Tots coneixem aquest lloc on pots portar despreocupadament la bragueta oberta, anar despentinat, caminar descalç, escopir a la font de la plaça, preguntar l’hora amb el rellotge posat, pensar en veu alta, caducar els somriures formals o no tenir res a fer i empaitar a algú que corre perquè fa tard.
És un lloc al final d’un carreró gris, a l’última casa, a l’últim pis. El porter du una targeta a la solapa on hi posa amb lletres majúscules REALITAT. La seva feina és preguntar-te amb fingida amabilitat que a qui visites, tu li dius que t’hi han convidat, i després ensenyant les dents grogues et tusta l’esquena i em sap greu, però no em consta, a l’àtic no hi viu ningú, i per si no havia quedat clar, que a més tenim reservat el dret d’admissió.
Per això som tots una mica furtius, una mica lladres, un pessic amagats, per entrar-hi és obligat arrossegar-se i no fer gens de soroll, i un cop allà quin rebombori i quina festa, Déu meu però si aquest sóc jo. Per sort no hi ha veïns et diu algú, el porter és vell, molt vell, i trigarà una bona estona en pujar totes les escales. Tenim tota la nit i un instant més. Un instant. Per prendre aquí o per emportar? Per emportar, per emportar. Així millor te l’embolico. No, no, deixa’l així, tal i com està, me’l prendré quan torni, abans d’anar a dormir. Vull que encara estigui fresc i bategant.
És un lloc al final d’un carreró gris, a l’última casa, a l’últim pis. El porter du una targeta a la solapa on hi posa amb lletres majúscules REALITAT. La seva feina és preguntar-te amb fingida amabilitat que a qui visites, tu li dius que t’hi han convidat, i després ensenyant les dents grogues et tusta l’esquena i em sap greu, però no em consta, a l’àtic no hi viu ningú, i per si no havia quedat clar, que a més tenim reservat el dret d’admissió.
Per això som tots una mica furtius, una mica lladres, un pessic amagats, per entrar-hi és obligat arrossegar-se i no fer gens de soroll, i un cop allà quin rebombori i quina festa, Déu meu però si aquest sóc jo. Per sort no hi ha veïns et diu algú, el porter és vell, molt vell, i trigarà una bona estona en pujar totes les escales. Tenim tota la nit i un instant més. Un instant. Per prendre aquí o per emportar? Per emportar, per emportar. Així millor te l’embolico. No, no, deixa’l així, tal i com està, me’l prendré quan torni, abans d’anar a dormir. Vull que encara estigui fresc i bategant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada