El ingeniero
La luz, el sol, el aire libre,
envuelven el sueño del ingeniero.
El ingeniero sueña cosas claras:
superfícies, tenis, un vaso de agua.
El lápiz, la escuadra, el papel;
el dibujo, el proyecto, el número:
el ingeniero piensa en el mundo exacto,
mundo que ningún velo cubre.
(Ciertas tardes subíamos
al edificio. La ciudad diaria,
com un periódico que todos leían,
conseguía un pulmón de cemento y de vidrio.)
El agua, el viento, la claridad,
a un lado el río, en lo alto nubes
ponían en el mundo al edificio
que crecía de sus fuerzas sencillas.
João Cabral
_________________________________________
Per mi el poeta es caracteritza perquè s’aferra amb convenciment a allò més inaferrable, potser per la voluntat de conscienciar en paraules, d’entre moltes altres maneres, els cossos difusos i itinerants de les emocions. El poeta és individualitat, sense intermediaris, finalitat en ell mateix, des del principi fins al final. Escriu per saber mentre escriu. Ara bé, escriure poesia no garantitza que no siguis un ignorant, un vulgar, un imbècil. Al contrari. És un medi ideal per als imbècils. És la persistent fal·làcia de l’escut del grup, com que jo sóc revolucionari no em poden enganyar, estic per sobre d’això, estic fent la revolució. I no. En realitat ets el que està a la zona de mines, el propi autoengany de jo ja he vist la llum, ja torno de tot això et fa reaccionar molt més tard. Per això s’ha d’estar a l’aguait constantment; dins dels grups identificats per l’art o la cultura es conrea la imbecilitat en dosis molt altes. Tot i així, la poesia no és un exercici d’intel·ligència, és simplement una habilitat que es tria perquè satisfà a un mateix. No s'és més. No s'és diferent. El poeta, per mi, sap molt bé que a fora hi ha un món real, un món amb gent amunt i avall, i problemes, i idees, i sistemes, i mecanismes, i invents, i organitzacions, i indrets, i costums, i plaers simples, i maldecaps absurds, el poeta sap molt bé que a fora s’ha de ser pràctic, àgil, exacte, creatiu sobretot, el poeta sap molt bé que és justament a allò aferrable on s’ha de fer lloc per generar idees noves, on s’ha d’utilitzar tota la intel·ligència en la seva màxima expressió.
I malgrat tot, la paraula poeta, la paraula poesia, la poesia, no té més rerafons o més valor que el que cadascú, per ell mateix, li vulgui donar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada