Cronoscopi

No hi poseu barana

2012-01-17T00:39:00.003+01:00

dimensiono plataformes, em captiva
el martelleig de les escales metàl·liques
quan la mare li porta l'esmorzar.
El franctirador vol apuntar
la lluna, durant tota la nit
has vist aquella estrella?
la son la intimitat
sé que a baix
hi ha animals indesitjables
que fan sorolls amb la boca
fins i tot em puc imaginar
que badallen
fascinats pel crim imminent
o les constel·lacions
que suposen
que cauran

Mantes

2012-01-09T03:56:00.001+01:00

s'ha encallat un carro
al passatge encisador.
mantes
de pelfa apilonades,
el tacte no de com són les coses
sinó amb quina pell
es palpen. Insisteixo en la polzada
d'allò que per ser en mi
ja no puc percebre:
la temperatura inexistent
l'espai desplaçat on el cos,
el venedor ambulant
està corrent molt ràpid
en direcció contrària
a vegades oblida les portes
els carrers a vegades confon
els quilòmetres
en dies

Quan entra el violoncel

2012-01-02T23:54:00.002+01:00

ella li deixa anar les mans
que es palpaven, els ulls
li deixa anar i fuig apressada
a quin balcó quina ciutat
racó de llum vols estendre
aquests llençols
violoncels
blanc mermelada?

Diasert

2012-01-01T22:37:00.000+01:00

Escric
alcohol
sota els efectes
de la poesia

Absoluta credibilidad

2011-12-31T22:27:00.002+01:00

« hacer brotar un mundo de la nada
pero no por razones de peso
por fregar solamente - por joder »

Nicanor Parra

Había un tipo
se dedicó a descubrir
ya no el arte sino que era
realmente el alma
pero más de una vez
venía un día y decía
encontré por fin la manera
de saber qué coño
está pasando. con entusiasmo
lo decía y tampoco lo tenía claro
era muy muy entusiasmo fugaz. Los otros corrían
discutían en las bibliotecas
y no sé como lo hacían pero
aparecían con la gran teoría
oh, oh, todo coincide, eso es
vamos a mejorarlo
había un tipo
se dedicó a descubrir
pero se olvidaba
y claro volvía a descubrir.
llegaba vociferando
a otro sitio
por fin por fin. dios
dios
dios está
confuso de verdad
que dije eso?

would you like Bukowski?

2011-12-28T11:06:00.002+01:00

bukowski
entranyes desmesurades carícies delicades
brutes intenses
desmesurades carícies entranyes delicades?
no. Només volia dir-li
que cony passa amb vostè
a les biblioteques. Faci el favor
de no excitar-me el personal
tanta sinceritat, li deu semblar divertit
la gent el vol imitar senyor entranya
entranyable però sense embrutar-se
m'entén? perquè vostè és el vellet
que la diu més grossa i el nét es pensa
que se l'estima tant per això. Recital Bronx permanent
des d'aquí fa olor de Roma. he constatat diversos robatoris
dels seus exemplars, malmès o perdut
vull dir com vostè
viciosos de vostè com predicant
sucre ridícul a la cervesa
algú extremadament sociable
aiiii bukowski
espero que no li facin cap exposició
aquests de l'art i la cultura
seria vostè avorridíssim

Taconejava

2011-12-26T21:02:00.002+01:00

Allà on Déu va perdre l'espardenya
es preguntaven quin objecte
quan balancejava els peus pel món va ser
i portaven mocasins sofisticats
un sonor oh no! i li va caure
no va ser espectacular com en una ciutat o pel·lícula
i palplantat com un estaquirot volia intuïr la trajectòria
un pardulaire l'hauria trobat ignorant el valor que
però coi de núvols i nuvis no el deixaven veure el moment transcendental
van acordonar la zona les que tenien els tacons més grans
bé, allà on Déu va perdre l'espardenya es difícil d'imaginar
però com he dit no era espectacular no hi havia ningú
i el pobre sabeu aquell neguit de la pèrdua en standby?
a part d'un home baixet i bigoti serpentí que s'esgarrifava de plaer quan ella perspicaç
taconejava
i així va quedar, allà, allà on ell va perdre l'espardenya
el cos contret, mirada guenya
li hauria quedat potser millor la faldilla però ella,
semblava profundament preocupat
i assegut d'esquenes a una distància prudencial
va perdre l'espardenya balancejant els peus i allà
perquè en quedi constància al sumari
s'esgarrifava de plaer
quan ella
taconejava

Per íntima unanimitat

2011-12-18T12:27:00.001+01:00

Em vaig fer passar
per un sol home
i sí que sóc en realitat
un home però el diccionari deia
- per unanimitat completa i espontània de tots els presents
i era exactament això
fins ara no havia sentit una força tan bruta
bruta i descomunal repiquen campanes
un casament jo un sol home
sortint sol de l’església amb davantal
pensava en carnisseria carnisseria
estava tan eufòric que obria massa la boca
massa els ulls, els braços massa les mans
com plantofades al cel m’entens? Les iaies aplaudien
amb unes mans boniques de princesa
i això em va desconcertar de tal manera
que es va posar a ploure
una pluja ridícula com la tos d’un gos
i vaig comprar trenta paraigües
a venedors ambulants estrafolàriament alegres,
anava carregat i em va semblar
difícil ser un sol, un sol home
els cossos s’agrupaven sota els balcons i per probabilitat
alguns s’ensorraven
i malgrat la runa i carn rebentada deien serens i amb ferma convicció
anem a treballar anem va
discutien la verticalitat del cel o les parpelles i
jo m’imaginava un gran tractor que en breus instants
arribaria per endur-se’ls, camps
camps descomunals camps i vent
vent i paraules, paraules brutes que no recordo

Cura'm la bateria baixa

2011-11-25T11:54:00.000+01:00

"la vida les màquines cansen és difícil"
Mireia-Vidal-Conte

nom d'usuari PIN seguretat
no estaves localitzable
avingudes quilowats,
sales d'espera migranyes
cues cabells terra pertot
malalts nosaltres els artefactes
vitals que se'ns espatllen

una nau industrial buida
decadent abandonada
com el teu cos, al mig
el piló d'ossos que amb prou feines
sabràs muntar, sol avorrit exhaust ja ni
moure'l

Sol sostinc la

2011-11-18T23:45:00.000+01:00

són dos notes.
trineu
els arbres nans
de les altures
allaus que caldria preveure
si ens allarguem
massa
pots lliscar tu i cabells
els dits des del mirador
caure cloure caure
encant boscatge
sota el diluvi queda
gent gran que canta
tan bé com la son

Fins allà

2011-10-21T13:27:00.004+02:00

L'agilitat feréstega, la suspensió en l'aire, el salt concatenat. És el cotxe que descarrila, entra a un bosc magnífic d'arbres espaiats i a cops de volant evita l'accident fins que en surt il·lès. Però més subtil, més melòdic. Ell vol unes cames fortes, uns turmells com peülles, arribar-hi tot sol; aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. A les ciutats l’admiren, romàntics aclaparats. Tot i ser poca cosa desprèn atreviment, fortalesa, instint. Té un estar tranquil però alhora un deix salvatge. Per molts es perfila com l’ideal materialitzat del somni rural modern, el nen prodigi que des que va néixer ha viscut a les muntanyes i acumula proeses corrent dies de sol a sol, entre cims, precipicis i tempestes. Aquí freqüentem l’omnipresència del caos urbà; ningú de nosaltres ho reconeix però som éssers semàfor, inèrcia passada de voltes; vivim en una guerra quotidiana que esdevé cursa malaltissa, joc de murris, ai t’he trepitja’t, fote’t. Ell viu alliberat, ja només de parlar-ne es fusiona amb la natura. Simplicitat absoluta, maduresa de l’honestedat. Els qui l’admiren, a mode expiatori, en parlen com exemple d’humilitat. No, no crec que sigui això. Sap el que fa i perquè ho fa, i no necessita reconeixement, ni sortir per davant dels altres, ni parlar del seu palmarès. El seu ego el deixa entre muntanyes, quan és una ínfima taca que es mou desafiant el pendent.

En realitat no hi ha cap cursa. Tan sols són coordenades, relleus on orientar-se. Les victòries sobre la meta són només conseqüències d’altres triomfs, certeses del que hem aconseguit mentre ho fèiem. Reafirmar-nos en les nostres decisions com una constant vital, sense treva. Córrer com ell ho fa, dia rere dia, hores i hores, desnivell rere desnivell, sol. Sé que podria aturar-me aquí a descansar, fer mitja volta, i ningú se n’adonaria. Podria dir que he arribat on sigui. Excusar-me perquè em fa mal el genoll. Però no, aquest vespre haig de ser darrere d’aquelles muntanyes d’allà el fons. Vull saber què es sent a cada embranzida del meu cos, què es veu des d’allà, confirmar que el que visc és autèntic. L’animal està sol, s’emociona sol, s’arrisca sol, pateix sol, contínuament es desperta en la incertesa. I és en aquesta essència on es troba en harmonia amb l’entorn. El desig de pujar fins dalt, buscar noves vies entre les roques, explorar carenes entre matolls, perdre’s i que es faci de nit, descobrir un cel escandalós, l’olor d’una clariana, endinsar-se en la foscor mística d’un bosc i intuir les pròpies petjades. L’home necessita sentir-se fràgil, notar que li queden poques forces, tenir la por excitant de l’animal, del depredador, del seu propi silenci, dels seus passos, d’allò desconegut i del no-res. L’emergent és el fluid tèrbol on fem tots aquests viratges, on la percepció canvia d’un instant a un altre com el paisatge que ens espera en girar; és aquí on tot passa, on hem de projectar i sentir novament el nostre objectiu i destí emocional, exactament des d’on som.

No compten els quilòmetres, ni el desnivell; el que és crucial és vèncer el duel veritable amb un mateix. Desprendre’s dels límits racionals; demà seran molt lluny, molt lluny, deixant-se abraonar per la muntanya.

Raciona(l)ment

2011-10-19T23:36:00.000+02:00

finestres enceses
durant tota la nit
un silenci
de llençols
quan els fanals s'apaguen

renovem el cos
entre fronteres
de somnis

que no són tant
com ens pensàvem

Sí, volíem veure un isard

2011-09-29T00:29:00.001+02:00

Ja ciutat. Baf mecànic
detergent, pintat sobre pintat.
Fa uns minuts també
he sentit ocells. com si
refilés la muntanya
- per què no has estat capaç?
de sentir palpar l'embriaguesa
fins al fons de l'animal.
Deu ser que no existeix
tan ferotge la bellesa
des de la bellesa.
Seguim les pistes
d'allò extraordinari
que creix descaradament
entre les roques,
com la planta fulminant.

Antananarivo

2011-09-28T00:29:00.001+02:00

Hauríem hagut de fer això: menjar fruita tot el dia, prodigar els mars magnífics
que un dia ens envoltaran.
Devorant
platges.

Isquiotibials

2011-09-23T01:33:00.000+02:00

Oh! Siusplau! Es va girar una última vegada per mirar-me. El destí descarat, voler tenir el flash de la derrota. No el que podríem dir passió. En casos així molta gent coincideix en que algun dia ens coneixerem de veritat. Que no tindrem més remei, vaja. Cues ineludibles sobretot, dependentes. Paral·lelismes. Un borratxo s'ajup i alinea papers de diari com rajoles antigues, un home infla la roda d'una bicicleta que no agafarà. En això, es gira. Dec haver oblidat tantes cares. Al mig hi ha un banc. I tot serà tan fantàstic. Exactament aquí, als isquiotibials. Tu obre molt els ulls i fes que tot passa lluny, com si. A dos carrers sonen sirenes. És que sóc tan pretesament excepcional. La filera de balcons que regalima llevat d'un. Que no faig res, aquí assegut. A un poble molt petit uns guepards roben cireres. Ni una gota de vermell en el teu cos. Veus? No ha durat tant. Oh siusplau! Quin gran plaer serà desmantellar tot això, tot això, i que després, tot i els pronòstics, ja no apareguis.

Pero el tío es majo

2011-06-23T18:01:00.000+02:00

Pues ahora mismo está con uno
tiene una foto con él
al lado del ordenador
una canción favorita
quizás van a París
en un vuelo barato
no sé, supongo que me entretuve
cuando fui a por tabaco
me interesaba de verdad
ahora que me acuerdo
había músicos en la calle
pero el tío es majo
y ella, cuando nos cruzamos
ya no me reconoce
bailando

Sentinelles

2011-06-19T13:06:00.000+02:00

Aquí dormiran els convidats. Deixar-se fer, matalassos a terra:

- Vosaltres sou. Totes les habitacions buides que volem preservar. Vives.

No se sent, si a fora trona.

No vols ser ingènua

2011-05-31T23:49:00.000+02:00

pluja fina
capil·lar, pentinar
un cabell mullat
quasi legato,
com si tota la ciutat
escoltés el fregadís
del silenci que rellisca
per les vores dels teulats.

Arenes movedisses

2011-05-19T12:26:00.000+02:00

El fang lent
l'ombra insuportable de la selva,
de les fulles immundes
que no fressen:
les trampes que atrapen des de dins
i deixen intacte, dalt dels arbres,
la sang dels micos. Lentament
ets fang. Fang com la mort
estúpida, incompleta.
Cauen aranyes
però sorprenentment
no hi ha cap núvol de mosquits.T'entafores
pensant que no existeix
una última paraula
i calles, sabent que el fang lent
és també aquell nen que jugava entre les lianes
fins que ja no va tornar.

Neuromarfil

2011-05-03T00:51:00.000+02:00

Som
just ara
simultàniament
potser ja s'ha acabat
tot això, i ve el què dèiem l'ànima
que intuïem en aquells somnis quan
al moment terrible no podíem ni parlar
i ens hem tornat, per fi, com la sabana
entre els miratges, l'aigua bruta
els elefants
definitivament
bojos

Lindy Hop

2011-04-17T20:15:00.000+02:00

Parlar-te com llençar-se al buit líquid. Ets un bèstia, un bèstia em diuen. Possiblement estem contínuament a punt de caure, podríem dir que les piruetes són només arranjaments successius que posposen la caiguda. Però només es pot fer així, fent el cos delicadament esvalotat. S'aixeca molta sorra i el contrabaixista no sé perquè es passa tota l'estona mirant darrere l'escenari. La noia lletja diu de fer un picnic en una piscina sense aigua i un vell que passeja el gos mira dissimuladament des de la distància, com per que no es noti que està recordant massa.

Lancha

2011-04-13T00:41:00.000+02:00

los huesos del agua
y tu clavícula
casi aire

Cangur

2011-04-12T00:14:00.000+02:00

Diluïr-se en el matí,
l'aigua de les galledes
s'escola pel sorral
primer aplanaré la terra
a cops de pala
diminuta, després arran del cel
et veig, com si ningú
s'hagués despertat
i aprofitessis que ara passo
per quedar-te en continu
gronxant marrecs
en gratacels
que només
tenen
escales

Muflons

2011-04-09T14:42:00.000+02:00

Era una carretera estreta. A la millor curva em trobava branques baixes que picaven amb el parabrises i un ramat de muflons mastegant flors blanques. Era inútil intentar espantar-los. Se'm quedaven mirant com roncant encara no ho entens. Havia de sortir, asseure'm al voral i buscar el punt exacte on s'acabava el precipici. O fins i tot pensar en totes les muntanyes que un cop pujades no sabré baixar, i mastegar una flor blanca, també.

Títol esgotat

2011-04-07T20:59:00.003+02:00

Entre parada i parada busques alguns ulls que et vegin, com el paisatge borrós que no existeix darrere la finestra. Només trobes cares en subtítols, gent indecisa que no sap on mirar. Si es pot no mirar res. Acabes observant sobretot sabates, bolsos de velles, ungles mal pintades, i bastanta estona el clatell inescrutable d'un home calb. Quan surts entreveus la conductora pel retrovisor: és jove i mira a l'interior del túnel confiada en que possiblement ja està excavat. El gos entrenat del vigilant de seguretat em vol llepar la mà però porta morrió. Els dies bons al final del passadís hi ha un home guerxo i escanyolit que ven loteria i crida exageradament no se amontonen, aún tengo para todos. Algú riu intentant que no es noti però tothom passa de llarg, la sort és reincident. A vegades, quan a l'andana s'acumulen fileres de gent, l'home guerxo mira les escales mecàniques que té al darrere. No hi puja ningú però segueixen funcionant, com insistint en el temps que sí que corria pel subterrani quan no hi érem.

oh, Gofres

2011-04-06T08:59:00.001+02:00

Molt bé.
inspiració. ex
piració inspi
ració expira
ció inspira
ció expira
ció inspi
ració ex
(acte!)

no.no. ara
no toca
inspiració!
ei ei ei tu
així no no
però vols
fer el favor
de sospirar!

Encara l'àncora

2011-04-05T08:44:00.000+02:00

Un dia
em van donar un diploma
un tiquet de la compra
un rebut d'una transferència
un descompte en una pizzeria
un telèfon en un tovalló.
No vaig trucar
crec.

En marxa

2011-04-04T11:36:00.000+02:00

Quan toca moure's
després del mal temps
matinem. Demà serà un gran
dia, dèiem. Desballestar tendes
com porcions de nit que resten,
quedar-se en res. Cal deixar-ho
tot estés, assecant-se
els sobresostres
sobre els quals
ha repicat tant
el cel. En l'escampall
que precedeix la partida
som cadells exposats
a la imprudència del bosc. Ens hi perdem
temptats per cruixits, molsa
nius abandonats. Podríem desbordar-nos
de la impaciència per viure, tanmateix
el desig és un cabal primer molt fi
que lentament es dil·lata. Per prosseguir el viatge
necessitem sentir
que avui hem nascut
entre matolls; que hem gatejat
il·lusions vagues,
xipollejat la por dels dolls.

però no ens empaiten,
sortirem quan siguem grans:

l'únic risc inassumible
és l'accident
de no existir.

Prohibit acampar

2011-04-03T13:15:00.000+02:00

donar menjar als cérvols
esperar l'estiu
dones que no existeixen
remenen el tallat. tenen unes mans
fines, totes són
com exnòvies
sense rencors; i el cambrer
no para de repetir
que el lavabo no funciona.

Tu, memoritza aquest número

2011-04-02T20:28:00.004+02:00

____________________________________

Silencio de corta duración

Después corrió por el pueblo un perro de siete patas.
  Todos corrieron tras él enseguida y contaron
    unas veces más y otras menos de siete patas.

Por fin encontré tiempo
  para comprarme un helado: silencio
    durante dos bolas: vainilla plátano.

Después el perro tenía sólo cuatro patas.

Günter Grass - Payaso de Agosto

Riera

2011-03-31T15:10:00.002+02:00

Els somnis
s'emporten els cotxes aparcats
i deixen molt fang
i tothom es pregunta
- d'on ve tanta aigua
cap a un mateix destí?
Quan faci bo
hi creixeran males herbes
com si res. Hi tornaran
a aparcar cotxes també,
mentre van a comprar el pa.
Com si a intervals curts
poguéssim controlar
els terratrèmols.

I metres cúbics

2011-03-29T23:25:00.001+02:00

Hola. hola. Sóc l'enginyer de la raó. Totes aquestes canonades que corren per aquí dins, grans tancs on tot es remena, turbines, ejectors, bombes de calor. Ho faig a gran escala, d'acord? Metres cúbics, una animalada. Vull dir, un cos com el teu és tan petit i dins com metres cúbics i diàmetres com pous. Controlar la pressió i que no es faci escuma ni grumolls ni colors estranys. Al final hi ha un tanc i en surten racions petites, que serien les paraules. Quantitats bastant exactes. Ja sé que no us ho creieu això de les ampolletes, però sinó el negoci no funciona. Tant de bo pogués. Perquè a part del que és purament substància inflada i greixosa i per omplir, hi ha el toc essencial. Sí, el toc de gràcia. És la meva garantia. Per això quan envio els ingredients als d'etiquetatge només escric, així a la lleugera, parfum. Sona bé no? Doncs el nom concret ja fa temps que l'he oblidat. Je je je. La teva pell i metres cúbics. Ho haurem de diluïr. Parfum.

Husky

2011-03-27T09:15:00.001+02:00

Despertar-se amb l'ànima com un cadell de husky quasi tot blanc. Despertar-se i que comenci a ploure. Com entre un dia i l'altre. Molta gent que dorm, s'arrapa al coixí quan sent la pluja i la roba estesa que es mulla i els hi és bastant igual i sort que és diumenge perquè sinó amb el canvi d'hora segur que arribarien tard amb una cara de felicitat que tomba.

Si ho sents

2011-03-24T13:19:00.002+01:00

Y carraspea

2011-03-24T08:32:00.000+01:00

"La vida va a zancadas sobre nosotros
como Gulliver, y ríe fuerte, y llora"

A. Zagajewski

Boing, boing, endorfina, boing

2011-03-22T22:15:00.001+01:00

Abans encara es podia suportar
però és que ara, a sobre,
fa bon temps

i

puc acreditar
que fent glissando
he trigat només un blau,
sense comptar els semàfors.

Ja està.

I ara?

