Ding-Dong etc

Precisament, una obvietat. El predicador s'amaga al lavabo, el vell truc de deixar córrer l'aigua de l'aixeta. Però no hi ha cap pretext, és un silenci. A fora és més fàcil dissimular, passejar-se per la casa amb xancletes, aquell mig mig d'arrossegar els peus com una ambulància quan. Tothom està bé, no us preocupeu. O morirem d'enveja per no esbandir-nos la sang. Podem fer veure que hi ha -ah- possibilitats, sí, deixar la llum oberta del replà tot el dia i atrinxerar-se contra el sol, però les factures són una inclemència i arriben a destemps. Perquè ens entenguem, és victimisme i judici constant. Tu i tu i una sola veu que és la teva i et desemmascara com si tu mateix fossis la multitud que s'esglaia davant del. Després ja no me'n recordo, però per compensar-ho podem anar a l'enterrament d'algun personatge famós que mai haurem conegut i constatar brutalment l'absurditat dels. Precisament, una obvietat. Ja no es tracta de pronunciar cent cops la paraula mentida, mentida, mentida y vuelta, justament el predicador no dramatitza però d'alguna manera hi ha una simplicitat fabulosa que arrasa i assassina, en genèric no ens podem creure que tu, jo i l'altre som una mateixa cosa, la complicitat s'endú un secret i el dia següent pengem un cartell dalt del campanar "Ding-Dong, etc" ; seiem tots a taula com a bons germans i mengem perquè la resta no és tan important. Cadascú degluteix per dins, quina absurditat tan remota i. Contundent. I si resulta que fa sol i et relaxes però més aviat et sents bé perquè no tens cap prioritat pensaràs en (...) vull dir, no tens res a fer i no està passant res, tot és tranquil, i alhora ets el motiu, acceptes honestament la presumptuositat de ser el protagonista de la gran obra (gran obra?) i utilitzar deliberadament el guió per esfumar-te, allà a baix el teatre, el públic esperant(-te), tothom mig boig, i mentre tot se'n va a la merda tu amagat aquí dalt, al terrat, precisament a dalt, tallant-te les ungles o fent qualsevol altra grolleria (i en silenci, òbviament) i sobretot mentre tot se'n va a la merda. És una certesa se'ns dubte, una celeritat, una trapelleria que esquinça amb una carícia perquè justament ha trobat la cavitat buida. Per això, vull dir, per això no tens cap prioritat i pensaràs que no estaria malament suïcidar-se, i això és la vanitat més absoluta, sí, sí, perquè a més no dramatitza i en general no deixa de ser una covardia vulgar, però pel predicador és necessari, s'ha d'entendre, forma part de l'aprenentatge, dels límits com una memòria, del joc, del lavabo, de l'aigua que corre i cau i se'n va a la claveguera. Realment el que és transcendental és el soroll de fons. Com només dir un cop la paraula felicitat i assumir-la amb tot el que comporta.

Je ne fume pas

Fumem. Fumem tots.
Fumegem-nos, fumiguem-nos
deixem-nos d'hòsties
siguem atractius
calibrem el temps com una succió
exhalem-nos l'ànima
i mirem com puja
fumem amb vent
sota la pluja
pensem en fum
fumem al vàter
tant se'ns en fum
respirar cràters
tot és banal, és xemeneia
és animal
fumem l'incendi
sota un fanal
amor fumem-nos
després i abans
si tu tens foc
i jo et cobreixo, l'alè et fa fum
perfum de boira,
guardem cendrers
bruts de memòria,
gràcies fumem
i ho fem tot sols
tan sol dos dits
mira quins llavis
una postal
de sobretaula, cafè
o de nit, fumem
fumem-nos, fuma't el cos
de dins a fora,
senyals de fum
quan sigui l'hora
fumem neguits
fumem victòries
fumem el temps
fumem històries

però no deixa de ser
repetitiu
oh, oh, oh,
fumem tan íntims
ínfims de fum

fumem fumem
no ho deixarem
i no hi ha excuses
i tot és fum
tot menys la por
a la certesa
de l'elecció

"Mai més"
me'l fumo

però si és avui
i és per demà

je ne fume pas

Quasi rastre

Traces
detalls
sobre les
traces
de talls

que no es veuen.

sagnar una mica
sense saber d'on
també és imprescindible
per atrevir-se amb les vides

que no es veuen.

L'oasi

És a dir, no cal fer res; més encara, cal no fer res.

Laozi , "Daodejing"

Programar el despertador

«Sylvia se acercó a la ventana; una blancura ártica cubría la ciudad, pero había dejado de nevar, el cielo nocturno tenía una claridad de hielo. Vio la primera estrella de la noche que emergía del río.
- La primera estrella -dijo, cruzando los dedos.
- ¿Qué deseo pides cuando ves la primera estrella?
- Pido ver otra estrella -dijo-, casi siempre pido eso.
- ¿Y esta noche?
Se sentó en el suelo, apoyó su cabeza en las rodillas de Oreilly.
- Esta noche quisiera recuperar mis sueños.
- Todos deseamos eso, ¿no? -dijo Oreilly, acariciándole el pelo-. ¿Y qué harías entonces? Quiero decir, ¿qué harías si los recuperaras?»

Profesor Miseria - Un árbol de noche
Truman Capote

Fracció irreductible

Puc despullar-me
de tot el que sé plegar
dins la foscor.

Càustica

Fan tard i corren,
i miren el rellotge
callant auxilis.