La bossa del pa

No ho acostumava a fer això d'anar a comprar el pa.

Però la vida va així, un dia vas a comprar el pa i et sents diferent. Un dia vas a comprar el pa i agafes el paraigües aquell que fa tant de senyor, el del pare, i et sents diferent. Diferent, sí. Et sents com si tinguessis els teus flamants sis anys, algun estiu de caramel, baixant pel carrer de pedra d'algun poble pescador...et sents amb aquella barreja d'orgull i seguretat quan es té una sola veritat sense desitjar-ne més, quan saps que et dirigeixes cap un destí i l'estimes amb totes les seves condicions, amb les sorpreses i els desenganys. I no té explicació.

I no li busquis tres peus al gat, Sira, no té més. Podria ser perquè avui duies la bossa del pa, que sempre t'havia recordat a una mena de xarxa, i et feia sentir marinera, tot sola i aventurera. Podria ser per les monedes que dringaven a la butxaca, per com t'agradava avançar-te a la dependenta i cantar-li el canvi abans que ella tries quina barra et donava. Perquè t'agradava fantasiejar i planejar-ho tot, t'agradava pensar que en el fons eres tu qui triaves la baguette encandilant-la amb els teus ulls de sucre. I mil coses més. I en el fons ho saps, que no té explicació.

I et veus a tu com si no fossis tu, Sira. Et veus pedalejant entre bicicletes que gotegen, entre bassals acrílics, entre barba-home-que-passeja-el-gos-i-fuma-amb-pipa-sota-el-paraigües. Curiós, penses. Tant és si era una bicicleta o un tricicle, semblava bategar amb els teus somnis. I tornes a sentir com l'estranyesa que se t'escapa el detall més important. Com si el teu entorn es disfressés, com si hi hagués una certa lògica que no ets capaç de desxifrar, com si el
barba-home-passeja-gos-i-fuma-amb-pipa-sota-el-paraigües
formés part de la teva vida més que el teu propi cos. I encara et sents més diferent. El decorat, penses. Com si tu fossis tot el que t'envolta menys tu mateixa, com si tot el que passa fos previsible menys el que et sembla més real i lògic. - Quin disbarat!- t'exclames mentre llances una última llambregada al peculiar personatge, mentre notes que pots seccionar el temps allà mateix, criminal, sense deixar empremtes, pots seccionar el matí, i el pa, i el els sis anys i el que vulguis, contemplant com puja el fum de la pipa. I et sents diferent perquè has aconseguit esquitllar-te en alguna altra ciutat, en qualsevol altre dia, amb qualsevol altre nom

Sira

I no és pot explicar, ni la gota que et mulla el mitjó ni el pèl llibertí que s'escapa de la cua i esquiva juganer el xàfec.

I ja em diràs tu, que en fem de tota aquesta cantarella sense sentit. Tu seguiràs dient-te Sira, seguiràs sense acostumar a anar a comprar el pa, seguiràs fent la teva vida de sempre

però

per molt que oblidis

ara ets sents com abrigada,
com si tot plegat fos un xiuxiueig
que t'omple de curiositat, d'admiració
pel que t'envolta.

I els dos sabem que quan entris per aquesta porta, quan entris per aquesta porta i deixis el paraigües recolzat al rebedor, i rebufis indignada "ja hi podries haver anat tu a comprar el pa, pare!", quan entris per aquesta porta i et treguis les sabates i et desfacis la cua, quan ho facis...

per molt que ho vulguis, Sira

ja no seràs la mateixa

(i que consti que el pa a tu, ni fu ni fa)