Després tindràs set

2011-03-22T00:10:00.000+01:00

i ara
és quan tocaria
assumir l'embat

acotxar-nos ja fets
miques, malsurar on
ni toca el sol, o potser

ves a saber

però dubtem
i ens fem els ofegats:
encara que asseguràvem
poder convertir-ho en platja
en el moment crucial
som quasi gens, nens malcriats
petem els dits,
un mar tranquil
ssssssssssss
abandonar l'olor dels somnis
pel contacte de l'embat
dels cossos que
s'ajunten

bidons, flascons;
és a l'últim xarrup
on de veritat
es tasta,
la vida.

Jet privat

2011-03-20T17:46:00.001+01:00

Això és una ciutat.
Això altre
arbres, herba,
bancs, racons,
estar com haver fet
un viatge improvisat
i tenir l'excusa
d'aturar-se
i sentir el
detall;
l'aigua brolla
com nadons esquitxant
agradablement
als dormilegues
pensadors.
A dalt els ocells
discuteixen a qui li toca
anar a remenar el cel. Havia plogut i
el fang
s'asseca. Sento els jardiners
que tallen gespa per l'estiu
i jo faré veure que és Juliol i m'he escapat
a Lisboa per exemple,
i quan no passi ningú
em menjaré una mandarina.

Allisador

2011-03-17T00:10:00.005+01:00

L'allisador d'alfombres cavil·lava. Tot sovint quedava un mal regust de. No. Això (em) et dic. És gent molt bàsica, molt bàsica, tan bàsica que no saps què li agradarà. Tan bàsica que li farà gràcia el que dius però només. Per riure, bàsicament. Que es deu pensar que ho fas expressament, per agradar-li. Senzilla, pocs dibuixos. Tan bàsica que es creu així de complicada però la resta coincideix en que no, que va, per res. Sí, perquè després d'estar anys -lleugerament mal- enrotllades feien sanefes i ombres clarobscurs, les alfombres. Quan ho veia li agafava com una desesperació de vèrtex a vèrtex, feia la croqueta, hi convidava beduïns esvelts i silenciosos a sopar. I quan preparaven el té, amb el gluc-gluc del canvi d'aigua li deien - tu tranquil, és gent molt bàsica, imprevisible, pots estar imaginant converses transcendents o secrets estimulants, evocar-t'hi, dramatitzar-ho i girar-ho a l'absurd, tu tranquil, sents, seguiran al mateix lloc, exactament on figurava que tot va petar, on tu vas petar, allà mateix, i et miraran amb cara de ah ja ets aquí, just ara em preguntava on t'havies ficat - però clar, l'allisador no ho entenia, era un gluc-gluc, i bevia abstret i seguia cavil·lant. Es preguntava perquè la gent bàsica, tan bàsica, a vegades semblava vorejar l'abisme, delicadesa alarmant, uns nens que juguen des de sempre confonent-se amb els límits, innocentment, sense accidentar-se. Perquè deuen ser els meus límits, pensava l'allisador. Només els meus límits. Se li feia un nus aquí i volia salvar-los, salvar-la, la gent bàsica. Salvar-la, de què? Semblen tan naturals, tan bàsics, menys coses al cap. Remeis casolans, tot molt maldestre i eficient. Va venir una dona i li va assegurar que feia servir l'alfombra exclusivament per amagar-hi brutícies a sota. Però que volia la que tingués més colors, colors, dona'm la que vulguis però formes i colors, que així els nens s'entretenen. Gent bàsica, gent de seda, es deia l'allisador, què sembla delicada però què va, després sempre estan radiants i aclaparadors. L'alfombra seguia arrugada, ell esllomant-se i la gent li deia ho fas molt bé i ell al principi s'emocionava i murmurava coses com alfombres voladores i els volia salvar i viure amb ells perquè reien de veritat i feien bona olor i quan tornaven a dir ho fas molt bé se li escapava un "ostia va, neu a la merda".

16 Km

2011-03-13T19:34:00.000+01:00

Córrer. Córrer. Córrer.

Lliscar per la ciutat
en un diumenge radiant
avis esmaperduts
mascotes, nens, cotxets
turistes fent fotos
estúpides, dinant paella
als restaurants, desconeguts
compartint banc
i córrer, córrer, el mar
eteri, i córrer més
com estar a fora
veure-ho tot però tampoc
ser-hi
el paisatge passatger
el cos s'acopla amb la ment
el temps, la distància
és despreciable
hi ha un surrealisme
evident, la raó no sap fer pronòstics
recórrer mitja ciutat
només sents que
és el principi
un eslàlom espontani
saltar bassals
esmunyir-te entre la gent
córrer
córrer
córrer

deixar de ser
per ser alguna cosa més simple
un tiu corrent
cap gran propósit
lliscar per la ciutat
en realitat amb gens de pressa,
sentir-se a un mateix
poc més:

els actes instintius aporten
insospitats estats de lucidesa

Si pogués posar un sensor

2011-03-07T23:55:00.001+01:00

De fet està més enllà. El seu jo està més enllà. Baixa a la porteria i comprova que tot estigui correcte; el seu jo, el comptador del gas i de la llum. De fet és al mateix edifici però està més enllà. Res, una saleta. Reducte esquifit, el seu jo. Està al sofà mirant la tele tranquil·lament, rascant-se un genoll, entaforant molles sota l'alfombra amb el peu: però el seu jo. De fet està més enllà. Acumulant dades. Protegit, mig amagat. Els veïns potser entren a la saleta i toquetegen coses sense que se'n pugui adonar. Els prevé d'entrar-hi. No li agrada perquè ho podrien descobrir, fer-ho malbé sense voler. Baixa corrents. Aquí no hi heu de fer res, són comptadors, simples comptadors, saleta claustrofòbica, sorolls mecànics, res, tecnicismes (material delicat, que no el porta a sobre; el seu jo).

Finalment, quan tothom se'n va a dormir. Baixa la guàrdia. Dorm. Però demà. Demà. - Si pogués posar un sensor. O una ciutat. Si pogués fer una ciutat. Innòcua. Pel seu jo. I baixar-hi amb cotxe i no haver de saludar ningú ni sospitar si hi ha colilles darrere l'ascensor. I algú em va explicar que havia comprat un caixeta de pell molt bonica per guardar-lo, el seu jo. Que a partir d'ara, segur que tot va molt bé, amb això, a partir d'ara, segur, segur.

Bengala

2011-02-28T23:06:00.003+01:00

El cel abombat
que es desenganxa
i en un plec
s'endevina nit
bengala
algú que puja al terrat
com tu
i neteja una barana
la ciutat una intuïció
la gatzara tèbia
formigueig
convidats baixant
escales
finestretes
llits desfets

traginar frenètic
farcells de vida
però ara dalt del terrat
ser un abans
com darrere l'escenari
sense saber
què interpetar
extàtic
convençut
que només cal
que sigui diferent.

Viure vertigen
descórrer cortines
amb el desfici d'un nen,
percudir-te en els esquitxos
del cor encrespat
sobre el cel.

Minipimmer Celan cel·lulosa

2011-02-02T15:31:00.002+01:00

Paul Celan - De umbral en umbral

El replà

2011-01-25T13:54:00.000+01:00

Aquí va!

http://elrepla.blogspot.com/

Trombes i trompetes

2011-01-22T14:29:00.001+01:00

(sona la vida. una bona estona)

- Me ahogo.

- Tienes que elegir donde respiras.

(respirant) - Vale. Ya está.

(en mixolidi) FI

Les hores minses

2011-01-21T00:56:00.002+01:00

Sonen alarmes
arreu, el vellet del bar
d'abaix s'ha afaitat molt bé
i treu en silenci les cadires metàl·liques
de la terrassa. S'hi asseu
l'afable borratxo i tot just
és de nit. D'aquí poc vindrà
algú i fullejarà el diari mal assegut
no ho sé, com xarrupant. Passen les coses estranyes
de cada dia, s'aixequen persianes violentament
el taxista, el cotxe obert i la ràdio
els coloms manifestant-se
un gos borda de lluny
saludes el veí putejat que surt amb cotxe
del pàrquing. La Rahola escriu molts articles
i els nens somien amb aquell conte
on els forners protegeixen la ciutat
amb una claror croissant
mentre ells ben tapats
dormen cinc minuts
molt llargs.

Un home amb pressa

2011-01-18T16:18:00.003+01:00

Un home amb pressa
a l’hora de dinar
i el xivarri
d’una escola
ostiaputa
tants
nens
eh
eh eh
eh señor
la pelota la pelota
quatre gambades al mig
del carrer i quasi l’atropellen
la recull i pensa – la llenço o la xuto
eh eh señor aquí la xuta però no
sobrepassa el reixat. Deixa la cartera a terra,
somriu, s’arromanga
i etziba un flèquit prodigiós. I sens dubte sembla un gran
gol perquè tots els nens ho celebren
com hooligans experimentats. Un home tenia pressa
a l’hora de dinar
es treu l’americana
s’ha enrecordat del futbol al pati
els partits simultanis sense regles
el camp immens. S’atura a menjar un frankfurt
al bar tronat del davant. A la tele un tertulià diu
- canvi, canvi, canvi. Sóc jo qui he
canviat. S’acaba ràpid el frankfurt
i surt per observar com juguen
els nens. Ja no hi són. Veu el pati buit
tan petit. Se’n recorda novament de la reunió
tenia pressa. Es queda abstret pensant com pot
ser, com pot ser, deu ser que aspirem a això en vida:
anar-se trobant un camp massa gran
per fixar-se en els límits. Abandonar-lo
prematurament sense saber com
i al cap de molt il·luminar-se
i dir – què gran que ens
semblava el món
aleshores. (I per
dins pensar:
joder, com
ara ).

Jo volia un aplaudiment mama

2011-01-13T15:05:00.002+01:00

______________________________

El ingeniero

La luz, el sol, el aire libre,
envuelven el sueño del ingeniero.
El ingeniero sueña cosas claras:
superfícies, tenis, un vaso de agua.

El lápiz, la escuadra, el papel;
el dibujo, el proyecto, el número:
el ingeniero piensa en el mundo exacto,
mundo que ningún velo cubre.

(Ciertas tardes subíamos
al edificio. La ciudad diaria,
com un periódico que todos leían,
conseguía un pulmón de cemento y de vidrio.)

El agua, el viento, la claridad,
a un lado el río, en lo alto nubes
ponían en el mundo al edificio
que crecía de sus fuerzas sencillas.

João Cabral

_________________________________________

Per mi el poeta es caracteritza perquè s’aferra amb convenciment a allò més inaferrable, potser per la voluntat de conscienciar en paraules, d’entre moltes altres maneres, els cossos difusos i itinerants de les emocions. El poeta és individualitat, sense intermediaris, finalitat en ell mateix, des del principi fins al final. Escriu per saber mentre escriu. Ara bé, escriure poesia no garantitza que no siguis un ignorant, un vulgar, un imbècil. Al contrari. És un medi ideal per als imbècils. És la persistent fal·làcia de l’escut del grup, com que jo sóc revolucionari no em poden enganyar, estic per sobre d’això, estic fent la revolució. I no. En realitat ets el que està a la zona de mines, el propi autoengany de jo ja he vist la llum, ja torno de tot això et fa reaccionar molt més tard. Per això s’ha d’estar a l’aguait constantment; dins dels grups identificats per l’art o la cultura es conrea la imbecilitat en dosis molt altes. Tot i així, la poesia no és un exercici d’intel·ligència, és simplement una habilitat que es tria perquè satisfà a un mateix. No s'és més. No s'és diferent. El poeta, per mi, sap molt bé que a fora hi ha un món real, un món amb gent amunt i avall, i problemes, i idees, i sistemes, i mecanismes, i invents, i organitzacions, i indrets, i costums, i plaers simples, i maldecaps absurds, el poeta sap molt bé que a fora s’ha de ser pràctic, àgil, exacte, creatiu sobretot, el poeta sap molt bé que és justament a allò aferrable on s’ha de fer lloc per generar idees noves, on s’ha d’utilitzar tota la intel·ligència en la seva màxima expressió.

I malgrat tot, la paraula poeta, la paraula poesia, la poesia, no té més rerafons o més valor que el que cadascú, per ell mateix, li vulgui donar.

Tampoc n'hauries fet res

2011-01-12T10:37:00.003+01:00

_________________________________________

La promesa

Se inclinó hacia un lado de la cama
y abrió el portafolio
apoyado en la pared.
estábamos bebiendo.
dijo, « me prometiste estas
pinturas una vez, ¿te
acuerdas? »
« no toques esas putas pinturas »,
dije yo.
luego fui a la cocina por
una cerveza. me paré a vomitar
y cuando salí
la vi por la ventana
bajando por el sendero del patio
hacia su casa en la parte de atrás.
intentaba apresurarse
y en equilibrio sobre la cabeza
llevaba 40 pinturas:
óleos
carboncillos
acrílicos
acuarelas.
se tropezó una vez y casi
se cae de culo.
luego subió corriendo las escaleras
y desapareció por la puerta
de su casa en el piso de arriba
corriendo con todas esas pinturas
en lo alto de la cabeza.
fue una de las cosas más
descojonantes que he visto nunca.

en fin, supongo que tendré que
pintar otras 40.

C. Bukowski

Gravetat

2011-01-10T11:33:00.003+01:00

Tant cel s'esmuny
dins del meu cap que em puja
la sang als peus.

Tregui's l'abric

2011-01-04T13:11:00.006+01:00

Passar per meta. Quantes voltes queden. Control antidopatge. Tregui's l'abric siusplau. Tregui's l'abric collons. Cap per avall. Sacsegen. Puja la sang al cap. Cauen brutícies i altres coses. Records. Papers de caramel. Olors i pols vàries i algun bolígraf o bitllet de viatge. Això és tot el que porta. Sí. Sí, vull dir. Res més. Bé, ha donat. Fa mala cara. Vull dir, ha donat. Negatiu. Vol fer el favor de sortir del mig. Almenys si no vol acabar. Però pari de fer pilonets amb totes aquestes coses. Li tornaré l'abric. Aixequi's. D'acord, li tornaré l'abric. Però vagi-se'n. Tot això s'ha de tirar. Ei vosaltres. Emporteu-vos-ho. Ho veu, ho veu, va més lleuger. Es pot saber perquè va descalç. Tenim un subjecte marejat. Porteu-li roba neta. Sense costures. No es preocupi. Vostè corri i no pregunti. D'aquí poc veurà un koala que canta. L'animarà. Uns matalassos elàstics. I deixi estar aquest cony de cronòmetre. Quan acabi ja li calcularem el temps real. Sí, sí, sortirà publicat l'endemà. Adéu. Adéu. Sí, sí, va. Tiri. Que sí. Va vinga. Que foti el camp. (...) Qui era? Un dels Renegats de l'Estupidesa Humana. Els entrenen per fer esprints i mira. Arriben aquí tan desorientats. Tan joves i ja van així. És lamentable. En fi. En fi. Hola. Control antidopatge. Tregui's l'abric siusplau.

Visqui i Coca-cola Light

2010-12-30T17:51:00.018+01:00

El meu veí diu que vol ser president de l'escala per posar un arbre de Nadal polímer plegable i comentar amb els veïns -poc entusiasmats- que li va sortir tirat de preu perquè un amic seu té un nebot que treballa al polígon industrial de (...). Vol ser vell per anar sol a veure el Barça i menjar-se un plat combinat especial i amb la boca plena i la barba regalimant ou ferrat fer-se la celebritat remarcant com de dolent és un jugador (com si ningú ho sapigués). Vol ser vigilant de seguretat de les biblioteques públiques per assassinar impunement a cop d'Enciclopèdia Larousse- Caga Tió els i les adolescents hormonats que fan veure que estudien i tot i estar a la mateixa taula s'envien missatgets-corazoncitos amb la seva flamant blackberry i no callen i fan rialletes estúpides i petonets sonors (ejem, ejem). Vol ser repartidor del Què per emocionar-se amb excés i cridar a tots els matiners esvalotats que regala La Contra de La Vanguardia plastificada si aconsegueixen precintar amb paper albal la boca de metro i escriure amb unes majúscules imponents cal·ligrafia de mare atrafegada "La ciutat és dins d'un tupper". Vol ser editor de prospectes per muntar joguines i imaginar-se com les passaran de putes els pares per sortir-se'n, amb els nens donant pel sac arrapats a ells. Vol ser escriptor genial incomprès depressiu per reconvertir-se en la versió millorada de Jorge Bucay i dir collonades amb nuvolets roses la vida és un conte i guanyar molta pasta i pensar què estúpids que són, què estúpids. Vol ser polític per legalitzar les corrides de toros al Camp Nou. Vol ser nudista empedernit i ben dotat i ben pelut per sortir els dies de pluja i aconseguir que definitivament sí que s'apartin els retraçats que van amb paraigües per sota els balcons quan tu no en portes. Vol ser un sud-africà imponent armat amb una bubuzuela per rebentar-li el timpà a un d'aquests impresentables hip-hoperos que posen el reggeton i la cúmbia rància del seu mòbil a l'abast de tothom. Vol ser un obès extraordinari per córrer la cursa d'El Corte Inglés i arribar dels últims i que la munió, presa d'un sobtat impuls de compassió i solidaritat, l'animi i l'aplaudeixi fervorosament i de mentres ell pensi - desgraciats. El meu veí diu que vol ser un hippie que ven collarets de petxines sintètiques per muntar-se una tenda macro d'última generació "The North Face" a cala Macarelleta, recobrir-la de teles florides colors gastats a mode de Haima, posar-hi molts coixins de l'Ikea a dins i connectar-se amb el seu Netbook mitjançant zona Wifi per actualitzar el seu estat del Facebook amb una frase com El temps posa cadascú al seu lloc i que tothom digui "M'agrada" i comentaris tipus "Oh, és que ets genial". El meu veí diu que potser vol ser argentí la meitat de l'any per celebrar el cap d'any allà perquè es veu que ara les noies prenen el sol als parcs en bikini i les fonts ragen a borbollons. Ah, me n'oblidava, també vol ser com Brad Pitt i ser deixeble de Dalai Lama per encapçalar una proesa que es titularia "Un año sin ordenador" i actualitzar el seu blogspot cada dia (ejem, ejem) per fer un diari de la seva - paraules textuals - emocionant experiència. El meu veí diu que si té temps de ser totes aquestes coses ja m'enviarà una altra carta. Per sota la porta, és clar.

Sang Ketchup

2010-12-28T14:50:00.000+01:00

Quants salvadors
i quants salvats
mútuament
deixalles
abriguen
tapen
vapor
buit
del
jo

Fites

2010-12-21T08:41:00.002+01:00

No diguis

             bla

fins que el tinguis al

            bla

i ben

            bla
            bla

Camp a través

2010-12-08T13:56:00.009+01:00

Ens desviem
camp a través
a corregudes.
Entre herbes altes
no calen horitzons. Com si
sapiguéssim que ens esperen
a un indret desconegut,
i sense saber com arribar-hi
perduts, assolats, en un de sobte incessant
sentíssim l’excitació desbocada
que sí
que mentre ens desviem
camp a través
a corregudes
de ben segur
d’aquí no massa
hi arribarem.

M'assec a l'esllavissada

2010-11-23T00:17:00.002+01:00

Que el jo sigui l'aire que respirem
no el que bufem perquè el respirin els altres.

Que tot sigui estar sol
i poder de sobte acompanyar-se.

Desprendre's, desprendre's,
renovar-nos al ritme del nostre temps
sense estridències
seguir els impulsos
com asserenats salvatges
tenir només por
tenir només
de l'imminent
por
només.

Així
trobar-te-la
la vida
per casualitat
ser també algú
només
només algú
i ja està.

Continuarà

2010-11-18T23:35:00.003+01:00

« i viuré el temps d'una porta
que s'obre i es torna a tancar »
Samuel Becket
___________________________

Deixem instants
completant-se, tothora
hi som, removent terra
sota nostre; germinant
un bosc.

Paràlisi

2010-11-14T03:30:00.001+01:00

Refugiar-nos massa
no trobar ni la sortida
del cobrellit.

Oh,
tenir a prop l'interruptor
làmpada
per si xerrica el cor
sobre la inacabable pista de gel
foscor que ens envolta

Sabeu, quan era jove
jo vaig pujar aquella muntanya
d'allà dalt
en una sola
nit

Només els hi explico
als desconeguts,
amb els altres
ho hauria de reconèixer:

els anys esmicolen
i no he après a bufar pols

Mentre m'entaforo les misèries
com grumolls sota la pell

els llops graten la porta
curosament, semblen la por

però duen confitura

Millor un eclipsi

2010-11-06T16:52:00.005+01:00

« Quan un peix de les grans profunditats que s'ha tornat foll neda ansiosament cap als peixos de la seva pròpia família, a sis-cents metres del fons, els desperta, els escomet l'un darrere l'altre.
      « No sents que raja aigua, tu? »
      « I aquí no se sent res?»
      « No sents alguna cosa que fa "txe", no, més suau: "txi,txi"?
Escolta bé, no et moguis, ho tornarem a sentir.»
Oh, Por, mestre atroç!
El llop té por del violí. L'elefant té por dels ratolins, dels porcs, dels petards, i el conillet d'índies tremola tot dormint. »

Henri Michaux
"La nit es mou"

Sermonette

2010-11-02T01:06:00.005+01:00

És més o menys a l'albada. Mitjans de març,
aproximadament. El cor s'entesta
a fer de contrabaix. Fa aquest fred agradable,
agut de sordina, que recula i pentina. Jo passejo la mirada
sobre els terrats, esperant que surti una dona
amb batí i sabatilles, potser,
i em saludi. Tothom escolta, les primeres llums.
Els plaers matinaran
sobre les tecles d'un xilòfon, d'un en un,
- centellejants, irreprotxables. Al vespre
aletegen al meu voltant. Corxeres frenètiques
que pessigollegen. Quan més visc,
no sé de què.

Tenim una bona base amb els acords
de l'edat, l'escolten
els que improvisen.

Quan somiem
hi ha un solo dins nostre
que no s'atura.

Post-estridència

2010-10-31T11:53:00.005+01:00

Banyar-se sota un helicòpter. Quan es posi a ploure tu estaràs fent un cafè al bar i jo t'ho hauré de recollir tot. Serà una tromba tempteig. Diré -ah, eres tu -. Sortirà un sol aràcnid, molt blanc. La gespa estarà mullada i tu no voldràs seure. No ho veus? Hi ha moltes gotes, encara senceres. T'allisaràs la faldilla i em miraràs com dient gràcies, però ja ha passat. Quan el silenci sigui insuportable vindrà un nen i farà la bomba. T'esquitxarà a tu, només. I a mi, no sé perquè, em vindrà al cap que hi havia algú que només es rentava amb sabó de pastilla. Rescataran el nen, evidentment.

Cabanes

2010-10-19T23:49:00.001+02:00

Arribem cada dia
sans i estalvis. A recer
dels altres. Estic viu
és diu en la intimitat;
no cal
salvar-se. Arreu la immobilitat
de les grues intimida; estem
en obres però ara tenim
un descans. Signarem
memòria al xamfrà
i sonarà com "Ara torno,
d'aquí res" canvia el semàfor,
vivim de lloguer
i tant se val si has fet la cuina nova,
[no és teva
no és teva]
així ens empaita, la urgència
de les formes,
com col·leccions.

- Aferrar-nos-hi? No ens pertanyen
els sediments. Només l'aigua
i la bromera que hi sura
de triturar el temps
en nosaltres.

Construir futures ruïnes
ens extenua. Si seguim fora
no perdurem.

A dins hi entrem d'esquitllada;
encara fem
cabanes, i dormim
al ras.

Acupuntura

2010-06-16T20:13:00.001+02:00

Empenys la cadira
del nen paralític
que t'indica rotund
cada viratge. Ell assenyala
tots i cadascun dels sots
transeünts, i quan vol caminar
despenja el peu inert i descalç
i marca una petjada. Sap
que el cos és només
un sac de xifres
que el temps ens fa sumar. Arribes al port;
la platja com una gran esquena
d'algú massa cansat. Li agrada quedar-se
just al límit de caure. Tu pateixes
i t'imagines remot
els pescadors fent xarxes
cada nus
una sola
gola
trampa.
Quan és hora de marxar
protesta, m'explica com de costum
allò de si tingués una barca
sabria el lloc exacte del mar,
de matinada salparia
una llarga carícia
sense aixecar la mà
i allà encendria
una ridícula llanterna.

vindria un sol peix

i no el pescaria.

Sucaria els peus bruts
a l'aigua negra
i quasi segur
que el fons submarí
pesaria menys.

M'he empatxat

2010-06-09T23:33:00.011+02:00

No us quedeu sols
al carrer; sortiu
a casa.

Cal arribar tard
a un mateix. Les excuses
no deixaran de ser banals.
Tot sigui per guanyar una mica
de no-temps.Fes cas
de les recomanacions, tu que encara
jugues a fora i duus
el melic brut.

- El sopar és a taula.

de camí
trobo anacondes
païnt
brutalment
inofensives.

Dins la panxa
els hi posaria pedres.

Ni un anís.

Ara ja ho sé:
no hem passat gana.

Gresol

2010-06-08T01:20:00.000+02:00

Aquests tres versos
seran especialment
el que no diuen.

Venim de les pedres

2010-06-07T00:10:00.008+02:00

Et brillaven els ulls
quietíssims
talment pedra gastada
pel rajolí silenciós
de les edats,
mirar-te és relliscar
i no agafar-me
inclús estriar-me l'ànima
amb còdols vells i polits
i tenir almenys una excusa
per quedar-me sota l'arbre
quietíssim, com tu
fent-nos antics
com un sol bosc
recòndit; cada matí

      ens recuinarem
          la sang
            més líquida i saborosa.

Estalactita

2010-06-05T13:50:00.012+02:00

Si surts vestit
tant d'estiu

tria una casa abandonada

arregla la teulada
amb la pell que et sobri

endevina quan plourà,
col·loca els cubells
com esperant encertar
per on transpirarà la nit

quan s'acaba el xàfec
les goteres són la melodia
que hi ha pluges més llargues
(més aviat mil·límitres de riu)

memoritza't al cel ras,
plàstic, impermeable,

quan marxis
pensa quants xàfecs
triga a omplir-se un cubell,

hi haurà algú

esperant-te a fora
a punt de pronunciar-te

aixopluc

a l'inrevés

si t'arribessis a amagar
sentiràs l'olor carnosa
d'un eco escapçat
- Per què cova i cove sonen tan iguals?

Floreixen les entranyes

2010-06-01T22:21:00.002+02:00

Sala buida
tot idèntic i vermell,
resina de maduixes
i un dolç asfixiant
a vessar

(vomitaria sang)

Demà no serà un altre dia

2010-06-01T10:41:00.003+02:00

Anar a dormir
sense pretendre enterraments
ruïnes d'avions
o miracles
i somiar com una prioritat
les delícies exòtiques
dels teus arxipèlags minúsculs.

El futur podria ser una excusa
massa evident, com ho és injustament
el teu cos; tothora ets exclusivament
una engruna de veritat
i t'esvaeixes per tornar
pletòric.

Ho saps, que viure simplement
és a vegades
respirar-te el dins teu
fum d'encanteri
que embruixa a batzegades
i a ressaques descomunals

A fora
hi ets tu
pertot
tu dins dels altres
i la resta:

enterrar algun cabell sota la sorra humida
o escriure "inexorable" a la porta d'un lavabo.

Fregar el buit amb una ploma
i potser aconseguir algun so

com no ser del tot inèdits

"Ara" d'aquí poc
serà un misteri

Ja hi som tots

2010-05-26T01:58:00.002+02:00

Llavors
va dir
aleshores

(a les hores
puntes
millor que facis tard)

- Parleu-me de botzines
perquè als nens tant se'ls hi en fot
aprendre a conduir

Efervescent

2010-05-23T23:46:00.004+02:00

Anirem cap a la boia
i encara que sapiguem nedar
ens hi arraparem amb desfici

el fons no es veurà gens
i potser jugaràs a treure't el banyador

des d'aquí mirar a la platja
també pot ser un horitzó, les nostres tovalloles
buides entre la multitud
o els castells de sorra que feies
i l'endemà mai hi eren

a sota l'aigua em preguntes
perquè floten, els ofegats

i surten bombolles

Ding-Dong etc

2010-05-01T16:01:00.007+02:00

Precisament, una obvietat. El predicador s'amaga al lavabo, el vell truc de deixar córrer l'aigua de l'aixeta. Però no hi ha cap pretext, és un silenci. A fora és més fàcil dissimular, passejar-se per la casa amb xancletes, aquell mig mig d'arrossegar els peus com una ambulància quan. Tothom està bé, no us preocupeu. O morirem d'enveja per no esbandir-nos la sang. Podem fer veure que hi ha -ah- possibilitats, sí, deixar la llum oberta del replà tot el dia i atrinxerar-se contra el sol, però les factures són una inclemència i arriben a destemps. Perquè ens entenguem, és victimisme i judici constant. Tu i tu i una sola veu que és la teva i et desemmascara com si tu mateix fossis la multitud que s'esglaia davant del. Després ja no me'n recordo, però per compensar-ho podem anar a l'enterrament d'algun personatge famós que mai haurem conegut i constatar brutalment l'absurditat dels. Precisament, una obvietat. Ja no es tracta de pronunciar cent cops la paraula mentida, mentida, mentida y vuelta, justament el predicador no dramatitza però d'alguna manera hi ha una simplicitat fabulosa que arrasa i assassina, en genèric no ens podem creure que tu, jo i l'altre som una mateixa cosa, la complicitat s'endú un secret i el dia següent pengem un cartell dalt del campanar "Ding-Dong, etc" ; seiem tots a taula com a bons germans i mengem perquè la resta no és tan important. Cadascú degluteix per dins, quina absurditat tan remota i. Contundent. I si resulta que fa sol i et relaxes però més aviat et sents bé perquè no tens cap prioritat pensaràs en (...) vull dir, no tens res a fer i no està passant res, tot és tranquil, i alhora ets el motiu, acceptes honestament la presumptuositat de ser el protagonista de la gran obra (gran obra?) i utilitzar deliberadament el guió per esfumar-te, allà a baix el teatre, el públic esperant(-te), tothom mig boig, i mentre tot se'n va a la merda tu amagat aquí dalt, al terrat, precisament a dalt, tallant-te les ungles o fent qualsevol altra grolleria (i en silenci, òbviament) i sobretot mentre tot se'n va a la merda. És una certesa se'ns dubte, una celeritat, una trapelleria que esquinça amb una carícia perquè justament ha trobat la cavitat buida. Per això, vull dir, per això no tens cap prioritat i pensaràs que no estaria malament suïcidar-se, i això és la vanitat més absoluta, sí, sí, perquè a més no dramatitza i en general no deixa de ser una covardia vulgar, però pel predicador és necessari, s'ha d'entendre, forma part de l'aprenentatge, dels límits com una memòria, del joc, del lavabo, de l'aigua que corre i cau i se'n va a la claveguera. Realment el que és transcendental és el soroll de fons. Com només dir un cop la paraula felicitat i assumir-la amb tot el que comporta.

Je ne fume pas

2010-04-14T01:27:00.005+02:00

Fumem. Fumem tots.
Fumegem-nos, fumiguem-nos
deixem-nos d'hòsties
siguem atractius
calibrem el temps com una succió
exhalem-nos l'ànima
i mirem com puja
fumem amb vent
sota la pluja
pensem en fum
fumem al vàter
tant se'ns en fum
respirar cràters
tot és banal, és xemeneia
és animal
fumem l'incendi
sota un fanal
amor fumem-nos
després i abans
si tu tens foc
i jo et cobreixo, l'alè et fa fum
perfum de boira,
guardem cendrers
bruts de memòria,
gràcies fumem
i ho fem tot sols
tan sol dos dits
mira quins llavis
una postal
de sobretaula, cafè
o de nit, fumem
fumem-nos, fuma't el cos
de dins a fora,
senyals de fum
quan sigui l'hora
fumem neguits
fumem victòries
fumem el temps
fumem històries

però no deixa de ser
repetitiu
oh, oh, oh,
fumem tan íntims
ínfims de fum

fumem fumem
no ho deixarem
i no hi ha excuses
i tot és fum
tot menys la por
a la certesa
de l'elecció

"Mai més"
me'l fumo

però si és avui
i és per demà

je ne fume pas

Quasi rastre

2010-02-23T18:39:00.003+01:00

Traces
detalls
sobre les
traces
de talls

que no es veuen.

sagnar una mica
sense saber d'on
també és imprescindible
per atrevir-se amb les vides

que no es veuen.

L'oasi

2010-01-29T23:34:00.001+01:00

És a dir, no cal fer res; més encara, cal no fer res.

Laozi , "Daodejing"

Programar el despertador

2010-01-08T00:47:00.008+01:00

«Sylvia se acercó a la ventana; una blancura ártica cubría la ciudad, pero había dejado de nevar, el cielo nocturno tenía una claridad de hielo. Vio la primera estrella de la noche que emergía del río.
- La primera estrella -dijo, cruzando los dedos.
- ¿Qué deseo pides cuando ves la primera estrella?
- Pido ver otra estrella -dijo-, casi siempre pido eso.
- ¿Y esta noche?
Se sentó en el suelo, apoyó su cabeza en las rodillas de Oreilly.
- Esta noche quisiera recuperar mis sueños.
- Todos deseamos eso, ¿no? -dijo Oreilly, acariciándole el pelo-. ¿Y qué harías entonces? Quiero decir, ¿qué harías si los recuperaras?»

Profesor Miseria - Un árbol de noche
Truman Capote

Fracció irreductible

2010-01-02T18:33:00.001+01:00

Puc despullar-me
de tot el que sé plegar
dins la foscor.

Càustica

2010-01-02T18:30:00.001+01:00

Fan tard i corren,
i miren el rellotge
callant auxilis.

Demostracions trivials

2009-12-17T17:41:00.003+01:00

Les corbes tancades
són un pronòstic
d'accident

si el futur és recte

Enèssim

2009-11-18T20:07:00.002+01:00

Miratge

2009-11-16T23:44:00.003+01:00

Assaig general

2009-11-13T00:14:00.001+01:00

Els avis queden cada diumenge
al mateix banc
de l’estació.
La tarda ben recolzada
sobre el bastó ja gastat. Quan
un s’acostuma
a no esperar. El ritual
consisteix en comptar trens
i passatgers
com si els vagons
fossin totes les hores
que marxen de cop.

Les tardes són tranquil•les
d’un sol lleuger,
passen estels d’orenetes
que ben bé
podrien estar fent l’últim assaig general
del gran vol de comiat.

Viure abans
és un ultimàtum.

Les campanades retallen el cel
i quan vespreja els vells
desapareixen
a pas
ferm.

Entre setmana no s’acosten a la via.
i fan veure que el temps encara existeix

M'idealitzaré

2009-11-08T23:13:00.003+01:00

Jo de gran

vull ser

[-hi]

després

ja en parlarem

Avui podria ser abril

2009-10-13T10:36:00.006+02:00

Avui podria ser abril
durant una estona
d'entreactes,
que és quan no mirem a l'escenari
i parlem de coses fàcils
com - aquest sol d'on ha sortit
o crec que avui m'has ensenyat a somriure,
quan ve de gust estar sol
durant una estona
que podria ser
abril
i a fora s'escampa
com una aroma d'esperança
i t'atreveixes a descórrer la cortina
de qui podries ser avui durant el que seràs demà
que tot just ahir et van ensenyar els somnis
que et pertoquen,
passa sovint que s'acabi l'estiu
i que et perdin el passatge
però després arriba avui
que podria ser abril
durant una estona de pacte
amb el temps
fins que et trobes dins del cotxe
accelerant, i tots els copilots s'adormen
i t'adones aleshores que no deixes d'estar sol,
així amb confiança, la carretera és cosa teva
i el que queda de viatge també

ara bé, si te la fots
la carretera es talla
i a la merda aquest abril
que avui podria ser perquè
es queda abandonat en la runa, i
abans que comenci el segon acte
l'escenari s'ensorra.

Més llenya

2009-09-10T00:25:00.004+02:00

(la gota on m'he vingut a rentar el cor)

Jordi Llavina

No he aconseguit tancar la finestra
i com de costum has acabat entrant
per sota la porta, per l'escletxa
saps que et dic que tant
se val
quan has esquitxat les parets
de blanc no-res t'ignoro
i em regalimes tant
no cal
les arrugues del llit
són dins meu
com tu i ja
no hi ets

-m'escombro l'ànima amb una destral-

demà dormo al bosc

Ara ja et pots girar

2009-09-05T18:59:00.004+02:00

Camino ràpid a l'esquena de la gent
i quan m'hi apropo es giren
dissimuladament
són i no són ells
els qui desconfien
perquè quan els avanço
sembla que qui és gira és la vida
perquè sospita d'aquesta pressa fràgil

que en el fons és caure lentament

Incursió

2009-07-28T03:35:00.004+02:00

1. Hi ha migdiada zero. La festa s'acaba amb el cant escanyat del gall. Plantem les tendes per dormir a fora, sota la figuera. El dia és com una síndria amb molts pinyols. Inevitablement te n'empasses uns quants i et creixen síndries a l'estómac pel pròxim estiu. Només agafem la bicicleta per baixar. A la piscina l'aigua mai arriba a cobrir. També és agradable anar al lavabo quan hi ha tempesta.

2. No tireu els nens a l'aigua. La marca estrellada a la samarreta de la suor seca i salada. Hauríem de fer un túnel així de llarg perquè ens fes ombra quan caminem. Les cuques de llum emmagatzemen el dia dins la nit fonda. Dormir al bosc amb una son flonja. Els crancs ens esperen fora l'aigua del riu.

3. El maleter de l'autocar és petit i no hi cap tot. A la ciutat carregues l'equipatge i et regalen una pera i te la menges aturat al semàfor. Fent auto-stop a la nostàlgia.

Sempre jove

2009-06-30T21:26:00.005+02:00

L'adéu
més dolç te'l donem trepitjant la gespa
regada recentment
per tota la vida fresca
que ens has donat
te'l donem a passet lent
mirada descalça
llàgrima lleu

L'adéu
més dolç te'l donem
avançant
en aquest camp que has deixat ara
tan jove i esplèndid
te'l donem encaixant el peu
sobre les teves petjades
flonges
que ens has ensenyat camins fantàstics
virgueries del cor
corregudes d'esperança
has estat davanter somiador
de jugades espontàniament genials
i espectador incansable
en aportar un polsim de màgia
que ens fes creure en nosaltres
i en les nostres il·lusions

L'adéu més dolç te'l donem vivint
com a tu t'agradava viure
ensumant intensament
l'aroma que escampa la gespa fresca
quan la trepitgem

a veure si marques un gol

Xafogor

2009-06-23T13:29:00.002+02:00

Dormia amb el cap sota el coixí, perquè s'imaginava que durant la nit el món es capgirava. Es trobava amb les amigues i feia competicions per veure qui treia la pela més llarga i més fina i més rinxolada de la poma. Verda. La vencedora s'encarregava de reunir totes les pomes pelades i fer-ne suc, posar-lo a la nevera i treure'l un matí calorós per oferir-lo a les iaies que tot i no tenir ni un cèntim es posaven el millor vestit i sortien a passejar el carret de la compra. Les altres untaven les peles de resina perfumada i les penjaven als passadissos del metro i de tant en tant algú s'aturava i estirava el mòbil flexible, i en veure que tornava a la posició original l'individu en qüestió ostentava un somriure innocent i es descordava un botó de la camisa o s'afluixava el cinturó. Tenia un abric amb moltes butxaques i només n’utilitzava una, se'l posava i abans de sortir de casa llençava les claus a la piscina, corria molt, arribava quan fosquejava, mirava a totes les butxaques –tot i que sabia a quina hi havia el que buscava- i de l'última en treia un tub de busseig, es desfeia de tota la roba, es veia nua, suada i resplendent, es llençava fent la bomba a la piscina, es capbussava i recollia les claus. S’esperava a que sortís la lluna i obria la porta. De nit somiava que estava en una biblioteca a la qual s’accedia des d’una bota de vi abandonada d’una bodega d’un vaixell abandonat en un port abandonat d’una ciutat abandonada que curiosament s’havia quedat sense mar. A dins la biblioteca la gent estudiava en silenci les migracions dels oceans. De sobte arribaven uns forasters amb banyadors tropicals i ulleres de sol i xancletes, fins i tot arribava un vell amb un para-sol i un nen amb flotador, hi havia un noi que els guiava, visita turística, s’aturaven allà al mig i estenien tovalloles i treien la nevereta i es posaven crema i el marit panxut encenia la ràdio i encetava una cervesa i la iaia treia el ventall i el nen que jo vull les patates, i quin merder. Els de la biblioteca s’aixequen tots a una, indignadíssims, quina mala educació per favor, els envolten i els comencen a lapidar amb llibres i els rematen amb enciclopèdies i després un treu el cap ja a les últimes i diu “poseu bandera groga, hi ha meduses”. La bibliotecària entra a la base de dades, clica sobre el títol “Sociologia de platges” i hi escriu al costat “exemplar perdut i/o malmès”. I tothom torna a estudiar com si no hagués passat res.

Restitución

2009-06-23T00:15:00.000+02:00

Antes que cantar
borrón y cuenta nueva
pásalo a limpio

Motlles

2009-06-21T00:24:00.005+02:00

L’Amadeu Bofill s’havia dedicat tota la vida a la impremta, feia motlles de paraules. Ara estava jubilat, no hi tocava massa i s’entretenia retallant lletres del diari i trobant paraules a l’atzar. “El motlle és una forma en essència, un buit revelador, però sense la matèria que l’ompli i n’acompleixi la finalitat és inútil”, assegurava. Un dia em va parlar de l’Elda. Feia temps, quan eren joves, la noia va acudir a ell, preocupada. Li va dir que últimament, quasi cada nit, malsomiava que tenia històries precioses i genials i fantàstiques per escriure però que li era impossible trobar paper, llapis o el que fos, enlloc hi havia superfícies, color o relleu per escriure, i era espantós, perquè mentre es desesperava en donar forma a les idees, a construir per a les paraules un indret on romandre, aquestes es cansaven o es despistaven amb altres històries o es perdien perquè eren massa curioses o s’enamoraven entre elles i s’escapaven i es casaven a Las Vegas sense baixar del cotxe i tenien fills, i llavors allò era un batibull de paraules i parauletes que entraven i sortien, ja no s’entenia res, ja no existia història per escriure. Era espantós, li repetia.

“Però si tu no escrius, Elda”, puntualitzava ell. “En els somnis sí, en els somnis sí ”. Ell preguntava si hi havia alguna manera de conèixer alguna d’aquestes famoses històries. “No n’he aconseguit recordar cap” assegurava consirosa. Bé, l’única manera possible que se m’acut és que expliquis la història a algú abans d’oblidar-la, va dir ell. Escriure es pot escriure de moltes maneres, saps.

I es veu que la noia va començar a explicar històries a tort i a dret, s’asseia a una cadira i la gent feia cua, per a cadascú una història, els diaris dels seus somnis n’anaven plens i també publicaven algun conte, la gent els comprava com a xurros, i l’Amadeu em va assegurar que la impremta treia fum, que tirava tant que va estar una setmana llarga fent motlles de paraules sense parar. D’on et penses sinó que he tret els estalvis per a la jubilació?

En aquest punt callava, em posava un got buit a sota als nassos i em deia “Les històries són motlles, la gent les omple”.

Impropis

2009-06-20T10:59:00.003+02:00

Tots coneixem aquest lloc on pots portar despreocupadament la bragueta oberta, anar despentinat, caminar descalç, escopir a la font de la plaça, preguntar l’hora amb el rellotge posat, pensar en veu alta, caducar els somriures formals o no tenir res a fer i empaitar a algú que corre perquè fa tard.

És un lloc al final d’un carreró gris, a l’última casa, a l’últim pis. El porter du una targeta a la solapa on hi posa amb lletres majúscules REALITAT. La seva feina és preguntar-te amb fingida amabilitat que a qui visites, tu li dius que t’hi han convidat, i després ensenyant les dents grogues et tusta l’esquena i em sap greu, però no em consta, a l’àtic no hi viu ningú, i per si no havia quedat clar, que a més tenim reservat el dret d’admissió.

Per això som tots una mica furtius, una mica lladres, un pessic amagats, per entrar-hi és obligat arrossegar-se i no fer gens de soroll, i un cop allà quin rebombori i quina festa, Déu meu però si aquest sóc jo. Per sort no hi ha veïns et diu algú, el porter és vell, molt vell, i trigarà una bona estona en pujar totes les escales. Tenim tota la nit i un instant més. Un instant. Per prendre aquí o per emportar? Per emportar, per emportar. Així millor te l’embolico. No, no, deixa’l així, tal i com està, me’l prendré quan torni, abans d’anar a dormir. Vull que encara estigui fresc i bategant.

Identitat

2009-06-19T00:17:00.019+02:00

" Si uno se cansa
del mismo lugar,
¿Como de ser uno
No se ha de cansar? "
Fernando Pessoa

Als partits de futbol
del pati de l'escola
ningú volia fer de porter.

Era la quietud
el que ens aterria.

La quietud
i la velocitat dels xuts.

També perquè solies perdre
encara que guanyéssim el partit,
no estaves pròpiament al camp
tenies una xarxa a l'esquena
i una àrea
d'on no se t'acudeixi sortir.

L'elecció sovint era evident
ningú ho dubtava
i renunciar-hi seria molt pitjor
de nens veiem les coses
tal com són,
i encara que els anys
t'empenyin a voler córrer
regatejar obstacles
i no pensar
adona't que et toca cobrir la teva porteria
i un perímetre d'espais reduïts
i tot i que el camp és tan gran
i quina mandra
i xuten poc
i com no vols que de mi em cansi
si ja em canso d'aquest lloc
t'ha tocat de per vida
i posat-hi com vulguis
tu ets això
i estar esperant davant la teranyina
és el teu compromís amb tu mateix
i la teva posició.

Nudos

2009-06-17T19:16:00.012+02:00

Un niño vagabundeaba por la playa. Yo era de ésos que cuando empieza a oscurecer se queda ahí en la orilla, mitad guardando un pedazo de mar colgando de los párpados, mitad haciendo de farolillo por si acaso llega algún despistado. El niño se me acerca. Yo, bueno, sin querer me acerco más hacia la noche. Me dice que a quién espero. A mí mismo supongo le digo. Eso lo había preguntado el mar también. El niño es de los que cogen caracolas para devolverlas al mar, bueno, para salpicar el mar. Dice que le divierte y que supone –supongo – no serás uno de los abundantes inútiles que le dicen a uno “pon la oreja dentro la caracola que se oye el mar”, bueno, ya basta, aquí hemos llegado para decir que el mar cabe dentro de una caracola. El mar es el mar y ahí está. Le digo que no, evidentemente que no, pues claro que no, sino no estaría en la orilla. El niño me dice que para esperarse a uno mismo pues uno se tira al mar y vuelve nadando de espaldas a la playa cuando se cansa. Bueno, digo, ya estoy cansado yo, prefiero lo de los párpados y el farolillo. Y bien, qué haces tú aquí pequeño intruso. Estoy esperando una ola. He venido a amarrar la luna. Qué niño tan rico. Me contó un marinero, dice. Esas historias. Me creí solo una. Que la luna no tiene un puerto fijo, anda suelta para aquí para allá, se deja querer, se deja mirar, pero que hay noches peligrosas, de tan ligera como brilla se escapa, como un globo, y con ella se escapa el sueño y la gente pues duerme pero ya da igual un poco todo así que no duerme de verdad porque también da igual vivir y la oscuridad es el miedo y hasta tu farolillo se desvanece si ella se va. Así que parece que la luna viene sujeta por una cuerda que serían los sueños, cuerda que se adentra hasta el profundo océano, anclada en el silencio. Lo preocupante fue que el marinero vio, o eso contaba, como colgaba esa cuerda de la luna, cuerda rota ya entonces, cabello de nada. Y supuestamente porqué esperas una ola, pregunté. Porqué la ola - es una sola ola - lleva el cabo perdido de la cuerda. Yo la anclaré. Definitivamente era ése un caso rarísimo, eso pensé yo, no se puede, no se puede anclar la luna, aunque ya lo estuviera antes y se haya soltado. Muy bien hijo –eso fue lo que en realidad le contesté, compasivo quizás porque yo también soy un poco rarísimo - tu sigue con tu cabo que yo seguiré esperando. Pero el chaval no se movió. Hay una cosa señor. Me dijo que faltaba un detalle, importantísimo. El nudo. El nudo era lo que sujetaba a la luna.

DOS

Me miró muy serio muy persuasivo y sacó un libro de no sé dónde. No se leer libros, señor, otras cosas sí, pero libros no. Bueno, yo aquí ya me consideré cómplice de lo que fuese se proponía aquél personajito. El libro es real, lo juro, nosotros quizás no. Más bien dicho, seguramente no. Nunca he estado seguro de existir y después de aquello menos. El libro se llamaba “Los nudos...sin enredos”. Nudos marineros por supuesto. Me gustó el título. Empecé a leer en voz alta. (...). Estos cabos constan de un trenzado sobre un alma también trenzada. Con ello se aumenta la resistencia y se logra un trabajo uniforme. El alma da la resistencia y el forro, además da suavidad para hacerlo más agradable al tacto. El niño me quitó el libro de las manos. Ya tengo suficiente balbuceó. Al día siguiente me dijo que se iba. Adónde vas pescadillo, que eres tan poca cosa. Aquí no hay nada que hacer por el momento. Me voy lejos, a buscar un alma trenzada. Dentro de los nudos hay almas, sino no se aguanta nada. Y que es un alma trenzada dime. Yo no sé, ya se verá. Seguramente será alguna que se ha escapado de su cuerpo, supongo un alma vivaz, noctámbula, enamorada, húmeda y submarina. Para atar la cuerda se necesita un cabo resistente y suave, agradable al tacto. ¿Acaso pensaste que la luna se deja atar por cualquiera?

Auguris el·líptics

2009-06-16T16:31:00.008+02:00

Imposa't com a condició
renunciar d'una vegada per totes
al sempre i al mai
en plural
el temps és una ració interminable
que es pot servir en plates, postres, bols i demés
i anem repetint
estar tips
només ho estarem quan realment
deixem de tenir gana,
la sobretaula
és l'absolut recurrent
aquesta premissa que no hi ha coses
innombrables,
que les ànimes ara o després
tenen una direcció definida
precisa, exacta,
la rutina ens fa descartar
un bon grapat de possibilitats
i és la por
i és l'excusa
per atorgar al temps
el mal de panxa
i l'insípid sabor
de repetir
sense saber perquè

