Jubilació anticipada per al sastre

Una gàbia plena de camaleons. Dins del calaix de la tauleta de nit. A l'últim calaix per ser exactes. Quan te'n vas a dormir els deixes enfilar-se per les parets. Van sortint lentament, com gotes de sang diluïda amb plom. Es pinten amb la lluna que s'esfilagarsa pel finestral i s'encanten entre ells com embriacs ridículs. L'heura dels llunàtics. Dansa de marbre i mirades rotatòries. Els passatgers es maregen tot i que estan acostumats a les altures. Però ni el més ràpid els podria aturar. Van acompassats, fressa prolongada dels escaladors temeraris que simulen caure. I tu mires el teu constel·latari de camaleons buscant una estrella. Forat negre. Teràpia de cecs, collagge d’ombres sobre ombres. Alfombra voladora pels convidats inesperats. Mentre no vinguin et tapes els peus i amagues les llagues de les llargues caceres. Salabrets de mirall pels camaleons. I tu des de l’altra banda et despulles amb cautela. Esculls curosament la tela i cuses el futur amb la impassibilitat d’un buròcrata. Pell de camaleó. A vegades, quan estàs furiós, forades algunes butxaques. Rius una estona, i mira que saps que tot el que caigui per allà et caurà després a sobre com una clatellada. Però t’és ben igual. És pitjor quan et perden els botons, te’ls barregen, i te’ls descorden sense corda i ja no els saben cordar, i és passegen amb falles abismals que els hi esquerden les mirades. Costures de ceràmica. I passa això, quan perden els botons. Que la teva màquina d’escriure ja no funciona –ja em direu, sense botons- i això és el mal suprem dels mals perquè ja no pots catalogar les teves robes, ni tampoc escriure cartes als proveïdors de les eines –com per exemple follet saltinbanqui que desclava les agulles dels batecs afilats -. Sense màquina d’escriure, no fas res. No hi ha tinta. Tota se l’endú la nit, segrest de seductora, versos muts sobre la foscor.

Els camaleons s’han cansat d’imitar-se mútuament. Però no tenen cap més color que el de les seves robes, i tots vesteixen igual. La trampa del mirall.

A baix la ciutat s’apaga, aparadors buits i maniquís acomiadats per exhibicionistes abans de poder fer vaga general, vises sense caixer, trac-trac, es trenca el cicle, punxen la bombolla, qui sóc, qui som, manifestacions dins dels paquets de paper de wàter –que per cert estan d’oferta-, símbols emboscats, trac-trac, sona la botzina, desgavell de consciències, mengen macarrons amb el DNI com a cullera, ningú coneix a ningú, fan avions de paper amb els bitllets d’avió i els tiren al mar, trac-trac, torre de control, error greu a la pista d’aterratge, arriben camaleons, milers de camaleons, tot es torna negre, merda, tottt...

Mira que ets espavilat. Ho havies tramat tot. Obres el calaix de matinada i surten impetuosament. Camaleons –o almenys això eren-. Milers. Amuntegats. Cecs, fixant la vista en algun grau infinit. Lamda zero. Dioptries blindades. Àvids de colors, atrapats en el seu bucle. Ho embruten tot. Ara és l’entorn qui es mimetitza en ells. La gent desapareix. Despullada no és res. O són tots el mateix. El paradigma de la perfecció, l’intent de plagiar una essència i millorar-la. Tot plegat, ha esclatat.

I tu, ara sí, et jubiles. Ara sí que veus l’estrella. La màquina d’escriure sona al ritme del tren. Raïls dels universos. Saps que ets tu mateix. Per sobre de tot això,

astronauta del didal foradat