Veritat Ultimàtum

Volley-ball no és fàcil

A l'aula d'examen alineacions, pronòstics, velocitats rares. Un alumne mira pel vidre de la porta i no reconeix ningú. El professor està dret, recolzant-se sobre el cantell de la taula que se li clava progressivament al cul i li produeix un dolor ocult, atenuant. La panoràmica li transmet cert ordre espiritual, el silenci, la pressa, la mala lletra. Tot i els formalismes desconfia de les preguntes crucials, la dificultat, les hores de l'alpinista extenuat sota la tempesta. En situacions així desitja coses aparentment tontes que no ha confessat a ningú, com que algú que fa molt temps que no veu entri amb sabatilles fent un somriure familiar i li dugui una xocolata calenta en un got de plàstic. Aspiracions, carreres, coneixements, controlar el temps estipulat és com una pressió tremolosa dels pòmuls i les celles que s'omplen de molsa i sotabosc. Vol algun motiu urgent per anar a Ginebra en un vol chârter i després fer com si res, passejar fins al parc del Campus on l'etern estudiant per notari contempla vençut la injustícia dels joves que surten dels laboratoris a fer un descans i juguen a volley-ball malgrat la neu la dificultat. Dels joves brillants d'expedients brillants que resolen sistemes i processos i equacions complexíssimes de forma brillant i s'esforcen però no es cansen excepte quan lliguen, quan desparen taula, quan corren sense samarreta sobre el fred sobre la neu.

Potser em desperto

Les soques arrancades
no tenen importància,
oblidar-se la destral al mig del camí. Falciots
electrocutats alhora i el cel res. Somnàmbuls
que tenen por d'incorporar-se
i aplaudir enmig de la foscor quan les bèsties
callen.

Fugíem dels somnis
ensopegava amb la llenya horrible
escampada que jo no creia haver talat,
volia venir però fins i tot
costava  pensar en córrer

Furtiu

tu mataves dofins tu mataves
dofins tu mataves dofins
era l'aigua massa freda
passava el ferry i els nens saludaven
entusiasmats perquè toquessis
la botzina.

Vam anar buscar on banyar-nos

Vam anar a buscar
on banyar-nos
era mig matí
no se sabia exactament on era
el riu i els avis enraonaven ràpid
amunt amunt
on l'aigua és freda
el tren s'hi aturava dos o tres cops
al dia i se'ns en rotava el poble desert
el poble petit espatarrant el cor el sol
el gorg que no cobria
i quan vaig tornar suava obsessiu les parets
insultava les motos i ho trobava tot tan meticulosament
imperfecte i catastròfic
no funcionava l'aire acondicionat
em feia dutxes cada vint
minuts em destrossava les ungles. L'exigència era el saqueig d'haver perdut
allò encara més simple com saber dir
un principi: només
- oh! i
callar
libèl·lules
immòbils en l'aire
del batec espatarrant.

Dam Square

Passejar tot i el tiroteig
la plaça és buida
la plaça és buida
la plaça és buida
i els coloms no sé
on s'han ficat la por
o la vida

Telefèric

Sou
cotes accessibles
on arriben els telefèrics
enginyeria infalible, pistes d'esquí.
Mantenir les passions
al marge, els isards eren massa difícils
de dibuixar. El futur i quits de supervivència
purament estètics, inutilitzats. En canvi hi ha vessants
on la neu són dies en blanc
setmanes ombra abrils en blanc.
On ell esgarrapa la pedra
per arribar més amunt
a cada metre
es despulla sense saber. per què. la nit i el precipici. A dalt
hi ha un prat nítid com una petjada nua, i quan comença la tempesta
ella fa fotos amb flash
i està tan guapa
desafiant el llamp.