Pàgines

2009-06-15T22:20:00.001+02:00

Tu t’encarregaràs de passar les pàgines a la pianista. Queda totalment prohibit bufar-li a l’orella, mirar-li l’escot de reüll i per suposat tocar alguna tecla. El pedal tampoc. Només passar pàgina, ets l’especialista. Hi has de ser i no hi has de ser, ja m’entens. El públic només la pot veure a ella, només l’ha de veure a ella. Així que no cridis l’atenció. Que no et suïn massa les mans, no facis ganyotes, no expressis. Tu ets a dalt l’escenari, ningú s’ha d’adonar que disfrutes fent això, tu no ets amb ells, no ets part d’ells. Tu t’asseus al seu costat. Ella confia en tu però no ho sap. Tu confies en les seves mans setinades i li guies la mirada. Quan acabi la peça t’hauràs de fer fonedís. L’ovació tampoc és gens per tu. No fa per tu. A tu t’agraden les altres coses petites, el so acompassat amb la seva música quan passes pàgina a la partitura, etc. Ella et donarà les gràcies. No oblidis però que tu només passes pàgines. El llibre l’obre i el tanca ella. Després tots aniran a celebrar l’èxit del concert, et convidaran a venir amb ells com si convidessin a la cuinera cubana soltera abandonada a un restaurant a la zona alta de la ciutat, unes copes de més, el racó del bar on vindrà ella ara sense piano, amb més swing que clàssic als llavis d’acord, et dirà que ets tant genial, i pensaràs s’està acomiadant, que és allò que sempre diuen abans que aplaudeixin els idiotes que seuen a les butaques, en realitat tu ets un estrany peculiar silenciós personatge que l’únic que fa és passar pàgines, és normal, és que ets tant genial, i tu és clar, merda, clar tu la voldries per tu, tu confies en les seves mans, el perfum de la seva pell, la seva mirada que et segueix els dits quan passes pàgina, merda, que és l’únic que fas, tu la voldries cada matí per passar-li les pàgines del diari, cada carta que li enviïs per viatjar tu dins la carta i passar-li pàgina, però merda, llegeix ella, toca ella, ella s’acomiada, ets tan genial però, saps que et durarà una nit, ho saps quan està començant, ara, i després d’un mes o dos tornaran a convidar-te a celebrar, ella s’haurà deixat tastar una mica, suficient perquè et tremolin les mans quan li passis pàgina, ves a saber que hi trobo a la següent, ves a saber que la perdo, que ja ho sabies, amb unes copes de més, al mateix racó del bar, un últim glop abans de mirar-la, li brillen els ulls, es nota que canvia d’estil, que se li fan petits els pentagrames, i en fi, torna a dir allò, ets genial, ara només genial, bé, ja sabem que toca fer no?, ella es queda en silenci, tu ets l’especialista, vinga va, no ho allarguem, glissando, ara mires a l’escenari del bar, ombrívol i buit, et gires cap a ella, veu ronca, “toca-me’n una per mi, va”, pàgina passada, ara estem a l’última, ella et mira compassiva, “em sap greu, d’aquí un temps mai se sap...”, (...), s’aixeca, arriba a l’escenari de joguina i toca una música de fira, d’immunitat somiadora, bé, tu ja t’has aixecat i camines i a la teva esquena una empenta desoladora, sents cada cop més lluny la melodia i el llibre es tanca just quan surts del bar i es tanca la porta. Al carrer un borratxo et reconeix. No saps de què. Et crida, t’hi acostes, et mira i mussita “Ara no ho podràs evitar, no podràs evitar abandonar això de passar pàgines, et dedicaràs indefinidament a quedar-te-les per separat, estripar-ne alguna de tant en tant, ordenar-les, classificar-les, amagar-les per casa, desordenar-les, rellegir-les, enyorar-les sobretot i enquadernar-les. Solitari futur enquadernador, ara et toca posar-ho tot a lloc. Quan ho puguis tenir al prestatge, mirar-ne només el títol i resistir l’ànsia d’obrir-lo –i fullejar- podràs enfrontar-te a aquella pàgina límpidament blanca des de sempre teva.

Cursa

2009-06-13T00:02:00.012+02:00

Congregació de gent al passeig. Un circuit en forma diapasó s’endevina entre la multitud. A l’àpex de l’artilugi un podi cúbic on hi ha escrit el número zero. A dalt del podi un adorable vellet de cames primes i abundant pelleringa, amb pantalons curts, mitjons alts, cinta al cap i sabatilles esportives molt ben cordades . Sense dorsal. A l’esquena hi du enganxat un mirall. Tota la roba negra, i del mig del serrell al melic hi du pintada una línia blanca vertical. El vellet fa un salt, mig aleteig i quan arriba de nou al podi sona una nota. Deixa que ho impregni tot. El públic emmudeix. Crepita el silenci de les formigues. El vellet considera que l’aire ja està afinat, es grata la barbeta i extreu una batuta. Mira al cel, s’ajup, s’ajup tant que des de la tarima quasi toca el terra, i mentre fa un segon salt cap endavant llença la batuta. Molt amunt. Aleshores es posa a córrer molt lentament, molt cansat, no s’aixeca ni un bri de pols, el ritme és exacte, tothom fa un “oooooh”, tothom mira, els nens l’assenyalen i voldrien córrer darrere seu i viure sempre així –empaitant un vellet com qui fa volar un estel - però els pares els tenen ben agafats de la maneta-, les iaies lamenten ser ja tan iaies –no per l’edat sinó perquè el temps s’acaba i potser d’aquí un instant ja no són a temps de recordar una cosa tan intensa- i qui més qui menys s’aguanta un esternut o deixa de parpellejar o té la sensació que allò és interminable, però tampoc s’angoixa perquè no s’hi està malament allà.

El vellet recorre tot el circuit, contornejat només pel buit que deixa la gent. Cap so a part de les seves passes. El mirall recorre tot el circuit. A l’inrevés. El vell és tot el que queda enrere. Viure també és desfer la vida avançant calmosament per tornar-la a començar just ara mateix, d’aquí res. Arriba a la recta final. Aplaudiments, primer tímids, després fogosos. Als últims, als més lents, sempre se’ls aplaudeix. Per què serà? Als que passen davant la gent els mira, fan apostes, especulen sobre qui arribarà abans. Però no aplaudeixen. No es mereixen aquest reconeixement, potser. Potser en realitat ningú voldria ser com ells. Tant ràpids. Tant temps per descansar. El vellet s’aproxima, desaccelerant. Extenuat. Els aplaudiments sonen cada cop més fort i cada cop més lents.

La batuta encara és al cel. El vellet arriba on tothom esperava que arribés. No és un punt distingible entre la resta, simplement l’és. S’atura. S’estira perpendicular al camí. El vellet i una ratlla blanca pintada sobre seu. Cau la batuta. La pren, l’aixeca i diu:

- Jo sóc la frontera, jo sóc el final. Jo sóc la cursa, jo sóc el cabal.

La munió deixa d’aplaudir. Una fulgurant onada de nostàlgia travessa el passeig. Aleshores el vellet, tot ell estirat, aixeca la batuta i comença a dirigir l’orquestra. A l’altre extrem del traçat comença la cursa. Aquesta és la veritable cursa. Els més ràpids, joves, atractius. Més que guanyar volen arribar. Ells són la vida. Ell és la cursa, ja ho ha dit.

El públic deixa de mirar a dins del circuit. Tothom va marxant, tothom es dispersa, a poc a poc els assistents desapareixen i es tanquen a casa i abaixen les persianes i sopen en silenci i se’n van a dormir d’hora. I quan els atletes arriben quasi al final ja no existeix cap circuit. Només un home isolat, una home meta. Només un passeig buit, un podi i un vell estirat amb un mirall a l’esquena.

Jo sóc la cursa. Vosaltres la vida. I ningú mai gosarà trepitjar-me per arribar.
Així, tots i cadascun dels atletes, el del dorsal dotze, el del 5, el del 3, tots i cadascun s’acosten al podi, l’obren per dalt com si fos una capsa i hi van entrant.

Més tard ja és de nit, el vellet camina de puntetes fins al podi, barret de mag on tornen les mentides, i aplaudeix entusiasmat. El podi s’enlaira com un globus de fira i el vellet es mira la nit, la mira tota, i xiuxiueja: “Ho hem tornat a aconseguir. Fins demà al matí el temps no hi és. Volta pel cel. Volta per tu. Tu tota”. Dit això el cronòmetre s’atura. El vellet sospira alleujat. En aquest ara que és un sempre podrà descansar. Just entre el petit i recòndit buit entre la meta de la cursa i el començament d’una altra. Que és la mateixa. Entre on acabes i comences. Fins que claregi deixarà de ser una cursa dels altres. Podrà sortir del traçat i ho serà tot sense límits, fins que claregi.

Ditades

2009-06-06T13:03:00.008+02:00

Avui omplirem els vidres de ditades
escriurem noms inventats a la paret
ens asseurem als prestatges
per ordre alfabètic
ens llegirem les mirades
per ordre alfabètic també
escoltarem tres cops seguits una cançó
convencerem a l'acordionista de Sants
que ens la toqui un últim cop
farem percussió
amb el belcro de les xancletes
auscultarem les voreres
per endevinar quan ve
quan vingui
l'estiu
i marxarem corrent
que ve, que ja ve
apagarem tots els llums
com si fos
una festa sorpresa
n'hi haurà un a la porta
vigilant per l'espiera
que estarà entelada
de sospirs encabritats
quanta gent hi cap
en aquest petit racó
farem silenci
i junts abans que entri
fitarem la finestra
i allà les ditades
sota el prisma de la lluna
ja no seran transparents

Croqueta

2009-06-03T00:46:00.004+02:00

El que a tu t'agradava era adormir-te l'últim i despertar-te el primer, dir mandrosos de merda lleveu-vos, tenir gana i menjar cireres recolzat a la finestra, perdre un mitjó pel celobert i abaixar la persiana i no tenir res a fer i voltar pel poble. El que a tu t'agradava, després de caminar una bona estona, era aturar-te en un pont, al pont, prendre el sol, menjar un croissant i dir bon dia a tot aquell qui passa, ets una mena de paisatge tu també oi?, saludar als avis és la teva manera de remullar el temps, si fa bo, si farà bo, que potser plourà, un passeig ple de bancs i quasi tot d'ombra i el riu que et calma, que ve a ser com una cafeïna dins les teves venes, i l'únic banc del passeig quasi tot d'ombra on hi toca el sol, i posar-te a llegir, i intercal·lar-ho amb posar-se a fer veure que llegeixes escoltant el pas tranquil dels avis que passegen, que et passegen segons com, l'ombra t'atrapa i corre fresca, fa fresca aquí i els avis la prenen, i els llavis aprenen a assaborir el silenci, i marxes a buscar sol, i silenci sobretot, i t'agrada perquè al final no saps com arribes on ahir la nit, on la lluna plena i ell convocant estrelles, l'herba molla on ahir la nit, pujant pel camí que fa olor més d'avui que d'ahir diria, i és un prat que fa baixada perquè la vista rellisca arreu de les muntanyes que t'envolten, i arribes i el sol alt, i el que t'agradava de veritat en aquest moment era descalçar-te corrent, corrent mentres et treies la samarreta, i a dalt de tot llançar-te fent la croqueta. I tot i que estaves a baix de tot, t'aixecaves i el món sí que girava al teu voltant una mica, i era més aviat com girar tu per fora el món, ja no només t'agradava, t'encanta encara.

Corazones y "Caprichitos" y oscilaciones

2009-06-02T23:30:00.013+02:00

Relojes

Un fama tenía un reloj de pared y todas las semanas le daba cuerda CON GRAN CUIDADO. Pasó un cronopio y al verlo se puso a reír, fue a su casa e inventó el reloj-alcachofa o alcaucil, que de una y otra manera puede y debe decirse.
El reloj alcaucil de este cronopio es un alcaucil de la gran especie, sujeto por el tallo a un agujero de la pared. Las innumerables hojas del alcaucil marcan la hora presente y además todas las horas, de modo que el cronopio no hace más que sacarle una hoja y ya sabe una hora. Como las va sacando de izquierda a derecha, siempre la hoja da la hora justa, y cada día el cronopio empieza a sacar una nueva vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse, y en la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento, entonces se la come con aceite, vinagre y sal, y pone otro reloj en el agujero.

Julio Cortázar
Historias de cronopios y de famas

[Bamboleo,
porque mi vida yo la prefiero
vivir así]