Que tothom foti el que li roti

Avui m'he enrecordat d'una professora que no entenia el que escrivia. Es posava molt nerviosa. Jo també. I suposo que al final ho exagerava per burxar-la. Aleshores creia que era perquè no havia provat l'alcohol en sa vida i recitava versos de Bécquer amb cara de gamarussa. Ara ja no tinc cap teoria. Tinc la certesa que tothom té por, però alguns s'aferren a la poesia com un antídot que requereix castedat espiritual per fer efecte. A mi m'emprenyen els qui escriuen i no diuen res, els que fan versos de McBurguer de McDonalds de Natillas Danone de Crispetes tamaño grande que menja el malparit del darrere al cine mastegant com un hipopòtam. Qüestió d'estòmac. Sí, sóc de personalitat forta i no tinc digestió fàcil. Hi ha molts pseudoartistes industrials que venen empaquetats amb un 2x1 de rebaixes i són tan previsibles que només s'atrauen entre ells quan estan a l'aparador. Hi ha molt deliri romàntic. I va, ja paro. Tot i així, no hi ha remei. Tranquilament alguns pensen això de mi, llei de vida. Els iguals s'atrauen, fan i desfan amb idees properes i entre un grup i l'altre es miren guenyos. Per això ,

jo declaro aquí i ara que

tothom foti el que li roti

cursilades, pastelons, aclaparats que baden, fanfarrons satisfets que insatisfan, feu el que us roti, tampoc us llegiré perquè em poseu nerviós, com aquella professora, potser perquè no dieu res o potser perquè no us entenc, si algú us llegeix i li agrada endavant

va a gustos