Etiquetes

Avui va d’aquella que vas al cinema i algú et diu: és bo això, ha guanyat un Òscar. O vas a un restaurant i et diu "són bons aquests que sonen, van guanyar un Emmy", i després quan apareix el cambrer i et porta el vi agafa la copa, la sacseja suaument, amb un estil simiesc - ho ha après als reportatges de viticultura del dominical, no és culpa seva- i després comenta “mira, denominació d'origen, és un vi bo aquest”. i Així no acabaríem mai. Qüestió d'etiquetes.

Fins a quin punt

trien ells per nosaltres

ells

els experts, entesos, savis, recomanadors
i tota la resta

sí, potser sí que existeix el bon gust,
la bellesa,
però mai per tots, és clar

i a més,
qui t'assegura que tot aquesta convencionalitat, aquestes converses sobre afirmacions enllaunades en conserva, sobre manuals de com viure o com "saber apreciar el bo i el millor"...

perdó

em sona massa hipòcrita per creure'm
que el profeta de la moda
es renta amb el sabó
dels déus contemporanis

-hollywood i companyia-

és massa llest per desvirgar el plaer ocult
del que realment desitja,
seria com lligar-se la soga
davant la multitud
i saltar

I ara poseu-vos en la seva pell, de l’erudit dic. En aquest cas, un expert gastronòmic. Festival blablabla de cuina mediterrània. Té dos menjars davant: un de marca coneguda i “reconeguda” i un de familiar, local, de baixa volada. Tasteu un, tasteu l’altre. Elegireu honestament? Segur? Oh, evidentment, un jutge gastronòmic serà fidel als gustos, no ens pot ni passar pel cap un engany. Tururut. Molt bé, possiblement no elegiu el que creieu millor. No. Tothom sabia que triaríeu el de la marca. És una lluita desigualada.

I direu –No! Jo si fos el jutge hauria triat el feble, l’indefens, i segurament el que amaga un gust més profund i natural - d’acord, d’acord, molt bonic, revolucionaris, justiciers i poetes amb esmòquing, però primer de tot aneu oblidant-vos de la vostra credibilitat com a entès perquè tot això possiblement està podrit abans d’arribar a al cuina. M’enteneu. Aquestes lluites mai arriben a començar perquè només hi ha un bàndol. És així. Les cartes estan damunt la taula abans que les hagin repartit. I es forma aquesta cristal·lització d’esclaus de consciència, aquesta xarxa on cadascú pot intentar estripar i escapar...però alhora tots formen l’aranya. Amb la seva por, la seva classe, les seves mentides i sobretot, el seu prestigi.

Maleït prestigi,

no existiria sense els imbècils

i jo no ho afirmo

ho afirma ell

o el solitari que el va crear

- necessitava acompanyar la seva soledat

d’imbècils –

i després,

algú l’havia d’escoltar sense entendre’l

o penjar-li una medalla de plom

Bah!

Ara bé, existeix una manera. Tornem al moment de la tria. Segurament no haureu pensat en el que comporta, si és que et fan cas per culpa del colega que dus enganxat al cul, senyor prestigi, si et fan cas i decideixes girar la truita i triar el menjar desconegut, catapultar-lo més aviat, potser l’estàs perjudicant. Tu, que l’has tastat, que no has necessitat ni un segon per determinar que era molt més saborós que l’altre, tu, sabries que aquell plat segurament ja no existirà com existia. Li endinyaran additius, optimitzaran receptes i ingredients –a gran escala suposo- faran publicitat, li donaran premis, colors, logos, imatges, olors...tot inventat després, tot fals i enganyós. Éco, la moda. I tu ja no podràs tenir aquell plaer del gust clandestí, de l’anònim que s’escapa, que apareix amb pas desmanegat, fa cara d’innocent i s’envolta de tot el que representa aquell plat, de les estovalles beige, la cara suada de la cuinera, les finestres altes, el cambrer que no sap pronunciar les “rrrr”, i tot, tot és “el gust” d’allò.

I és el que al final, per molt contaminats i manipulats que estiguem, encara que pensem que el nostre gust, els estàndards socials, venen establerts per les instruccions de l’expert d’abans, encara que pugui ser que quan decidim no decidim del tot....

si us consola, podeu imaginar-vos que el responsable de tota aquesta merda de piràmide de gustos no ha decidit per vosaltres,

ha decidit per ell.

Perquè no és cap novetat, abans de tot, som egoistes.

Serà que aquest crim no té mòbil.

Així que la resta, és cosa vostra

Allioli!