Acupuntura

Empenys la cadira
del nen paralític
que t'indica rotund
cada viratge. Ell assenyala
tots i cadascun dels sots
transeünts, i quan vol caminar
despenja el peu inert i descalç
i marca una petjada. Sap
que el cos és només
un sac de xifres
que el temps ens fa sumar. Arribes al port;
la platja com una gran esquena
d'algú massa cansat. Li agrada quedar-se
just al límit de caure. Tu pateixes
i t'imagines remot
els pescadors fent xarxes
cada nus
una sola
gola
trampa.
Quan és hora de marxar
protesta, m'explica com de costum
allò de si tingués una barca
sabria el lloc exacte del mar,
de matinada salparia
una llarga carícia
sense aixecar la mà
i allà encendria
una ridícula llanterna.

vindria un sol peix

i no el pescaria.

Sucaria els peus bruts
a l'aigua negra
i quasi segur
que el fons submarí
pesaria menys.

M'he empatxat

No us quedeu sols
al carrer; sortiu
a casa.

Cal arribar tard
a un mateix. Les excuses
no deixaran de ser banals.
Tot sigui per guanyar una mica
de no-temps.Fes cas
de les recomanacions, tu que encara
jugues a fora i duus
el melic brut.

- El sopar és a taula.

de camí
trobo anacondes
païnt
      brutalment
            inofensives.
 
Dins la panxa
els hi posaria pedres.

Ni un anís.

Ara ja ho sé:
no hem passat gana.

Gresol

Aquests tres versos
seran especialment
el que no diuen.

Venim de les pedres

Et brillaven els ulls
quietíssims
talment pedra gastada
pel rajolí silenciós
de les edats,
mirar-te és relliscar
i no agafar-me
inclús estriar-me l'ànima
amb còdols vells i polits
i tenir almenys una excusa
per quedar-me sota l'arbre
quietíssim, com tu
fent-nos antics
com un sol bosc
recòndit; cada matí

      ens recuinarem
          la sang
            més líquida i saborosa.

Estalactita

Si surts vestit
tant d'estiu

tria una casa abandonada

arregla la teulada
amb la pell que et sobri

endevina quan plourà,
col·loca els cubells
com esperant encertar
per on transpirarà la nit

quan s'acaba el xàfec
les goteres són la melodia
que hi ha pluges més llargues
(més aviat mil·límitres de riu)

memoritza't al cel ras,
plàstic, impermeable,

quan marxis
pensa quants xàfecs
triga a omplir-se un cubell,

hi haurà algú

esperant-te a fora
a punt de pronunciar-te

aixopluc


a l'inrevés


si t'arribessis a amagar
sentiràs l'olor carnosa
d'un eco escapçat
- Per què cova i cove sonen tan iguals?

Floreixen les entranyes

Sala buida
tot idèntic i vermell,
resina de maduixes
i un dolç asfixiant
a vessar

(vomitaria sang)

Demà no serà un altre dia

Anar a dormir
sense pretendre enterraments
ruïnes d'avions
o miracles
i somiar com una prioritat
les delícies exòtiques
dels teus arxipèlags minúsculs.

El futur podria ser una excusa
massa evident, com ho és injustament
el teu cos; tothora ets exclusivament
una engruna de veritat
i t'esvaeixes per tornar
pletòric.

Ho saps, que viure simplement
és a vegades
respirar-te el dins teu
fum d'encanteri
que embruixa a batzegades
i a ressaques descomunals

A fora
hi ets tu
pertot
tu dins dels altres
i la resta:

enterrar algun cabell sota la sorra humida
o escriure "inexorable" a la porta d'un lavabo.

Fregar el buit amb una ploma
i potser aconseguir algun so

com no ser del tot inèdits

"Ara" d'aquí poc
serà un misteri