com qui dóna un fusell a un jove espantat i l’envia a la guerra a lluitar per uns ideals, ell va aixecar un matalàs pollós i va treure un acordió preciós. “És teu”, va dir. Ara ja pots marxar, ara ja no et puc ensenyar res més, petit. I vaig pensar que me n’anava a lluitar, de debò. Vaig pensar que res valia més en una vida, res era més gran, que perseguir un somni. I tot hi cabia dins una manxa, dins una manxa cosida amb fil de pescar, dins la manxa del meu acordió. Ja no m’importava el futur, volia ser el present. Volia viure enmig del caos. Volia el mar. I vagi venir aquí, a perdre’m i a trobar-me, a escoltar a la gent, a estimar el món. Vaig venir al gran laberint de les ciutats, al gran niu de les sorpreses i els detalls essencials. Dels fars apagats i dels nedadors anònims. Com tu, amb la teva harmònica, com el que fem. Jo vull encendre tot això. No tinc cap altre intenció. Jo vull que la gent m’escolti de veritat, que em deixin escoltar-los.

I tal com havia aparegut, va desaparèixer. Volàtil, erràtic. Ciao. S’aixeca un estol de coloms. Les barques surten a pescar. Un bot salvavides flotant. L’horitzó entre les tecles d’aquell acordió estrambòtic. I meravellós. Sobretot meravellós. Encara avui quan passo per on s’estava en Radu hi penso. Timbre de bicicleta. M’aturo, trec l’harmònica de la butxaca, i toco un gipsy ben parit per qui el vulgui escoltar.


Em sents?