L'anònim vivia dins d'una gran ciutat, en un edifici de 5 plantes amb sorolls mecànics alternats, parets mal acabades, rajola freda, cafetera amb un ampli historial d'explosions matinals, finestra i olor a fregits -que ve a ser el mateix-, testos mig morts, factures a sobre la taula, merdes de colom a la barana del balcó, lavabo mal ventilat, bareto de barri a quatre passes del portal, desgraciats que no dormen mai, desgraciats que dormen sempre,
era anònim però era normal, un paio normal, dels de tota la vida, per tant em prendré el luxe d'anomenar-lo Ònim -i queda entès perquè no he pres l'altra meitat-.
L'Ònim ningú sabia exactament qui era, ni què feia, ni d'on havia sortit. Però això no treu que fos normal. No presentava cap anomalia fora de no tenir nom -Ònim per als amics, és a dir, vosaltres- ja que tenir nom avui en dia resulta fins i tot massa normal, tot i que un reduït percentatge de gent s'entesti en batejar tot allò palpable: parts del seu cos -no especificaré-, el raspall de dents, el paquet de tabac, el cotxe, el maleter del cotxe, el cadàver del maleter del cotxe (...) merda això ja estava batejat. La gràcia del nostre Ònim és que sabia enginyar-se-les per aconseguir en una fracció de temps molt reduïda que la gent arribés a la conclusió que aquell individu que tenien davant era el (merda no em surt, ho tinc a la punta de la llengua) i que l'havien conegut (osti, allà, mmmm, no..uhmm) de manera que gaudia de certa impunitat d'anònim fet que li produia una sensació que podria equivaler a la felicitat.
Però a part de tota aquesta xerrameca que l'autor, si més no, ha cregut convenient perquè li venia de gust, falta una dada molt important. L'Ònim era precoç. No, no va de líquids. Un geni, podríem dir, una ment precoç. Possiblement a causa d'una hipertròfia neuronal s'havia convertit en allò. Ell tenia la teoria que era l'única ànima lliure de veritat sobre ella mateixa perquè algú li havia permès no tenir nom, en altres paraules, li havia deixat com a herència batejar-se a ell mateix. Un gran deure. I una gran responsabilitat. Un cop un s'acostuma a viure sense nom les coses canvien molt. Imagineu-vos una infància sense el nom a la bata, o els mil dibuixos amb plastidecor on l'únic que s'entenia era la firma matussera amb aquell aire de "El pistolero Billy ha pasado por aquí", o els crits de la mare cridant-te -pel nom- amb molta -molta- mala lluna. L'autor creu que si s'ho imaginés no estaria aquí escrivint sobre un anònim per tant prefereix canviar de tema. Canvia de tema siusplau, d'acord, va, d'acord. Com deia l'Ònim era un privilegiat. Acumulava una gran quantitat de coneixements tot i que això no li interessava especialment. La facultat que més havia potenciat era la creativitat. Tot ho creava dins seu. Tot. Deia que, clar, no tenia nom, no podia firmar, i avui en dia els anònims o són falsos avisos de bomba o cartes d'amor que acaben en paper mullat, així que preferia deixar-ho tot intacte dins del seu univers. Era una persona silenciosa, gens pedant, no necessàriament poc sociable, tot i que a partir de cert moment es va començar a distanciar de la gent i del poc entorn amb el qual mantenia contacte. S'avorria. Preveia els moviments de la gent, el que anaven a dir, percebia coses de les que ni el propi interlocutor era conscient, tenia respostes per a tot, tot li semblava cada cop més banal, més buit, ensumava la hipocresia i la ignorància per a tot arreu, amb les dones com a molt feia un clau ràpid i fugia d'amagatotis per no haver de fingir falsa tendresa, amb els homes es desesperava quan els sentia parlar de futbol -no en tenen ni idea-, ni idea, pensava. Em va dir que afegís un comentari, i tot i que crec que aquestes altures no serveix de res, li faré cas "algun dia us explicaré l'estratègia del pop de peixera" em va dir -us va dir- futbolísticament parlant "però això serà quan aprengueu a mirar els partits sense fumar i/o endrapar res i/o contestar a la dona amb monosíl•labs i/o insultar l’àrbitre i la mare que el va parir de costat mentre piiiip sant josep---piiiip piiip". Bé, com veieu no sempre es pot reproduir la realitat de manera fidedigna.
L'Ònim buscava bojament gustos. Se li acabaven. Cada cop eren més efímers. Havia perdut la il•lusió fins per a trobar un nom. Cada cop menys. Menys sabor, menys temps, més dubtes, menys temps, s'allunyava de tot, home de barba, mirada enfonsada, el llit sense fer, i així cada dia. Cansat. Ja no li quedava esperança en noves fites. Ho veia tot tan inútil, estimava tan poc tot el que l’envoltava, tan poc. I sense nous gustos no podia. No podia. Tot el que vivia era ja un eco d’un record llunyà. I amb prou feines tenia vint anys. Un dia va desaparèixer. Ningú ho va notar.
El van trobar al cap d’uns dies.
6 bales al cos.
Els diaris deien que no hi havia culpables.
Ni tampoc sang.
La van trobar al cap d’uns dies. La carta. A casa seva, sense destinatari. Ningú sap com va arribar. Ningú ho va notar.
“No et diré si algun dia em podràs perdonar per no haver-te posat nom. Almenys pots rebre aquesta carta, no et queixis. No he tingut més remei. No em quedaven gustos. No em quedava temps. Ha estat ràpid. Fred. Metàl•lic. Ben bé quasi com la ciutat. Massís, petit, precís, letal.
Tot i així no t’ho recomano. Les bales no tenen massa bon gust”.
