dilluns, 24 de novembre del 2008

Bombetes

L'obsessionaven les bombetes.

Sobretot com es fonien. Sí, d'acord, és cert que es sobressaltava quan veia sorgir aquella connexió incandescent, o que de tant en tant, quan tenia el dia de la conya provocava algun curtcircuit per molestar els veïns del 3r que només miraven tele-escombraria, també que a vegades comparava la sedositat de la seva calva amb la del vidre recent polit i fins i tot que molt esporàdicament practicava sonates domèstiques amb improvisades orquestes bombètiques. Però sobretot el fascinava veure com es fonien.

I el perquè es fonia. O per on d'aquell raig incandescent. Espetec sord de fotons. Com si tota la llum que li quedava desaparegués en aquell instant. Sfluc! En altres ocasions, però, també succeïa que la claror de la bombeta s'anava deixondint lentament, com un avís que el destí és inamovible. Al principi l'atreia aquell suau minvar, com les ombres s'esmunyien paret amunt mentre es perfilava una tendre esfera flotant d'ataronjat càlid. Però allò no era espectacle, no hi podia haver sorpresa i des de feia temps l'individu aprofitava per fer una escapadeta al menjador i picar alguna galeta.

La casa tenia el típic aspecte interior de ressaca de Nadal, d'avet pansit que encara té les llumetes posades. Moltes bombetes, moltíssimes, unes tantes foses, unes altres per estrenar, però al cap i a la fi totes igual d'inútils quan es fonien els ploms. L'home, malgrat la seva dèria malaltissa per la llum artificial sabia que un sempre acaba depenent de les espelmes. Aparentment hi són per decorar. Aparantment es deia. Com moltes altres coses; sembla que només decorin fins que t'adones que les necessites. Fins que t'adones que no tot ho pots crear tu racionalment. I tot això a les fosques. Li venia aquella cançó al cap "una mosca volava per la llum-llum-llum...", se li repetia com una nòria embogida, i el pobre que no trobava les espelmes i pensava que ell era com la fotuda mosca, sempre volant estúpidament al voltant de la llum, sempre fent ziga-zagues per trobar l'angle, veure com i per on es fonia la bombeta dels collons i agafa l'espelma i encén una altra bombeta -que aquí som soferts- i enfoca, enfoca...merda! Vull dir "Oh, que bé!" -merda!- S'ha tornat a fondre!

En el fons li agradava perquè era ell qui encenia i, a la seva manera, fonia la bombeta. Sempre, sempre, s'acaben fonent. Com tot a la vida.

Torna a enroscar.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Perspectiva inquietant des de platea


Tots som màscares. Una persona, una màscara. I no ho dic només jo, ho diu el llatí.

[El que hi ha darrere només ho pots saber tu]

diumenge, 2 de novembre del 2008

Com estem

Figurem-nos com estem, que els que tenen una seguretat absoluta sobre el que fan i el que són, els que no tenen por de patir cap atac de l'entorn perquè es situen dins seu, els que poden desplegar una força desbocada i una genialitat seductora perquè s'aferren únicament allò i ho expressen desvergonyidament, a la seva manera, els que són autèntics i flueixen amb una espontanietat delicada i sincera, figura't com estem que aquests ídols idealitzats que agraden i espanten a parts iguals ara quan els busques al diccionari modern són afables bojos o excèntrics superbs.

I són gent com aquesta que gradua la tempertaura i l'acidesa de les societats, encara que no els hi volguem fer cas ells marquen el ritme. Be-bop. I nosaltres paguem per l'entrada, sempre paguem per veure'ls. I tot té un preu. A ell el recordaran. Encara que no hagi firmat cap document important. A tu t'arxivaran. Som quatre gats que ens coneixem i cadascun de nosaltres es passa nits senceres badant sota la lluna per trobar un estribillo que valgui la pena. I anar-lo recitant quan la nit sigui més negra que els teu ulls. O anar esquivant les ombres del novembre. Després de la revolució. Les primeres gebrades. Segur que ve més de gust estar atrapat entre quatre parets que no perdre's pels carrers freds. Foraster. Deixa de parlar de bojos i torna-li a omplir el got. Està tot aquí dins. No em parlis d'ordre. Parle'm del novembre. No intueixis. No busquis un perquè. Fes un bon glop d'aquest detergent nacrat i deixa de mirar a la cambrera. El got. Mira el got. I ja ho saps, a ell no li agrada que beguis directament de l'ampolla. Ets un paio dur? Ahà, tecnologia emocional crustàcia. Si vols ser dur comença per espessir-te la sang. Que si et foten un tret surti ceràmica i la puguin revendre. Paio dur. La diferència entre ell i tu és que ell no estudia com vol ser, no idea una trama per fer-se respectar, perquè se l'escoltin amb transcendència, perquè confiïn que allò que diu sempre juga un paper, ell no, amic meu, tampoc podríem dir que és un tiu dur, no ho ha necessitat mai, sempre i quan trobi algú que li serveixi un got.

Perquè això de beure sol és una cosa molt trista, i a vegades és millor compartir taula i batalla amb un imbècil que després et critica a l'esquena que no cedir a veredictes de fira. Però quan torna, tingue-ho clar, quan torna sempre ho fa sol, li agrada passejar de nit i que se li gelin les faccions, competir amb les ombres dels gats i trepitjar per on trepitjava fa anys. L'eco de les seves passes s'ha ensordit. Ara ni els decorats acompanyen. I a casa encendrà el tocadiscs, i mentre sona Thelenious Monk farà l'última copa. Sol. Sembla estrany, però ell, ell que té la pell d'espart, de tronc vell, d'home dur que mai ha volgut ser-ho, de boig suïcida, d'alegre compulsiu, ell a vegades també té ganes d'estar trist.