dilluns, 5 de novembre del 2012

Volley-ball no és fàcil

A l'aula d'examen alineacions, pronòstics, velocitats rares. Un alumne mira pel vidre de la porta i no reconeix ningú. El professor està dret, recolzant-se sobre el cantell de la taula que se li clava progressivament al cul i li produeix un dolor ocult, atenuant. La panoràmica li transmet cert ordre espiritual, el silenci, la pressa, la mala lletra. Tot i els formalismes desconfia de les preguntes crucials, la dificultat, les hores de l'alpinista extenuat sota la tempesta. En situacions així desitja coses aparentment tontes que no ha confessat a ningú, com que algú que fa molt temps que no veu entri amb sabatilles fent un somriure familiar i li dugui una xocolata calenta en un got de plàstic. Aspiracions, carreres, coneixements, controlar el temps estipulat és com una pressió tremolosa dels pòmuls i les celles que s'omplen de molsa i sotabosc. Vol algun motiu urgent per anar a Ginebra en un vol chârter i després fer com si res, passejar fins al parc del Campus on l'etern estudiant per notari contempla vençut la injustícia dels joves que surten dels laboratoris a fer un descans i juguen a volley-ball malgrat la neu la dificultat. Dels joves brillants d'expedients brillants que resolen sistemes i processos i equacions complexíssimes de forma brillant i s'esforcen però no es cansen excepte quan lliguen, quan desparen taula, quan corren sense samarreta sobre el fred sobre la neu.