Plom a l’estómac. Llengua de pólvora. Infecció lenta. Podríem dir que no ho va notar. Va néixer disparat. Quin remei. 6 bales al cos. La carta segueix allà, a la taula del menjador. Ningú ho va notar.
era anònim però era normal, un paio normal, dels de tota la vida, per tant em prendré el luxe d'anomenar-lo Ònim -i queda entès perquè no he pres l'altra meitat-.
L'Ònim ningú sabia exactament qui era, ni què feia, ni d'on havia sortit. Però això no treu que fos normal. No presentava cap anomalia fora de no tenir nom -Ònim per als amics, és a dir, vosaltres- ja que tenir nom avui en dia resulta fins i tot massa normal, tot i que un reduït percentatge de gent s'entesti en batejar tot allò palpable: parts del seu cos -no especificaré-, el raspall de dents, el paquet de tabac, el cotxe, el maleter del cotxe, el cadàver del maleter del cotxe (...) merda això ja estava batejat. La gràcia del nostre Ònim és que sabia enginyar-se-les per aconseguir en una fracció de temps molt reduïda que la gent arribés a la conclusió que aquell individu que tenien davant era el (merda no em surt, ho tinc a la punta de la llengua) i que l'havien conegut (osti, allà, mmmm, no..uhmm) de manera que gaudia de certa impunitat d'anònim fet que li produia una sensació que podria equivaler a la felicitat.
Però a part de tota aquesta xerrameca que l'autor, si més no, ha cregut convenient perquè li venia de gust, falta una dada molt important. L'Ònim era precoç. No, no va de líquids. Un geni, podríem dir, una ment precoç. Possiblement a causa d'una hipertròfia neuronal s'havia convertit en allò. Ell tenia la teoria que era l'única ànima lliure de veritat sobre ella mateixa perquè algú li havia permès no tenir nom, en altres paraules, li havia deixat com a herència batejar-se a ell mateix. Un gran deure. I una gran responsabilitat. Un cop un s'acostuma a viure sense nom les coses canvien molt. Imagineu-vos una infància sense el nom a la bata, o els mil dibuixos amb plastidecor on l'únic que s'entenia era la firma matussera amb aquell aire de "El pistolero Billy ha pasado por aquí", o els crits de la mare cridant-te -pel nom- amb molta -molta- mala lluna. L'autor creu que si s'ho imaginés no estaria aquí escrivint sobre un anònim per tant prefereix canviar de tema. Canvia de tema siusplau, d'acord, va, d'acord. Com deia l'Ònim era un privilegiat. Acumulava una gran quantitat de coneixements tot i que això no li interessava especialment. La facultat que més havia potenciat era la creativitat. Tot ho creava dins seu. Tot. Deia que, clar, no tenia nom, no podia firmar, i avui en dia els anònims o són falsos avisos de bomba o cartes d'amor que acaben en paper mullat, així que preferia deixar-ho tot intacte dins del seu univers. Era una persona silenciosa, gens pedant, no necessàriament poc sociable, tot i que a partir de cert moment es va començar a distanciar de la gent i del poc entorn amb el qual mantenia contacte. S'avorria. Preveia els moviments de la gent, el que anaven a dir, percebia coses de les que ni el propi interlocutor era conscient, tenia respostes per a tot, tot li semblava cada cop més banal, més buit, ensumava la hipocresia i la ignorància per a tot arreu, amb les dones com a molt feia un clau ràpid i fugia d'amagatotis per no haver de fingir falsa tendresa, amb els homes es desesperava quan els sentia parlar de futbol -no en tenen ni idea-, ni idea, pensava. Em va dir que afegís un comentari, i tot i que crec que aquestes altures no serveix de res, li faré cas "algun dia us explicaré l'estratègia del pop de peixera" em va dir -us va dir- futbolísticament parlant "però això serà quan aprengueu a mirar els partits sense fumar i/o endrapar res i/o contestar a la dona amb monosíl•labs i/o insultar l’àrbitre i la mare que el va parir de costat mentre piiiip sant josep---piiiip piiip". Bé, com veieu no sempre es pot reproduir la realitat de manera fidedigna.
L'Ònim buscava bojament gustos. Se li acabaven. Cada cop eren més efímers. Havia perdut la il•lusió fins per a trobar un nom. Cada cop menys. Menys sabor, menys temps, més dubtes, menys temps, s'allunyava de tot, home de barba, mirada enfonsada, el llit sense fer, i així cada dia. Cansat. Ja no li quedava esperança en noves fites. Ho veia tot tan inútil, estimava tan poc tot el que l’envoltava, tan poc. I sense nous gustos no podia. No podia. Tot el que vivia era ja un eco d’un record llunyà. I amb prou feines tenia vint anys. Un dia va desaparèixer. Ningú ho va notar.
El van trobar al cap d’uns dies.
6 bales al cos.
Els diaris deien que no hi havia culpables.
Ni tampoc sang.
La van trobar al cap d’uns dies. La carta. A casa seva, sense destinatari. Ningú sap com va arribar. Ningú ho va notar.
“No et diré si algun dia em podràs perdonar per no haver-te posat nom. Almenys pots rebre aquesta carta, no et queixis. No he tingut més remei. No em quedaven gustos. No em quedava temps. Ha estat ràpid. Fred. Metàl•lic. Ben bé quasi com la ciutat. Massís, petit, precís, letal.
Tot i així no t’ho recomano. Les bales no tenen massa bon gust”.
Plom a l’estómac. Llengua de pólvora. Infecció lenta. Podríem dir que no ho va notar. Va néixer disparat. Quin remei. 6 bales al cos. La carta segueix allà, a la taula del menjador. Ningú ho va notar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada