Absoluta credibilidad

« hacer brotar un mundo de la nada
pero no por razones de peso
por fregar solamente - por joder »

Nicanor Parra

Había un tipo
se dedicó a descubrir
ya no el arte sino que era
realmente el alma
pero más de una vez
venía un día y decía
encontré por fin la manera
de saber qué coño
está pasando. con entusiasmo
lo decía y tampoco lo tenía claro
era muy muy entusiasmo fugaz. Los otros corrían
discutían en las bibliotecas
y no sé como lo hacían pero
aparecían con la gran teoría
oh, oh, todo coincide, eso es
vamos a mejorarlo
había un tipo
se dedicó a descubrir
pero se olvidaba
y claro volvía a descubrir.
llegaba vociferando
a otro sitio
por fin por fin. dios
dios
dios está
confuso de verdad
que dije eso?

would you like Bukowski?

bukowski
entranyes desmesurades carícies delicades
brutes intenses
desmesurades carícies entranyes delicades?
no. Només volia dir-li
que cony passa amb vostè
a les biblioteques. Faci el favor
de no excitar-me el personal
tanta sinceritat, li deu semblar divertit
la gent el vol imitar senyor entranya
entranyable però sense embrutar-se
m'entén? perquè vostè és el vellet
que la diu més grossa i el nét es pensa
que se l'estima tant per això. Recital Bronx permanent
des d'aquí fa olor de Roma. he constatat diversos robatoris
dels seus exemplars, malmès o perdut
vull dir com vostè
viciosos de vostè com predicant
sucre ridícul a la cervesa
algú extremadament sociable
aiiii bukowski
espero que no li facin cap exposició
aquests de l'art i la cultura
seria vostè avorridíssim

Taconejava

Allà on Déu va perdre l'espardenya
es preguntaven quin objecte
quan balancejava els peus pel món va ser
i portaven mocasins sofisticats
un sonor oh no! i li va caure
no va ser espectacular com en una ciutat o pel·lícula
i palplantat com un estaquirot volia intuïr la trajectòria
un pardulaire l'hauria trobat ignorant el valor que
però coi de núvols i nuvis no el deixaven veure el moment transcendental
van acordonar la zona les que tenien els tacons més grans
bé, allà on Déu va perdre l'espardenya es difícil d'imaginar
però com he dit no era espectacular no hi havia ningú
i el pobre sabeu aquell neguit de la pèrdua en standby?
a part d'un home baixet i bigoti serpentí que s'esgarrifava de plaer quan ella perspicaç
taconejava
i així va quedar, allà, allà on ell va perdre l'espardenya
el cos contret, mirada guenya
li hauria quedat potser millor la faldilla però ella,
semblava profundament preocupat
i assegut d'esquenes a una distància prudencial
va perdre l'espardenya balancejant els peus i allà
perquè en quedi constància al sumari
s'esgarrifava de plaer
quan ella
taconejava

Per íntima unanimitat

Em vaig fer passar
per un sol home
i sí que sóc en realitat
un home però el diccionari deia
- per unanimitat completa i espontània de tots els presents
i era exactament això
fins ara no havia sentit una força tan bruta
bruta i descomunal repiquen campanes
un casament jo un sol home
sortint sol de l’església amb davantal
pensava en carnisseria carnisseria
estava tan eufòric que obria massa la boca
massa els ulls, els braços massa les mans
com plantofades al cel m’entens? Les iaies aplaudien
amb unes mans boniques de princesa
i això em va desconcertar de tal manera
que es va posar a ploure
una pluja ridícula com la tos d’un gos
i vaig comprar trenta paraigües
a venedors ambulants estrafolàriament alegres,
anava carregat i em va semblar
difícil ser un sol, un sol home
els cossos s’agrupaven sota els balcons i per probabilitat
alguns s’ensorraven
i malgrat la runa i carn rebentada deien serens i amb ferma convicció
anem a treballar anem va
discutien la verticalitat del cel o les parpelles i
jo m’imaginava un gran tractor que en breus instants
arribaria per endur-se’ls, camps
camps descomunals camps i vent
vent i paraules, paraules brutes que no recordo

