Pàgines

Tu t’encarregaràs de passar les pàgines a la pianista. Queda totalment prohibit bufar-li a l’orella, mirar-li l’escot de reüll i per suposat tocar alguna tecla. El pedal tampoc. Només passar pàgina, ets l’especialista. Hi has de ser i no hi has de ser, ja m’entens. El públic només la pot veure a ella, només l’ha de veure a ella. Així que no cridis l’atenció. Que no et suïn massa les mans, no facis ganyotes, no expressis. Tu ets a dalt l’escenari, ningú s’ha d’adonar que disfrutes fent això, tu no ets amb ells, no ets part d’ells. Tu t’asseus al seu costat. Ella confia en tu però no ho sap. Tu confies en les seves mans setinades i li guies la mirada. Quan acabi la peça t’hauràs de fer fonedís. L’ovació tampoc és gens per tu. No fa per tu. A tu t’agraden les altres coses petites, el so acompassat amb la seva música quan passes pàgina a la partitura, etc. Ella et donarà les gràcies. No oblidis però que tu només passes pàgines. El llibre l’obre i el tanca ella. Després tots aniran a celebrar l’èxit del concert, et convidaran a venir amb ells com si convidessin a la cuinera cubana soltera abandonada a un restaurant a la zona alta de la ciutat, unes copes de més, el racó del bar on vindrà ella ara sense piano, amb més swing que clàssic als llavis d’acord, et dirà que ets tant genial, i pensaràs s’està acomiadant, que és allò que sempre diuen abans que aplaudeixin els idiotes que seuen a les butaques, en realitat tu ets un estrany peculiar silenciós personatge que l’únic que fa és passar pàgines, és normal, és que ets tant genial, i tu és clar, merda, clar tu la voldries per tu, tu confies en les seves mans, el perfum de la seva pell, la seva mirada que et segueix els dits quan passes pàgina, merda, que és l’únic que fas, tu la voldries cada matí per passar-li les pàgines del diari, cada carta que li enviïs per viatjar tu dins la carta i passar-li pàgina, però merda, llegeix ella, toca ella, ella s’acomiada, ets tan genial però, saps que et durarà una nit, ho saps quan està començant, ara, i després d’un mes o dos tornaran a convidar-te a celebrar, ella s’haurà deixat tastar una mica, suficient perquè et tremolin les mans quan li passis pàgina, ves a saber que hi trobo a la següent, ves a saber que la perdo, que ja ho sabies, amb unes copes de més, al mateix racó del bar, un últim glop abans de mirar-la, li brillen els ulls, es nota que canvia d’estil, que se li fan petits els pentagrames, i en fi, torna a dir allò, ets genial, ara només genial, bé, ja sabem que toca fer no?, ella es queda en silenci, tu ets l’especialista, vinga va, no ho allarguem, glissando, ara mires a l’escenari del bar, ombrívol i buit, et gires cap a ella, veu ronca, “toca-me’n una per mi, va”, pàgina passada, ara estem a l’última, ella et mira compassiva, “em sap greu, d’aquí un temps mai se sap...”, (...), s’aixeca, arriba a l’escenari de joguina i toca una música de fira, d’immunitat somiadora, bé, tu ja t’has aixecat i camines i a la teva esquena una empenta desoladora, sents cada cop més lluny la melodia i el llibre es tanca just quan surts del bar i es tanca la porta. Al carrer un borratxo et reconeix. No saps de què. Et crida, t’hi acostes, et mira i mussita “Ara no ho podràs evitar, no podràs evitar abandonar això de passar pàgines, et dedicaràs indefinidament a quedar-te-les per separat, estripar-ne alguna de tant en tant, ordenar-les, classificar-les, amagar-les per casa, desordenar-les, rellegir-les, enyorar-les sobretot i enquadernar-les. Solitari futur enquadernador, ara et toca posar-ho tot a lloc. Quan ho puguis tenir al prestatge, mirar-ne només el títol i resistir l’ànsia d’obrir-lo –i fullejar- podràs enfrontar-te a aquella pàgina límpidament blanca des de sempre teva.