Atac

Els nens jugaven al replà. La mare rentava el cullerot amb aigua calenta. Sense guants. S'hi havien quedat enganxats alguns fideus de la paella que havien fet al terrat. El nens jugaven al replà, corrien, ensopegaven, sobretot cridaven. L'avi feia la migdiada amb les ulleres d'augment posades i la boca molt oberta. Amb tot aquell rebombori, dormia. S'atura el sarau. Arriba l'eco dels nens, que ara discuteixen més seriosos. Són bessons. Tenen coses curioses els bessons, això ho deia l'avi, tenen petites veritats extraordinàries, una intuïció subterrània, immòbil. Se senten passes tranquil·les, amb sabatilles. La mare les reconeix. No són com les del seu marit, que arrossega els peus. O l'ànima. A la Bruna, la dona de fer feines, no li agrada la gent que arrossega els peus. Diu que sempre tenen por de caure. Que a més escampen la pols i gasten la sola de la sabata. O foraden els mitjons. Els nens, però, s'acosten amb petjades suaus, efímeres, com saltironets ralentitzats. Obren la porta de la cuina. Es queden allà palplantats, respirant per un capil·lar. La mare acaba d'esvandir la paella i calmosament, es gira.

- Mare, quan el dolent atrapa al bo, què diu "Mans enlaire!" o "A terra!"?

Els fills se la miren impacients. És un gran dilema. La mare se'ls mira, endolceix la cara i diu:

- Quan el dolent atrapa el bo, si és dolent de veritat no li diu res. El mira als ulls. Si el bo és bo de veritat segurament tremola, però li aguanta la mirada. Després ja no se'n sap res més d'allò, res més.

- Res més?

- Res més. No heu de tenir por de les pistoles. De les mirades, sí. Les mirades són la primera peça de l'engranatge d'un tret.

Els nens fan que sí amb el cap, deixen les pistoles de joguina al sofà i se'n tornen al replà. Asseguts un davant l'altre. Llargament es miren, com una sola cosa que gira i perfila dos imatges iguals.

No van entendre com dels ulls en podia sortir un escandalós i aflautat "pinyaun pinyaun!". Al final, cansats de mirar-se sense obtenir el resultat desitjat van arribar a la conclusió que no existien ni bons ni dolents. Existien mirades. Que sortien de dins. Més tard se'n van oblidar, com es van oblidar també de les pistoles, de les olors i del monstres de sota el llit.

Temps després quan veien algun atracament en alguna pel·lícula tòpica i americana, sentien el "Mans enlaire" i reien silenciosament. Ni bons ni dolents. Només mirades.