dilluns, 30 de març de 2009

Interludi vertical


Penjat en una paret rocosa, demanes una treva a la gravetat
i aferrant-hi amb un sol braç
ets ja una prolongació d'allò,
no pots tenir por perquè si caus,
t'ho dic en serio,
si caus tu, cau aquesta muntanya

I això no passarà, oi?

diumenge, 29 de març de 2009

Atac

Els nens jugaven al replà. La mare rentava el cullerot amb aigua calenta. Sense guants. S'hi havien quedat enganxats alguns fideus de la paella que havien fet al terrat. El nens jugaven al replà, corrien, ensopegaven, sobretot cridaven. L'avi feia la migdiada amb les ulleres d'augment posades i la boca molt oberta. Amb tot aquell rebombori, dormia. S'atura el sarau. Arriba l'eco dels nens, que ara discuteixen més seriosos. Són bessons. Tenen coses curioses els bessons, això ho deia l'avi, tenen petites veritats extraordinàries, una intuïció subterrània, immòbil. Se senten passes tranquil·les, amb sabatilles. La mare les reconeix. No són com les del seu marit, que arrossega els peus. O l'ànima. A la Bruna, la dona de fer feines, no li agrada la gent que arrossega els peus. Diu que sempre tenen por de caure. Que a més escampen la pols i gasten la sola de la sabata. O foraden els mitjons. Els nens, però, s'acosten amb petjades suaus, efímeres, com saltironets ralentitzats. Obren la porta de la cuina. Es queden allà palplantats, respirant per un capil·lar. La mare acaba d'esvandir la paella i calmosament, es gira.

- Mare, quan el dolent atrapa al bo, què diu "Mans enlaire!" o "A terra!"?

Els fills se la miren impacients. És un gran dilema. La mare se'ls mira, endolceix la cara i diu:

- Quan el dolent atrapa el bo, si és dolent de veritat no li diu res. El mira als ulls. Si el bo és bo de veritat segurament tremola, però li aguanta la mirada. Després ja no se'n sap res més d'allò, res més.

- Res més?

- Res més. No heu de tenir por de les pistoles. De les mirades, sí. Les mirades són la primera peça de l'engranatge d'un tret.

Els nens fan que sí amb el cap, deixen les pistoles de joguina al sofà i se'n tornen al replà. Asseguts un davant l'altre. Llargament es miren, com una sola cosa que gira i perfila dos imatges iguals.

No van entendre com dels ulls en podia sortir un escandalós i aflautat "pinyaun pinyaun!". Al final, cansats de mirar-se sense obtenir el resultat desitjat van arribar a la conclusió que no existien ni bons ni dolents. Existien mirades. Que sortien de dins. Més tard se'n van oblidar, com es van oblidar també de les pistoles, de les olors i del monstres de sota el llit.

Temps després quan veien algun atracament en alguna pel·lícula tòpica i americana, sentien el "Mans enlaire" i reien silenciosament. Ni bons ni dolents. Només mirades.

dimecres, 25 de març de 2009

Canyella

S'ha posat les xancletes i ha fet equilibrisme sobre el cantell de la vorera. Ha relliscat i per dissimular ha relliscat a consciència tres cops més. Fins que s'ha embrutat el genoll de porqueria urbana, d'aquestes petjades de petjades de gos de petjades que no fan, en absolut, olor de pedra. Ha anat a una font, s'ha netejat i ha esquitxat un vigilant de parquímetre que li ha demanat el telèfon. Per trucar a la seva mare, que no podria anar a dinar. Ella l'ha convençut perquè li guardi una croqueta en un tupper, que pots anar tranquil, m'ocupo jo de les multes. S'ha assegut com una india al mig de la zona blava i s'ha posat a xiular "cachito, cachito, cachito mio..." fins que ha passat un tipus que tocava l'harmònica i duia les mànigues arremangades i s'ha oblidat de la melodia. S'ha aixecat, ha caminat unes 45 passes, ha posat un platet de plàstic de LIDLE i ha començat a explicar contes absurds al costat d'una botiga de sabates. Mentres parlava li ha lligat els cordons a un noi de cara estreta que mirava embadalit els pits generosos de la dependenta de la botiga de sabates. El noi ha caigut i s'ha posat molt vermell i ha marxat decidit a fer-se monjo budista. Ella seguia narrant, quan anava pel principi -perquè a ella li agrada començar pel final- ha passat un vell que deia que feia 15 anys que no sortia de casa, on has estat li ha dit ella, m'han congelat i sóc una de les tantes víctimes de l'escalfament global, ah li ha dit ella, i l'home li ha llençat una pesseta antiga i ella ha deixat el conte acabat però sense començar, ha col·locat la moneda al terra com qui col·loca l'última peça d'un puzzle molt llarg i s'ha esperat en un racó per veure qui l'agafava. Esperant esperant ha pensat que tot i que no era fumadora li venia de gust fumar perquè almenys el cigarro la tindria distreta, ha demanat un cigarro a un adolescent que fumava ostentosament, tens un cigarro?, sí, no gràcies no fumo.

Després s'ha fet de nit, ha tret la seva llanterna que funciona amb cervesa txeca i s'ha posat a passejar al voltant de la moneda. Apareix un nen de no sap on. Què busques? Una moneda.

El nen la troba.

Té.

No, no és aquesta. Va, compra't un gelat com els d'abans i deixa'm en pau,

I el nen troba l'última botigueta del carrer, on hi ha l'última guardiola de fang de la ciutat, hi llença la moneda i agafa l'últim gelat que queda, i se sent vell, molt vell, llepa els dies cap enrere i

- Tu nen tarambana, si li poses canyella no et passarà això.

I el nen es gira, fa un gest d'alegre resignació, com si l'haguessin enxampat, i desapareix. I ella es menja la galeta amb mossegades petites, i com que tot està molt fosc pensa que ningú sent el cruixir vuluptuós del seu cos, esmicolat i plàcid, després es passa detingudament els dits per netejar-se les genives, se'n va a dormir amb les xancletes posades i es xiuxiueja: cucurutxu, sempre de cucurutxu.

dimecres, 18 de març de 2009

Growing Grisos


Avui han anat a treballar
emprenyats

Sort que la seva feina
està mal remunerada,

[només faltaria]

tot el que resta:
els remordiments
abans d'anar a dormir
els "hola papa com ha anat
el dia", la suor enganxifosa
sota el casc, la mala llet
i la ràbia, el so esmorteït
dels cops premeditats,
els crits, els desperfectes dins l'ànima
d'aquest atac cec i obtús
contra la pròpia dignitat,
el fals orgull, les ordres
i corredisses
recopilades
dels vells temps

tot el que resta

que s'ho cobrin ells.



Els fabricants de porres
alerten
que el seu ús
necessita prèvia recepta
d'hipocresia
que regala gratuitament
el govern

http://blip.tv/file/1891138

dilluns, 16 de març de 2009

La rue Madeleine


Les bombones de butà
i la porcellana
fan plans per anar-se'n
que els hi han parlat
de la nit d'Istanbul
-que amb francés sona millor-
i ja no s'acontenten
amb menjar magdalenes turques
els diumenges al matí

Promoció primavera

Per als qui no els hi agradi la primavera
es regalen entrades gratis als congeladors industrials de la Sirena
amb consumició gratis
de caldo pirinenc
i confidència expecional
de la fórmula química de la neu artificial

Per als altres, precaució,
no supereu l'altura de vol
de 30 metres,
ho dic perquè avui a la terrassa
hi havia una mosca morta
per insolació

i ja se sap, vida curta
vol ras,
s'avisa del control de radars
[però podeu despistar-los
si agafeu el camí llarg]

diumenge, 15 de març de 2009

La tasseta de lleixiu

fru-fru (pl. fru-frus) m. Soroll produït per un fregadís lleuger, especialment d'un teixit de seda.

dissabte, 14 de març de 2009

Xandall

Quan em va dir allò
vestia molt elegant
fins tot per anar al lavabo
s'arregla
però de vegades, no saps perquè te'l trobes
amb xandall verd clar descolorit
amb ratlles adidas
mig descosides
i taques de suor adolescent

- La vida és com uns esprint
sense adonar-te de res.

Després va sentenciar
que només es posa el xandall
per a les grans ocasions

Mudança

El solter
treu tots els mobles
fora de casa, i s'espera a la porta
embussant el carrer,
aguanta la mirada
als qui l'assimilen com un trasto
que va a la brossa
- amb quatre tocs de pintura
encara es pot aprofitar-
i espera,
els cotxes passen,
veu com s'apaga el dia,
se sent vell que pren la fresca
sobre la cadira
corcada, i espera
protegint el que li queda
per socórrer l'endemà,

i és una llàstima
perquè avui
el camió de les mudances
no vindrà

dijous, 12 de març de 2009

Petites dosis

La ciutat muda,
els turistes als hotels
omplint aquells petits tubs de sabó
de visions romàntiques;
la geometria dels carrers,
les gàbies al balcó,
els racons infinits,
l'acordionista del metro,
tot es condensa
en petites dosis
per emportar,

la recepció deserta,
els llençols desinfectats
les tauletes de nit
sense el teu últim calaix
la finestra esmunyedissa
la cortina,
les maletes a l'entrada
i el grinyol del matalàs

només els mapes semblen indiferents
ningú sap del tot com plegar-los,
no és, per exemple, com la samarreta
souvenir que et vas comprar ahir, o fa molt
bastant, sempre, podríem dir,
te la vas posar dins la botiga,
la vas rentar un cop i
la vas plegar un altre
i està en un pilonet esquàlid
de roba d'estiu abandonada,
i tot i així,
la vas plegar un altre

