Era una carretera estreta. A la millor curva em trobava branques baixes que picaven amb el parabrises i un ramat de muflons mastegant flors blanques. Era inútil intentar espantar-los. Se'm quedaven mirant com roncant encara no ho entens. Havia de sortir, asseure'm al voral i buscar el punt exacte on s'acabava el precipici. O fins i tot pensar en totes les muntanyes que un cop pujades no sabré baixar, i mastegar una flor blanca, també.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada