Dalton i els semàfors

Els semàfors es troben en llocs estratègics. La teva vida ha de ser una estratègia. Ara passes. Ara. T'esperes. Acabem tenint alguna cosa tèrbola a la mirada. D'esperar. No perquè després hagi de passar res en concret. Esperar. Veure'ls passar. Arran. Els motors i tota la pesca. Al final l'arriére de la course. Són els mig despistats que mai se sap si comencen o acaben. O no ho saben ni ells. Et converteixes en una mena d'espectador d'una velocitat inaccessible. Hi ha un recorregut diari que algú traça i tu només pots contemplar. I ben quietet, siusplau. Fins i tot t'obliguen a ser impacient. Per què? Tu només vols passar. Si ho intentes abans d'hora, si et mous. Una passa endavant. I t'atropellen. T'atropella el propi circuit. Un remolí, una repulsió, et destrossa. El semàfor és una llei. Com moltes altres. No l'han fet per tu. Són les condicions de la cursa. Els participants s'inscriuen amb antelació. Els altres només miren. Et porten moltes voltes d'avantatge. I la ciutat tancada amb el seu semàfor d'emblema. El primer que van provar es va carregar un policia. De semàfor. Va explotar. Bum. Suposo que el van desmuntar i el deuen tenir en alguna exposició commemorativa. La història és cruel, quina novetat. El públic. Sempre hi ha alguna excusa per oblidar els que surten volant. Bum. En aquest cas era un semàfor i la llum vermella no s'encenia. Un bon embús. Es trenquen els esquemes si la cosa s'atura, perquè aleshores tenen temps per pensar i s'adonen que. Alguna cosa no quadra. Bum. Hi ha un viure discontinu. Controlat per semàfors. Alguns decideixen donar voltes a la pròpia illa, controlen el temps però no l'espai. Els hi diuen bojos o reprimits, fa gràcia i tot. Necessitem ordre, constància. Necessitem parar abans de passar. Encara que no s'acostumen a pensar gaires coses als semàfors. Un dia, esperant, un nen em va dir "si bufes es posa verd". Així fluixet, rostre circumspecte. Deuria ser un secret. Segurament, si l'hagués deixat, també m'hauria dit que volia fabricar motors per als cotxes de joguina. Però t'acabes resignant. Els colors són sempre els mateixos. Els segons els pots cronometrar. És una repetició, una geometria fàcil. Tot continua passant mentre passa. Tot continua esperant mentre esperes. Dalton s'equivocava amb els reactius perquè els confonia pel color. Però mantenia les teories, i no s'equivocava. Confonia el verd i el vermell. Em refereixo a que no s'equivocava. En el que veia. Així ho va descobrir. Que estava malalt. Si a la seva època haguessin existit els semàfors potser no hauria sobreviscut. Les hipòtesis són fàcils. Si passes quan no toca, t'atropellen. I no et pots confondre.

Ara bé, sempre és més fàcil agafar el cotxe.

Perquè tens clàxon, més que res.