dimecres, 29 d’octubre de 2008

El detall que sempre manca

« Només perquè heu fet alguna cosa que s'assembla més a una dona que a una casa, penseu que heu arribat al màxim i, orgullosos de no haver d'escriure al costat de les vostres figures currus venustus o pulcher homo, com els primers pintors, us imagineu que sou artistes meravellosos. Ha! Ha! Encara no ho sou, estimats companys; us caldrà usar molts llapis i cobrir moltes teles abans d'arribar-hi! Sens dubte un dona sustenta el cap d'aquesta manera, s'agafa així la faldilla; els seus ulls llangueixen i es fonen amb aquest aire de dolçor resignada, l'ombra bategant de les seves pestanyes flota així sobre les seves galtes! És això i no és això. Què hi falta? Un no res, però aquest no res ho és tot. Teniu l'aparença de la vida, però no expresseu la seva plenitud desbordant, aquell no sé què que potser és l'ànima i que flota ennovuladament sobre l'aparença; en fi, aquella flor de vida que Ticià i Rafael han copsat. Partint del punt extrem on heu arribat, es podria fer potser una pintura excel·lent, però us canseu massa aviat. L'home vulgar admira, i el veritable entès somriu.»

L'obra mestra desconeguda
, Honoré de Balzac


[Sempre hi ha aquell no sé què, aquell no res, aquell tot minúscul, erràtic, esmunyedís. Perquè jo no sóc només un home que camina. I tu no ets només algú que llegeix. Però tampoc emmalaltirem per aquest subtil deix de perfecció. Podem ressaltar les imperfeccions, que és el que ens fa ser; que tinguin to, contrast, profunditat, moviment, màgia, essència, podem admetre que una cosa és el que possiblement som -ara- i una altra el que som i no sabem. Possiblement m'equivoco. Però l'única certesa que tinc és que una cosa perfecta sempre ha de tenir aquell punt, aquell detall, que no t'encaixa. No t'encaixa, ni a tu ni al món, perquè la perfecció mai encaixarà aquí i ara. Passarà magníficament desapercebuda, com una olor inconnexa, com una intuïció que allò era alguna cosa més que una genialitat; forana al que tu pots entendre aquí i ara.]

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Matriu Hipopòtam



L'estudiant s'avorria. S'avorria infinitament, i no era fàcil -això d'avorrir-se- quan dins seu creixia un violent sentiment d'obligació per il·lusionar-se amb la matèria i tot el que suposava estar dins d'aquella aula; racionalment es deia que la clau de tot era trobar-li el què. Tot i així, a l'hora de la veritat, li era impossible no avorrir-se. I clar, l'única solució que veia per motivar-se era donar-li el seu rerefons fantàstic -cosa molt poc recomanable per a les matemàtiques, ja que fàcilment acabes en un estat transitori de somnolència impertorbable on les matrius i les bases de la pissarra passen a tenir certa personalitat, i involuntàriament comences a...filosofar...sí, els elements es converteixen en personatges que s'interrelacionen, que actuen, que tenen motivacions i sentiments. Just el que li faltava a l'acadèmic despistat. Aquest cas va ser batejat molt encertadament per un colega com "el fenomen de la matriu hipopòtam".

I diuen que la piscina es tan "gran" com ell, però són bona gent i cada 6 mesos li donen la volta perquè no s'avorreixi...a la matriu hipopòtam clar.

Després d'haver fusilat el teu rellotge unes 22 vegades -encara falten 20 minuts?!- quan ja no trobes distracció ni en pensar en el teu propi avorriment i el perquè d'aquesta situació tan tediosa, descobreixes un homònim teu, què dic un homònim, un mestre en l'art de l'avorriment, o en aquest cas, del no-avorriment. El paiu el tenies vist, bastant crescudet en relació la mitjana d'edat de la promoció, cara de despistat -despistadíssim- barba, roba esportiva -sembla que se la posi expressament per no desentonar amb els post-adolescents universitaris- motxila sense obrir a sobre el pupitre -i que està a punt de caure més d'una vegada a causa d'algun moviment imprecís- paquet de tabac de liar a la mà, paper, mans que lien, mans que segueixen liant, paper que cau al terra, cos girat 112º -ni més ni menys- cap a la finestra, mirant la Diagonal, com si els cotxes amaguessin la solució de la projecció ortogonal d'un vector v=(1,4,5) sobre un subespai F blablabla, com si el cel, i el matí, i el tràfic i el tràfec fos més, molt més interessant que aquells coneixements antiquíssims d'àlgebra que els sumeris ja dominaven fa 5000 anys...5 mil·lenis, buh! això queda massa lluny, jo també ho penso, segur que tenen més respostes els alegres paletes magrebins que es passegen feliçment per la vorera de l'avinguda a l'estil Charlotte carregant el carret de l'obra i rampoines vàries -te'ls imagines com una barreja de pel·lícula d'aquestes mudes en blanc i negre (accelerades i còmiques) i uns nans de la Blancaneu en plan modern -Aibó, Aibó- amunt i avall. Segur que tenen més respostes. I te'ls mires. Però potser no mira això el barbes, potser mira i punt, més enllà. I bé, el paiu s'ha adonat que tu l'imitaves, que havies descobert la seva tàctica evasiva de saviesa alternativa i s'ha mig molestat. Es pensa que no te n'adones, però ara, tot mantenint l'angle d'abans, et mira a tu. I tu en tota l'estona quasi ni t'has mogut. Així que dos que es fan els despistats no fan res. Res.

Simplement ja no t'estàs avorrint tant. I et preguntes quan podràs igualar el mestre i la seva mena de gràcia peculiar per fer-ho tot tan...còmic. Cal dir que ell mentrestant ha convertit el cartró del paper de liar en diverses formes amorfes, ha fet una sessió especial de ritmes afrocaribenys improvisats i la seva inquieta cama esquerra -que sembla contenir un motor del turbomix- ha generat una vibració dels seients de freqüència 5 Hz. I segur que s'ha avorrit menys que tu.

I tu tens la resposta. Potser si li expliques el rotllo aquell de la matriu hipopòtam aconsegueixes que s'avorreixi. El pobre. Potser només enten les coses que passen a l'altre banda de la finestra. I tu potser no saps que un tercer personatge, el del costat, et mira i pensa "que poc s'avorreix aquest, ja m'agradaria a mi saber com s'ho fa per submergir-se tan profundament en el seu món". I sempre aquesta maleïda cadena que només exceptua al clàssic empollón piloteron que fingeix gran interés quan és qui menys coneix el maleït significat d'aquesta paraula.

Toca canviar l'aigua de la piscina. Xof!

dijous, 23 d’octubre de 2008

El solo


Aprecia el silenci,
potser per això té la mania d'imaginar-se què passaria si a les tantes de la nit tragués el seu clarinet i toqués una mica de

Dixie

swingant els roncs de la nit

amb un tal solo,

fins que ja no és solo, que resulta que els veïns decideixen afegir-se al merder, un fuma cigarros de tres en tres i els hi llença encesos - també de tres en tres-, una dona més convencional opta pel got d'aigua -però fins ara no s'havia inventat el tir ascendent que no descendís, i clar tot allò que puja més aviat (...) xof!- n'hi ha un altre que s'ho pren amb calma i enregistra els fets en el seu dossier de fenòmens paranormals amb excitació addictiva, un altre es pensa que la seva dona li ha canviat el despertador amb el "Living la vida loca" per una faràndula rumanesa i decideix que a partir d'ara farà com el seu pare i es despertarà escoltant la ràdio, un nen superdotat que viu al 3r arriba a la conclusió que el que toca és el Peter Pan que s'ha fet gran i no ho ha paït bé, la iaia Amèlia, que viu al pis de davant, s'acaba de posar el vestit de quan era jove, ha agafat la foto del seu difunt marit i ara balla a les fosques mullant l'alfombra de nostàlgia, el president de l'escala, que és matiner i dorm amb la màquina d'afaitar sota el coixí -coses d'aquestes que no s'entenen, serà que té complexe de licàntrop- ha sortit a la finestra del costat amenaçant-lo amb esquilar-li les parpelles, la histèrica del pis de sota li ha tirat el gat que resulta tenir fòbia als solos si no els fa ell, i com no, el persegueix per l'habitació com si fos un contrabaixsita amb trets psicòpates que no s'ha tallat les ungles en sa vida...

i bé, deia que ja no és solo, és jazz, més que jazz, i per molt malament que ho fes, per molt mediocre que fos el seu solo, faria més de públic que d'una altra cosa.

Tot i així, aprecia el silenci

i avui toca a dormir, segurament com demà - o demà passat o l'altre- quan torni a pensar en el silenci, i en el novembre i si mai s'estudiarà harmonia moderna urbana -no estrictament música convencional- i si realment avui s'atrevirà a fer-ho o com sempre no ho farà, i si realment això ho ha pensat només avui i s’imagina que fa temps que ho pensa i simplement és un forat en el temps, o si realment perquè ho pensi ja existeix, o si el gat d'ulls verds que es passeja pel teulat li agradaria cantar-li fluixet, molt fluixet, com es veu el món des d'allà dalt

Com de costum, acaba girant-se cap a l'habitació, mira el seu reflex a la finestra, calaixos oberts, desordre, un clarinet gatejant, coixins, més coixins...
no hi pensis, es fa un llit de partitures i...que soni la nit.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

El predilecte

Hipòcrita. Subtilment hipòcrita. Estafa genial i maquiavèlica. La primavera dels hipòcrites, el batec de les mentides. El que més,

Ell

I diuen que un dia s'ho va arribar a creure això
que era el més gran,
l'artificier de la veritat, l'únic,
imagineu-vos-ho, atrapat sobre la seva pròpia mentida
de veure's com l'apoteosi de l'engany

i res, no en va quedar res més que les mentides...

Quan es fa fosc els idiotes es pensen que el recorden, però bé, són idiotes, i no saben que a ells també els va enganyar.

I així estem. Però tampoc us ho creieu tot això que dic, és mentida. La veritat la guardo pels idiotes que no l'entenen.

I en el cas que no hagués dit mai cap mentida seria encara pitjor que els idiotes. Perquè una cosa és saber mentir i l'altre saber deixar-se enganyar, a consciència. Si així fos voldria dir que ja no creus ni en la mentida. Fem-nos-ho mirar, perquè parlem -com figura que faig jo ara, si no us enganyo- més de les mentides que de les veritats.

Innocent!

diumenge, 12 d’octubre de 2008

El socio

Decidí vender mi alma al diablo. El alma es lo más valioso que tiene el hombre, de modo que esperaba hacer un negocio colosal.
El diablo que se presentó a la cita me decepcionó. Las pezuñas de plástico, la cola arrancada y atada con una cuerda, el pellejo descolorido y como roído por las polillas, los cuernos pequeñitos, poco desarrollados. ¿Cuánto podía dar un desgraciado así por mi inapreciable alma?
-¿Seguro que es usted el diablo?- pregunté.
- Sí, ¿por que lo duda?
- Me esperaba al Príncipe de las Tinieblas y usted es, no sé, algo así como una chapuza.
- A tal alma tal diablo -contestó-. Vayamos al negocio.

Slawomir Mrozek, Juego de azar


[Mai res és com t'ho imaginaves. Però si ens haguéssim d'esperar a l'andana sense preguntar-nos per on vindrà el tren, al final la vida ens semblaria tan avorrida que, tant per tant, ens quedaríem dins la nostra petita cel·la de realitat. I el perdríem, un darrere l'altre, perdríem l'estació dels somnis per sempre]

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Doma de dogmes


En aquest món
- que pretén fer creure
ser de salvatges-
els que s'escapen de la depuradora
del no-res
no són els que criden, invoquen, o
lluiten amb mirada rebel
"abans mort que agenollar-me",
són els que fingeixen
deixar-se domar
premeditadament, projecte d'engany
a pas lent,
fent creure al cowboy modern
que la doma la fa ell,
i quan el tenen cec i satisfet
desperten...

[estocada fina]

Però també hi ha domadors amb classe,
els que diuen creure en la llibertat
i només creuen en la seva,
t'atrauen i et porten a un somni inventat
i els segueixes
fins que t'adones que el teu paper allà
és encerar el seus decorats
amb el teu amor,
perquè brilli
com la llum més artificial del desert

Perquè no ens tornem una mica més salvatges?

divendres, 10 d’octubre de 2008

Supervivència

Us preguntareu què fa un individu llegint un llibre de literatura -d'un Cercas poc convencional en aquest cas- dins d'una biblioteca de futurs enginyers on, pel cap baix, el 99% dels llibres parlen sobre Càlcul, Integrals, termodinàmica, Enllaç, Mecànica, Fluids, Experimentació, Òptica, Materials...

Suposo que és instint de supervivència. Quasi bé et sents com un espia, com un clandestí contemporani que em recorda molt a la famosa pel·lícula Farenheit 451, on els llibres estan prohibits i uns quants fugats de la resistència els memoritzen perquè no desapareguin.

Aquí es tracta d'ordre. I per la majoria - que es passegen amb mirada vectorial pels passadissos- les paraules fóra de to trenquen la bombolla d'equilibri numèric de l'ambient. Paraules de to subjectiu bemol, sense induccions, límits, demostracions, sense respostes correctes.

Penses que trenques la seqüència del tema general, el teu lloc és allà. Sense una cadira real però amb una funció més concreta que la resta. No et toca estar a una biblioteca de filologia, ni en una mostra llegida de poesia a l'Ateneu Barcelonès...no, no, el teu lloc és allà.

Decideixes moure fitxa, deixes el llibre de "Relatos Reales", treus un full i comences a escriure.

Fa calor. Mires la persiana que abans has intentat abaixar sense èxit -l'única que està mig apujada en tota la sala- i et sents contrariat. Sembla un escenari fet a mida per un bromista incorpori. De càmeres no en falten a la biblioteca, ho has recordat després de la picabaralla amb la persiana quan, per abaixar-la, has intentat mossegar el fil que feia el nus . L'únic que has aconseguit és atreure mirades d'astorament. El raig de sol que entra no t'arriba per poc, però et notes les galtes enceses i una barreja de son i cafeïna que et pessigolleja per les parpelles. Peses i et fons alhora. El ventilador només fa un soroll tediós. I tu, assegut, t'atrinxeres en el teu petit bassal. Com si haguessis tirat el cafè damunt d'algú expressament Ara hi navegues, resseguint el contorn amb la cullereta que vas robar d'un restaurant francès.

Prens les teves precaucions i treus una carpeta gastada de blau lilós on hi posa Àlgebra. D'allà agafes uns apunts fotocopiats que quasi ja són relíquies i els deixes caure davant teu amb desídia, fent un Plaf! sonor i contundent. Comencen per la pàgina 13, Espais Vectorials. A tu allò et sembla massa real per despertar-te interès, així que amb la quartada llesta reprens la tasca de contaminador literari. Esternudes i mires al teu voltant inspeccionant la situació.

Ara deus semblar encara més intrús que abans. Fa massa estona que escrius sense aixecar el cap del full, posar la mirada a l'infinit i badallar amb cara de "tornem-ho a intentar".
Massa per no semblar sospitós. En qualsevol moment et trobaran i assecaran aquest bassal xafogós. "Crec que m'hauria de posar a estudiar" penses. De fet, t'ho deus a tu mateix a canvi de la campana que t'acabes de regalar, per molt inútil que fos el professor o la classe.

- Algun dia ho haig d'intentar això d'unir números amb paraules. De moment m'acontento amb tocar els ous dissimuladament a tot aquest ordre numèric.

Segueixes tenint mocs. Has perdut els mocadors. Mentre inspires sorollosament penses que és una llàstima perquè segur que pel cap baix un 99% dels assidus a la biblioteca mai han intentat ser la piga de la monotonia acadèmica de les enginyeries, l'esquerda d'aquest balcó des d'on pretenen simplificar el món amb enunciats i objectivitat, veient-lo passar. I te'n recordes de Plasson i del seu capvespre oceànic -deliciosament- imperfecte, de Joan Margarit i la seva arquitectura poètica, del gueto d'apunts algebraics que es floreixen davant dels teus nassos, de que acabes de malgastar una hora i que has d'acabar això, que tens gana i és hora de dinar. I per cert, recordes que tot a començat per un refotut llibre que casualment forma part de l'1% minoritari de llibres llegibles d'aquesta biblioteca.

I penses com seria una pel·lícula a l'estil Farenheit 451 però a l'inrevés, amb números. Posem-li Virus 2010, catàstrofe informàtica. A ningú li interessaria, està clar, sense números no tindríem ni tecnologia, ni progrés, ni res.
Ha estat una idea estúpida, ho reconeixes, però et fa gràcia seguir estirant la idea. Imagineu-vos-ho. Prohibeixen els números. Les pèrdues econòmiques serien immenses. Incomptables -i mai millor dit- perquè sense números no les podríem comptar. Rius de la teva pròpia gracieta. L'estòmac et ronca i penses que, ben mira't, et sap greu que les coses vagin així, perquè seria molt més divertit que el bàndol poderós fos l'altre, i així poder anar a la Pompeu posant cara d'intel·lectual i escriure complexes deduccions matemàtiques als cantells de les estanteries.

Però què hi farem, avui en dia les paraules tenen poc poder. Dels diners a la ciència i de la ciència a les armes, i de les armes al poder, i de la ciència als diners, i dels diners al poder...i al final un no sap si va a les biblioteques per estudiar o per tota la resta.

Jo crec que més per la resta.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Jo, poeta?

Sempre hi ha hagut
farsants
que deien ser poetes

Va home! De debò existeix un diploma
que permeti parlar a uns més
i a altres gens?
o a un quants talents amb més pompa
per passar les nits en blanc,
abaixant les parpelles sota les lents
polsegoses, entre camisa descordada,
llum tènue, llibres oberts i aiguardent?

Ells, escriuen per als diccionaris,
com si rescatessin paraules nàufragues
en un mar immens,
les porten a la platja i allà
com ostatges del silenci s'ofeguen
sense l'alè d'algú que les pronunciï

escriuen jeroglífics i es vesteixen amb històries precuinades,
de rimes edulcorades que parlen més
que el propi vers


Fes-ho, endavant,
converteix-te en el cantautor errant
dels carrers literaris,
afina't una mica el perfil
i fes que mires a algun lloc
[voluptuosa pupil·la de vinil]

Tu, el seductor dels bars i de les nits
felines, de pits i faldilles
diamantines, de guitarra vella
i esquerdada,
- Juguem a ser poetes entre nines
i ara, seiem a la butaca dels resignats
i escrivim alguna bajanada.
Glop de cervesa, glop de vi,
glop de tu,
agafes la llibreta com si fos una fada,
però de petit només volies contes
de futbolistes, i ara encara
ets capaç de fer una bona calada,
agafar amb desgana el cigarret
i inventar-t'ho tot d'esma,
d'una cullerada

Vols ser el gran entès,
memoritzes diàlegs de pel·lícules
-de tres en tres-
per impressionar, a vegades fotografies els carrers
com si sabessis enfocar, i sempre
amb aquesta música de fons
i el teu llapis rosegat al revers
del full.

I poses cara
d'estar-te submergint
en una altra realitat
que ells no poden entendre

[però els que van al teatre saben que ets mal actor]

La moda dels poetes,
dels que no paren de dir
poesia
i s'embafen d'adjectius impropis
amb aquella alegria,

dels que es fan passar per víctimes,
sempre ploren, sempre
desgraciats, incompresos,
rebels i atracats,
benvinguts al carnaval
de les Venècies líriques
i dels versos inundats
de tantes mentides

Deixa de firmar com a poeta,
d'homenatges i plagis,
de paraula distreta,
són ells qui et trien i et posen nom,
tu sol,
no ets res,
jo sol
res, RES, res,
i si a això li diuen poesia,
jo sóc part d'ella,
tu ets part d'ella,
i punt,

si és que fas poesia, és clar,
no per fer-te notar
sinó perquè et ve de gust
explicar històries
i viatjar

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Vapor

Si ajuntéssim tots els impostors
amagats
faríem una realitat perfecta

[quasi tan com la d'una dutxa calenta]

i escriure mots perduts al mirall,
i deixar que el vapor se'ls emporti,
i desfer-se sota la tovallola
gotejant
idees
de vapor

divendres, 3 d’octubre de 2008

Retrovisor

La fúria del retrovisor
s'arrenglera
a la cua de les corbes,
fintes parabòliques
que vas deixant enrere
a cop de (...)

-volant...
qui ho diria, sembla fum
la carretera
quan et xucla ondulant

i la ràdio espetega
barallant-se amb el motor:
-una esfera pot ser recta
si la mires des d'aprop,
des del punt
precís,
només cal
un retrovisor telescòpic
i un somni malaltís
d'aturar-se i fotografiar els límits
amb els dits

Ho has sentit i fas que soni,
fas que soni el pedal
arrancant a pessigolles
la fatiga de l'asfalt

Palpes la curvatura uniforme
del seu ull, iris medusa
i tentàcles de sastre
despullat,
digue-li, que a tu et maregen els eixos
i que no t'hi saps aguantar,
i ara podrien parar-te, etil·litzat
com estàs de gasolina,
(no et pots aturar, no
és que no vulguis,
no et pots aturar)

es pensen que et persegueixen,
però tu no fuges de res, és l'imant
i la crinera
de la bèstia feta fera
la que et fa tirar endavant

que quan hi arribis,
- a la cua de les corbes -
t'haurà passat tot, podràs seure en un voral,
fer una pipada melosa
i insultar els conductors pertorbats
que atropellen els segons
com si fossin una nosa


i riure,

perquè el teu comptaquilomètres
s'ha descomptat, de tanta bogeria
que brandaves pels racons
ha renunciat a fer-te creure
que pots mesurar la vida

aleshores, miraràs lluny, ben lluny,
dins del retrovisor,
i amb tota la velocitat acomulada
li fotràs un cop de puny,
i la teva sang vidriosa
ennuegarà tot el sabor
de poca cosa
dels viatges organitzats

dimecres, 1 d’octubre de 2008

11:47. Rambles


Fixeu-vos com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. Fixeu-vos com es mouen les peces del taulell quan s'estan jugant innumerables partides simultànies. Una munió que marca un ritme indesxifrable, res a envejar amb el temps, com si fos l'alumne brillant -i cal remarcar-ho, rebel- que sempre ha fet campanes i que no es presenta als exàmens perquè els troba ridículs. Sí, el ritme de la ciutat, del bullici, de les cantonades que es deformen per deixar passar les escletxes, dels peus que convergeixen, dels peus que es repel·len, dels passos de puntetes, dels que prefereixen refregar-se amb les llambordes, dels que no saben estar drets -dels que no saben recolzar-se sense caure-, dels que van amunt i avall sense decidir-se, dels que vagaregen repetint cicles, dels que persegueixen i els que fugen, dels que rastregen i els que busquen, dels que no troben, no troben, mai troben, RES. Però tu t'hi fixes, com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. I, serem sincers, només t'hi fixes quan no tens res a fer, quan estàs esperant, menjant-te el sol de cara, i imaginant-te que les rambles rellisquen molt, molt, molt a poc a poc de tanta gent que hi passa, i que algun dia tot això, tot plegat, arribarà al mar, i segueixes esperant, i realment hi ha gent curiosa en aquest món, però potser no són ells del tot, és el mar, deu ser el mar, que rellisca, i ondules el cap com si et balancegés un nosequè de mariner, com una acordió o més ben dit, com si fossis polissó de tot allò, de tot, perquè al capdavall t'hi has fixat per avorriment, per matar el temps, i al final, mira tu, tot té sentit, que el ritme de la ciutat és tan llest que s'escapa del temps només quan et sobra en petites dosis, i sí, l'alumne rebel s'espera a la porta de la classe i quan cau el sol es fuma el seu primer cigarro (matant el temps, és clar)

I el fum puja i tot té el ritme de sempre