Que el jo sigui l'aire que respirem
no el que bufem perquè el respirin els altres.
Que tot sigui estar sol
i poder de sobte acompanyar-se.
Desprendre's, desprendre's,
renovar-nos al ritme del nostre temps
sense estridències
seguir els impulsos
com asserenats salvatges
tenir només por
tenir només
de l'imminent
por
només.
Així
trobar-te-la
la vida
per casualitat
ser també algú
només
només algú
i ja està.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
sembla fàcil, però cosata més que no sembla arribar a ser algú, arribar a saber quin algú volem ser. I estimar-nos
Publica un comentari a l'entrada