Jo m'imaginava
que tot estava ben organitzat
que en tots els hotels
els afables alemanys, moldaus o
taiwanesos es dirien
bona nit
amb una mena d'unívoc silenci
carregant els carregadors
de les càmeres urbanòfagues
-sobre l'alfombra-
que demà sortirien a passejar
i els hi faria gràcia
un decorat per fingir durant tres dies
l'ideal de vida
des del zero
que per cert van descobrir
els babilonis,
va home, jo confiava que viatjar
era una cosa seria,
a més els babilonis
es quedaven a casa
en aquell jardí
de somnis emmurallats,
la invenció
allò era
el "tornar a començar
des de
zero"

però avui
tornant cap a casa
tronant cap al tard
he pensat quina lluna
quina lluna, quin dard
de metzina dolça
que t'encanta l'esguard,
relliscava, se't desfeia
dins com crema d'ivori
i rodolava
tova sobre els terrats,

i allà baix hi era ell,
l'home que s'havia fugat
per sempre més
de l'hotel rectangular
el meu japonès
gueriller, sol
enquadrant-la
la lluna
amb una reflex
que jo hauria dit
disparava més ràpid
que la velocitat de la llum
i per mi aquella escena
era la prolongació intemporal
del dit
pitjant
la nit
la premeditació
del click
abans d'intentar atrapar
la petita dosi de llum
en un carret reutilitzat
on de fet hi guardava arracades
perdudes
que de tant en tant es trobava

Aleshores m'he adonat
que fingia
una altra vida
que potser el que intentava
amb un angle desesperat
era fer-se fotografiar
per la lluna,
d'enfocar l'objectiu
a la distància de somni
justa
i escriure una carta
sense remitent
perquè des d'on sigui
li enviïn la foto

Però a part d'això,
a efectes pràctics,
és un turista
que per tarambana
dormirà al carrer

[a l'hotel han tancat portes]

dimarts, 10 de març de 2009

Annecy


Ser on sóc cos; no res
o a l'inrevés

ser on sóc cos: no res


Manel Ollé


Les gavines
descansen sobre la passarel·la
dels indecisos,
el llac tan fred
el fred fos,
el blau plàcid
el vent coix,
aus marines
eixutes dins la vall
de cims atzarosos,
van marxar fa temps
dels desgavell dels ports
i ara tenen les ales pàl·lides,
el vol d'anorac
el posat de postal,
topen amb parets de gel arreu
del llac
i quan s'acostumen a enyorar les onades,
o l'abisme del més enllà,
s'agrupen juntes sobre els màstils i
descansen sobre la passarel·la
dels indecisos

-algun dia hem de tornar

Vernís

La frustració
del que hauria pogut ser
dóna aquell vernís impermeable
als records
quan els contemples sota el diluvi,
impertèrrits,
inconjugables,
d'escorça impenetrable
de tacte escorredís.

Els vapors, els rubors,
les marees brillants,
els imants, les llunes baixes,
les explosions, les sorpreses
i els instants,
tota màgia volàtil
sedimenta
al fons del got
- te'l beus fred,
com xarrupant
un xarop agre
que no hi ha qui remeni

Deixes el got, algú potser l'aprofita
i l'utilitza de cendrer,
penses en una gran onada
que trenca,
arribes nàufrag, d'esquena al mar
penses que potser algú l'aprofita
i l'utilitza de cendrer
per la seva estimada,
però prefereixes el primer
perquè l'horitzó està en ambar

I tanques els ulls molt fort,
t'amagues dins teu
perquè la nit no et trobi,
et tapes, et plegues entre les arrugues
del silenci,
treus la lupa
amb la que fa temps cremaves formigues
i comences a foradar
amb un sol de sacarina
els secrets minúsculs d'aquest record teu
que ja no deixa que l'acompanyis
al moll, al maleter, a l'aeroport, on sigui,
quan se'n va a rodar món.