Allisador

L'allisador d'alfombres cavil·lava. Tot sovint quedava un mal regust de. No. Això (em) et dic. És gent molt bàsica, molt bàsica, tan bàsica que no saps què li agradarà. Tan bàsica que li farà gràcia el que dius però només. Per riure, bàsicament. Que es deu pensar que ho fas expressament, per agradar-li. Senzilla, pocs dibuixos. Tan bàsica que es creu així de complicada però la resta coincideix en que no, que va, per res. Sí, perquè després d'estar anys -lleugerament mal- enrotllades feien sanefes i ombres clarobscurs, les alfombres. Quan ho veia li agafava com una desesperació de vèrtex a vèrtex, feia la croqueta, hi convidava beduïns esvelts i silenciosos a sopar. I quan preparaven el té, amb el gluc-gluc del canvi d'aigua li deien - tu tranquil, és gent molt bàsica, imprevisible, pots estar imaginant converses transcendents o secrets estimulants, evocar-t'hi, dramatitzar-ho i girar-ho a l'absurd, tu tranquil, sents, seguiran al mateix lloc, exactament on figurava que tot va petar, on tu vas petar, allà mateix, i et miraran amb cara de ah ja ets aquí, just ara em preguntava on t'havies ficat - però clar, l'allisador no ho entenia, era un gluc-gluc, i bevia abstret i seguia cavil·lant. Es preguntava perquè la gent bàsica, tan bàsica, a vegades semblava vorejar l'abisme, delicadesa alarmant, uns nens que juguen des de sempre confonent-se amb els límits, innocentment, sense accidentar-se.  Perquè deuen ser els meus límits, pensava l'allisador. Només els meus límits. Se li feia un nus aquí i volia salvar-los, salvar-la, la gent bàsica. Salvar-la, de què? Semblen tan naturals, tan bàsics, menys coses al cap. Remeis casolans, tot molt maldestre i eficient. Va venir una dona i li va assegurar que feia servir l'alfombra exclusivament per amagar-hi brutícies a sota. Però que volia la que tingués més colors, colors, dona'm la que vulguis però formes i colors, que així els nens s'entretenen. Gent bàsica, gent de seda, es deia l'allisador, què sembla delicada però què va, després sempre estan radiants i aclaparadors. L'alfombra seguia arrugada, ell esllomant-se i la gent li deia ho fas molt bé i ell al principi s'emocionava i murmurava coses com alfombres voladores i els volia salvar i viure amb ells perquè reien de veritat i feien bona olor i quan tornaven a dir ho fas molt bé  se li escapava un "ostia va, neu a la merda".