Una gàbia plena de camaleons. Dins del calaix de la tauleta de nit. A l'últim calaix per ser exactes. Quan te'n vas a dormir els deixes enfilar-se per les parets. Van sortint lentament, com gotes de sang diluïda amb plom. Es pinten amb la lluna que s'esfilagarsa pel finestral i s'encanten entre ells com embriacs ridículs. L'heura dels llunàtics. Dansa de marbre i mirades rotatòries. Els passatgers es maregen tot i que estan acostumats a les altures. Però ni el més ràpid els podria aturar. Van acompassats, fressa prolongada dels escaladors temeraris que simulen caure. I tu mires el teu constel·latari de camaleons buscant una estrella. Forat negre. Teràpia de cecs, collagge d’ombres sobre ombres. Alfombra voladora pels convidats inesperats. Mentre no vinguin et tapes els peus i amagues les llagues de les llargues caceres. Salabrets de mirall pels camaleons. I tu des de l’altra banda et despulles amb cautela. Esculls curosament la tela i cuses el futur amb la impassibilitat d’un buròcrata. Pell de camaleó. A vegades, quan estàs furiós, forades algunes butxaques. Rius una estona, i mira que saps que tot el que caigui per allà et caurà després a sobre com una clatellada. Però t’és ben igual. És pitjor quan et perden els botons, te’ls barregen, i te’ls descorden sense corda i ja no els saben cordar, i és passegen amb falles abismals que els hi esquerden les mirades. Costures de ceràmica. I passa això, quan perden els botons. Que la teva màquina d’escriure ja no funciona –ja em direu, sense botons- i això és el mal suprem dels mals perquè ja no pots catalogar les teves robes, ni tampoc escriure cartes als proveïdors de les eines –com per exemple follet saltinbanqui que desclava les agulles dels batecs afilats -. Sense màquina d’escriure, no fas res. No hi ha tinta. Tota se l’endú la nit, segrest de seductora, versos muts sobre la foscor.
dissabte, 7 de juny del 2008
Jubilació anticipada per al sastre
divendres, 6 de juny del 2008
Play
I pensareu que està boig.
Jo també ho penso. Simplement, fa el mateix que jo, que tu, o que l'altre, però canvia les variables. I fins i tot diria que ho simplifica.
Play
dimecres, 4 de juny del 2008
Crancs
Se t'ha trencat la joguina
i dius
em vull perdre
lluny
allà on pugui començar de nou
amb la meva hipocresia
bé
això últim no ho dius tu
t'ho xerren els ulls
T'han fallat els càlculs
i ja no te'n recordes de sumar
després de tant temps
l’únic que saps pensar és
em vull perdre
allà on no calgui aixecar-se
recolzant-se del fracàs
Diguem on vols anar
si vols desaparèixer amb un espasme
del temps
i viatjar dins les bodegues
d'un vaixell fantasma,
-l'humitat implacable
t'ofega lentament-
asma volcànica
d'erupció submarina,
insistent,
allà sota
no s'hi veu cap horitzó,
lava i algues
i l'emprempta d'un lament
que es solidifica
confons el ballarí coix
dins la sala abandonada i buida
amb la dansa embriagada
d'una serpentina
El qui tu et penses que marxa
no fuig,
persegueix l'atzar,
es desfà de la resina
i de la xarxa dels records,
i quan vol, s'atura
sota l'ombra d'una alzina
a veure'ls passar
tots
dient
em vull perdre
desfilant
com un seguici d'esclaus
de l'oblit,
els que no han volgut
tornar a mirar endavant
són ells,
cecs i porucs
diuen que volen perdre's
i van tots al mateix lloc
i mentre em repeteixes resignat que te'n vas
tota la gentada arriba
a l'indret dels perduts,
la trampa dels idiotitzats
que es queden masses hores sota el sol
mirant els crancs,
tots arriben
a aquesta amarga broma
de perdre's
entre perduts
Fes-me cas, si vols viatjar
assegura’t que les cames no et tremolin
i tingues clar
que vagis on vagis, amb mapa o sense
la brúixola més fidel és el teu cor,
no cal perdre't
si és que sempre confies
en les sorpreses del destí.
dilluns, 2 de juny del 2008
Nòmades
El vaig conèixer en qualsevol ciutat mediterrània, un migdia de Març, dijous.
D'això, estàvem en que el vaig conèixer un dijous del mes de Març. Duia la seva boina calada, una bossa ronyosa plena d'estrips i una mirada inundada de cromatismes, d'emocions, de melodies. I em deixo el detall més important, els seu acordió. Era com una part del seu cos, tu miraves la manxa obrint i tancant i veies el seu món, respirant, allà dins, filtrant-lo amb una elegància innata, amb un deix de geni que espantava. Dits llargs i delicats, pell avellanosa, ritme endiablat. El vaig conèixer allà, tocant, contemplant-lo embadalit, el vaig conèxier quan mig embruixat vaig treure la meva harmònica blues, una Hohner Extrem Bending del 82, i vaig atrapar les roderes de la seva caravana tronada, la seva caravana mil·lenària, artesanal, reblerta de contes estrambòtics i llunyans, vaig aconseguir pujar-hi perquè només jo la podia veure, aquella caravana que trontollava amb tanta insistència que semblava estar a punt d'explotar, com un coet casolà fora d'època. I els bous i les mules, mai hauria dit que correguessin tant.
Radulescu, es deia. Li deien Radu. Di Rumaníía em va dir, amb aquell somriure tan graciós que només saben fer els gitanos. Potser havia passat un minut, una hora, una tarda. No ho sé quan temps vam estar tocant, allà, i no-allà, en el nostre món paral·lel, viatjant amb la casa a l'esquena i amb la filosofia dels cargols entre les notes. En Radu, el noiet que parlava amb llenguatge Gipsy, que vivia al seu aire, sense res, i amb més que ningú. Quan el veies caminar el veies irreal, com algú que no forma part d'aquesta obra, com si ell ja hagués viscut molt més que ningú i no tingués cap tipus de pressa. O el veies de bon matí, davant del metro, com una illa enmig d'un oceà a la deriva, el veies entre la gentada atrafegada, entre maletes i rellotges amb potes, entre nàufrags que xapotegen i només fan soroll. I sí, dic que el veies, perquè primer de tot el senties, i amb això n'hi havia prou.
En Radu va venir pel mar. Era el seu paradigma. Tenia una veritable obsessió amb el mar. I això li venia de petit. Quan em va agafar confiança era impossible fer-lo callar. Vessava d'idees i de contes. M’explicava sempre la mateixa història. La del “Kustiaku”, un vellet que vivia al seu poble. Era un home encantador, lleig i desdentat, però encantador. Elegantíssim, esprimatxat i sec, es passejava sempre amb el seu barret negre cantussejant melodies bellíssimes. Els del poble deien que de jove havia estat un cantant molt famós a Europa. Ja ho feien sempre això, de parlar d’Europa com del paradís. A ell, li sonava tan llunyà que no li impressionava. Però en canvi sí que s’impressionava quan es quedava escoltant l’ancià:
I es va fer de dia, i l’últim raig diamantí de lluna es va emportar el nen que tan sol unes poques hores abans havia viscut dins meu. Quan vaig anar a veure en Kustiaku em va dir que ja ho sabia, que ho havia sabut des del primer moment que em va conèixer, que no em preocupés, que havia fet bé. Havia après a escoltar. I com qui dóna un fusell a un jove espantat i l’envia a la guerra a lluitar per uns ideals, ell va aixecar un matalàs pollós i va treure un acordió preciós. “És teu”, va dir. Ara ja pots marxar, ara ja no et puc ensenyar res més, petit. I vaig pensar que me n’anava a lluitar, de debò. Vaig pensar que res valia més en una vida, res era més gran, que perseguir un somni. I tot hi cabia dins una manxa, dins una manxa cosida amb fil de pescar, dins la manxa del meu acordió. Ja no m’importava el futur, volia ser el present. Volia viure enmig del caos. Volia el mar. I vagi venir aquí, a perdre’m i a trobar-me, a escoltar a la gent, a estimar el món. Vaig venir al gran laberint de les ciutats, al gran niu de les sorpreses i els detalls essencials. Dels fars apagats i dels nedadors anònims. Com tu, amb la teva harmònica, com el que fem. Jo vull encendre tot això. No tinc cap altre intenció. Jo vull que la gent m’escolti de veritat, que em deixin escoltar-los.
Em sents?