Cura'm la bateria baixa

"la vida les màquines cansen és difícil"
Mireia-Vidal-Conte

nom d'usuari PIN seguretat
no estaves localitzable
avingudes quilowats,
sales d'espera migranyes
cues cabells terra pertot
malalts nosaltres els artefactes
vitals que se'ns espatllen

una nau industrial buida
decadent abandonada
com el teu cos, al mig
el piló d'ossos que amb prou feines
sabràs muntar, sol avorrit exhaust ja ni
moure'l

Sol sostinc la

són dos notes.
trineu
els arbres nans
de les altures
allaus que caldria preveure
si ens allarguem
massa
pots lliscar tu i cabells
els dits des del mirador
caure cloure caure
encant boscatge
sota el diluvi queda
gent gran que canta
tan bé com la son

Fins allà

L'agilitat feréstega, la suspensió en l'aire, el salt concatenat. És el cotxe que descarrila, entra a un bosc magnífic d'arbres espaiats i a cops de volant evita l'accident fins que en surt il·lès. Però més subtil, més melòdic. Ell vol unes cames fortes, uns turmells com peülles, arribar-hi tot sol; aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. A les ciutats l’admiren, romàntics aclaparats. Tot i ser poca cosa desprèn atreviment, fortalesa, instint. Té un estar tranquil però alhora un deix salvatge. Per molts es perfila com l’ideal materialitzat del somni rural modern, el nen prodigi que des que va néixer ha viscut a les muntanyes i acumula proeses corrent dies de sol a sol, entre cims, precipicis i tempestes. Aquí freqüentem l’omnipresència del caos urbà; ningú de nosaltres ho reconeix però som éssers semàfor, inèrcia passada de voltes; vivim en una guerra quotidiana que esdevé cursa malaltissa, joc de murris, ai t’he trepitja’t, fote’t. Ell viu alliberat, ja només de parlar-ne es fusiona amb la natura. Simplicitat absoluta, maduresa de l’honestedat. Els qui l’admiren, a mode expiatori, en parlen com exemple d’humilitat. No, no crec que sigui això. Sap el que fa i perquè ho fa, i no necessita reconeixement, ni sortir per davant dels altres, ni parlar del seu palmarès. El seu ego el deixa entre muntanyes, quan és una ínfima taca que es mou desafiant el pendent.

En realitat no hi ha cap cursa. Tan sols són coordenades, relleus on orientar-se. Les victòries sobre la meta són només conseqüències d’altres triomfs, certeses del que hem aconseguit mentre ho fèiem. Reafirmar-nos en les nostres decisions com una constant vital, sense treva. Córrer com ell ho fa, dia rere dia, hores i hores, desnivell rere desnivell, sol. Sé que podria aturar-me aquí a descansar, fer mitja volta, i ningú se n’adonaria. Podria dir que he arribat on sigui. Excusar-me perquè em fa mal el genoll. Però no, aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. Vull saber què es sent a cada embranzida del meu cos, què es veu des d’allà, confirmar que el que visc és autèntic. L’animal està sol, s’emociona sol, s’arrisca sol, pateix sol, contínuament es desperta en la incertesa. I és en aquesta essència on es troba en harmonia amb l’entorn. El desig de pujar fins dalt, buscar noves vies entre les roques, explorar carenes entre matolls, perdre’s i que es faci de nit, descobrir un cel escandalós, l’olor d’una clariana, endinsar-se en la foscor mística d’un bosc i intuir les pròpies petjades. L’home necessita sentir-se fràgil, notar que li queden poques forces, tenir la por excitant de l’animal, del depredador, del seu propi silenci, dels seus passos, d’allò desconegut i del no-res. L’emergent és el fluid tèrbol on fem tots aquests viratges, on la percepció canvia d’un instant a un altre com el paisatge que ens espera en girar; és aquí on tot passa, on hem de projectar i sentir novament el nostre objectiu i destí emocional, exactament des d’on som.

No compten els quilòmetres, ni el desnivell; el que és crucial és vèncer el duel veritable amb un mateix. Desprendre’s dels límits racionals; demà seran molt lluny, molt lluny, deixant-se abraonar per la muntanya.

Raciona(l)ment

finestres enceses
durant tota la nit
un silenci
de llençols
quan els fanals s'apaguen

renovem el cos
entre fronteres
de somnis

que no són tant
com ens pensàvem

Sí, volíem veure un isard

Ja ciutat. Baf mecànic
detergent, pintat sobre pintat.
Fa uns minuts també
he sentit ocells. com si
refilés la muntanya
- per què no has estat capaç?
de sentir palpar l'embriaguesa
fins al fons de l'animal.
Deu ser que no existeix
tan ferotge la bellesa
des de la bellesa.
Seguim les pistes
d'allò extraordinari
que creix descaradament
    entre les roques,
            com la planta fulminant.

Antananarivo

Hauríem hagut de fer això: menjar fruita tot el dia, prodigar els mars magnífics
que un dia ens envoltaran.
Devorant
platges.

Isquiotibials

Oh! Siusplau! Es va girar una última vegada per mirar-me. El destí descarat, voler tenir el flash de la derrota. No el que podríem dir passió. En casos així molta gent coincideix en que algun dia ens coneixerem de veritat. Que no tindrem més remei, vaja. Cues ineludibles sobretot, dependentes. Paral·lelismes. Un borratxo s'ajup i alinea papers de diari com rajoles antigues, un home infla la roda d'una bicicleta que no agafarà. En això, es gira. Dec haver oblidat tantes cares. Al mig hi ha un banc. I tot serà tan fantàstic. Exactament aquí, als isquiotibials. Tu obre molt els ulls i fes que tot passa lluny, com si. A dos carrers sonen sirenes. És que sóc tan pretesament excepcional. La filera de balcons que regalima llevat d'un. Que no faig res, aquí assegut. A un poble molt petit uns guepards roben cireres. Ni una gota de vermell en el teu cos. Veus? No ha durat tant. Oh siusplau! Quin gran plaer serà desmantellar tot això, tot això, i que després, tot i els pronòstics, ja no apareguis.

Pero el tío es majo

Pues ahora mismo está con uno
tiene una foto con él
al lado del ordenador
una canción favorita
quizás van a París
en un vuelo barato
no sé, supongo que me entretuve
cuando fui a por tabaco
me interesaba de verdad
ahora que me acuerdo
había músicos en la calle
pero el tío es majo
y ella, cuando nos cruzamos
ya no me reconoce
bailando

Sentinelles

Aquí dormiran els convidats. Deixar-se fer, matalassos a terra:

- Vosaltres sou. Totes les habitacions buides que volem preservar. Vives.

No se sent, si a fora trona.

No vols ser ingènua

pluja fina
capil·lar, pentinar
un cabell mullat
quasi legato,
com si tota la ciutat
escoltés el fregadís
del silenci que rellisca
per les vores dels teulats.

Arenes movedisses

El fang lent
l'ombra insuportable de la selva,
de les fulles immundes
que no fressen:
les trampes que atrapen des de dins
i deixen intacte, dalt dels arbres,
la sang dels micos. Lentament
ets fang. Fang com la mort
estúpida, incompleta.
Cauen aranyes
però sorprenentment
no hi ha cap núvol de mosquits.T'entafores
pensant que no existeix
una última paraula
i calles, sabent que el fang lent
és també aquell nen que jugava entre les lianes
fins que ja no va tornar.

Neuromarfil

Som
just ara
simultàniament
potser ja s'ha acabat
tot això, i ve el què dèiem l'ànima
que intuïem en aquells somnis quan
al moment terrible no podíem ni parlar
i ens hem tornat, per fi, com la sabana
entre els miratges, l'aigua bruta
els elefants
definitivament
bojos

Lindy Hop

Parlar-te com llençar-se al buit líquid. Ets un bèstia, un bèstia em diuen. Possiblement estem contínuament a punt de caure, podríem dir que les piruetes són només arranjaments successius que posposen la caiguda. Però només es pot fer així, fent el cos delicadament esvalotat. S'aixeca molta sorra i el contrabaixista no sé perquè es passa tota l'estona mirant darrere l'escenari. La noia lletja diu de fer un picnic en una piscina sense aigua i un vell que passeja el gos mira dissimuladament des de la distància, com per que no es noti que està recordant massa.

Lancha

los huesos del agua
y tu clavícula
casi aire

Cangur

Diluïr-se en el matí,
l'aigua de les galledes
s'escola pel sorral
primer aplanaré la terra
a cops de pala
diminuta, després arran del cel
et veig, com si ningú
s'hagués despertat
i aprofitessis que ara passo
per quedar-te en continu
gronxant marrecs
en gratacels
que només
tenen
escales

Muflons

Era una carretera estreta. A la millor curva em trobava branques baixes que picaven amb el parabrises i un ramat de muflons mastegant flors blanques. Era inútil intentar espantar-los. Se'm quedaven mirant com roncant encara no ho entens. Havia de sortir, asseure'm al voral i buscar el punt exacte on s'acabava el precipici. O fins i tot pensar en totes les muntanyes que un cop pujades no sabré baixar, i mastegar una flor blanca, també.

Títol esgotat

Entre parada i parada busques alguns ulls que et vegin, com el paisatge borrós que no existeix darrere la finestra. Només trobes cares en subtítols, gent indecisa que no sap on mirar. Si es pot no mirar res. Acabes observant sobretot sabates, bolsos de velles, ungles mal pintades, i bastanta estona el clatell inescrutable d'un home calb. Quan surts entreveus la conductora pel retrovisor: és jove i mira a l'interior del túnel confiada en que possiblement ja està excavat. El gos entrenat del vigilant de seguretat em vol llepar la mà però porta morrió. Els dies bons al final del passadís hi ha un home guerxo i escanyolit que ven loteria i crida exageradament no se amontonen, aún tengo para todos. Algú riu intentant que no es noti però tothom passa de llarg, la sort és reincident. A vegades, quan a l'andana s'acumulen fileres de gent, l'home guerxo mira les escales mecàniques que té al darrere. No hi puja ningú però segueixen funcionant, com insistint en el temps que sí que corria pel subterrani quan no hi érem.

oh, Gofres

Molt bé.
inspiració. ex
piració inspi
ració expira
ció inspira
ció expira
ció inspi
ració ex
(acte!)

no.no. ara
no toca
inspiració!
ei ei ei tu
així no no
però vols
fer el favor
de sospirar!

Encara l'àncora

Un dia
em van donar un diploma
un tiquet de la compra
un rebut d'una transferència
un descompte en una pizzeria
un telèfon en un tovalló.
No vaig trucar
crec.

En marxa

Quan toca moure's
després del mal temps
matinem. Demà serà un gran
dia, dèiem. Desballestar tendes
com porcions de nit que resten,
quedar-se en res. Cal deixar-ho
tot estés, assecant-se
els sobresostres
sobre els quals
ha repicat tant
el cel. En l'escampall
que precedeix la partida
som cadells exposats
a la imprudència del bosc. Ens hi perdem
temptats per cruixits, molsa
nius abandonats. Podríem desbordar-nos
de la impaciència per viure, tanmateix
el desig és un cabal primer molt fi
que lentament es dil·lata. Per prosseguir el viatge
necessitem sentir
que avui hem nascut
entre matolls; que hem gatejat
il·lusions vagues,
xipollejat la por dels dolls.

però no ens empaiten,
sortirem quan siguem grans:

l'únic risc inassumible
és l'accident
de no existir.

Prohibit acampar

donar menjar als cérvols
esperar l'estiu
dones que no existeixen
remenen el tallat. tenen unes mans
fines, totes són
com exnòvies
sense rencors; i el cambrer
no para de repetir
que el lavabo no funciona.

Tu, memoritza aquest número

____________________________________

Silencio de corta duración

Después corrió por el pueblo un perro de siete patas.
  Todos corrieron tras él enseguida y contaron
    unas veces más y otras menos de siete patas.

Por fin encontré tiempo
  para comprarme un helado: silencio
    durante dos bolas: vainilla plátano.

Después el perro tenía sólo cuatro patas.


Günter Grass - Payaso de Agosto

Riera

Els somnis
s'emporten els cotxes aparcats
i deixen molt fang
i tothom es pregunta
- d'on ve tanta aigua
cap a un mateix destí?
Quan faci bo
hi creixeran males herbes
com si res. Hi tornaran
a aparcar cotxes també,
mentre van a comprar el pa.
Com si a intervals curts
poguéssim controlar
els terratrèmols.

I metres cúbics

Hola. hola. Sóc l'enginyer de la raó. Totes aquestes canonades que corren per aquí dins, grans tancs on tot es remena, turbines, ejectors, bombes de calor. Ho faig a gran escala, d'acord? Metres cúbics, una animalada. Vull dir, un cos com el teu és tan petit i dins com metres cúbics i diàmetres com pous.  Controlar la pressió i que no es faci escuma ni grumolls ni colors estranys. Al final hi ha un tanc i en surten racions petites, que serien les paraules. Quantitats bastant exactes. Ja sé que no us ho creieu això de les ampolletes, però sinó el negoci no funciona. Tant de bo pogués. Perquè a part del que és purament substància inflada i greixosa i per omplir, hi ha el toc essencial. Sí, el toc de gràcia. És la meva garantia. Per això quan envio els ingredients als d'etiquetatge només escric, així a la lleugera, parfum. Sona bé no? Doncs el nom concret ja fa temps que l'he oblidat. Je je je. La teva pell  i metres cúbics. Ho haurem de diluïr. Parfum.

Husky

Despertar-se amb l'ànima com un cadell de husky quasi tot blanc. Despertar-se i que comenci a ploure. Com entre un dia i l'altre. Molta gent que dorm, s'arrapa al coixí quan sent la pluja i la roba estesa que es mulla i els hi és bastant igual i sort que és diumenge perquè sinó amb el canvi d'hora segur que arribarien tard amb una cara de felicitat que tomba.

Si ho sents

Y carraspea

"La vida va a zancadas sobre nosotros
como Gulliver, y ríe fuerte, y llora"

A. Zagajewski

Boing, boing, endorfina, boing

Abans encara es podia suportar
però és que ara, a sobre,
fa bon temps

i

puc acreditar
que fent glissando
he trigat només un blau,
sense comptar els semàfors.

Ja està.

I ara?

Després tindràs set

i ara
és quan tocaria
assumir l'embat

acotxar-nos ja fets
miques, malsurar on
ni toca el sol, o potser

ves a saber

però dubtem
i ens fem els ofegats:
encara que asseguràvem
poder convertir-ho en platja
en el moment crucial
som quasi gens, nens malcriats
petem els dits,
un mar tranquil
ssssssssssss
abandonar l'olor dels somnis
pel contacte de l'embat
dels cossos que
s'ajunten

bidons, flascons;
és a l'últim xarrup
on de veritat
es tasta,
la vida.

Jet privat

Això és una ciutat.
Això altre
arbres, herba,
bancs, racons,
estar com haver fet
un viatge improvisat
i tenir l'excusa
d'aturar-se
i sentir el
detall;
l'aigua brolla
com nadons esquitxant
agradablement
als dormilegues
pensadors.
A dalt els ocells
discuteixen a qui li toca
anar a remenar el cel. Havia plogut i
el fang
s'asseca. Sento els jardiners
que tallen gespa per l'estiu
i jo faré veure que és Juliol i m'he escapat
a Lisboa per exemple,
i quan no passi ningú
em menjaré una mandarina.

Allisador

L'allisador d'alfombres cavil·lava. Tot sovint quedava un mal regust de. No. Això (em) et dic. És gent molt bàsica, molt bàsica, tan bàsica que no saps què li agradarà. Tan bàsica que li farà gràcia el que dius però només. Per riure, bàsicament. Que es deu pensar que ho fas expressament, per agradar-li. Senzilla, pocs dibuixos. Tan bàsica que es creu així de complicada però la resta coincideix en que no, que va, per res. Sí, perquè després d'estar anys -lleugerament mal- enrotllades feien sanefes i ombres clarobscurs, les alfombres. Quan ho veia li agafava com una desesperació de vèrtex a vèrtex, feia la croqueta, hi convidava beduïns esvelts i silenciosos a sopar. I quan preparaven el té, amb el gluc-gluc del canvi d'aigua li deien - tu tranquil, és gent molt bàsica, imprevisible, pots estar imaginant converses transcendents o secrets estimulants, evocar-t'hi, dramatitzar-ho i girar-ho a l'absurd, tu tranquil, sents, seguiran al mateix lloc, exactament on figurava que tot va petar, on tu vas petar, allà mateix, i et miraran amb cara de ah ja ets aquí, just ara em preguntava on t'havies ficat - però clar, l'allisador no ho entenia, era un gluc-gluc, i bevia abstret i seguia cavil·lant. Es preguntava perquè la gent bàsica, tan bàsica, a vegades semblava vorejar l'abisme, delicadesa alarmant, uns nens que juguen des de sempre confonent-se amb els límits, innocentment, sense accidentar-se.  Perquè deuen ser els meus límits, pensava l'allisador. Només els meus límits. Se li feia un nus aquí i volia salvar-los, salvar-la, la gent bàsica. Salvar-la, de què? Semblen tan naturals, tan bàsics, menys coses al cap. Remeis casolans, tot molt maldestre i eficient. Va venir una dona i li va assegurar que feia servir l'alfombra exclusivament per amagar-hi brutícies a sota. Però que volia la que tingués més colors, colors, dona'm la que vulguis però formes i colors, que així els nens s'entretenen. Gent bàsica, gent de seda, es deia l'allisador, què sembla delicada però què va, després sempre estan radiants i aclaparadors. L'alfombra seguia arrugada, ell esllomant-se i la gent li deia ho fas molt bé i ell al principi s'emocionava i murmurava coses com alfombres voladores i els volia salvar i viure amb ells perquè reien de veritat i feien bona olor i quan tornaven a dir ho fas molt bé  se li escapava un "ostia va, neu a la merda".

16 Km

Córrer. Córrer. Córrer.

Lliscar per la ciutat
en un diumenge radiant
avis esmaperduts
mascotes, nens, cotxets
turistes fent fotos
estúpides, dinant paella
als restaurants, desconeguts
compartint banc
i córrer, córrer, el mar
eteri, i córrer més
com estar a fora
veure-ho tot però tampoc
ser-hi
el paisatge passatger
el cos s'acopla amb la ment
el temps, la distància
és despreciable
hi ha un surrealisme
evident, la raó no sap fer pronòstics
recórrer mitja ciutat
només sents que
és el principi
un eslàlom espontani
saltar bassals
esmunyir-te entre la gent
córrer
córrer
córrer

deixar de ser
per ser alguna cosa més simple
un tiu corrent
cap gran propósit
lliscar per la ciutat
en realitat amb gens de pressa,
sentir-se a un mateix
poc més:

els actes instintius aporten
insospitats estats de lucidesa

Si pogués posar un sensor

De fet està més enllà. El seu jo està més enllà. Baixa a la porteria i comprova que tot estigui correcte; el seu jo, el comptador del gas i de la llum. De fet és al mateix edifici però està més enllà. Res, una saleta. Reducte esquifit, el seu jo. Està al sofà mirant la tele tranquil·lament, rascant-se un genoll, entaforant molles sota l'alfombra amb el peu: però el seu jo. De fet està més enllà. Acumulant dades. Protegit, mig amagat. Els veïns potser entren a la saleta i toquetegen coses sense que se'n pugui adonar. Els prevé d'entrar-hi. No li agrada perquè ho podrien descobrir, fer-ho malbé sense voler. Baixa corrents. Aquí no hi heu de fer res, són comptadors, simples comptadors, saleta claustrofòbica, sorolls mecànics, res, tecnicismes (material delicat, que no el porta a sobre; el seu jo).

Finalment, quan tothom se'n va a dormir. Baixa la guàrdia. Dorm.  Però demà. Demà. - Si pogués posar un sensor. O una ciutat. Si pogués fer una ciutat. Innòcua. Pel seu jo. I baixar-hi amb cotxe i no haver de saludar ningú ni sospitar si hi ha colilles darrere l'ascensor. I algú em va explicar que havia comprat un caixeta de pell molt bonica per guardar-lo, el seu jo. Que a partir d'ara, segur que tot va molt bé, amb això, a partir d'ara, segur, segur.

Bengala

El cel abombat
que es desenganxa
i en un plec
s'endevina nit
bengala
algú que puja al terrat
com tu
i neteja una barana
la ciutat una intuïció
la gatzara tèbia
formigueig
convidats baixant
escales
finestretes
llits desfets

traginar frenètic
farcells de vida
però ara dalt del terrat
ser un abans
com darrere l'escenari
sense saber
què interpetar
extàtic
convençut
que només cal
que sigui diferent.

Viure vertigen
descórrer cortines
amb el desfici d'un nen,
percudir-te en els esquitxos
del cor encrespat
sobre el cel.

Minipimmer Celan cel·lulosa

 

Paul Celan - De umbral en umbral

El replà

Aquí va!

http://elrepla.blogspot.com/ 

Trombes i trompetes

(sona la vida. una bona estona)


- Me ahogo.

- Tienes que elegir donde respiras.


(respirant) - Vale. Ya está.

(en mixolidi) FI

Les hores minses

Sonen alarmes
arreu, el vellet del bar
d'abaix s'ha afaitat molt bé
i treu en silenci les cadires metàl·liques
de la terrassa. S'hi asseu
l'afable borratxo i tot just
és de nit. D'aquí poc vindrà
algú i fullejarà el diari mal assegut
no ho sé, com xarrupant. Passen les coses estranyes
de cada dia, s'aixequen persianes violentament
el taxista, el cotxe obert i la ràdio
els coloms manifestant-se
un gos borda de lluny
saludes el veí putejat que surt amb cotxe
del pàrquing. La Rahola escriu molts articles
i els nens somien amb aquell conte
on els forners protegeixen la ciutat
amb una claror croissant
mentre ells ben tapats
dormen cinc minuts
molt llargs.

Un home amb pressa

Un home amb pressa
a l’hora de dinar
i el xivarri
d’una escola
ostiaputa
tants
nens
eh
eh eh
eh señor
la pelota la pelota
quatre gambades al mig
del carrer i quasi l’atropellen
la recull i pensa – la llenço o la xuto
eh eh señor aquí  la xuta però no
sobrepassa el reixat. Deixa la cartera a terra,
somriu, s’arromanga
i etziba un flèquit prodigiós. I sens dubte sembla un gran
gol perquè tots els nens ho celebren
com hooligans experimentats. Un home tenia pressa
a l’hora de dinar
es treu l’americana
s’ha enrecordat del futbol al pati
els partits simultanis sense regles
el camp immens. S’atura a menjar un frankfurt
al bar tronat del davant. A la tele un tertulià diu
- canvi, canvi, canvi. Sóc jo qui he
canviat. S’acaba ràpid el frankfurt
i surt per observar com juguen
els nens. Ja no hi són. Veu el pati buit
tan petit. Se’n recorda novament de la reunió
tenia pressa. Es queda abstret pensant com pot
ser, com pot ser, deu ser que aspirem a això en vida:
anar-se trobant un camp massa gran
per fixar-se en els límits. Abandonar-lo
prematurament sense saber com
i al cap de molt il·luminar-se
i dir – què gran que ens
semblava el món
aleshores. (I per
dins pensar:
joder, com
ara ).

Jo volia un aplaudiment mama

______________________________

El ingeniero

La luz, el sol, el aire libre,
envuelven el sueño del ingeniero.
El ingeniero sueña cosas claras:
superfícies, tenis, un vaso de agua.

El lápiz, la escuadra, el papel;
el dibujo, el proyecto, el número:
el ingeniero piensa en el mundo exacto,
mundo que ningún velo cubre.

(Ciertas tardes subíamos
al edificio. La ciudad diaria,
com un periódico que todos leían,
conseguía un pulmón de cemento y de vidrio.)

El agua, el viento, la claridad,
a un lado el río, en lo alto nubes
ponían en el mundo al edificio
que crecía de sus fuerzas sencillas.

João Cabral

_________________________________________

Per mi el poeta es caracteritza perquè s’aferra amb convenciment a allò més inaferrable, potser per la voluntat de conscienciar en paraules, d’entre moltes altres maneres, els cossos difusos i itinerants de les emocions. El poeta és individualitat, sense intermediaris, finalitat en ell mateix, des del principi fins al final. Escriu per saber mentre escriu. Ara bé, escriure poesia no garantitza que no siguis un ignorant, un vulgar, un imbècil. Al contrari. És un medi ideal per als imbècils. És la persistent fal·làcia de l’escut del grup, com que jo sóc revolucionari no em poden enganyar, estic per sobre d’això, estic fent la revolució. I no. En realitat ets el que està a la zona de mines, el propi autoengany de jo ja he vist la llum, ja torno de tot això et fa reaccionar molt més tard. Per això s’ha d’estar a l’aguait constantment; dins dels grups identificats per l’art o la cultura es conrea la imbecilitat en dosis molt altes. Tot i així, la poesia no és un exercici d’intel·ligència, és simplement una habilitat que es tria perquè satisfà a un mateix. No s'és més. No s'és diferent. El poeta, per mi, sap molt bé que a fora hi ha un món real, un món amb gent amunt i avall, i problemes, i idees, i sistemes, i mecanismes, i invents, i organitzacions, i indrets, i costums, i plaers simples, i maldecaps absurds, el poeta sap molt bé que a fora s’ha de ser pràctic, àgil, exacte, creatiu sobretot, el poeta sap molt bé que és justament a allò aferrable on s’ha de fer lloc per generar idees noves, on s’ha d’utilitzar tota la intel·ligència en la seva màxima expressió.

I malgrat tot, la paraula poeta, la paraula poesia, la poesia, no té més rerafons o més valor que el que cadascú, per ell mateix, li vulgui donar.

Tampoc n'hauries fet res

 _________________________________________

La promesa

Se inclinó hacia un lado de la cama
y abrió el portafolio
apoyado en la pared.
estábamos bebiendo.
dijo, « me prometiste estas
pinturas una vez, ¿te
acuerdas? »
« no toques esas putas pinturas »,
dije yo.
luego fui a la cocina por
una cerveza. me paré a vomitar
y cuando salí
la vi por la ventana
bajando por el sendero del patio
hacia su casa en la parte de atrás.
intentaba apresurarse
y en equilibrio sobre la cabeza
llevaba 40 pinturas:
óleos
carboncillos
acrílicos
acuarelas.
se tropezó una vez y casi
se cae de culo.
luego subió corriendo las escaleras
y desapareció por la puerta
de su casa en el piso de arriba
corriendo con todas esas pinturas
en lo alto de la cabeza.
fue una de las cosas más
descojonantes que he visto nunca.

en fin, supongo que tendré que
pintar otras 40.

C. Bukowski

Gravetat

Tant cel s'esmuny
dins del meu cap que em puja
la sang als peus.

Tregui's l'abric

Passar per meta. Quantes voltes queden. Control antidopatge. Tregui's l'abric siusplau. Tregui's l'abric collons. Cap per avall. Sacsegen. Puja la sang al cap. Cauen brutícies i altres coses. Records. Papers de caramel. Olors i pols vàries i algun bolígraf o bitllet de viatge. Això és tot el que porta. Sí. Sí, vull dir. Res més. Bé, ha donat. Fa mala cara. Vull dir, ha donat. Negatiu. Vol fer el favor de sortir del mig. Almenys si no vol acabar. Però pari de fer pilonets amb totes aquestes coses. Li tornaré l'abric. Aixequi's. D'acord, li tornaré l'abric. Però vagi-se'n. Tot això s'ha de tirar. Ei vosaltres. Emporteu-vos-ho. Ho veu, ho veu, va més lleuger. Es pot saber perquè va descalç. Tenim un subjecte marejat. Porteu-li roba neta. Sense costures. No es preocupi. Vostè corri i no pregunti. D'aquí poc veurà un koala que canta. L'animarà. Uns matalassos elàstics. I deixi estar aquest cony de cronòmetre. Quan acabi ja li calcularem el temps real. Sí, sí, sortirà publicat l'endemà. Adéu. Adéu. Sí, sí, va. Tiri. Que sí. Va vinga. Que foti el camp. (...) Qui era? Un dels Renegats de l'Estupidesa Humana. Els entrenen per fer esprints i mira. Arriben aquí tan desorientats. Tan joves i ja van així. És lamentable. En fi. En fi. Hola. Control antidopatge. Tregui's l'abric siusplau.