El que s'aprofita

Un gos menut
jeia immòvil al voral de la carretera.
Duia un cartell penjat al coll;
M'han abandonat. Estava escrit amb mala lletra
el seu destí, els cotxes passaven ràpid
de llarg. Segurament ja era vell,
més que jo aleshores
segurament
però em feia un pena intrusa
d'allà estant a les acaballes del poble.
Era un tricicle indefens
expulsat del trànsit immundament
fugaç.

M'hi vaig acostar i em llepava
la mà,

sempre havia volgut un gos
però els grans no el van voler.
Les coses abandonades no es toquen,
suposo. Jo el volia,
segurament
per donar-li la verdura i el peix
d'amagat per sota la taula.
No per deixar-li les restes. Menjaria de la meva mà
el que no em vingués de gust. Era un gos
abandonat. Ell em salvava; però al capdavall
mai
n'he tingut de gos. Els nens fan veritats
no les diuen. Pas. Potser per això
m'agradava dinar a casa l'àvia
perquè entre plat i plat
em deixava jugar amb les molles, picar-ne alguna
amb la punta del dit, i menjar-me-la.
I més, encara més,
després de desparar la taula,
teníem el costum de recollir les estovalles
replegar-les cap a aquella finestra gran
i espolsar-les al carrer. Era una penyora
per no tenir gos. Queien les molles avall
cruïlles afamades, el migdia
descendia esperonant els coloms. Cada dia igual,
els ocells ens esperaven. I a mi m'encantava
l'espetec de la tela, les engrunes volant
i ja no queda res. Després es feia fosc,
la mare em duia a casa
i sortien les rates a escurar les deixalles dels coloms.

Fa temps ja que dino sol al pis; la terrassa
no dóna al carrer
però hi entra llum. Ahir havent dinat
feia núvol i fresca estripada
em vaig abrigar amb les estovalles brutes
i m'adormia a la taula
comptant engrunes
i calfreds, després vaig aclucar els records
i em va despertar un eriçó.

Se'm va acostar i em llepava
la mà