El detall que sempre manca

« Només perquè heu fet alguna cosa que s'assembla més a una dona que a una casa, penseu que heu arribat al màxim i, orgullosos de no haver d'escriure al costat de les vostres figures currus venustus o pulcher homo, com els primers pintors, us imagineu que sou artistes meravellosos. Ha! Ha! Encara no ho sou, estimats companys; us caldrà usar molts llapis i cobrir moltes teles abans d'arribar-hi! Sens dubte un dona sustenta el cap d'aquesta manera, s'agafa així la faldilla; els seus ulls llangueixen i es fonen amb aquest aire de dolçor resignada, l'ombra bategant de les seves pestanyes flota així sobre les seves galtes! És això i no és això. Què hi falta? Un no res, però aquest no res ho és tot. Teniu l'aparença de la vida, però no expresseu la seva plenitud desbordant, aquell no sé què que potser és l'ànima i que flota ennovuladament sobre l'aparença; en fi, aquella flor de vida que Ticià i Rafael han copsat. Partint del punt extrem on heu arribat, es podria fer potser una pintura excel·lent, però us canseu massa aviat. L'home vulgar admira, i el veritable entès somriu.»

L'obra mestra desconeguda, Honoré de Balzac

[Sempre hi ha aquell no sé què, aquell no res, aquell tot minúscul, erràtic, esmunyedís. Perquè jo no sóc només un home que camina. I tu no ets només algú que llegeix. Però tampoc emmalaltirem per aquest subtil deix de perfecció. Podem ressaltar les imperfeccions, que és el que ens fa ser; que tinguin to, contrast, profunditat, moviment, màgia, essència, podem admetre que una cosa és el que possiblement som -ara- i una altra el que som i no sabem. Possiblement m'equivoco. Però l'única certesa que tinc és que una cosa perfecta sempre ha de tenir aquell punt, aquell detall, que no t'encaixa. No t'encaixa, ni a tu ni al món, perquè la perfecció mai encaixarà aquí i ara. Passarà magníficament desapercebuda, com una olor inconnexa, com una intuïció que allò era alguna cosa més que una genialitat; forana al que tu pots entendre aquí i ara.]