L'obsessionaven les bombetes.
Sobretot com es fonien. Sí, d'acord, és cert que es sobressaltava quan veia sorgir aquella connexió incandescent, o que de tant en tant, quan tenia el dia de la conya provocava algun curtcircuit per molestar els veïns del 3r que només miraven tele-escombraria, també que a vegades comparava la sedositat de la seva calva amb la del vidre recent polit i fins i tot que molt esporàdicament practicava sonates domèstiques amb improvisades orquestes bombètiques. Però sobretot el fascinava veure com es fonien.
I el perquè es fonia. O per on d'aquell raig incandescent. Espetec sord de fotons. Com si tota la llum que li quedava desaparegués en aquell instant. Sfluc! En altres ocasions, però, també succeïa que la claror de la bombeta s'anava deixondint lentament, com un avís que el destí és inamovible. Al principi l'atreia aquell suau minvar, com les ombres s'esmunyien paret amunt mentre es perfilava una tendre esfera flotant d'ataronjat càlid. Però allò no era espectacle, no hi podia haver sorpresa i des de feia temps l'individu aprofitava per fer una escapadeta al menjador i picar alguna galeta.
La casa tenia el típic aspecte interior de ressaca de Nadal, d'avet pansit que encara té les llumetes posades. Moltes bombetes, moltíssimes, unes tantes foses, unes altres per estrenar, però al cap i a la fi totes igual d'inútils quan es fonien els ploms. L'home, malgrat la seva dèria malaltissa per la llum artificial sabia que un sempre acaba depenent de les espelmes. Aparentment hi són per decorar. Aparantment es deia. Com moltes altres coses; sembla que només decorin fins que t'adones que les necessites. Fins que t'adones que no tot ho pots crear tu racionalment. I tot això a les fosques. Li venia aquella cançó al cap "una mosca volava per la llum-llum-llum...", se li repetia com una nòria embogida, i el pobre que no trobava les espelmes i pensava que ell era com la fotuda mosca, sempre volant estúpidament al voltant de la llum, sempre fent ziga-zagues per trobar l'angle, veure com i per on es fonia la bombeta dels collons i agafa l'espelma i encén una altra bombeta -que aquí som soferts- i enfoca, enfoca...merda! Vull dir "Oh, que bé!" -merda!- S'ha tornat a fondre!
En el fons li agradava perquè era ell qui encenia i, a la seva manera, fonia la bombeta. Sempre, sempre, s'acaben fonent. Com tot a la vida.
Torna a enroscar.
Sobretot com es fonien. Sí, d'acord, és cert que es sobressaltava quan veia sorgir aquella connexió incandescent, o que de tant en tant, quan tenia el dia de la conya provocava algun curtcircuit per molestar els veïns del 3r que només miraven tele-escombraria, també que a vegades comparava la sedositat de la seva calva amb la del vidre recent polit i fins i tot que molt esporàdicament practicava sonates domèstiques amb improvisades orquestes bombètiques. Però sobretot el fascinava veure com es fonien.
I el perquè es fonia. O per on d'aquell raig incandescent. Espetec sord de fotons. Com si tota la llum que li quedava desaparegués en aquell instant. Sfluc! En altres ocasions, però, també succeïa que la claror de la bombeta s'anava deixondint lentament, com un avís que el destí és inamovible. Al principi l'atreia aquell suau minvar, com les ombres s'esmunyien paret amunt mentre es perfilava una tendre esfera flotant d'ataronjat càlid. Però allò no era espectacle, no hi podia haver sorpresa i des de feia temps l'individu aprofitava per fer una escapadeta al menjador i picar alguna galeta.
La casa tenia el típic aspecte interior de ressaca de Nadal, d'avet pansit que encara té les llumetes posades. Moltes bombetes, moltíssimes, unes tantes foses, unes altres per estrenar, però al cap i a la fi totes igual d'inútils quan es fonien els ploms. L'home, malgrat la seva dèria malaltissa per la llum artificial sabia que un sempre acaba depenent de les espelmes. Aparentment hi són per decorar. Aparantment es deia. Com moltes altres coses; sembla que només decorin fins que t'adones que les necessites. Fins que t'adones que no tot ho pots crear tu racionalment. I tot això a les fosques. Li venia aquella cançó al cap "una mosca volava per la llum-llum-llum...", se li repetia com una nòria embogida, i el pobre que no trobava les espelmes i pensava que ell era com la fotuda mosca, sempre volant estúpidament al voltant de la llum, sempre fent ziga-zagues per trobar l'angle, veure com i per on es fonia la bombeta dels collons i agafa l'espelma i encén una altra bombeta -que aquí som soferts- i enfoca, enfoca...merda! Vull dir "Oh, que bé!" -merda!- S'ha tornat a fondre!
En el fons li agradava perquè era ell qui encenia i, a la seva manera, fonia la bombeta. Sempre, sempre, s'acaben fonent. Com tot a la vida.
Torna a enroscar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada