Supervivència

Us preguntareu què fa un individu llegint un llibre de literatura -d'un Cercas poc convencional en aquest cas- dins d'una biblioteca de futurs enginyers on, pel cap baix, el 99% dels llibres parlen sobre Càlcul, Integrals, termodinàmica, Enllaç, Mecànica, Fluids, Experimentació, Òptica, Materials...

Suposo que és instint de supervivència. Quasi bé et sents com un espia, com un clandestí contemporani que em recorda molt a la famosa pel·lícula Farenheit 451, on els llibres estan prohibits i uns quants fugats de la resistència els memoritzen perquè no desapareguin.

Aquí es tracta d'ordre. I per la majoria - que es passegen amb mirada vectorial pels passadissos- les paraules fóra de to trenquen la bombolla d'equilibri numèric de l'ambient. Paraules de to subjectiu bemol, sense induccions, límits, demostracions, sense respostes correctes.

Penses que trenques la seqüència del tema general, el teu lloc és allà. Sense una cadira real però amb una funció més concreta que la resta. No et toca estar a una biblioteca de filologia, ni en una mostra llegida de poesia a l'Ateneu Barcelonès...no, no, el teu lloc és allà.

Decideixes moure fitxa, deixes el llibre de "Relatos Reales", treus un full i comences a escriure.

Fa calor. Mires la persiana que abans has intentat abaixar sense èxit -l'única que està mig apujada en tota la sala- i et sents contrariat. Sembla un escenari fet a mida per un bromista incorpori. De càmeres no en falten a la biblioteca, ho has recordat després de la picabaralla amb la persiana quan, per abaixar-la, has intentat mossegar el fil que feia el nus . L'únic que has aconseguit és atreure mirades d'astorament. El raig de sol que entra no t'arriba per poc, però et notes les galtes enceses i una barreja de son i cafeïna que et pessigolleja per les parpelles. Peses i et fons alhora. El ventilador només fa un soroll tediós. I tu, assegut, t'atrinxeres en el teu petit bassal. Com si haguessis tirat el cafè damunt d'algú expressament Ara hi navegues, resseguint el contorn amb la cullereta que vas robar d'un restaurant francès.

Prens les teves precaucions i treus una carpeta gastada de blau lilós on hi posa Àlgebra. D'allà agafes uns apunts fotocopiats que quasi ja són relíquies i els deixes caure davant teu amb desídia, fent un Plaf! sonor i contundent. Comencen per la pàgina 13, Espais Vectorials. A tu allò et sembla massa real per despertar-te interès, així que amb la quartada llesta reprens la tasca de contaminador literari. Esternudes i mires al teu voltant inspeccionant la situació.

Ara deus semblar encara més intrús que abans. Fa massa estona que escrius sense aixecar el cap del full, posar la mirada a l'infinit i badallar amb cara de "tornem-ho a intentar". Massa per no semblar sospitós. En qualsevol moment et trobaran i assecaran aquest bassal xafogós. "Crec que m'hauria de posar a estudiar" penses. De fet, t'ho deus a tu mateix a canvi de la campana que t'acabes de regalar, per molt inútil que fos el professor o la classe.

- Algun dia ho haig d'intentar això d'unir números amb paraules. De moment m'acontento amb tocar els ous dissimuladament a tot aquest ordre numèric.

Segueixes tenint mocs. Has perdut els mocadors. Mentre inspires sorollosament penses que és una llàstima perquè segur que pel cap baix un 99% dels assidus a la biblioteca mai han intentat ser la piga de la monotonia acadèmica de les enginyeries, l'esquerda d'aquest balcó des d'on pretenen simplificar el món amb enunciats i objectivitat, veient-lo passar. I te'n recordes de Plasson i del seu capvespre oceànic -deliciosament- imperfecte, de Joan Margarit i la seva arquitectura poètica, del gueto d'apunts algebraics que es floreixen davant dels teus nassos, de que acabes de malgastar una hora i que has d'acabar això, que tens gana i és hora de dinar. I per cert, recordes que tot a començat per un refotut llibre que casualment forma part de l'1% minoritari de llibres llegibles d'aquesta biblioteca.

I penses com seria una pel·lícula a l'estil Farenheit 451 però a l'inrevés, amb números. Posem-li Virus 2010, catàstrofe informàtica. A ningú li interessaria, està clar, sense números no tindríem ni tecnologia, ni progrés, ni res. Ha estat una idea estúpida, ho reconeixes, però et fa gràcia seguir estirant la idea. Imagineu-vos-ho. Prohibeixen els números. Les pèrdues econòmiques serien immenses. Incomptables -i mai millor dit- perquè sense números no les podríem comptar. Rius de la teva pròpia gracieta. L'estòmac et ronca i penses que, ben mira't, et sap greu que les coses vagin així, perquè seria molt més divertit que el bàndol poderós fos l'altre, i així poder anar a la Pompeu posant cara d'intel·lectual i escriure complexes deduccions matemàtiques als cantells de les estanteries.

Però què hi farem, avui en dia les paraules tenen poc poder. Dels diners a la ciència i de la ciència a les armes, i de les armes al poder, i de la ciència als diners, i dels diners al poder...i al final un no sap si va a les biblioteques per estudiar o per tota la resta.

Jo crec que més per la resta.