Fixeu-vos com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. Fixeu-vos com es mouen les peces del taulell quan s'estan jugant innumerables partides simultànies. Una munió que marca un ritme indesxifrable, res a envejar amb el temps, com si fos l'alumne brillant -i cal remarcar-ho, rebel- que sempre ha fet campanes i que no es presenta als exàmens perquè els troba ridículs. Sí, el ritme de la ciutat, del bullici, de les cantonades que es deformen per deixar passar les escletxes, dels peus que convergeixen, dels peus que es repel·len, dels passos de puntetes, dels que prefereixen refregar-se amb les llambordes, dels que no saben estar drets -dels que no saben recolzar-se sense caure-, dels que van amunt i avall sense decidir-se, dels que vagaregen repetint cicles, dels que persegueixen i els que fugen, dels que rastregen i els que busquen, dels que no troben, no troben, mai troben, RES. Però tu t'hi fixes, com camina la gent -o més aviat- els desconeguts. I, serem sincers, només t'hi fixes quan no tens res a fer, quan estàs esperant, menjant-te el sol de cara, i imaginant-te que les rambles rellisquen molt, molt, molt a poc a poc de tanta gent que hi passa, i que algun dia tot això, tot plegat, arribarà al mar, i segueixes esperant, i realment hi ha gent curiosa en aquest món, però potser no són ells del tot, és el mar, deu ser el mar, que rellisca, i ondules el cap com si et balancegés un nosequè de mariner, com una acordió o més ben dit, com si fossis polissó de tot allò, de tot, perquè al capdavall t'hi has fixat per avorriment, per matar el temps, i al final, mira tu, tot té sentit, que el ritme de la ciutat és tan llest que s'escapa del temps només quan et sobra en petites dosis, i sí, l'alumne rebel s'espera a la porta de la classe i quan cau el sol es fuma el seu primer cigarro (matant el temps, és clar)
I el fum puja i tot té el ritme de sempre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada