Congregació de gent al passeig. Un circuit en forma diapasó s’endevina entre la multitud. A l’àpex de l’artilugi un podi cúbic on hi ha escrit el número zero. A dalt del podi un adorable vellet de cames primes i abundant pelleringa, amb pantalons curts, mitjons alts, cinta al cap i sabatilles esportives molt ben cordades . Sense dorsal. A l’esquena hi du enganxat un mirall. Tota la roba negra, i del mig del serrell al melic hi du pintada una línia blanca vertical. El vellet fa un salt, mig aleteig i quan arriba de nou al podi sona una nota. Deixa que ho impregni tot. El públic emmudeix. Crepita el silenci de les formigues. El vellet considera que l’aire ja està afinat, es grata la barbeta i extreu una batuta. Mira al cel, s’ajup, s’ajup tant que des de la tarima quasi toca el terra, i mentre fa un segon salt cap endavant llença la batuta. Molt amunt. Aleshores es posa a córrer molt lentament, molt cansat, no s’aixeca ni un bri de pols, el ritme és exacte, tothom fa un “oooooh”, tothom mira, els nens l’assenyalen i voldrien córrer darrere seu i viure sempre així –empaitant un vellet com qui fa volar un estel - però els pares els tenen ben agafats de la maneta-, les iaies lamenten ser ja tan iaies –no per l’edat sinó perquè el temps s’acaba i potser d’aquí un instant ja no són a temps de recordar una cosa tan intensa- i qui més qui menys s’aguanta un esternut o deixa de parpellejar o té la sensació que allò és interminable, però tampoc s’angoixa perquè no s’hi està malament allà.
El vellet recorre tot el circuit, contornejat només pel buit que deixa la gent. Cap so a part de les seves passes. El mirall recorre tot el circuit. A l’inrevés. El vell és tot el que queda enrere. Viure també és desfer la vida avançant calmosament per tornar-la a començar just ara mateix, d’aquí res. Arriba a la recta final. Aplaudiments, primer tímids, després fogosos. Als últims, als més lents, sempre se’ls aplaudeix. Per què serà? Als que passen davant la gent els mira, fan apostes, especulen sobre qui arribarà abans. Però no aplaudeixen. No es mereixen aquest reconeixement, potser. Potser en realitat ningú voldria ser com ells. Tant ràpids. Tant temps per descansar. El vellet s’aproxima, desaccelerant. Extenuat. Els aplaudiments sonen cada cop més fort i cada cop més lents.
La batuta encara és al cel. El vellet arriba on tothom esperava que arribés. No és un punt distingible entre la resta, simplement l’és. S’atura. S’estira perpendicular al camí. El vellet i una ratlla blanca pintada sobre seu. Cau la batuta. La pren, l’aixeca i diu:
- Jo sóc la frontera, jo sóc el final. Jo sóc la cursa, jo sóc el cabal.
La munió deixa d’aplaudir. Una fulgurant onada de nostàlgia travessa el passeig. Aleshores el vellet, tot ell estirat, aixeca la batuta i comença a dirigir l’orquestra. A l’altre extrem del traçat comença la cursa. Aquesta és la veritable cursa. Els més ràpids, joves, atractius. Més que guanyar volen arribar. Ells són la vida. Ell és la cursa, ja ho ha dit.
El públic deixa de mirar a dins del circuit. Tothom va marxant, tothom es dispersa, a poc a poc els assistents desapareixen i es tanquen a casa i abaixen les persianes i sopen en silenci i se’n van a dormir d’hora. I quan els atletes arriben quasi al final ja no existeix cap circuit. Només un home isolat, una home meta. Només un passeig buit, un podi i un vell estirat amb un mirall a l’esquena.
Jo sóc la cursa. Vosaltres la vida. I ningú mai gosarà trepitjar-me per arribar.
Així, tots i cadascun dels atletes, el del dorsal dotze, el del 5, el del 3, tots i cadascun s’acosten al podi, l’obren per dalt com si fos una capsa i hi van entrant.
Més tard ja és de nit, el vellet camina de puntetes fins al podi, barret de mag on tornen les mentides, i aplaudeix entusiasmat. El podi s’enlaira com un globus de fira i el vellet es mira la nit, la mira tota, i xiuxiueja: “Ho hem tornat a aconseguir. Fins demà al matí el temps no hi és. Volta pel cel. Volta per tu. Tu tota”. Dit això el cronòmetre s’atura. El vellet sospira alleujat. En aquest ara que és un sempre podrà descansar. Just entre el petit i recòndit buit entre la meta de la cursa i el començament d’una altra. Que és la mateixa. Entre on acabes i comences. Fins que claregi deixarà de ser una cursa dels altres. Podrà sortir del traçat i ho serà tot sense límits, fins que claregi.
El vellet recorre tot el circuit, contornejat només pel buit que deixa la gent. Cap so a part de les seves passes. El mirall recorre tot el circuit. A l’inrevés. El vell és tot el que queda enrere. Viure també és desfer la vida avançant calmosament per tornar-la a començar just ara mateix, d’aquí res. Arriba a la recta final. Aplaudiments, primer tímids, després fogosos. Als últims, als més lents, sempre se’ls aplaudeix. Per què serà? Als que passen davant la gent els mira, fan apostes, especulen sobre qui arribarà abans. Però no aplaudeixen. No es mereixen aquest reconeixement, potser. Potser en realitat ningú voldria ser com ells. Tant ràpids. Tant temps per descansar. El vellet s’aproxima, desaccelerant. Extenuat. Els aplaudiments sonen cada cop més fort i cada cop més lents.
La batuta encara és al cel. El vellet arriba on tothom esperava que arribés. No és un punt distingible entre la resta, simplement l’és. S’atura. S’estira perpendicular al camí. El vellet i una ratlla blanca pintada sobre seu. Cau la batuta. La pren, l’aixeca i diu:
- Jo sóc la frontera, jo sóc el final. Jo sóc la cursa, jo sóc el cabal.
La munió deixa d’aplaudir. Una fulgurant onada de nostàlgia travessa el passeig. Aleshores el vellet, tot ell estirat, aixeca la batuta i comença a dirigir l’orquestra. A l’altre extrem del traçat comença la cursa. Aquesta és la veritable cursa. Els més ràpids, joves, atractius. Més que guanyar volen arribar. Ells són la vida. Ell és la cursa, ja ho ha dit.
El públic deixa de mirar a dins del circuit. Tothom va marxant, tothom es dispersa, a poc a poc els assistents desapareixen i es tanquen a casa i abaixen les persianes i sopen en silenci i se’n van a dormir d’hora. I quan els atletes arriben quasi al final ja no existeix cap circuit. Només un home isolat, una home meta. Només un passeig buit, un podi i un vell estirat amb un mirall a l’esquena.
Jo sóc la cursa. Vosaltres la vida. I ningú mai gosarà trepitjar-me per arribar.
Així, tots i cadascun dels atletes, el del dorsal dotze, el del 5, el del 3, tots i cadascun s’acosten al podi, l’obren per dalt com si fos una capsa i hi van entrant.
Més tard ja és de nit, el vellet camina de puntetes fins al podi, barret de mag on tornen les mentides, i aplaudeix entusiasmat. El podi s’enlaira com un globus de fira i el vellet es mira la nit, la mira tota, i xiuxiueja: “Ho hem tornat a aconseguir. Fins demà al matí el temps no hi és. Volta pel cel. Volta per tu. Tu tota”. Dit això el cronòmetre s’atura. El vellet sospira alleujat. En aquest ara que és un sempre podrà descansar. Just entre el petit i recòndit buit entre la meta de la cursa i el començament d’una altra. Que és la mateixa. Entre on acabes i comences. Fins que claregi deixarà de ser una cursa dels altres. Podrà sortir del traçat i ho serà tot sense límits, fins que claregi.
1 comentari:
m'ha agradat molt Pau! molt... preciós! un petonet molt gran des d'aquí, bonne nuit èt à jeudi! Gros bisous! et bon chance lundi :)
Publica un comentari a l'entrada