dimarts, 30 de juny de 2009

Sempre jove

L'adéu
més dolç te'l donem trepitjant la gespa
regada recentment
per tota la vida fresca
que ens has donat
te'l donem a passet lent
mirada descalça
llàgrima lleu

L'adéu
més dolç te'l donem
avançant
en aquest camp que has deixat ara
tan jove i esplèndid
te'l donem encaixant el peu
sobre les teves petjades
flonges
que ens has ensenyat camins fantàstics
virgueries del cor
corregudes d'esperança
has estat davanter somiador
de jugades espontàniament genials
i espectador incansable
en aportar un polsim de màgia
que ens fes creure en nosaltres
i en les nostres il·lusions

L'adéu més dolç te'l donem vivint
com a tu t'agradava viure
ensumant intensament
l'aroma que escampa la gespa fresca
quan la trepitgem


a veure si marques un gol

dimarts, 23 de juny de 2009

Xafogor

Dormia amb el cap sota el coixí, perquè s'imaginava que durant la nit el món es capgirava. Es trobava amb les amigues i feia competicions per veure qui treia la pela més llarga i més fina i més rinxolada de la poma. Verda. La vencedora s'encarregava de reunir totes les pomes pelades i fer-ne suc, posar-lo a la nevera i treure'l un matí calorós per oferir-lo a les iaies que tot i no tenir ni un cèntim es posaven el millor vestit i sortien a passejar el carret de la compra. Les altres untaven les peles de resina perfumada i les penjaven als passadissos del metro i de tant en tant algú s'aturava i estirava el mòbil flexible, i en veure que tornava a la posició original l'individu en qüestió ostentava un somriure innocent i es descordava un botó de la camisa o s'afluixava el cinturó. Tenia un abric amb moltes butxaques i només n’utilitzava una, se'l posava i abans de sortir de casa llençava les claus a la piscina, corria molt, arribava quan fosquejava, mirava a totes les butxaques –tot i que sabia a quina hi havia el que buscava- i de l'última en treia un tub de busseig, es desfeia de tota la roba, es veia nua, suada i resplendent, es llençava fent la bomba a la piscina, es capbussava i recollia les claus. S’esperava a que sortís la lluna i obria la porta. De nit somiava que estava en una biblioteca a la qual s’accedia des d’una bota de vi abandonada d’una bodega d’un vaixell abandonat en un port abandonat d’una ciutat abandonada que curiosament s’havia quedat sense mar. A dins la biblioteca la gent estudiava en silenci les migracions dels oceans. De sobte arribaven uns forasters amb banyadors tropicals i ulleres de sol i xancletes, fins i tot arribava un vell amb un para-sol i un nen amb flotador, hi havia un noi que els guiava, visita turística, s’aturaven allà al mig i estenien tovalloles i treien la nevereta i es posaven crema i el marit panxut encenia la ràdio i encetava una cervesa i la iaia treia el ventall i el nen que jo vull les patates, i quin merder. Els de la biblioteca s’aixequen tots a una, indignadíssims, quina mala educació per favor, els envolten i els comencen a lapidar amb llibres i els rematen amb enciclopèdies i després un treu el cap ja a les últimes i diu “poseu bandera groga, hi ha meduses”. La bibliotecària entra a la base de dades, clica sobre el títol “Sociologia de platges” i hi escriu al costat “exemplar perdut i/o malmès”. I tothom torna a estudiar com si no hagués passat res.

Restitución

Antes que cantar
borrón y cuenta nueva
pásalo a limpio

diumenge, 21 de juny de 2009

Motlles



L’Amadeu Bofill s’havia dedicat tota la vida a la impremta, feia motlles de paraules. Ara estava jubilat, no hi tocava massa i s’entretenia retallant lletres del diari i trobant paraules a l’atzar. “El motlle és una forma en essència, un buit revelador, però sense la matèria que l’ompli i n’acompleixi la finalitat és inútil”, assegurava. Un dia em va parlar de l’Elda. Feia temps, quan eren joves, la noia va acudir a ell, preocupada. Li va dir que últimament, quasi cada nit, malsomiava que tenia històries precioses i genials i fantàstiques per escriure però que li era impossible trobar paper, llapis o el que fos, enlloc hi havia superfícies, color o relleu per escriure, i era espantós, perquè mentre es desesperava en donar forma a les idees, a construir per a les paraules un indret on romandre, aquestes es cansaven o es despistaven amb altres històries o es perdien perquè eren massa curioses o s’enamoraven entre elles i s’escapaven i es casaven a Las Vegas sense baixar del cotxe i tenien fills, i llavors allò era un batibull de paraules i parauletes que entraven i sortien, ja no s’entenia res, ja no existia història per escriure. Era espantós, li repetia.

