Sempre tornem

Sempre tornem
jo no em sé acomiadar de les coses
s'acaben en punta
cònica, afilades del revés
i tard o d'hora cauen,
som conscients del planeig descendent
- allò perdut planeja i es planeja-
de les fulles quan no fa vent, dels globus a les festes
d'aniversari i aquells xuts
a càmara lenta, ens tornem més hàbils
i impacients, tot s'acaba amb un últim contacte
que no deixa rastre,
amb un pacte que sembla improvisat
de tant implacable, el con sempre es tomba
i rodola inventant radis de futur
el punt de caiguda segueix essent el centre
giratori; en algun moment s'atura
algú el recull i el posa dret
com un trofeu antic, en aixecar-lo
a la rajola queda, contornejada per la pols,
una fletxa que t'assenyala,
la inèrcia del pendent
imperceptible t'acaba arrossegant
al balancí còncau, li dónes un toc i recupera el ritme
i passa repetidament per l'eix d'oscil·lació
on, algun cop has pensat
que els avis moren
prenent la fresca
al portal
abans de morir

el tren passa per aquella estació perduda
d'on vas marxar sense adonar-te'n
tan feliç, però no para; et dius
sempre tornem
però no per viure
sinó per recordar.