I vet aquí

El Gat i el Gos, el Gos i el Gat, eren fugitius, fugitius i últimament tenien pocs encàrrecs. Treballaven de nit, vivien abans dels somnis. Un miol i un lladruc abans. Abans d’obrir la finestra, ben bé un pam abans. Podríem dir exactament en el moment de córrer la cortina, i sempre es preferible tenir cortina. S’havia de ser discret, aparèixer sempre en el moment just quan tothom t’esperava en el moment just i desaparèixer també. En el moment just el Gat i el Gos eren una sola cosa, només quan tocava ser una sola cosa. Ningú més la sabia fer aquesta feina i últimament tenien pocs encàrrecs. El Gat i el Gos ja no eren ciutadans, ja no eren d’enlloc més aviat, al Barri Felí sostenien que era immundament ridícul que el Gat necessités la col•laboració del Gos per guanyar-se la vida, i al Barri Caní consideraven que la relació que mantenia el Gos amb el Gat era una vil traïció a l’espècie. Situat ja el problema cal dir que tant el Gat com el Gos eren coneguts i reconeguts, eren famosos podríem dir, però se’ls buscava i, en aquest cas, qualsevol excusa era bona per a ser declarat fugitiu, i després de fugitiu, declarat com a digne de persecució. Allà les coses anaven així. A ningú li interessava un escàndol com aquell.

La seva feina consistia en acabar els contes. Bé, no tots els contes. Els contes d’abans d’anar a dormir, de llit que es fa immens, els contes, en fi, de sempre, de sempre que som i hem estat nens. Era una feina ràpida, aparició protocol•lària, una petita presència, una mena de senyal que les coses continuen essent com han estat i seran, en el fons tan senzill com el nostre Gat i el nostre Gos allà, palplantats, acostumats ja a viure fora del temps i d’aquestes coses que no entenem ni quan som nens. Acomiadar les coses , la feina bruta en part, i en part no tant, principalment per allò d’abans dels somnis, i també perquè era una certesa dins del conte. I vet aquí un Gos, i vet aquí un Gat i aquest conte s’ha acabat. I així, així s’acabava. Ells desapareixien amb la feina feta. Desapareixien. Com una sola cosa, perquè acabar s’acaba en l’u. Quan els anomenava –rebatejava- ja no hi eren. Vull dir, és estrany, però la seva vida consistia en això. Vet aquí. Un Gos. Un Gat. Com batecs. La feina al final t’acaba canviant. Però després ens fem grans i ve tot allò de “això sona infantil”, “ja tenim una edat” i els contes desapareixen i el Gat i el Gos deixen de ser ciutadans i no tenen tants encàrrecs i resulta que són fugitius.

Temps després, tampoc massa més tard, va estendre’s un rumor fatídic entre els petits humans, petits personatges que escolten –escolten sobretot- abans d’anar dormir. Tots els contes acaben igual. Com? Tots. I això no vol dir, de sobte, que s’ensorra una professió que en el fons així deixa les coses. Inacabades? Els nens desesperats, els pares llegint, i el rumor corre però ningú ho entén. Què vol dir que tots els contes acaben igual? Els nens s’adormen tard, es neguitegen, tenen por, desperten els pares, els pares van cansats, i el dia següent llegeixen i s'equivoquen i s’adormen. I és aleshores que el Gat i el Gos últimament tenen menys encàrrecs. El nen intenta recordar el conte, per explicar-se’l per dins. No el recorda. Ho torna a intentar. Res. El pare ronca. El nen s’emprenya i deixa de ser dòcil i fràgil i somiador i innocent, amb un gest ràpid tanca el llum de la tauleta de nit mentre amb una veueta indignada es recita per ell mateix “I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat”. I s’adorm. I just abans de somiar ho entén. Aquesta frase tan juganera, aquest "Vet aquí" sembla que no formi part de la història, de les històries, però n’és inherent. Allò que comença ha d’acabar. I el principi rima amb el final, el rodolí lleuger, la volta agradable. Els contes, al cap i a la fi –i a la fi especialment- tots acaben igual. Al cap del temps ens fem grans i tot deixa d’acabar igual, simplement ho acabem. Deixant per més tard.