Però si tu no escrius, Elda”, puntualitzava ell. “En els somnis sí, en els somnis sí ”. Ell preguntava si hi havia alguna manera de conèixer alguna d’aquestes famoses històries. “No n’he aconseguit recordar cap” assegurava consirosa. Bé, l’única manera possible que se m’acut és que expliquis la història a algú abans d’oblidar-la, va dir ell. Escriure es pot escriure de moltes maneres, saps.

I es veu que la noia va començar a explicar històries a tort i a dret, s’asseia a una cadira i la gent feia cua, per a cadascú una història, els diaris dels seus somnis n’anaven plens i també publicaven algun conte, la gent els comprava com a xurros, i l’Amadeu em va assegurar que la impremta treia fum, que tirava tant que va estar una setmana llarga fent motlles de paraules sense parar. D’on et penses sinó que he tret els estalvis per a la jubilació?

En aquest punt callava, em posava un got buit a sota als nassos i em deia “Les històries són motlles, la gent les omple”.

dissabte, 20 de juny de 2009

Impropis

Tots coneixem aquest lloc on pots portar despreocupadament la bragueta oberta, anar despentinat, caminar descalç, escopir a la font de la plaça, preguntar l’hora amb el rellotge posat, pensar en veu alta, caducar els somriures formals o no tenir res a fer i empaitar a algú que corre perquè fa tard.

És un lloc al final d’un carreró gris, a l’última casa, a l’últim pis. El porter du una targeta a la solapa on hi posa amb lletres majúscules REALITAT. La seva feina és preguntar-te amb fingida amabilitat que a qui visites, tu li dius que t’hi han convidat, i després ensenyant les dents grogues et tusta l’esquena i em sap greu, però no em consta, a l’àtic no hi viu ningú, i per si no havia quedat clar, que a més tenim reservat el dret d’admissió.

Per això som tots una mica furtius, una mica lladres, un pessic amagats, per entrar-hi és obligat arrossegar-se i no fer gens de soroll, i un cop allà quin rebombori i quina festa, Déu meu però si aquest sóc jo. Per sort no hi ha veïns et diu algú, el porter és vell, molt vell, i trigarà una bona estona en pujar totes les escales. Tenim tota la nit i un instant més. Un instant. Per prendre aquí o per emportar? Per emportar, per emportar. Així millor te l’embolico. No, no, deixa’l així, tal i com està, me’l prendré quan torni, abans d’anar a dormir. Vull que encara estigui fresc i bategant.

divendres, 19 de juny de 2009

Identitat



" Si uno se cansa

del mismo lugar,
¿Como de ser uno
No se ha de cansar? "
Fernando Pessoa


Als partits de futbol
del pati de l'escola
ningú volia fer de porter.

Era la quietud
el que ens aterria.

La quietud
i la velocitat dels xuts.

També perquè solies perdre
encara que guanyéssim el partit,
no estaves pròpiament al camp
tenies una xarxa a l'esquena
i una àrea
d'on no se t'acudeixi sortir.

L'elecció sovint era evident
ningú ho dubtava
i renunciar-hi seria molt pitjor
de nens veiem les coses
tal com són,
i encara que els anys
t'empenyin a voler córrer
regatejar obstacles
i no pensar
adona't que et toca cobrir la teva porteria
i un perímetre d'espais reduïts
i tot i que el camp és tan gran
i quina mandra
i xuten poc
i com no vols que de mi em cansi
si ja em canso d'aquest lloc
t'ha tocat de per vida
i posat-hi com vulguis
tu ets això
i estar esperant davant la teranyina
és el teu compromís amb tu mateix
i la teva posició.

dimecres, 17 de juny de 2009

Nudos


NU


Un niño vagabundeaba por la playa. Yo era de ésos que cuando empieza a oscurecer se queda ahí en la orilla, mitad guardando un pedazo de mar colgando de los párpados, mitad haciendo de farolillo por si acaso llega algún despistado. El niño se me acerca. Yo, bueno, sin querer me acerco más hacia la noche. Me dice que a quién espero. A mí mismo supongo le digo. Eso lo había preguntado el mar también. El niño es de los que cogen caracolas para devolverlas al mar, bueno, para salpicar el mar. Dice que le divierte y que supone –supongo – no serás uno de los abundantes inútiles que le dicen a uno “pon la oreja dentro la caracola que se oye el mar”, bueno, ya basta, aquí hemos llegado para decir que el mar cabe dentro de una caracola. El mar es el mar y ahí está. Le digo que no, evidentemente que no, pues claro que no, sino no estaría en la orilla. El niño me dice que para esperarse a uno mismo pues uno se tira al mar y vuelve nadando de espaldas a la playa cuando se cansa. Bueno, digo, ya estoy cansado yo, prefiero lo de los párpados y el farolillo. Y bien, qué haces tú aquí pequeño intruso. Estoy esperando una ola. He venido a amarrar la luna. Qué niño tan rico. Me contó un marinero, dice. Esas historias. Me creí solo una. Que la luna no tiene un puerto fijo, anda suelta para aquí para allá, se deja querer, se deja mirar, pero que hay noches peligrosas, de tan ligera como brilla se escapa, como un globo, y con ella se escapa el sueño y la gente pues duerme pero ya da igual un poco todo así que no duerme de verdad porque también da igual vivir y la oscuridad es el miedo y hasta tu farolillo se desvanece si ella se va. Así que parece que la luna viene sujeta por una cuerda que serían los sueños, cuerda que se adentra hasta el profundo océano, anclada en el silencio. Lo preocupante fue que el marinero vio, o eso contaba, como colgaba esa cuerda de la luna, cuerda rota ya entonces, cabello de nada. Y supuestamente porqué esperas una ola, pregunté. Porqué la ola - es una sola ola - lleva el cabo perdido de la cuerda. Yo la anclaré. Definitivamente era ése un caso rarísimo, eso pensé yo, no se puede, no se puede anclar la luna, aunque ya lo estuviera antes y se haya soltado. Muy bien hijo –eso fue lo que en realidad le contesté, compasivo quizás porque yo también soy un poco rarísimo - tu sigue con tu cabo que yo seguiré esperando. Pero el chaval no se movió. Hay una cosa señor. Me dijo que faltaba un detalle, importantísimo. El nudo. El nudo era lo que sujetaba a la luna.

DOS

Me miró muy serio muy persuasivo y sacó un libro de no sé dónde. No se leer libros, señor, otras cosas sí, pero libros no. Bueno, yo aquí ya me consideré cómplice de lo que fuese se proponía aquél personajito. El libro es real, lo juro, nosotros quizás no. Más bien dicho, seguramente no. Nunca he estado seguro de existir y después de aquello menos. El libro se llamaba “Los nudos...sin enredos”. Nudos marineros por supuesto. Me gustó el título. Empecé a leer en voz alta. (...). Estos cabos constan de un trenzado sobre un alma también trenzada. Con ello se aumenta la resistencia y se logra un trabajo uniforme. El alma da la resistencia y el forro, además da suavidad para hacerlo más agradable al tacto. El niño me quitó el libro de las manos. Ya tengo suficiente balbuceó. Al día siguiente me dijo que se iba. Adónde vas pescadillo, que eres tan poca cosa. Aquí no hay nada que hacer por el momento. Me voy lejos, a buscar un alma trenzada. Dentro de los nudos hay almas, sino no se aguanta nada. Y que es un alma trenzada dime. Yo no sé, ya se verá. Seguramente será alguna que se ha escapado de su cuerpo, supongo un alma vivaz, noctámbula, enamorada, húmeda y submarina. Para atar la cuerda se necesita un cabo resistente y suave, agradable al tacto. ¿Acaso pensaste que la luna se deja atar por cualquiera?

dimarts, 16 de juny de 2009

Auguris el·líptics

Imposa't com a condició
renunciar d'una vegada per totes
al sempre i al mai
en plural
el temps és una ració interminable
que es pot servir en plates, postres, bols i demés
i anem repetint
estar tips
només ho estarem quan realment
deixem de tenir gana,
la sobretaula
és l'absolut recurrent
aquesta premissa que no hi ha coses
innombrables,
que les ànimes ara o després
tenen una direcció definida
precisa, exacta,
la rutina ens fa descartar
un bon grapat de possibilitats
i és la por
i és l'excusa
per atorgar al temps
el mal de panxa
i l'insípid sabor
de repetir
sense saber perquè

dilluns, 15 de juny de 2009

Pàgines

Tu t’encarregaràs de passar les pàgines a la pianista. Queda totalment prohibit bufar-li a l’orella, mirar-li l’escot de reüll i per suposat tocar alguna tecla. El pedal tampoc. Només passar pàgina, ets l’especialista. Hi has de ser i no hi has de ser, ja m’entens. El públic només la pot veure a ella, només l’ha de veure a ella. Així que no cridis l’atenció. Que no et suïn massa les mans, no facis ganyotes, no expressis. Tu ets a dalt l’escenari, ningú s’ha d’adonar que disfrutes fent això, tu no ets amb ells, no ets part d’ells. Tu t’asseus al seu costat. Ella confia en tu però no ho sap. Tu confies en les seves mans setinades i li guies la mirada. Quan acabi la peça t’hauràs de fer fonedís. L’ovació tampoc és gens per tu. No fa per tu. A tu t’agraden les altres coses petites, el so acompassat amb la seva música quan passes pàgina a la partitura, etc. Ella et donarà les gràcies. No oblidis però que tu només passes pàgines. El llibre l’obre i el tanca ella. Després tots aniran a celebrar l’èxit del concert, et convidaran a venir amb ells com si convidessin a la cuinera cubana soltera abandonada a un restaurant a la zona alta de la ciutat, unes copes de més, el racó del bar on vindrà ella ara sense piano, amb més swing que clàssic als llavis d’acord, et dirà que ets tant genial, i pensaràs s’està acomiadant, que és allò que sempre diuen abans que aplaudeixin els idiotes que seuen a les butaques, en realitat tu ets un estrany peculiar silenciós personatge que l’únic que fa és passar pàgines, és normal, és que ets tant genial, i tu és clar, merda, clar tu la voldries per tu, tu confies en les seves mans, el perfum de la seva pell, la seva mirada que et segueix els dits quan passes pàgina, merda, que és l’únic que fas, tu la voldries cada matí per passar-li les pàgines del diari, cada carta que li enviïs per viatjar tu dins la carta i passar-li pàgina, però merda, llegeix ella, toca ella, ella s’acomiada, ets tan genial però, saps que et durarà una nit, ho saps quan està començant, ara, i després d’un mes o dos tornaran a convidar-te a celebrar, ella s’haurà deixat tastar una mica, suficient perquè et tremolin les mans quan li passis pàgina, ves a saber que hi trobo a la següent, ves a saber que la perdo, que ja ho sabies, amb unes copes de més, al mateix racó del bar, un últim glop abans de mirar-la, li brillen els ulls, es nota que canvia d’estil, que se li fan petits els pentagrames, i en fi, torna a dir allò, ets genial, ara només genial, bé, ja sabem que toca fer no?, ella es queda en silenci, tu ets l’especialista, vinga va, no ho allarguem, glissando, ara mires a l’escenari del bar, ombrívol i buit, et gires cap a ella, veu ronca, “toca-me’n una per mi, va”, pàgina passada, ara estem a l’última, ella et mira compassiva, “em sap greu, d’aquí un temps mai se sap...”, (...), s’aixeca, arriba a l’escenari de joguina i toca una música de fira, d’immunitat somiadora, bé, tu ja t’has aixecat i camines i a la teva esquena una empenta desoladora, sents cada cop més lluny la melodia i el llibre es tanca just quan surts del bar i es tanca la porta. Al carrer un borratxo et reconeix. No saps de què. Et crida, t’hi acostes, et mira i mussita “Ara no ho podràs evitar, no podràs evitar abandonar això de passar pàgines, et dedicaràs indefinidament a quedar-te-les per separat, estripar-ne alguna de tant en tant, ordenar-les, classificar-les, amagar-les per casa, desordenar-les, rellegir-les, enyorar-les sobretot i enquadernar-les. Solitari futur enquadernador, ara et toca posar-ho tot a lloc. Quan ho puguis tenir al prestatge, mirar-ne només el títol i resistir l’ànsia d’obrir-lo –i fullejar- podràs enfrontar-te a aquella pàgina límpidament blanca des de sempre teva.

dissabte, 13 de juny de 2009

Cursa


Congregació de gent al passeig. Un circuit en forma diapasó s’endevina entre la multitud. A l’àpex de l’artilugi un podi cúbic on hi ha escrit el número zero. A dalt del podi un adorable vellet de cames primes i abundant pelleringa, amb pantalons curts, mitjons alts, cinta al cap i sabatilles esportives molt ben cordades . Sense dorsal. A l’esquena hi du enganxat un mirall. Tota la roba negra, i del mig del serrell al melic hi du pintada una línia blanca vertical. El vellet fa un salt, mig aleteig i quan arriba de nou al podi sona una nota. Deixa que ho impregni tot. El públic emmudeix. Crepita el silenci de les formigues. El vellet considera que l’aire ja està afinat, es grata la barbeta i extreu una batuta. Mira al cel, s’ajup, s’ajup tant que des de la tarima quasi toca el terra, i mentre fa un segon salt cap endavant llença la batuta. Molt amunt. Aleshores es posa a córrer molt lentament, molt cansat, no s’aixeca ni un bri de pols, el ritme és exacte, tothom fa un “oooooh”, tothom mira, els nens l’assenyalen i voldrien córrer darrere seu i viure sempre així –empaitant un vellet com qui fa volar un estel - però els pares els tenen ben agafats de la maneta-, les iaies lamenten ser ja tan iaies –no per l’edat sinó perquè el temps s’acaba i potser d’aquí un instant ja no són a temps de recordar una cosa tan intensa- i qui més qui menys s’aguanta un esternut o deixa de parpellejar o té la sensació que allò és interminable, però tampoc s’angoixa perquè no s’hi està malament allà.

El vellet recorre tot el circuit, contornejat només pel buit que deixa la gent. Cap so a part de les seves passes. El mirall recorre tot el circuit. A l’inrevés. El vell és tot el que queda enrere. Viure també és desfer la vida avançant calmosament per tornar-la a començar just ara mateix, d’aquí res. Arriba a la recta final. Aplaudiments, primer tímids, després fogosos. Als últims, als més lents, sempre se’ls aplaudeix. Per què serà? Als que passen davant la gent els mira, fan apostes, especulen sobre qui arribarà abans. Però no aplaudeixen. No es mereixen aquest reconeixement, potser. Potser en realitat ningú voldria ser com ells. Tant ràpids. Tant temps per descansar. El vellet s’aproxima, desaccelerant. Extenuat. Els aplaudiments sonen cada cop més fort i cada cop més lents.

La batuta encara és al cel. El vellet arriba on tothom esperava que arribés. No és un punt distingible entre la resta, simplement l’és. S’atura. S’estira perpendicular al camí. El vellet i una ratlla blanca pintada sobre seu. Cau la batuta. La pren, l’aixeca i diu:

- Jo sóc la frontera, jo sóc el final. Jo sóc la cursa, jo sóc el cabal.

La munió deixa d’aplaudir. Una fulgurant onada de nostàlgia travessa el passeig. Aleshores el vellet, tot ell estirat, aixeca la batuta i comença a dirigir l’orquestra. A l’altre extrem del traçat comença la cursa. Aquesta és la veritable cursa. Els més ràpids, joves, atractius. Més que guanyar volen arribar. Ells són la vida. Ell és la cursa, ja ho ha dit.

El públic deixa de mirar a dins del circuit. Tothom va marxant, tothom es dispersa, a poc a poc els assistents desapareixen i es tanquen a casa i abaixen les persianes i sopen en silenci i se’n van a dormir d’hora. I quan els atletes arriben quasi al final ja no existeix cap circuit. Només un home isolat, una home meta. Només un passeig buit, un podi i un vell estirat amb un mirall a l’esquena.

Jo sóc la cursa. Vosaltres la vida. I ningú mai gosarà trepitjar-me per arribar.
Així, tots i cadascun dels atletes, el del dorsal dotze, el del 5, el del 3, tots i cadascun s’acosten al podi, l’obren per dalt com si fos una capsa i hi van entrant.

Més tard ja és de nit, el vellet camina de puntetes fins al podi, barret de mag on tornen les mentides, i aplaudeix entusiasmat. El podi s’enlaira com un globus de fira i el vellet es mira la nit, la mira tota, i xiuxiueja: “Ho hem tornat a aconseguir. Fins demà al matí el temps no hi és. Volta pel cel. Volta per tu. Tu tota”. Dit això el cronòmetre s’atura. El vellet sospira alleujat. En aquest ara que és un sempre podrà descansar. Just entre el petit i recòndit buit entre la meta de la cursa i el començament d’una altra. Que és la mateixa. Entre on acabes i comences. Fins que claregi deixarà de ser una cursa dels altres. Podrà sortir del traçat i ho serà tot sense límits, fins que claregi.

dissabte, 6 de juny de 2009

Ditades

Avui omplirem els vidres de ditades
escriurem noms inventats a la paret
ens asseurem als prestatges
per ordre alfabètic
ens llegirem les mirades
per ordre alfabètic també
escoltarem tres cops seguits una cançó
convencerem a l'acordionista de Sants
que ens la toqui un últim cop
farem percussió
amb el belcro de les xancletes
auscultarem les voreres
per endevinar quan ve
quan vingui
l'estiu
i marxarem corrent
que ve, que ja ve
apagarem tots els llums
com si fos
una festa sorpresa
n'hi haurà un a la porta
vigilant per l'espiera
que estarà entelada
de sospirs encabritats
quanta gent hi cap
en aquest petit racó
farem silenci
i junts abans que entri
fitarem la finestra
i allà les ditades
sota el prisma de la lluna
ja no seran transparents

dimecres, 3 de juny de 2009

Croqueta

El que a tu t'agradava era adormir-te l'últim i despertar-te el primer, dir mandrosos de merda lleveu-vos, tenir gana i menjar cireres recolzat a la finestra, perdre un mitjó pel celobert i abaixar la persiana i no tenir res a fer i voltar pel poble. El que a tu t'agradava, després de caminar una bona estona, era aturar-te en un pont, al pont, prendre el sol, menjar un croissant i dir bon dia a tot aquell qui passa, ets una mena de paisatge tu també oi?, saludar als avis és la teva manera de remullar el temps, si fa bo, si farà bo, que potser plourà, un passeig ple de bancs i quasi tot d'ombra i el riu que et calma, que ve a ser com una cafeïna dins les teves venes, i l'únic banc del passeig quasi tot d'ombra on hi toca el sol, i posar-te a llegir, i intercal·lar-ho amb posar-se a fer veure que llegeixes escoltant el pas tranquil dels avis que passegen, que et passegen segons com, l'ombra t'atrapa i corre fresca, fa fresca aquí i els avis la prenen, i els llavis aprenen a assaborir el silenci, i marxes a buscar sol, i silenci sobretot, i t'agrada perquè al final no saps com arribes on ahir la nit, on la lluna plena i ell convocant estrelles, l'herba molla on ahir la nit, pujant pel camí que fa olor més d'avui que d'ahir diria, i és un prat que fa baixada perquè la vista rellisca arreu de les muntanyes que t'envolten, i arribes i el sol alt, i el que t'agradava de veritat en aquest moment era descalçar-te corrent, corrent mentres et treies la samarreta, i a dalt de tot llançar-te fent la croqueta. I tot i que estaves a baix de tot, t'aixecaves i el món sí que girava al teu voltant una mica, i era més aviat com girar tu per fora el món, ja no només t'agradava, t'encanta encara.

dimarts, 2 de juny de 2009

Corazones y "Caprichitos" y oscilaciones


Relojes

Un fama tenía un reloj de pared y todas las semanas le daba cuerda CON GRAN CUIDADO. Pasó un cronopio y al verlo se puso a reír, fue a su casa e inventó el reloj-alcachofa o alcaucil, que de una y otra manera puede y debe decirse.
El reloj alcaucil de este cronopio es un alcaucil de la gran especie, sujeto por el tallo a un agujero de la pared. Las innumerables hojas del alcaucil marcan la hora presente y además todas las horas, de modo que el cronopio no hace más que sacarle una hoja y ya sabe una hora. Como las va sacando de izquierda a derecha, siempre la hoja da la hora justa, y cada día el cronopio empieza a sacar una nueva vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse, y en la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento, entonces se la come con aceite, vinagre y sal, y pone otro reloj en el agujero.

Julio Cortázar
Historias de cronopios y de famas




[Bamboleo,
porque mi vida yo la prefiero
vivir así]



I vet aquí

El Gat i el Gos, el Gos i el Gat, eren fugitius, fugitius i últimament tenien pocs encàrrecs. Treballaven de nit, vivien abans dels somnis. Un miol i un lladruc abans. Abans d’obrir la finestra, ben bé un pam abans. Podríem dir exactament en el moment de córrer la cortina, i sempre es preferible tenir cortina. S’havia de ser discret, aparèixer sempre en el moment just quan tothom t’esperava en el moment just i desaparèixer també. En el moment just el Gat i el Gos eren una sola cosa, només quan tocava ser una sola cosa. Ningú més la sabia fer aquesta feina i últimament tenien pocs encàrrecs. El Gat i el Gos ja no eren ciutadans, ja no eren d’enlloc més aviat, al Barri Felí sostenien que era immundament ridícul que el Gat necessités la col•laboració del Gos per guanyar-se la vida, i al Barri Caní consideraven que la relació que mantenia el Gos amb el Gat era una vil traïció a l’espècie. Situat ja el problema cal dir que tant el Gat com el Gos eren coneguts i reconeguts, eren famosos podríem dir, però se’ls buscava i, en aquest cas, qualsevol excusa era bona per a ser declarat fugitiu, i després de fugitiu, declarat com a digne de persecució. Allà les coses anaven així. A ningú li interessava un escàndol com aquell.

La seva feina consistia en acabar els contes. Bé, no tots els contes. Els contes d’abans d’anar a dormir, de llit que es fa immens, els contes, en fi, de sempre, de sempre que som i hem estat nens. Era una feina ràpida, aparició protocol•lària, una petita presència, una mena de senyal que les coses continuen essent com han estat i seran, en el fons tan senzill com el nostre Gat i el nostre Gos allà, palplantats, acostumats ja a viure fora del temps i d’aquestes coses que no entenem ni quan som nens. Acomiadar les coses , la feina bruta en part, i en part no tant, principalment per allò d’abans dels somnis, i també perquè era una certesa dins del conte. I vet aquí un Gos, i vet aquí un Gat i aquest conte s’ha acabat. I així, així s’acabava. Ells desapareixien amb la feina feta. Desapareixien. Com una sola cosa, perquè acabar s’acaba en l’u. Quan els anomenava –rebatejava- ja no hi eren. Vull dir, és estrany, però la seva vida consistia en això. Vet aquí. Un Gos. Un Gat. Com batecs. La feina al final t’acaba canviant. Però després ens fem grans i ve tot allò de “això sona infantil”, “ja tenim una edat” i els contes desapareixen i el Gat i el Gos deixen de ser ciutadans i no tenen tants encàrrecs i resulta que són fugitius.

Temps després, tampoc massa més tard, va estendre’s un rumor fatídic entre els petits humans, petits personatges que escolten –escolten sobretot- abans d’anar dormir. Tots els contes acaben igual. Com? Tots. I això no vol dir, de sobte, que s’ensorra una professió que en el fons així deixa les coses. Inacabades? Els nens desesperats, els pares llegint, i el rumor corre però ningú ho entén. Què vol dir que tots els contes acaben igual? Els nens s’adormen tard, es neguitegen, tenen por, desperten els pares, els pares van cansats, i el dia següent llegeixen i s'equivoquen i s’adormen. I és aleshores que el Gat i el Gos últimament tenen menys encàrrecs. El nen intenta recordar el conte, per explicar-se’l per dins. No el recorda. Ho torna a intentar. Res. El pare ronca. El nen s’emprenya i deixa de ser dòcil i fràgil i somiador i innocent, amb un gest ràpid tanca el llum de la tauleta de nit mentre amb una veueta indignada es recita per ell mateix “I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat”. I s’adorm. I just abans de somiar ho entén. Aquesta frase tan juganera, aquest "Vet aquí" sembla que no formi part de la història, de les històries, però n’és inherent. Allò que comença ha d’acabar. I el principi rima amb el final, el rodolí lleuger, la volta agradable. Els contes, al cap i a la fi –i a la fi especialment- tots acaben igual. Al cap del temps ens fem grans i tot deixa d’acabar igual, simplement ho acabem. Deixant per més tard.